amants ...

Les amants _ René Magritte



Lo que el amante busca en la amada
es su identidad perdida.


Octavio Paz _ Pensament 31 juliol
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina

.

sota la pell ...

Hi ha persones que se't queden sota la pell. Ben guardades en un racó i sempre tenen un petit espai dins l'ànima. Quasi vint anys de coneixença. Dinou per ser exactes. Bons amics i grans còmplices durant molt de temps. Guardadors mútus de secrets i anhels. Una amistat senzilla i alhora complicada. I, a vegades, tot d'una, et trobes recordant-lo. I et preguntes què deu ser de la seva vida, quan ja fa més de set anys que no el veus, potser cinc que no en saps res. Que no goses trucar a la seva mare, tot i saber que sempre has estat ben rebuda. La Isabel. Encara recordo el seu nom. Encara recordo el seu número. I encara recordo el to de la seva veu, l'última vegada que vaig parlar amb ella, deu fer 5 anys.
El pensament és fugaç. Què deu fer en J? Espero que estigui bé, feliç i me l'imagino més content que mai. I m'acompanya un somriure en recordar els moments. Tanta complicitat i tanta reserva alhora. Tanta sinceritat i tant de silenci. Tantes rialles i tantes llàgrimes. I tants errors repetits una i altra vegada. Joventut i por.
I el record se'n va. I et deixa, el deixes, fins que torni, si vol. I quan fa temps que no el recordes, el somies. I estàs uns dies pensant més profundament en tot plegat, i t'adones que enyores aquella alegria, el somriure, la complicitat, el poder ser, estar amb tota la naturalitat del món.
I no és la primera vegada que passa. I, suposo, tampoc serà l'última. Doncs el porto sota la pell.







.

catifa ...

Cauen les flors,
una catifa groga
cobreix el parc.



(foto feta amb el mòbil fa 10 minuts)






.

orenetes nerudianes ...

54

Es verdad que las golondrinas
van a establecerse en la luna?
Se llevarán la primavera
sacándola de las cornisas?
Se alejarán en el otoño
las golondrinas de la luna?
Buscarán muestras de bismuto
a picotazos en el cielo?
Y a los balcones volverán
espolvoreadas de ceniza?

Avui poc després de les 6 ja estava desperta. Havíem quedat amb la petita, a partir de les 7 baixaria d'Olot per anar a fer recompte de nius d'oreneta cuablanca.
Més de dues hores rondant pel poble. Binocles, càmera, carpeta, papers i boli.
Més de dues hores sentint els ulls del poble sobre nostre.
Més de dues hores que hem estat despertant la curiositat de tothom.
Ens hem indignat quan hem vist nius boicotejats pels humans.
Ens hem entristit quan hem vist orenetes mortes al niu.
Ens hem sorprès descobrint un pardal xarrec fent d'okupa.
I encara no hem acabat amb el recompte...
Quan hem tingut massa calor i gana, ens n'hem anat a esmorzar a Can Remena.
Terrassa fresca i verda. Un bon pa amb tomàquet i llonganissa. Una cola.
I cap a casa.
Poques hores dormides.
La migranya torna a ser aquí.
Val més que me'n vagi a tancar els ulls una estona...

... potser quan els obri em trobo amb una carta transparent...

7

Es paz la paz de la paloma?
El leopardo hace la guerra?
Por qué enseña el profesor
la geografía de la muerte?
Qué pasa con las golondrinas
que llegan tarde al colegio?
Es verdad que reparten cartas
transparentes, por todo el cielo?


Libro de las preguntas _ Pablo Neruda

...

cop de vent ...

Deia el Capità Enciam: Els petits canvis seran poderosos!

I així estic, fent petits canvis,
buscant interiorment,
fent les paus amb mi mateixa.
Amb alegria, que no felicitat; com diu el meu estimat f.
Obrint les finestres de bat a bat
i deixant que el vent s'endugui el que li sembli...

¿Qué hay detrás de esa puerta?
No llames, no preguntes, nadie responde,
nada puede abrirla,
ni la ganzúa de la curiosidad
ni la llavecita de la razón
ni el martillo de la impaciencia.
No hables, no preguntes,
acércate, pega la oreja:
¿no oyes la respiración?
Allá al otro lado,
alguien como tú pregunta:
¿qué hay detrás de esa puerta?

Octavio Paz y María José Paz

.

qui vol ballar?

.... carregant piles ...


.

estiu ...

M'agrada anar descalça,
moure'm amb els peus completament nus.
Per tota la casa, pel pati, pel terrat...

Notar l'escalfor del terra, o la fresca,
les diferents textures de les rajoles,
la rugositat del pati...

M'agrada la nuesa dels meu peus...



.

finestra ...

Treballo davant de la finestra.
Al matí hi toca el sol i normalment està tancada, amb la persiana avall. Però avui, tot i que fa solet, hi ha núvols que li passen per davant tot sovint. I el vent d'ahir s'ha convertit en un aire agradable. Fins i tot m'atreveria a dir que fresc...

Avui treballo amb la finestra oberta.

I d'aquí estant puc veure com un borinot ronda per les serments del veí.


...

ballar ...

Ahir tocava nit de country. I desde casa, mentre llegia En tierras lejanas, m'arribava la música. Aquesta vegada sense estridències. Van començar per l'Hotel California dels Eagles, amb uns arranjaments que no havia escoltat mai. I no me'n vaig poder estar. Després de dues nits horroroses, amb soroll i esgarips enlloc de música, d'haver-me de posar taps a les orelles a les 4 de la primera nit, per poder dormir una mica; em vaig posar les piles, em vaig vestir i me'n vaig anar cap a la plaça.
Hi vaig arribar sola. Evidentment la gent del poble mirava. Que agosarada anar al ball sense les amigues! En fi...
Hi vaig arribar ballant, i és que els meus peus no es podien estar quiets.
Vaig saludar, vaig riure, vaig xerrar una mica, vaig anar a buscar la primera cerveseta.
Ballant. Si no ballaven els peus, ho feien les mans, sinó el cap, sinó tot el cos.
I em vaig posar en una de les files, amb en J, i vam ballar enmig de camperes i barrets. Texans i cibelles lluentes. I vam riure. I vam semblar ànecs marejats fins que no vam agafar-li el truquillo.
I en vam ballar una altra. Amb una senyora, d'uns 60 anys o més, guapíssima i molt agradable que ens ensenyava els passos.
I vam riure altra vegada.
I per variar vaig acabar rera la barra servint cubates.
Ballant al meu rotllo.
Rient.
I quan es va acabar, me'n vaig tornar cap a casa. Contenta.
Tinc debilitat pel country.





.

certesa ...

I un dia arriben els somnis.
T'imagines en una vida totalment diferent.
Una vida que mai ha estat inimaginable.
Penses en el futur i et veus feliç.
Somnies que has trobar el lloc adequat per quedar-t'hi.

Però fer volar coloms mai ha estat lo teu.
I somnies sempre mantenint un peu a terra.
Quan no ho fas tenint-los-hi tots dos.
Vols volar i no t'agraden les altures.
Vols nedar i tens por d'ofegar-te.
I malgrat tot, somnies.
I esperes el que no es pot esperar.

Les contradiccions lluiten
i intentes mantenir l'equilibri per no perdre la guerra.
Ja has perdut massa batalles.
Similituts que no t'agraden.
Records que creies oblidats.

I tot d'una, la certesa.
Quan ja no l'esperes.
Quan ja creies que tornaries a perdre't
en el laberint de sempre,
totalment desconegut.

Certesa de que tu ets el teu punt de partida
i el punt de trobada.
Que el futur no l'has de somniar,
l'has de crear.
I que no has d'esperar res.
Mai.






...

acrobàcies ...

Cuando tu corazón vibra con todo su corazón,
cuando tus ojos lloran todas sus lágrimas,
cuando tu alma canta todos sus estados de alma,
entonces te reconcilias con el mundo,
te arraigas suavemente.

Pueblo de la Amazonía. Pensamiento 15 de Marzo.
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.

De bon matí, els nius d'orenetes són un festival de vols i xerramecaria.
Van i vénen ràpidament. Sense torbar-se per res.
Les cries són d'allò més exigents.
L'espectacle és digne de veure.
M'hi podria passar hores...
... i no me'n cansaria.






.

i no...

... el post anterior no té res a veure amb l'apassionant món de la parella que no tinc.
Ni tampoc amb relacions sentimentals.
Ni coses d'aquestes...
No hi ha cap cor trencat.
No hi ha cap pena amorosa.
Ni enamoraments frustrats, que no hi fossin abans, clar.


Més que res per si hi havia algún dubte.


I sí...
continuo pensant que avui no és un bon dia.
M'encantaria poder-lo borrar.


I gràcies...
per ser-hi.
Per fer-me riure.
Per animar-me.
Per tenir-me paciència.
Per tot, vaja.



.

llàgrimes II ...

Hi ha dies en que el millor seria no haver sortit del llit.
A vegades te n'adones a migdia o al vespre.
Avui he sabut que no n'hauria d'haver sortit al cap de 3/4, o potser 1/2 hora.
M'agradaria poder aturar el temps, fer-lo recular fins les 7 i començar el dia de bell nou.
Avui no és un bon dia.
Avui no s'hi val a dir-me "bon dia!", no ho és i no ho serà.
Avui he plorat, ploro i ploraré.

No patiu, no s'ha mort ningú.
No hi ha ningú malalt.

Hi ha coses que s'escapen de les mans, tot i saber que les hauries de tenir controlades.






.

pensaments ...

Llibre nou. Revelaciones. 365 pensamientos. Amérina latina.
Un pensament, frase, proverbi... per cada dia de l'any.
Neruda, Octavio Paz, el meu estimat Galeano, Gabo, Borges, Orides Fontela, Hugo Lindo, Sabines, Niña Mari... i molts més.
Amb fotografies d'Olivier Föllmi.
Una delícia de llibre. Paraules que són joies precioses.
Unes imatges meravelloses, tendres, emotives... impossible trobar les paraules adients per definir-les...

17 juliol.

El amor no está en el otro, está en nosotros.

Niña Mari, indígena quiché (Guatemala)



18 juliol.

Amar es dos,
siempre dos,
abrazo y pelea,
dos es querer ser uno mismo
y ser el otro, la otra;
dos no reposa,
no está completo
nunca,
gira en torno a su sombra,
busca
lo que perdimos al nacer;

Octavio Paz.

Un grupo de jóvenes indios perpetúan la tradición azteca en el Zócalo, la gran plaza de México, México.

En "Revelaciones"

.

...

...

Estava rellegint anotacions fetes fa temps en una llibreta vella. Abans trasncribia tot el que em cridava l'atenció o em feia pensar o m'emocionava, m'agradava... tot el que creia que era digne de ser recordat en qualsevol moment... Ara, encara ho faig, tinc pilons de llibretes...
I en aquella època vaig llegir "L'art d'estimar" d'Eric Fromm. Un gran llibre. El vaig agafar a la biblioteca. I quasi quasi que el vaig transcriure tot... potser me l'hauria de comprar... però segur que l'he de rellegir.



Elements implicats amb l'Amor: Cura, Responsabilitat, Respecte i Coneixement.

Cura: "l'amor és la preocupacoó activa per la vida i pel coneixement d'allò que estimem"

Responsabilitat: "Ésser 'responsable' significa ésser capaç de 'respondre' i estar disposat a fer-ho"

Respecte: "respectar significa preocupar-se perquè l'altra persona creixi i es desenvolupi segons la seva personalitat"

Coneixement: "Cura i responsabilitat serien cegues si no fossin guiades pel coneixement".


Fragment de L'art d'estimar _ Eric Fromm (pàgs. 37 i 38)



...

casament I ...

Aquesta tarda hem assistit a un casament multitudinari. Després de 25 anys vivint en pecat (valga'mdéusenyor!) els gegants del poble s'han casat. Ha sigut molt maco tot plegat. Amb el cor a punt de sortir-me per la boca sempre que els veig ballar. I ara més. Perquè allà sota, ara hi ha dos dels meus "nens". Dels que jo havia dut a coll-i-bè quan feia de monitora. Ara ja em passen un pam. Amb els que havia passat hores i hores perdent la veu i acabant les energies, fins el punt d'arribar a casa, asseure'm i no poder-me moure. Literalment. Però amb una felicitat impagable. I encara dura, quan ens trobem després de 10 anys i hi continua havent un bon feeling. No puc dir que passa el mateix amb tots, però m'és igual.
I dels meus nens, n'hi ha un parell que em tenen el cor robat, desde fa més de mitja vida, molt i molt més. En P i la B. I avui els he vistos a tots dos, i m'han abraçat i omplert de petons. I jo els he abraçat i omplert de petons.
I, encara que no em toqui, quan els veig el meu orgull es dispara i se sent satisfet i cofoi.
Un dia li vaig comentar a en P. Que m'agradaria pensar que vaig posar algun granet de sorra, algun ingredient encara que insignificant, que ha ajudat una miqueta a fer-se tal com són. Ells mateixos, dos sols que m'estimo amb bogeria.
Ell va dir que sí, que molt més que un granet hi havia posat, però és clar... ell també m'estima amb bogeria, què m'ha de dir sinó?
Són taaaaaaaaaaaaaaaaaaan macos els meus "nens"!



.

el pic de l'istiu ...

Ahir em va tocar fer trasllat. Després de tota una vida tenint la mateixa habitació, m'he (m'han) traslladat a la més petita. S'hi està prou bé, ho haig de reconèixer.
Quan en tenia 25 vaig marxar de casa. Vaig viure 3 anys a Girona i els últims 5 a Olot. De fet encara tinc el piset a Olot, però, per "hatxe o per bé", ara sóc a casa. Temporalment. Tinc la meva vida, els meus records, totes les meves coses, dividides en dues cases.
I, com bé va dir ahir la meva estimada Su*, els trasllats van molt bé per fer neteja. Si en vaig trobar de coses que no recordava que tenia. Si en vaig fer d'esforços per recordar d'on les havia tret. Però ja sabeu que la meva memòria és com és, massa selectiva.
I tot plegat, tot aquest rotllo, per transcriure-us la contra-portada d'El Punt d'un diumenge, 10 d'agost de 1997. Si se n'arriben a guardar de coses. I aquesta espero guardar-la molt temps més...

Els joves garrotxins que tenim la sort o la desgràcia d'anar a estudiar fora, ens enduem la sorpresa, tan bon punt travessem el pont de Besalú, de veure que no tothom parla el mateix català que nosaltres. Si ens toca anar a estudiar a Girona o a Vic, els nostres trets dialectals encara no traspunten excessivament. Però si ens toca anar a Barcelona o a Lleida, és escandalós com se'ns coneix d'una hora lluny. (Si ens toca anar a estudiar a París o a Nova York, el nostre garrotxí ja passa més desapercebut.)
Quan marxem, ens adonem que expressions com ara "el pic de l'istiu" nomes les diem a la Garrotxa. Ens adonem que diem "al cim de la nevera" en lloc de "al damunt de la nevera", "güita" en lloc de "guaita" o "goita" o "quecs" en lloc de "bambes" (perquè es veu que la primera marca de sabatilles d'esports que es van comercialitzar aquí va ser Keds i no Wamba). Per dir que una cosa no és veritat diem "poc qu-è pa vritat". Ens mengem moltes consonants finals: "ell no è pa mé fort que ió" o "no et faltarà pa de rè". I consonants internes: "tabé" en lloc de "també" o "pudé" en lloc de "potser". Diem "bambènia", "graciosa*", "iclèsia", "paraiga". Afegim una t a les primeres persones del singular dels presents: "em dutxut", "cantut", "gastut un fotimer". Dels verbs també ens en mengem vocals inicials: "ja ho gafo jo", "si hi guéssim nat més aviat", "no ho via pa vist". I consonants internes: "Ho vos o no ho vos?". Alterem l'ordre del verb: "afugar-se; m'afogut" o "Domane'n una coca", com canta l'anunci de Ràdio Olot. Per saber a on és una cosa diem "a-v-on-t-è", "a-u-on-t-è" o "a-g-on-t-è". Diem "un jec, o un vol, o un amanit, o una màniga d'hòsties". Quan sortim a prendre alguna cosa "anem a fer un toc". Mengem "llegurts", posem l'aigua en "garzales" i estenem la roba a la "sissí". I encara bevem en "ansats", cosa que segons l'Alcover Moll, només es fa a Banyoles, Amer, Llofriu i Olot. Per demanar a algú el parer, li diem "I a-n-a-tu, què et sèl·la?". Els pares ens aconsellen que estudiem perquè llavors "els faràs a cabassassos". A tot arreu hi posem l'il·lustre "cardar" i d'anar a la platja en diem "anar a marina", com recull la cançó de Xucu-pà "Vols venir a marina amb mi?". Les cançons de Xucu-pà, el grup rock-bacó de la Garrotxa al qual devem expressions impagables com escaufa-barguetes, o el discs de Reputincanticus són veritables repertoris dels trets dialectal de la comarca.
Als garrotxins, a més, ens delata un accent inconfusible. Jo, per exemple, que vaig a classe amb gent de Balaguer, de Tortosa, de València, és a dir, gent amb dialectes ben diferenciats de l'estàndard, observo que els companys riuen sistemàticament cada cop que obro la boca per fer una pregunta. Per què? Doncs per l'accent garrotxí, cavernós, rovellat per la humitat, engreixat pels embotits i aïllat per la manca de bones carreteres. Fins i tot hi ha un noi de Santiago de Xile que ho nota: "Carajo, vaya acento más cerrado!".

Edgar Illas. El Punt, diumenge 10 d'agost de 1997.



* la "graciosa" és la gasosa.


.

jo ...

Ocupar el pensament per no afrontar-se al que realment s'hauria de pensar...
Aferrar-se a fantasies per no adonar-se del que realment no es té...
Intentar creure's especial quan realment mai ho has sigut, ni quasi mai te n'has sentit...
Perdre la paciència en una partida d'escacs, mentre esperes el moviment del contrari que dubta, quan tu ja fa temps que ha vist la jugada perfecta si estiguéssis al seu lloc...
Intentar descobrir què fer-ne de la vida, quan no saps ni viure-la...
Voler fugir massa sovint... però... cap a on?

Fotos: Pere



...

sms ...

Parlàvem de volar alt o arran de terra, segons l'estat anímic...
Fa temps d'això...
Ambdós volíem (i volem) volar, cadascun a la seva manera, al seu ritme, amb la seva independència, amb la nostra distància, però ni massa alt, ni massa baix...


f _ Besos a media altura linda neus.

n _ los besos a media altura, ¿son besos en la barriga?


Encara riu ...


...

Será maravilloso...

-A la meva classe hi venia Menganita, que està casada amb Fulanitu. Era molt llosca, però molt. I pesada, molt pesada. I féiem un exàmen i només feia que preguntar-me i preguntar-me. L'examen era sobre "las vías de comunicación principales de España". I tant, tant em va emprenyar que li vaig dir "De Barcelona a Mallorca, pasando por el Puente Mayor". I ho va escriure, tu diràs! A més una resposta ben llarga. El senyor Pous (el mestre) es posava les mans al cap! Després quan ho explicava allà davant de tota la classe, em vaig sentir malament d'haver-li dit.

Ma germana i jo rient com boges.

-Quants anys tenies, mare?

-No ho sé, entre 10 i 14, estava fent el batxillerat.

-I com va acabar tot plegat?

-Doncs no me'n recordo, suposo que em deuria deixar tranquil·la una bona temporada.

Més riures. I ens hem posat a cantar... será maravilloso viajar hasta Mallorca, sin necesidad de tomar el barco o el avión, sólo caminando, en bicicleta o auto-stop ...



.

tot un món dins l'iris ...

El terrat és pràcticament buit.
Només hi som les flors, l'aire i jo.
El cap buit de pensaments
i una sensació de solitut
que comença a guanyar-me el joc.
I arriba ell, altiu.
Em saluda amb un miol de satisfacció,
content d'haver-me localitzat.
I en segueix un altre de sol·lícit.
Primer somriure desde fa força estona.
Juguem, com sempre.
L'agafo, com sempre.
Ens acostem els nassos, com sempre.
I llavors el vaig veure.
El capvespre vermell, preciós,
reflectit als ulls verds del meu gat.



.

chat noir ...

Le chat noir... així és com em coneix la majoria de gent, de fet així és com em coneix tothom. Menys la meva mestressa.
Ella, chat noir!, només m'ho diu quan faig alguna malifeta, quan no em porto prou bé. Sinó, amb la seva veu dolça, amb aquella entonació amorosa que només té per a mi, em diu mon petit chat, mon chéri, mon petit-pois, monsieur Moustache... sons que em fan ronronejar de satisfacció, m'agrada quan em parla en francès...
I me la miro amb aquests ulls meus, que espanten quasi a tothom menys a ella. I comencem el nostre diàleg de cada dia, sempre igual, sempre diferent.
Paraules dolces, miols i ronroneigs. Ella, miola quasi tan bé com jo. Un dia fins i tot em pensava que s'havia transformat en una gata i m'hi vaig apropar lentament per asegurar-me de que continuava siguent humana. M'agrada com em miola, com em ronroneja. I m'agrada que conegui cadascun dels meus miols i que sàpiga què signifiquen i què vull quan els faig.
Sé que ella m'estima. Se li veu als ulls. Es nota quan m'acaricia. Quan m'agafa i em deixa reposar el cap sobre la seva espatlla. Quan em poso a dormir sobre el seu pit amb el cap sota la seva barbeta. I es relaxa i s'adorm al ritme dels meus ronroneigs. Fins i tot li agrada quan em poso a dormir sobre la seva esquena, amb el nassiró al seu clatell.
Em mira orgullosa quan em moc. Orgullosa i admirada.
Fa tant temps que estem junts, hem jugat tantes vegades, m'ha observat tant, que quan se m'acosta és com si veiés a una gata en moviment. Va aprendre el joc de seguida. Majestuositat, agilitat, sobrietat, elegància... i em produeix la mateixa fascinació que jo desperto en ella. Sap acostar-se lentament, silenciosament, captivadorament.
M'agrada que sigui ella qui em cuida. No sóc només el seu gat, el seu animal de companyia. Sóc el seu company. M'explica on va quan marxa. Quan torna, el primer que fa, és agafar-me a coll, omplir-me de petons i dir-me amb veu melosa que no m'enfadi, que ja sé que ella sempre tornarà, que no em deixarà mai. I després, un servidor li dedica un concert, que en diu ella, i li explico que no m'agrada que em deixi, que l'he enyorada i que estic una mica enfadat perquè ha estat tantes hores fora. I ella, em torna a agafar, i em diu ummmm, mon petit-pois, no t'enfadis, chéri...
Encara no s'acaba de creure que sàpiga quan és ella qui posa la clau al pany per entrar. De fet, moltes vegades sé que és ella just quan tomba la cantonada i s'acosta a peu, silenciosament, a casa.
On va ella, vaig jo. La segueixo per tot arreu i a ella li encanta. Necessito saber on és i ella on sóc jo. Quan em perd de vista gaire estona i no sap on m'he ficat, en fa prou amb un xiulet, que jo corro cap on és ella.
I sobretot li agrada quan em poso com en la foto. Elegant, sobri, immòbil i amb els ulls fixes en els seus moviments. Fins que s'aixeca i jo, d'un salt elegant, cadenciós i seductor, la segueixo satisfet fregant-me a les seves cames.







.

el far dels teus somnis ...

El far dels teus somnis _ Lídia

Especials.
Així és com us veig jo, especials.
Perquè sou tendres, amables, valentes.
Perquè sou còmplices.
Perquè el vostre amor ha resistit, i resistirà, totes les tempestes.
Perquè la vostra sensibilitat és palpable,
la mirada neta i el somriure sincer.
Perquè sempre teniu la porta i els braços oberts.
Perquè heu sabut lluitar i vèncer juntes.
I hem compartit tant la tristesa com l'alegria.
Perquè la vostra il·lusió, també és la meva.
I perquè avui (dissabte) ens esteu dient, cridant, proclamant
que us estimeu per damunt de tot i tothom.
I que ens estimeu a nosaltres.
Especials perquè sí.
Perquè us estimo.

Garrotxa, juny del 2007.


...


Sóc incapaç de pensar en dissabte sense emocionar-me.
Només dir que vaig rebre-la amb els braços ben oberts. Em va omplir.
Em va portar olors. Tornar records. Em va abraçar. La vaig abraçar.
Es va quedar amb mi i no només una mica. Hi vaig deixar una bona part de mi.
I vam compartir-la.

Felicitat i complicitat.



.

addicció...

sóc addicte a les abraçades...




i ahir vaig abraçar i em van abraçar...

i quan hi penso m'emociono...

i encara estic toveta per tot el que va passar...

i cada vegada que veig aquest vídeo, ploro...

una abraçada per cada un/a que passeu per aquí...




.

somriure ...

... un somriure pel cap de setmana ...



.

fugida...

I és que hi ha alguna cosa que no rutlla.
Hormones alterades. Migranya. Ansietat. Neguit.
Ganes de dormir a tothora.
De voler fugir lluny.
D'amagar-se sota les pedres.
Manca de concentració.
Poques ganes de pensar.
Paraules que s'escapen.
Pensaments que no s'aturen, fugen.

Avui he fet un post que no m'ha agradat.
Volia explicar el que he dit, però no pas amb aquestes paraules.
No me n'han sortit d'altres, no sé on trobar-les.
De fet no sé si volia dir el que he dit...

O sigui, que m'espero a dissabte.
Si fa Tramuntana, penso rebre-la amb els braços ben oberts.
Que m'esventi. Que m'esvaloti. Que em buidi. Que m'ompli.
Que em porti olors. Que em torni records. Que m'abraci.
Que es quedi una mica amb mi. Que s'endugui una mica de mi.
Riuré i compartiré la felicitat del moment.
I quan m'hagi passat la ressaca, potser escriuré alguna cosa amb sentit.

I dic potser.


...

on són els records?

Les amigues de sempre...
A la La, la conec des que va néixer, doncs quan ella treia el cap, jo pràcticament tenia un any. Una nascuda al gener i l'altra al desembre.
Fins els 18, les nostres vides van seguir, més o menys un mateix camí. Amb ella i amb la S. I la N. Totes nascudes el mateix any.
La mateixa escola, la mateixa classe, els mateixos jocs, el mateix institut menys la N...
Però no recordo gaire res d'abans de l'institut. I el pas per aquest està completament borrós. En part pel poc interés que tinc en recordar-ho. No m'agradava l'institut, això ho sé ara.
Quan érem petites sé que jugàvem plegades. Elles m'ho han explicat. Amb la La, sé que havíem fet sortides plegades, però ho sé perquè surt en alguna de les diapositives del pare.
És amb l'única amb qui la relació mai ha patit una pausa. Sempre hem mantingut el contacte i l'amistat, malgrat distàncies i conseqüències de la vida.
M'agradaria poder tenir records de quan era petita, de quan la inocència regia els nostres actes, de quan ho miràvem tot com si fos nou.
Però no en tinc. Ni de bons ni de dolents. I el poc que sé, dubto de si ho recordo jo o si simplement me n'he creat una imatge a mesura que m'ho han anat explicant.
Potser un psicòleg ho trobaria interessant. Aneu a saber.
No vaig patir una infància traumàtica. Per les imatges que tinc de mi, es veu clarament que era feliç... i perquè no ho recordo?

Vull tenir records amb les meves amigues de tota la vida, de tota la vida. No pas només dels últims quinze, vint anys.

Vull mirar imatges meves de quan era una marreca i saber què sentia en aquell moment. Saber què passava. La ilusió que tenia. L'emprenyada que portava a sobre... De què reia. Què em deia el pare quan m'enfocava amb la càmera...

... on són els meus records?




...

núvols i falciots ...

Aquest matí
el cel s'ha llevat cobert de núvols.
Blancs i grisos foscos, passant per totes les tonalitats possibles.

Aquest matí
el cel s'ha llevat cobert de falciots.
Fletxes negres que sobrevolaven el poble.

S'hi estava bé al terrat.
Prenent la fresca.
Escoltant els falciots.
Admirant els núvols.
Envejant els vols gràcils...

De sobte, silenci.
I una ruixadeta.

I així va fent aquest matí de juliol...


.

fon ...

Feia dies que no ens comunicàvem.

Tot d'un plegat m'ha començat a arribar, una rera l'altra, la imatge d'una vaca al mòbil.
Divertida. Bavosa. Llepant la pantalla.
Amb un missatge.
Un besazo para tí.
Me n'han arribat 5 ... i jo ja m'estava pixant de riure.
Imaginant-me'l barallant-se amb el mòbil.
I quan m'arribava la sisena, l'he trucat.

Avui és un dimarts que m'agrada.



.

poc a dir...

Hi ha poques coses a dir.
Poca inspiració per trobar paraules.
Poques ganes de buscar-ne.

Aquest matí he estat tallant paper.
Sense guillotina.
La marona m'ha curat el dit.
Només hi duc 4 punts de sutura.
He fet uns quants mapes que haig de passar per correu.
I ara aniré a fer uns quants doblecs a veure què en surt...

És dimarts.
I els dimarts no m'agraden.
Només a partir de les 10 de la nit.

Estic tipa de sentir una i altra vegada la mateixa paraula.
Terrorisme.
Estic farta de sentir que atacs de l'ONU han provocat morts civils.
Em fa plorar veure infants pagant els pecats dels adults.




...

maldestra

maldestre -a

[de mal- i destre]

adj Mancat de destresa.

destresa
[1460; de destre²]

f Qualitat de destre; habilitat.

destre2 -a
[s. XIV; del ll. dexter, -tra, -trum 'dret, de la mà dreta; hàbil']

1 adj Dret (oposat a esquerre). La mà destra.

(Gran diccionari de la llengua Catalana)

Definitivament sóc maldestra. La meva nulitat per utilitzar a mà dreta en segons quins casos ho confirma.

I és que ahir vam haver de córrer a urgències. Perquè la nena que volia fer origami, havia de tallar paper. I a casa hi ha una guillotina, que va molt fina, fins i tot massa fina. I mentre posava bé el paper per tallar, la fulla (de tallar) no es va aguantar i instintivament hi vaig posar la mà dreta. Vaig estar de sort. El tall és de biaix. I només va rebre un dit, tot i que el petit va estar a punt de ser escapçat. Tarantino total.

Crec que porto 5 punts de sutura. No explicaré l'estada a urgències per no ferir sensibilitats. Però vaig veure els punts i estan molt ben fets. El que passa és que no els vaig comptar.

La guillotina està feta per dretans. Cosa rara. La mossa que s'anotava les dades i em va torturar amb betadine, ho va entendre, també és esquerrana.

Ahir, si us haig de ser sincera, no sabia què em feia més mal. Si el dit o l'orgull.

Perquè mira que s'ha de ser burra per fotre el dit en un lloc així...

.

buit ...

Tinc el cap tan ple, que està buit.
Hi ha tants pensaments, que sóc incapaç de seguir-ne el fil de cap.
En cap cap cap el que cap dins aquest cap.
És el que he pensat ara.
Perquè m'he adonat que ja havia dit dues vegades cap.
I el meu, tan aviat és aquí com a quarts de quinze.
Fa vent.
Vent de ponent.
Miro per la finestra i recordo allò de: de ponent ni vent ni gent.
I penso en la gent que tinc, que em tenen desde ponent.
I en els que tinc aprop i que a vegades m'entesto a allunyar.
Sense cap raó.
Simplement perquè m'allunyo jo.
Sense cap explicació.
Perquè el silenci entra fàcilment però li costa sortir.
I una cosa són les paraules escrites i una altra les parlades.
I realment ja no sé què dir ni què escriure.

M'allunyo i després no sé apropar-me.
Hi ha pensament que m'omplen massa i foragiten els altres.
M'allunyo i després dubto quan és el moment d'apropar-me.
I m'allunyo de nou perquè no puc apropar-me, encara.

Em distrec amb qualsevol futilesa i no penso en res.
O penso en tot i crec que no penso en res.
Em puc passar estones llargues mirant per la finestra.
Sense veure res i observant-ho tot.

No és tristesa.
És buit.
Senzillament buit.

Fa vent i entra per la finestra.
Fa vent i ha portat núvols.
Fa vent i no em diu res.
Fa vent i espero que s'ho endugui tot.

Fa vent i espero que s'ho endugui tot, menys els núvols...


.