repetim!

Can Jordà _ elur

A partir de dissabte a la tarda ens espera un bon foc a terra, pedres centenàries, racons preciosos, partits de futbol de gossos contra humans, partidetes de ping-pong, caloreta a la vora del foc, reflexes a vidres i aigua, arbres, ocells, jocs de taula... i sobretot, sobretot, bona companyia.
Aquesta vegada l'excusa és la castanyada, però si us haig de ser sincera ja vindrà just que me'n mengi una.

amunt ...

foto: google

Volen les fulles,
el vent se les endú
amunt... amunt...

la pluja i jo ...

Aquest matí he vist neu a les muntanyes properes. He contemplat, un moment en què els núvols han fet una petita treva, la blancor que cobria els Pirineus. He pogut veure, de nou, com n'és de bonica la Garrotxa en un dia fred i plujós, amb retalls de cotó fluix mandrejant enmig del paisatge. M'he passejat sota la pluja olotina. He disfrutat de la lluïssor dels carrers molls i dels reflexes de les llums en les gotes d'aigua. El fred al rostre, a les mans, als peus, m'ha revifat. Aquest temps em fa somriure.

I malgrat tot, malgrat el somriure, voldria fugir d'aquí. Deixar enrere d'una punyetera vegada la sensació de que aquest no és el meu lloc. Tenir més de mitja vida empaquetada en caixes i no saber on fotre la resta no és de gaire bon portar. Veure que cinc anys són tan poca cosa és depriment. Acceptar que no tens cap espai propi no és pas fàcil. Estar pensant que només un gat t'espera cada vespre és prou trist. Escriure posts calimeros em fa emprenyar.

bon humor ...

Plou i a defora bufa es vent

Que dorm es meus sentits i aixeca sa tempesta

I aquest tic a tic que això representa

Música i cançons i un bon grapat d’emocions.

És maca aquesta cançó del Tomeu Penya, i penso que ho és pel fet d'estar cantada amb mallorquí.
Plou i a defora bufa el vent, però no em sento petita com un granet d'arena, no. Ni tampoc immensa com una muntanya. A voltes tinc la sensació de que no em sento. A vegades em miro i no em reconec, d'on han sortit aquests cabellots tan llargs?

Plou i ja tinc ganes de que sigui l'hora de sortir i passejar-me notant la tardor al rostre.

Avui estic de bon humor.

escletxa [2] ...

Sostre de núvols,
tots els colors del dia
a l'horitzó.

.

escletxa ...

El cel està cobert per un sostre gris de núvols quasi uniforme que s'acaba just allà on bufa el vent, a l'Empordà hi deu fer Tramuntana, per poder veure tots els colors de la sortida del sol.
Una petita escletxa de llum entre el sostre de cotó i l'horitzó.

I de moment no sembla pas que vulgui ploure...

estats d'ànim ...

Després d'un dilluns malhumorat i un dimarts negre,
arriba un dimecres tardorenc.
Ja no n'espero gaire res del dia d'avui.
Portes enfora s'ha girat un vent
que fa dies que bufa pell endins.
El sol implacable que lluïa
malgrat la grisor de l'ànim,
avui no sembla pas que hagi de triomfar.
Vent de tempesta i núvols de pluja
faran més suportable un dia amb poques esperances.
Només alguna de ben petita,
tan petita com un secret
d'aquells que no es diuen a ningú.

.

bassa ...

Al costat dret de la casa, un parell de feixes més avall hi ha una bassa artificial. Quasi que se'n podria dir una piscina precària. En el camí que hi du, hi ha un pou, tan antic com la casa, de la qual hi ha documentació de l'any 1.200. Mentre faig fotos al pou veig que a la bassa hi ha una activitat tremenda de bitxos... i corro a buscar l'objectiu llarg, a veure si hi ha sort i puc caçar alguna bellesa de cos esvelt i ales transparents.

Tal com em va dir l'I, en aquest lloc, en aquesta casa, seria difícil escollir un racó preferit.

mal humor ...

Hi ha dies en que només saltar del llit ja voldries que fos l'hora de tornar-s'hi a posar. I a mida que passen les hores et reafirmes a la primera impressió.

tardor [n] ...

Dia de tardor.
De núvols i boires matineres.
De plugims.
De fang a les xiruques.
D'arbres regalimant pluja.
De trepitjar la terra i notar-la tendra i amorosa.
D'aire fresc i lleuger.
De fulles roges trencant l'homogeneïtat verda.

la realitat de Galeano ...

Cada día compruebo que la realidad es mucho más rica, más misteriosa, más prodigiosa y más loca de lo que uno supone, y eso me ayuda a vivir. Cuando siento que el alma se me cae al piso y que no hay modo de levantarla, viene la realidad y me dice: mírame, soy mucho más grande que todo lo que tus ojos podrían abarcar a lo largo de tu vida entera. Eso me devuelve la esperanza, me da energía, es el universo en las cosas chiquitas.

La Jornada Semanal, 2 de abril del 2000
Arturo Jímenez, entrevista con Eduardo Galeano

mal dia?

M'estic esbandint els cabells quan s'acaba l'aigua calenta.
Haig de fer eslàloms a la cuina per poder-me preparar l'esmorzar, esquivant a la iaia i a la gossa, que torna a ser a casa de dispesa. I només tinc cinc minuts!
Pujo al bus i oh! merda! se m'enganxa la camisa nova i sento un soroll que no m'agrada gens.
Aquest any es porta la camisa nova amb estrip de disseny fortuït. (Ja veurem si es pot cosir...)
I és que val més agafar-s'ho bé, no?

boirines ...

Aquest matí, dos aguilots. Un de parat dalt d'un pal de telèfons, l'altre aixecant el vol d'enmig d'un camp segat fa poc.
El sol dibuixat rera fragments de núvols i boira no sembla gran cosa, però desprèn una bellesa tan gran com la seva força.
El dia, mica en mica, es va aclarint.

nas...

El cap espès i el cos pesat. El nas mig pelat i el coll irritat. Una nit de febre i un dia que no sap a quina temperatura quedar-se. Si fa no fot, com el dia que hi ha finestres enfora, que no es decideix ni per fer bo ni per fer sol. (No sé si cal l'aclariment de que per fer bo hauria de ploure a bots i barrals).
El cap massa espès tinc ara mateix... i no puc acabar d'entendre d'on coi surten els mocs. Que jo tinc un nas petitó, punyeta!


Ah!
Gràcies!

caras y caretas ...

¿Cristóbal Colón descubrió América en 1492? ¿O antes que él la descubrieron los vikingos? ¿Y antes que los vikingos? Los que allí vivían, ¿no existían?

Cuenta la historia oficial que Vasco Núñez de Balboa fue el primer hombre que vio, desde una cumbre de Panamá, los dos océanos. Los que allí vivían, ¿eran ciegos?

¿Quiénes pusieron sus primeros nombres al maíz y a la papa y al tomate y al chocolate y a las montañas y a los ríos de América? ¿Hernán Cortés, Francisco Pizarro? Los que allí vivían, ¿eran mudos?

Nos han dicho, y nos siguen diciendo, que los peregrinos del Mayflower fueron a poblar América. ¿América estaba vacía?

Como Colón no entendía lo que decían, creyó que no sabían hablar.

Como andaban desnudos, eran mansos y daban todo a cambio de nada, creyó que no eran gentes de razón.

Y como estaba seguro de haber entrado al Oriente por la puerta de atrás, creyó que eran indios de la India.

Después, durante su segundo viaje, el almirante dictó un acta estableciendo que Cuba era parte del Asia.

El documento del 14 de junio de 1494 dejó constancia de que los tripulantes de sus tres naves lo reconocían así; y a quien dijera lo contrario se le darían cien azotes, se le cobraría una pena de diez mil maravedíes y se le cortaría la lengua.

El notario, Hernán Pérez de Luna, dio fe.

Y al pie firmaron los marinos que sabían firmar.

Los conquistadores exigían que América fuera lo que no era. No veían lo que veían, sino lo que querían ver: la fuente de la juventud, la ciudad del oro, el reino de las esmeraldas, el país de la canela. Y retrataron a los americanos tal como antes habían imaginado a los paganos de Oriente.

Cristóbal Colón vio en las costas de Cuba sirenas con caras de hombre y plumas de gallo, y supo que no lejos de allí los hombres y las mujeres tenían rabos.

En la Guayana, según sir Walter Raleigh, había gente con los ojos en los hombros y la boca en el pecho.

En Venezuela, según fray Pedro Simón, había indios de orejas tan grandes que las arrastraban por los suelos.

En el río Amazonas, según Cristóbal de Acuña, los nativos tenían los pies al revés, con los talones adelante y los dedos atrás, y según Pedro Martín de Anglería las mujeres se mutilaban un seno para el mejor disparo de sus flechas.

Anglería, que escribió la primera historia de América pero nunca estuvo allí, afirmó también que en el Nuevo Mundo había gente con rabos, como había contado Colón, y sus rabos eran tan largos que sólo podían sentarse en asientos con agujeros.

El Código Negro prohibía la tortura de los esclavos en las colonias francesas. Pero no era por torturar, sino por educar, que los amos azotaban a sus negros y cuando huían les cortaban los tendones.

Eran conmovedoras las leyes de Indias, que protegían a los indios en las colonias españolas. Pero más conmovedoras eran la picota y la horca clavadas en el centro de cada Plaza Mayor.

Muy convincente resultaba la lectura del Requerimiento, que en vísperas del asalto a cada aldea explicaba a los indios que Dios había venido al mundo y que había dejado en su lugar a San Pedro y que San Pedro tenía por sucesor al Santo Padre y que el Santo Padre había hecho merced a la reina de Castilla de toda esta tierra y que por eso debían irse de aquí o pagar tributo en oro y que en caso de negativa o demora se les haría la guerra y ellos serían convertidos en esclavos y también sus mujeres y sus hijos. Pero este Requerimiento de obediencia se leía en el monte, en plena noche, en lengua castellana y sin intérprete, en presencia del notario y de ningún indio, porque los indios dormían, a algunas leguas de distancia, y no tenían la menor idea de lo que se les venía encima.

Hasta no hace mucho, el 12 de octubre era el Día de la Raza.

Pero, ¿acaso existe semejante cosa? ¿Qué es la raza, además de una mentira útil para exprimir y exterminar al prójimo?

En el año 1942, cuando Estados Unidos entró en la guerra mundial, la Cruz Roja de ese país decidió que la sangre negra no sería admitida en sus bancos de plasma. Así se evitaba que la mezcla de razas, prohibida en la cama, se hiciera por inyección.
¿Alguien ha visto, alguna vez, sangre negra?

Después, el Día de la Raza pasó a ser el Día del Encuentro.

¿Son encuentros las invasiones coloniales? ¿Las de ayer, y las de hoy, encuentros? ¿No habría que llamarlas, más bien, violaciones?

Quizás el episodio más revelador de la historia de América ocurrió en el año 1563, en Chile. El fortín de Arauco estaba sitiado por los indios, sin agua ni comida, pero el capitán Lorenzo Bernal se negó a rendirse. Desde la empalizada, gritó:
-¡Nosotros seremos cada vez más!

-¿Con qué mujeres? -preguntó el jefe indio.

-Con las vuestras. Nosotros les haremos hijos que serán vuestros amos.

Los invasores llamaron caníbales a los antiguos americanos, pero más caníbal era el Cerro Rico de Potosí, cuyas bocas comían carne de indios para alimentar el desarrollo capitalista de Europa.

Y los llamaron idólatras, porque creían que la naturaleza es sagrada y que somos hermanos de todo lo que tiene piernas, patas, alas o raíces.

Y los llamaron salvajes. En eso, al menos, no se equivocaron. Tan brutos eran los indios que ignoraban que debían exigir visa, certificado de buena conducta y permiso de trabajo a Colón, Cabral, Cortés, Alvarado, Pizarro y los peregrinos del Mayflower.

Eduardo Galeano.

llibreta...

07-10-08

El vent desdibuixa el rastre dels avions. Semblen talment pinzellades del Van Gogh.


A Eduardo Galeano quan anava a escola li van explicar que Núñez de Balboa fou el "primer" en veure a la vegada els oceans Atlàntic i Pacífic. Ell, va aixecar el braç i va preguntar:
"¿Los indios que vivían allí eran ciegos?"
(llegit a El País)


08-10-08

La pluja al vidre
difumina les llums.
Està plovent.


.

juny!

Companys i companyes, amics i amigues...
esmoleu ben bé l'eina, més bé que mai, millor que mai,
que s'apropa un altre juny!

.

lluna ...

TEMPS D'INTERLUNI

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

____________________________________________________________________

Hi ha mitja lluna
desdibuixada al cel.
Potser plourà.

migracions [2] ...

Fa molts dies, de fet fa molt temps, que hi dono voltes. Potser hauria de migrar. Tot sovint penso en començar un blog de bell nou, a partir de zero, sense dir-ne res a ningú. O tancar aquest. Però de moment no en sóc capaç, ni d'una cosa ni de l'altra. Bàsicament perquè us trobaria a faltar i també perquè, tot i que últimament em sento una mica condicionada a l'hora d'escriure, m'agrada i necessito tenir aquest racó. El problema és que el meu anonimat va perdent la seva condició i no sé si sabré acostumar-m'hi, no sé si a vegades deixo d'escriure perquè no sé com expressar-me o perquè inconscientment m'autocencuro.

Les papallones també migren...

Potser només és que falta pluja...

Quan l'espai físic que pots considerar teu disminueix ostensiblement, alguna cosa s'encongeix dins teu.

llàgrimes [3] ...

Provant la nova càmera l'últim dia que va ploure un xic... i ja en fa massa temps d'això.

papallones ...

Acostumo a estar a l'ordinador de casa amb un paper al costat del teclat. Mentre espero alguna cosa o en rumio alguna altra, hi gargotejo. Dibuixos sense sentit, lletres, molts cercles... Però aquests últims dies l'he quasi omplert de papallones. Fins i tot he "desconnectat" del que m'oferira la pantalla per dibuixar-ne unes quantes. I és que quatre gargots mal fets ja poden assemblar-s'hi.
No crec especialment en els senyals, de fet em considero una persona ascèptica. Però no he pogut evitar buscar què signifiquen les papallones en el món de la simbologia. I no n'he tret l'entrallat. Només sé que dibuixo papallones i no sé perquè.

biiiiiiiip!

Biiiiiiiiiip! deu, nou, vuit, set... i tots corríem a amagar-nos en algún racó del pati o del parc. Sis, cinc, quatre... i procuràvem estar quiets. Recordo que fins i tot em mig aguantava la respiració. Tres, dos, un, zero! I qui comptava podia fer tres passes, tant llargues com podia, en alguna direcció, la que volgués. I em tornava a aguantar la respiració si les feia cap allà on era amagada. Potser em descobria i cridava el meu nom, potser no i quan tornava a cridar Biiiiiiiiip! nou, vuit, set... corria a tocar i a amagar-me de nou... Biiiiiiiiiiiip! vuit, set... cada vegada disponíem de menys temps, cada vegada havíem de córrer una mica més. Biiiiiiiiip! set...
Avui m'ha agradat veure que, després de tants anys, la mainada encara hi juga. Avui al parc hi havien comptes enrere i corredisses divertides.
Biiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

reflex ...

Reflex al rec,
a tocar de les mans
tenim els núvols.

the Secret ...

riu...

La vida és com un riu on es van alternant
meandres plens de llum i racons obscurs.




Foto: riu Brugent just abans de desembocar al Ter.