el pic de l'istiu ...

Ahir em va tocar fer trasllat. Després de tota una vida tenint la mateixa habitació, m'he (m'han) traslladat a la més petita. S'hi està prou bé, ho haig de reconèixer.
Quan en tenia 25 vaig marxar de casa. Vaig viure 3 anys a Girona i els últims 5 a Olot. De fet encara tinc el piset a Olot, però, per "hatxe o per bé", ara sóc a casa. Temporalment. Tinc la meva vida, els meus records, totes les meves coses, dividides en dues cases.
I, com bé va dir ahir la meva estimada Su*, els trasllats van molt bé per fer neteja. Si en vaig trobar de coses que no recordava que tenia. Si en vaig fer d'esforços per recordar d'on les havia tret. Però ja sabeu que la meva memòria és com és, massa selectiva.
I tot plegat, tot aquest rotllo, per transcriure-us la contra-portada d'El Punt d'un diumenge, 10 d'agost de 1997. Si se n'arriben a guardar de coses. I aquesta espero guardar-la molt temps més...

Els joves garrotxins que tenim la sort o la desgràcia d'anar a estudiar fora, ens enduem la sorpresa, tan bon punt travessem el pont de Besalú, de veure que no tothom parla el mateix català que nosaltres. Si ens toca anar a estudiar a Girona o a Vic, els nostres trets dialectals encara no traspunten excessivament. Però si ens toca anar a Barcelona o a Lleida, és escandalós com se'ns coneix d'una hora lluny. (Si ens toca anar a estudiar a París o a Nova York, el nostre garrotxí ja passa més desapercebut.)
Quan marxem, ens adonem que expressions com ara "el pic de l'istiu" nomes les diem a la Garrotxa. Ens adonem que diem "al cim de la nevera" en lloc de "al damunt de la nevera", "güita" en lloc de "guaita" o "goita" o "quecs" en lloc de "bambes" (perquè es veu que la primera marca de sabatilles d'esports que es van comercialitzar aquí va ser Keds i no Wamba). Per dir que una cosa no és veritat diem "poc qu-è pa vritat". Ens mengem moltes consonants finals: "ell no è pa mé fort que ió" o "no et faltarà pa de rè". I consonants internes: "tabé" en lloc de "també" o "pudé" en lloc de "potser". Diem "bambènia", "graciosa*", "iclèsia", "paraiga". Afegim una t a les primeres persones del singular dels presents: "em dutxut", "cantut", "gastut un fotimer". Dels verbs també ens en mengem vocals inicials: "ja ho gafo jo", "si hi guéssim nat més aviat", "no ho via pa vist". I consonants internes: "Ho vos o no ho vos?". Alterem l'ordre del verb: "afugar-se; m'afogut" o "Domane'n una coca", com canta l'anunci de Ràdio Olot. Per saber a on és una cosa diem "a-v-on-t-è", "a-u-on-t-è" o "a-g-on-t-è". Diem "un jec, o un vol, o un amanit, o una màniga d'hòsties". Quan sortim a prendre alguna cosa "anem a fer un toc". Mengem "llegurts", posem l'aigua en "garzales" i estenem la roba a la "sissí". I encara bevem en "ansats", cosa que segons l'Alcover Moll, només es fa a Banyoles, Amer, Llofriu i Olot. Per demanar a algú el parer, li diem "I a-n-a-tu, què et sèl·la?". Els pares ens aconsellen que estudiem perquè llavors "els faràs a cabassassos". A tot arreu hi posem l'il·lustre "cardar" i d'anar a la platja en diem "anar a marina", com recull la cançó de Xucu-pà "Vols venir a marina amb mi?". Les cançons de Xucu-pà, el grup rock-bacó de la Garrotxa al qual devem expressions impagables com escaufa-barguetes, o el discs de Reputincanticus són veritables repertoris dels trets dialectal de la comarca.
Als garrotxins, a més, ens delata un accent inconfusible. Jo, per exemple, que vaig a classe amb gent de Balaguer, de Tortosa, de València, és a dir, gent amb dialectes ben diferenciats de l'estàndard, observo que els companys riuen sistemàticament cada cop que obro la boca per fer una pregunta. Per què? Doncs per l'accent garrotxí, cavernós, rovellat per la humitat, engreixat pels embotits i aïllat per la manca de bones carreteres. Fins i tot hi ha un noi de Santiago de Xile que ho nota: "Carajo, vaya acento más cerrado!".

Edgar Illas. El Punt, diumenge 10 d'agost de 1997.



* la "graciosa" és la gasosa.


.