dimecres, 30 de setembre del 2009

dubtes... raonables?

Només som si els altres ens reconeixen?

Aquesta pregunta va sorgir ahir al vespre, just quan vaig acabar de llegir El funeral d'en Singelpeu, de Jaume Miró. De fet vaig notar com s'anava creant a mesura que anava llegint... i al final va sortir sense cap entrebanc.

Tan fàcil que és fer preguntes...
... no ho serà pas trobar-ne la resposta.

dilluns, 28 de setembre del 2009

noctàmbuls ...

A vegades les lliçons més importants són les més fàcils i les que oblidem més ràpid.

Conten que hi havia un home que volia ser monjo budista i va anar a veure al millor mestre que hi havia. La primera lliçó no semblava gens fàcil. El va fer entrar en una habitació i li va dir que continuarien la segona quan hagués trobat el seu lloc. L'aprenent es va passar la nit donant voltes, provant postures, fent exercicis de meditació. Va recòrrer l'habitació pam a pam, la va estudiar al mil·límetre i res. Finalment mort de cansament va caure adormit. El mestre el va trobar dormint plàcidament estirat de qualsevol manera. El va despertar i li va dir que ja podien començar amb la segona lliçó.

A vegades viatjar amb bus té aquestes coses. T'expliquen històries interessants, com aquesta de l'aprenent i el monjo, que em van explicar divendres. Parles de koans i de filosofia. Repasses aforismes. Però sempre amb temps de fer-hi quatre rialles, per desintoxicar el cos de tanta seriositat. Som un parell de xerraires noctàmbuls*, ja que ara arribem a casa de fosc.

"Un desert de desesperació on les paraules són l'únic que ens permeten sobreviure." Sara a Noctàmbuls

Conèixer blocàires i llegir-los durant molt temps, des dels principis, fins i tot abans, del propi bloc, fa que els sentis molt propers. I quan tens l'oportunitat de llegir-los sobre paper no la vols perdre. Això m'ha portat a buscar llibres que feia temps que estaven publicats i que jo ignorava completament. N'he aconseguit 3 de quatre a través d'un amic, el que viatja i comparteix coneixements amb mi al bus, que treballa a una llibreria. El quart me l'ha fet arribar el mateix escriptor-blocaire-artista.
Llegida la primera obra, Noctàmbuls ja vaig per la segona, El funeral de Singelpeu i tot seguit Fuga.
M'agrada. Perquè em fa pensar. Em fa imaginar. Puc veure els personatges movent-se sobre l'escenari, els canvis de llum, quasi que sento la música... Noto la seva desesperació, ironia, sarcasme, tristesa...
La condició humana retratada en totes les seves misèries, que també són les meves. Som egoistes i no hi ha volta de full.

Realment escoltem mai els altres quan no diuen el que volem sentir?


Linda: -Rosa, l'amor no és entre sexes, és entre persones.
Rosa : -L'amor és una paraula.
Linda: -O només un estat d'ànim.
Tristan (desde les fosques): -Amor és dolor, un sofrir continu.
Horaci: -L'amor és el desig que dóna sentit a la vida i a la mort.
Curaci: -Quan perds el que desitges, perds l'amor, llavors és millor morir.

Fragment de Noctàmbuls de Jaume Miró.

Potser aquest post no té gaire sentit, potser trobareu que no aconsegueixo de lligar les coses... però la vida ja és ben bé això, un anar i venir de pensaments i fets que moltes vegades no toquen quarts ni hores. Us diré però que per mi aquest post és del tot coherent.





*he aprofitat l'avinentesa, sí. M'agrada aquesta paraula.

diumenge, 27 de setembre del 2009

I want it all ...

Ni mals de queixals, ni mirades reprovatòries i/o crítiques, ni la pàjara de quarts d'una, ni èquits... Ahir vam tornar a ser com fa deu anys. Sobretot quan els 4 versions es van fer els amos i senyors de l'escenari.

dissabte, 26 de setembre del 2009

seny, rauxa i bolets ...

El seny en forma de queixal emprenyador. Si he passat 35 anys sense seny, m'havia de sortir ara?
La paraula queixal... ve de queixa? ai...

La rauxa en forma de ballaruca nocturna. Avui recuperaré velles costums i aniré a dormir quan normalment salto del llit. Em fa mandra i alhora m'engresca aquesta idea. M'agrada ballar.

Els bolets... són a la cuina esperant ser netejats i cuinats. Evidentment el de la foto s'ha quedat allà on era! Ens estimem la vida, per dura que sigui!

dijous, 24 de setembre del 2009

triar raons ...

imatge: Vladstudio



Fa força temporades que canvio les estacions amb Vivaldi. El primer dia de cada una escolto la que li pertoca. Alguna vegada les he escoltades totes quatre seguides. Llavors recordo com m'agrada la música clàssica i recupero el temps perdut. Llei de la compensació.

Demà per compensar el fum que he dinat, ara que no sóc fumadora em costa respirar alguns ambients, i la poca simpatia que m'he trobat fent el cafè, me n'aniré a dinar al Parc. M'acompanyarà Bassani i junts passejarem per Ferrara, després d'un dinar estil picnic.

Aquest vespre-nit la lluna lluïa un to ataronjat preciós. Arribant a casa, després d'una bona estona sense veure-la, m'ha sorprès desde sota el Far estant.

Hi ha dies en que hi ha tantes coses a dir que no saps què dir. Llavors ho compenses amb un silenci carregat de raons. Però les raons, a part de tu, les sap algú més?

dimecres, 23 de setembre del 2009

avui voldria la lluna ...

imatge: Vladstudio

Camino sense pressa, quasi sense esma. El trajecte que he de fer és curt i hi ha temps. El cap no deixa de barrinar i estic a punt de trepitjar una finíssima línia que em faria perdre el camí recorregut. I noto com alguna cosa em crida l'atenció, em llama que deia la iaia.
Alço el cap i la veig allí penjada, tota elegància i saber estar. No la robaria mai, però si tingués una escala prou llarga avui m'hi hauria enfilat de gust.
El que restava de trajecte l'he fet amb un somriure, com de lluna creixent, als llavis.

A mig camí de casa l'he vista com s'amagava rera el perfil de les muntanyes.

dimarts, 22 de setembre del 2009

la tercera estació ...




I finalment arriba la tardor... tot i que encara fa massa caloreta.

...

setembre, 22

Desdiu-te del domini
inflexible (abans
que es desboquin les hores).
Asserena l'efímer
trajecte, si pretens
no saber-te d'enlloc.

III _ Interlínia
Montserrat Rodés

...

Potser ja van essent hora de buscar-me un lloc... i la tardor és un bon moment per traçar camins nous o reaprendre les rutes antigues i apreses fa temps.



(actualització a les 11:51 pm)

Amb la tardor vindré

Amb la tardor vindré per la vora del riu,
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera del no-res un horitzó de pluja.

Amb la tardor i amb els carrers deserts
i el silenci a la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidat.

L'estiu s'allargà molt
i tant de sol m'ha colrat en excés.
Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum.

Amb la tardor vindré i ens partirem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula.

Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 20 de setembre del 2009

passejant sobre els núvols ...




Aquest matí, a part d'ocellots, he vist romans al cel altra vegada.
Voltors, una marcenca, un esparver femella, un voltor passant a menys de quatre metres de nosaltres...
Una oruga peluda i preciosa feta un cabdell, esperant que deixessim d'observar-la i retratar-la... i estressar-la.
Móres quasi madures amb el punt just de dolçor.
Ganes de compartir cels... i ganes de fugir quan s'han perdut de vista els núvols.


divendres, 18 de setembre del 2009

nit de llampecs ...

Ronden dos quarts d'una quan em poso al llit. No fa gaire estoneta que m'estaven fent dentetes amb una tempesta nocturna quilòmetres enllà. És posar-me al llit i sentir un tro llarg i llunyà. Ja s'acosta, penso. I em disposo a dormir una mica a contracor, fa molt temps que no visc una nit de llampecs. Cada vegada que tota jo comença a cedir als braços de Morfeu, un tro em desperta els sentits. Cada vegada són més propers. El llamps ja inunden l'habitació amb la seva llum blava. I després del tro que esquerda el cel de punta a punta, cau tota l'aigua. Ara desesperadament, ara suaument, com un oneig. Com el meu son, que vaivé.

Quan sento la clau a la porta, com s'obre, passes i com es tanca, amb la seguretat de que els que eren fora ja han tornat, em deixo dur fins on Morfeu vulgui.


dijous, 17 de setembre del 2009

i al final arriba el final ...

A vegades, quan penses en la reacció que tindràs en alguna situació en concret, no l'encertes ni de casualitat.
D'altres et sorprèn, i molt, veure que t'has quedat tal com t'imaginaves i que si vessaves alguna llàgrima seria exactament per allò que l'has vessada. Només una. De moment. Tampoc vols que n'hi hagi més.
Hi ha qui no es mereix ni l'una aquesta encara que sigui totalment colateral.
Escric aquest post que té a veure amb això i quasi que m'agafa una esgarrifança al veure les dates.
17 de setembre.
Jo tenia raó.
Finalment s'ha acabat.
L'odi ja no hi és.
El mal fet i patit ja és una altra cosa.

A partir d'avui n'hi ha que viuran més lleugers, malgrat ara creguin que tindran una càrrega més dura.
N'hi ha que són conscients del pes que ja no hi ha i se'n senten una mica culpables.

Jo em sento bé. Igual que ahir i si pot ser igual que demà.
I no, no penso pas que sigui una mala persona. Em tinc en bona consideració, mal m'està el dir-ho.

dimecres, 16 de setembre del 2009

de socarrel ...


Sempre que veig un arbre tombat penso en aquella famosa pregunta... si un arbre cau quan no hi ha ningú per escoltar-ne el soroll, realment ha fet soroll?

Allà on vaig fotografiar aquest pi arrencar de socarrel, n'hi havia molts en la mateixa situació. Les nevades d'aquest hivern n'han tombat molts i molts, tants que veure-ho fa pena i tot.

I és segur que no van fer gens de soroll mentre cedien sota el pes i la força de la neu?

dimarts, 15 de setembre del 2009

...


vaig perdent totes les batalles...

dilluns, 14 de setembre del 2009

tots els noms del meu gat* ...

gat! quan m'emprenyo, Pèsol és el nom oficial, gatonot, gatet, pelut, boleta, panxut, cosa, rei, petit, capgrós, capullot, maco, runrun, lamarequetvaparir, pesat, carinyu, mon petit pois, pussicat, tigre, lleó, bigotis, monsieur moustache, mostatxut, titi (que no Tití), titít, malson, Pavarotti (quan em dedica un concert de miols), cigró, calamiticat, borinot, pallús...
I aquest dissabte em va donar per dir-li Txigrinski... i com que és massa llarg ho vaig escurçar a Txigrins.

I res, que anem improvitzant i miolant.

*quasi tots!

diumenge, 13 de setembre del 2009

nuades ...

A Arenys s'està fent el recompte de vots. No sé si ha guanyat el 'sí' o el 'no'. Poc m'importa, no és vinculant. Només sé que voldria viure en un país lliure, en un país on la gent fos lliure.

Qui diu que som de la seva propietat, els mateixos que si poguessin ens borrarien de tots els mapes, han quedat ben retratats.

L'important avui és que s'ha fet un pas endavant, la primera passa. Potser costarà moure l'altre peu, però l'impuls ja està donat... ara només falta que ens deixem portar per l'empenta.

Tinc una migranya impressionant... i no sabria dir si és a causa del canvi de temps o per culpa de totes les barbaritats que he sentit i llegit i per les que sé que llegiré i escoltaré.

No vull pertànyer a una societat que em menysprea pel fet de ser catalana, pensar i parlar en català i estimar la meva terra per damunt de qualsevol altra. Jo a ells, per fer el mateix que jo, per ser com jo, no els menyspreo gens ni mica.

El que m'entristeix cosa de no dir, és que s'aborti la democràcia i qui hauria de defensar-la s'apunta a acabar-la d'escanyar.

Jo vull viure en un país lliure, en una Catalunya lliure.
Estic tan lligada a la meva terra com aquesta senyera al cim del Tossell.
Completament nuades*.


*Gràcies J pel títol ;)

dissabte, 12 de setembre del 2009

mar ...


El mar es un azar
qué tentación echar
una botella al mar


poner en ella por ejemplo un grillo
un barco sin velamen y una espiga
sobrantes de lujuria algún milagro
y un folio rebosante de noticias

poner un verde un duelo un proclamados rezos y una cábala indecisa
el cable que jamás llegó a destino
y la esperanza pródiga y cautiva

el mar es un azar
qué tentación echar
una botella al mar


poner en ella por ejemplo un tango
que enumerara todos los pretextos
para apiadarse a solas de uno mismo
y quedarse en el borde de otro sueño

poner promesas como sobresaltos
y el poquito de sol que da el invierno
y un olvido flamante y oneroso
y el rencor que nos sigue como un perro

el mar es un azar
qué tentación echar
una botella al mar



poner en ella por ejemplo un naipe
un afiche de dios el de costumbre
el tímpano banal del horizonte
el reino de los cielos y las nubes

poner recortes de un asombro inútil
un lindo vaticinio de agua dulce
una noche de rayos y centellas
y el saldo de veranos y de azules

el mar es un azar
qué tentación echar
una botella al mar


pero en esta botella navegante
sólo pondré mis versos en desorden
en la espera confiada de que un día
llegue a una playa cándida y salobre

y un niño la descubra y la destape
y en lugar de estos versos halle flores
y alertas y corales y baladas
y piedritas del mar y caracoles

el mar es un azar
qué tentación echar
una botella al mar

Botella al mar _ Mario Benedetti



divendres, 11 de setembre del 2009

dijous, 10 de setembre del 2009

fins el mai ...

Estic davant l'ordinador sense fer, ni mirar, ni escoltar res. El gat ajagut a la falda, finalment quiet i calladet. Començo a escriure i m'adono del silenci i del meu no fer res. O sigui que ara mateix busco alguna coseta agradable i suau. Poso Joshua Radin, Winter i em deixo gronxar una estoneta...



Penso que hauria de penjar la senyera, feina feta no fa destorb i segurament demà no saltaré del llit gaire aviat.
Els ulls em pesen tonelades i estic cansada. El meu cap avui no ha explotat de miracle i em fan mal el coll i les orelles...

Penjo la senyera... hem de demostrar que l'esperit d'aquell 11 de setembre continua ben viu:

Lluitarem fins al final.

dimecres, 9 de setembre del 2009

3 nous ...


Tots cerquem motius racionals per creure en l'absurd.*

Com ara que avui havia de ser diferent, passar alguna cosa espectacular i/o màgica, viure una situació especial, patir un gir brusc en l'existència... veure com l'univers es posava en harmonia i enviava senyals nets i entenedors, amatents de ser seguits incondicionalment...

Com si la vida i l'atzar en sabessin de dates i números inventats...


*(Balthazar a Justine _ Lawrence Durrell)


dimarts, 8 de setembre del 2009

en algun lloc ...


En algun lloc, en el cor de l'experiència, hi ha un ordre i una coherència que ens sorprendien si ens mostràvem prou atents, prou amants o prou pacients. Disposem de temps?

Justine (El quartet d'Alexandria)
Lawrence Durrell


diumenge, 6 de setembre del 2009

a la deriva ...




Yes, slowly, slowly I am drifting ...

tot plegat és aigua ...

Finalment va arribar la pluja. Sí, ho sé, només ens va arribar a uns quants privilegiats i en quantitats exagerades. No es pot saber si és on van caure més litres, no pas a tot arreu es disposa d'una estació meteorològica, però el poble va ser el protagonista amb 104 litres, encara que el xati del temps no es digni ni a anomenar-lo. Si hagués sigut Barcelona, s'hauria fet pesat de tant que ho hauria repetit, no em digueu que no. Però clar... un poblet petit de la Garrotxa, que temps enrere s'oblidaven de posar als mapes els de la seva pròpia comarca no importa tant... total són 104 litres repartits entre uns 2000 habitants...

Quan va caure aquesta quantitat d'aigua jo no hi era. Estava treballant i mirant com plovia a Girona i pensant que si no hagués fet les fotos als núvols del matí, hauria tingut temps de fer tot el que anotava mentalment, com ara gafar una bossa més gran i posar-hi el paraigua... Tot i així no em sabia greu no haver-ho fet. Si hi ha una cosa que m'agradi és passejar sota la pluja, només que em preocupava el llibre i la llibreta i que arribessin a casa mig desfets. Sortint de la feina només queien quatres gotes i just quan enfilava els últims 50 metres les gotes es van fer grosses com un puny i es van multiplicar per mil. Tothom corria menys jo, que anava tot xino-xano tapant el llibre amb el braç... Tot plegat és aigua, pensava.

Ara l'aire ja és diferent. Els colors són diferents i les olors i...
Ja hem fet el tomb i l'estiu, sortosament, s'acaba.
Tenir la certesa de que res no dura eternament és un alleugeriment terrible.

divendres, 4 de setembre del 2009

cotó fluix ...

S'acaba l'estiu i els dies ja són més curts. Ara, més que mai, li encanta dormir amb la persiana oberta. Dies enrera quan el sol sortia entrava a través de la persiana i el primer que il·luminava era el coixi i, per tant, el seu cap. Molts dies s'havia despertat al notar la llum. Ara quan s'aixeca, el sol encara no ha sortit o tot just despunta. Cada dia, quan salta del llit, s'apropa a mirar l'horitzó a través de la persiana i contempla Rocacorba sense pensar en gariebé res, només mirar, observar, notar i sentir.

Però hi ha dies, com avui, que té la necessitat de fer alguna cosa més, com agafar la càmera i immortalitzar un cel preciós, amb un sostre de cotó fluix tenyit de roig.
Llavors s'engresca massa i entra a la dutxa tard i en surt encara més tard, portar els cabells tan llargs és tot un inconvenient si tens pressa, i s'ha de vestir a més córrer i marxar només havent begut un glop d'aigua... Això sí, amb la satisfacció d'haver-se fet un regal preciós només començar el dia.

dijous, 3 de setembre del 2009

Sol ...

Rera la boira
s'alça el sol taronjós,
i el puc mirar!

dimecres, 2 de setembre del 2009

somiant la pluja ...

S'ha mig despertat encara no sap perquè. De fet últimament es desperta sovint i fa nits que no dorm d'una tirada. Quan encara té els ulls mig tancats i no sap en quin mar navega ha escoltat ploure. Els ulls no els ha acabat d'obrir i ha parat bé les orelles... plou? ... plou?? la incredulitat amb la que s'ho pregunta es comença a veure superada per la certesa de la resposta: plou! i acluca els ulls, s'arrauleix una mica més, mig ronroneja i torna a agafar el son contenta, fins que sóna el despertador.
El primer que fa quan surt del llit és atansar-se a la finestra i mirar el carrer. No hi ha res moll però a l'horitzó, Rocacorba enllà, hi ha uns núvols grisos preciosos, avui no veurà sortir el sol.

Ha plogut o no ha plogut? Ho ha fet i ja s'ha assecat tot? pot ser? tan àvid està tot d'aigua?

Quan ha sortit de casa, ha fregat amb la mà la planta que hi ha al costat de la porta i li ha quedat enganxada una gota al dit xic...
Ha mirat i no ha vist cap altra gota en cap altra fulla...