Cauen les gotes.

Són un petit tsunami

pel sabater.

. .. ...

Aquesta nit he somiat ocells. Un estol esplèndid d'ocells migradors que s'alçaven amb la primera llum del dia, sobrevolaven el poble i es perdien per l'horitzó irregular que conec tan bé. Eren grans i elegants. M'agradaria pensar que eren grues, però no n'estava segura en el somni i ara encara menys. Recordo les imatges però no els sons.

No sé què en diria Freud d'un somni així. Ni tampoc què en diria Jung.

El cas és que sembla que només recordi els somnis on hi surten ocells.

I aquest matí he vist ploure refugiada al safareig de la besàvia...

#1338 ...

El temps que perdem... on va?

setmana ...

Dilluns:

Escriure un comentari en un blog que m'encanta i trobar-me que acabo sortint al diari.

Al meu cap fa tres dies que no para de ploure. (Veure el post de diumenge).

Quants dies hi pot haver en una hora? I quantes setmanes en un dilluns?

Dimarts:

Pitu?! oh!!! RT @enmeis @joseppc et recomano seguir a @elur! La coneixes de fa molt temps!

Hi ha gent que estén el paraigua només per poder dir que en té un.

Jo abans sabia escriure.

Ahir (dilluns) vaig decidir que Bashô està sobrevalorat. Quanta supèrbia!

Dimecres:

ai mareta que costarà de passar aquesta primavera... #massallum #fotofòbia

Posar la ràdio per no escoltar Dylan i que soni Dylan #Murphy

Relaxació, contemplació i buidar-se d'un mateix.

Dijous:

He fet un quadrat vermell envoltat de negre... sóc Mondrian.

Mentre jo intento convèncer-la de que deixi al paio que la maltracta psicològicament, ella insisteix en buscar-me parella, santa paciència!

Aquest vespre he parlat amb la Jana (2 anys) per telèfon i el primer que m'ha preguntat ha set 'on és en Pèsol?'

Divendres:

memòria ...

Agafo els meus tres primers llibres sobre haikus que vaig tenir, tots tres de Vicente Haya, per anotar les ressenyes i em poso a fullejar-los. En tots tres hi tinc tres tresors guardats. Tres records. Tres moments, dies, instants deliciosos, màgics, tendres...

A Haiku: la via de los sentidos hi tinc un viatge a Madrid. Dues entrades i un punt de llibre.

A El espacio interior del haiku hi tinc un viatge a Gallocanta. Un punt de llibre.

A Haiku-dô, el haiku como camino espiritual hi tinc un concert inoblidable. Una entrada.

Fullejar els meus llibres de haikus sempre té doble plaer: poesia i bons records.

un març Dylan ...

Oh, where have you been, my blue-eyed son?

Oh, where have you been, my darling young one?

I’ve stumbled on the side of twelve misty mountains

I’ve walked and I’ve crawled on six crooked highways

I’ve stepped in the middle of seven sad forests

I’ve been out in front of a dozen dead oceans

I’ve been ten thousand miles in the mouth of a graveyard

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, and it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

Oh, what did you see, my blue-eyed son?

Oh, what did you see, my darling young one?

I saw a newborn baby with wild wolves all around it

I saw a highway of diamonds with nobody on it

I saw a black branch with blood that kept drippin’

I saw a room full of men with their hammers a-bleedin’

I saw a white ladder all covered with water

I saw ten thousand talkers whose tongues were all broken

I saw guns and sharp swords in the hands of young children

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

and what did you hear, my blue-eyed son?

and what did you hear, my darling young one?

I heard the sound of a thunder, it roared out a warnin’

Heard the roar of a wave that could drown the whole world

Heard one hundred drummers whose hands were a-blazin’

Heard ten thousand whisperin’ and nobody listenin’

Heard one person starve, I heard many people laughin’

Heard the song of a poet who died in the gutter

Heard the sound of a clown who cried in the alley

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

Who did you meet, my blue-eyed son?

Who did you meet, my darling young one?

I met a young child beside a dead pony

I met a white man who walked a black dog

I met a young woman whose body was burning

I met a young girl, she gave me a rainbow

I met one man who was wounded in love

I met another man who was wounded with hatred

and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

It’s a hard rain’s a-gonna fall

Oh, what’ll you do now, my blue-eyed son?

Oh, what’ll you do now, my darling young one?

I’m a-goin’ back out ’fore the rain starts a-fallin’

I’ll walk to the depths of the deepest black forest

Where the people are many and their hands are all empty

Where the pellets of poison are flooding their waters

Where the home in the valley meets the damp dirty prison

Where the executioner’s face is always well hidden

Where hunger is ugly, where souls are forgotten

Where black is the color, where none is the number

and I’ll tell it and think it and speak it and breathe it

and reflect it from the mountain so all souls can see it

Then I’ll stand on the ocean until I start sinkin’

But I’ll know my song well before I start singin’

and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

It’s a hard rain’s a-gonna fall

A Hard Rain's A-Gonna Fall _ Bob Dylan

mai ...

A la vida aprens lliçons que no voldries aprendre mai. I saps coses que no voldries que fossin veritat. Després passa que, com que no has hagut de necessitar ni cert aprenentatge ni cert coneixement, els oblides. Bé, més que oblidar els arracones i ignores. Fins que, ai las!*, reps una plantofada als morros i saps que et passaràs uns quants dies recriminant-te haver fet cas omís de dues lliçons tan importants.

Hi ha coses que mai no canviaran.

*sempre havia volgut posar aquesta expressió en algun post, mira.

final d'hivern ...

Surts de la feina i el terra moll i algun paraigua estès, fa que miris enlaire anhelant rebre una mica de pluja a la cara. I el que trobes és la lluna enmig de l'única escletxa, prou gran, que s'endevina al cel negre.

Fa més fresca que els altres dies i no pots evitar més d'un calfred. El pas és lleuger i tens mig somriure als llavis, però també et sents cansada i abatuda. No ha estat un dia molt complicat però tampoc gens senzill. Et queden alguns vestigis de l'última migranya i un nus a l'estómac i a la gola que feia temps que no tenies.

Mires com la pluja reflecteix les llums de la ciutat a l'asfalt i penses que no estaria malament arribar a casa i trobar-hi algú.

pluja ...

Dissabte, em desperto abans de que soni el despertador i el so que envaeix el pis no és habitual. Plou, amb ritme, amb insistència. S'endevina un ploure maco, generós, agraït. També fa vent i mentalment em poso a cantar Tomeu Penya... plou i a defora bufa es vent, que me fa sentir petit com un granet d'arena i estic dins el llit (...) Em costa aixecar-me però les ganes de fugir de la ciutat i veure muntanyes emplujades poden més que tota la mandra del món.

Arreplego quatre coses, el paraigua petit, l'ordinador i me'n vaig cap a l'estació. Plou i quedo xopa. Estic contenta i em destapo i miro enlaire i la pluja em ressegueix la cara. Somric.

I continuo somrient quan miro el paisatge mentre pujo a la Garrotxa.

La pluja als vidres

desdibuixa el paisatge.

Vaig cap a casa.

12/03/2011

Shelter From The Storm...

A casa, a Girona. Sola i acompanyada per Dylan, com quasi tot el dia d'avui. I ara estava pensant si continuar vivint com si res no és una paradoxa. Realment què hi fem aquí a part de passar el temps? De perdre'l i la majoria de vegades llençar-lo?

No m'he quedat penjada a Mobile, però poc se'n falta.

El blues el tinc ben instal·lat.

Sort que hi ha veus que t'acaricien l'ànima.

moment ...

El cos inclinat cap endavant i movent-se seguint un ritme regular i constant, ràpid. De tant en tant el cos es tomba cap enrere amb el rostre mirant enlaire. S'inclina de nou cap endavant i amb un mocador s'eixuga les llàgrimes que rodolen galtes avall. Intenta enfocar la vista per veure qui li fa companyia, però tot és borrós. Mica en mica sembla que es va apagant l'explosió però tot torna a començar de nou. Al final ja no sap què fer primer, si eixugar-se els llagrimots, els mocs o acabar de riure encara que ja li faci mal la panxa de tant fer-ho.

Avui he plorat de riure, feia temps que no rivia tant.

Ha sigut un moment perfecte.

tothom ...

Viure en un poble té els seus avantatges i els seus inconvenients. A mi m'agrada, tot i que ara 'visc' a ciutat. Però l'encant d'un poble moltes vegades se'n va en orris per culpa de la gent que hi viu. Ja se sap que no pots fer mai un pet que no pudi.

Servidora de pets n'ha deixat anar un quants. Passa que al poble mai n'han sentit la pudor. Ni tan sols han intuït un canvi al moviment de l'aire.

Però he fet pudor, això sí. Molta i sense deixar anar ni mitja llufa. Només fa falta que la gent no sàpiga res de tu perquè se'n posi a parlar com si en sabés tota la vida.

Entenc la curiositat com una qualitat molt sana. El que no m'acaba de fer el pes és el 'xafarderisme'. M'agrada fer safareig, sí, no em fa res reconèixer-ho, però mai m'he inventat res de ningú i no he parlat del que no sé i/o conec. La majoria de coses les sé sense ni voler-les saber, hi ha qui gaudeix esbombant la vida dels altres. Però a mi sincerament no m'interessa. Prou feina tinc amb la meva.

Diumenge em van renyar. Mig en broma mig seriosament. La broma perquè saben com sóc i què hi ha. La seriositat perquè saben com són i què hi ha. La gent pot fet molt de mal amb les paraules i les mentides.

M'ho vaig agafar rient, bàsicament per la ridiculesa de la situació. Vas a veure un partit de futbol al bar amb un amic del poble, que té parella, i encara no passa una mitja part que ja li pregunten al cambrer (amic nostre) si mantenim una relació. Sí senyor, la mantenim. Una relació d'amistat. Això li hauria respost jo si ell hagués sigut prou valent com per preguntar-m'ho directament. El cambrer li va preguntar si estava malalt o si s'havia pres alguna cosa que no tocava. El meu amic també riu, de fet s'està dedicant a alimentar el rumor, a la seva manera... res preocupant, fa broma i riem. Està una mica malalt, per això ens portem tan bé.

Aquell dia quan érem asseguts al bar, va venir un veí, que havia sigut company seu de feina, a preguntar-li que què hi feia allà. Vinc a veure en Guardiola, que em posa calent, li va dir. I el veí em va mirar a mi per veure quina cara hi posava o què deia. Em vaig encongir d'espatlles, ens vaig assenyalar a tots dos i tot somrient, encantada de la vida, li vaig dir Venim pel mateix.

Pobre gent ara ja no deuen saber on posar-me, si al bàndol gai o a l'altre o al mig o...

aquesta mossa, realment què fa? en sabeu res? sempre sola... és una mica rara, no? i no se li coneix cap xicot? no, no sé, últimament ha fet molta amistat amb el de can D i la seva dona... ai nu sé, l'altre dia esperaven el bus plegats, rivien!!! però, aviam si serà de l'altra vorera... us en recordeu quan la M va deixar al seu home? sempre anaven plegades i a més és amiga de la de Can C que s'ha casat amb una altra noia... ai senyor quin disgust deuen passar a casa seva!

El més curiós, o no, del cas és que sé que no m'equivoco gaire imaginant aquest safareig en concret. A vegades el recito amb les amigues i riem una cosa grossa!

A mi el poble m'agrada, però la majoria de gent m'hi sobra.

Nota aclaridora: en Guardiola és guapot, no diré que no, però massa tocat i posat pel meu gust. Jo miro el futbol perquè m'agrada, tot i que quan sóc al bar i veig gaires orelles pendents de les meves converses, dic que només el miro per veure cuixes i per quan es treuen la samarreta al final del partit.

ningú ...

Comença el batec i el teu pas canvia el ritme sense quasi ni adonar-te'n. Fent cas omís al mal de cap de tot el dia apuges el volum fins que ofegues el so de la ciutat. I voldries cantar a ple pulmó enmig del carrer i fins i tot donar voltes. Voldries volar i enamorar-te de paisatges que no són els teus. Però continues caminant seguint el ritme subtilment i quan veus que la gent se't queda mirant t'adones de que t'has posat a cantar... sense estridències, és clar.

res ...

Encara no tens consciència d'haver tastat l'hivern que ja arriba la primavera. Serà funesta aquesta també? L'esperança és que la transició cap a la llum no sigui de mal portar. Suposo que aquest hivern tan atípic i clar que hem tingut hi ajudarà.

Fa un any la llum era tan diferent!

tot ...

Hi ha dies en què la necessitat de marxar, fugir, canviar... és tan forta que renunciaria a tot.

Però això no evita, per sort meva, que a migdia tornant cap a casa, xiuli 'singing in the rain' amb un somriure plàcid.