Només som si els altres ens reconeixen?
Aquesta pregunta va sorgir ahir al vespre, just quan vaig acabar de llegir El funeral d'en Singelpeu, de Jaume Miró. De fet vaig notar com s'anava creant a mesura que anava llegint... i al final va sortir sense cap entrebanc.
Tan fàcil que és fer preguntes...
... no ho serà pas trobar-ne la resposta.
... no ho serà pas trobar-ne la resposta.
Això s'assembla a la pregunta aquella de si l'arbre fa soroll en caure al bosc quan no hi ha ningú per escoltar-lo, oi? Doncs mira, jo diré que sí que fa soroll, i que nosaltres som, encara que els altres passin de nosaltres.
ResponEliminaveus? aquesta vegada estic d'acord amb en XeXu...
ResponEliminaTotalment d'acord amb en XeXu :-)
ResponEliminaAra que hi penso, m'adono de que Descartes tenia raó.
no sembla tan fàcil, puc dir "penso, doncs sóc" (cogito ergo sum), però per pensar em cal llenguatge (està molt documentat en casos de "nens salvatges" la seva manca de raonament, tot instint), si no em socialitzo, si no hi ha els altres, no tinc llenguatge, si no tinc llenguatge no penso, aleshores no sóc, perquè no tinc consciència de ser.
ResponEliminaHuàs! aquell dia vaig anar a classe! :D
És evident que sense llenguatge (sigui del tipus que sigui) no hi ha comunicació i sense aquesta no hi pot haver relaió social.
ResponEliminaEls humans som animals socials i ens passem la vida buscant sentir que pertanyem a alguna comunitat o grup social. Aquí estarien inclosos aspectes de desitjabilitat social, habilitats socials...
Per tant, en el sentit més estricte de la frase, podria ser cert que només som si els altres ens reconeixen, perquè no hi ha ningú que visqui aïllat de les persones. Ara bé, en termes d'autoestima i autoconcepte, evidentment que un individu amb consciència pot esdevenir algú sense el continu reconeixement dels altres.
Bé, així és com ho entenc jo...
Utnoa
Una altra pregunta filosòfica amb difícil resposta.
ResponEliminaJo crec que no, perquè si un es disfrassa, continua sent ell però els altres no el reconeixen.
Adéu!
Una pregunta no només té una resposta. Cada comentari d´aquest post n´és l´evidència.
ResponEliminaEqui li qua, Xexu.
O justa la fusta, que s´adiu més al tema dels arbres que cauen.
Sense arribar al rovell de l'ou de la qüestió, el que sí que m'atreviria a afirmar és que ni ha molts que, sense el reconeixement dels altres, es senten com si no fossin ningú.
ResponEliminaO potser més aviat hauria de dir "ens sentim", no diré que a mi no em passi.
(Pausa)
ResponEliminaBrindel: -Perdona, Dorot, t'he estat escoltant i no hi acab d'estar totalment d'acord. Veuràs, segons Schrödinger, que era un físic quàntic, se pot estar viu i mort al mateix temps...
Cenina: -Fins que algú mesura si allò és viu o és mort. És una altra manera de dir que tot se decideix quan saps de quina part estàs.
Brindel: -Fins que algú no mesura si estàs viu o mort, no ho saps. Tot necessita d'espectadors per existir... o per definir-se.
Cenina: -Sempre es necessita d'algú altre que et determini.
Brindel: -Això és el que fa mal.
Cenina: -Saber-ho és el que fa més mal.
Brindel: -Un altre físic quàntic, en Heisenberg, va afirmar que res es pot determinar definitivament. Que quan mesures alguna cosa, el que fas és adaptar allò a la teva mirada, ho adaptes a tu, que és una manera de transformar allò altre en el que no és.
Cenina: -I allò deixa de ser allò que és per adaptar-se a la teva mirada, per adaptar-se a tu.
(Silenci)
Fragment del Vè acte de 'El funeral d'en Singelpeu' - Jaume Miró.
Elur, aquesta pregunta és tot un koan. Vols dir que és pot respondre?
ResponEliminaUn petonot ben fort, maca!
ah Buk... ja ho vaig dir l'altre dia... és culpa d'en Jaqme!! jeje
ResponEliminaPetons, maco!!!
Jo crec que és al revés: Els altres ens reconeixeran només si nosaltres som. :) Si no saps qui ets, els altres no captaran res...
ResponEliminaCulpa meva? :P :)
ResponElimina