Tornar a agafar el bloc i dibuixar, dibuixar, dibuixar... ...encara que no surti res de bo, tot és començar... o no...
dimarts, 28 de febrer del 2006
diumenge, 26 de febrer del 2006
imatges d'infantesa...
A voltes intento recordar com era jo de petitona, però la meva memòria no va enregistrar gaires moments... en puc recordar només un sense fer cap esforç, crec que és l'únic que sóc conscient d'haver-lo viscut i que no m'han hagut d'explicar.
Anem a passeig, el meu avi, la meva germana gran i jo, al mateix lloc de sempre, "Buscaró" amunt, fins la font, el camí fa pujada... tot d'una, una servidora, cansada de caminar pel camí ple de sots fets per la pluja, li dic a l'avi que em fa mal el peu, ell riu, em fa enfilar en un petit marge, em puja a coll-i-bè i continuem la passejada...
M'han explicat a casa que ho feia sempre això, diu l'avi que perquè m'agradava que em portés a coll-i-bè, diuen les males llengües que era perquè ja em sortia el meu tarannà mandròs, jo, sincerament, no en tinc ni idea de perquè ho feia o si ho feia sovint...
...sàvia inconsciència, la de la infantesa, la de dedicar-se a viure i prou... una llàstima que es perdi a mesura que et fas gran...
dissabte, 25 de febrer del 2006
el meu gat...
Hi havia, fa temps, una cançó, bé de fet encara hi és, tot i que no soni pels mitjans de comunicació com feia abans, que clar aquesta és una altra... ja pots estar escoltant qualsevol emisora catalana, que si tenen el detall de posar música en català, és moooooooooolt de tant en tant, i just abans de les notícies, just per deixar-te amb les ganes d'escoltar-la fins el final... però vaja, això és un altre tema i em desvio massa del que volia parlar... deia que fa temps hi havia una cançó que resava "és el meu gat, és el meu gat el més feliç de la ciutat, sovint s'enfila dalt del llit o d'un terrat..." La canto sovint jo, sobretot quan veig la patxorra que gasta el meu de gat... L'altre dia tot navegant per internet, en un moment d'aquells en que no saps què hi fas davant l'ordinador a part d'avorrir-te, i tot i així no te'n mous, vaig trobar un decàleg del gat:
1. Si una persona està ocupada i una altra no, asseu-te sobre la primera.
2. No permetis portes tancades en cap habitació de la casa. Per aconseguir que n'obrin una, asseu-te davant i rasca-la amb les ungles. Un cop t'hagin obert la porta, no és necessari entrar o sortir. Reserva't sempre el dret de canviar d'opinió.
3. Dorm força durant el dia, així estaràs amb les bateries carregades per jugar a tot drap entre la 1 i les 4 de la matinada.
4. Si et criden fes com que no els sents, doncs tots els gats espanyols són suecs, els alemanys berebers, els francesos rumans, els americans de Zimbaue, etc.
5. No permetis que la teva gent (en aquest cas la mestressa, o sigui jo) disfruti del son els diumenges al matí (ni tampoc els dissabtes, clar). Ronroneja com una segadora al costat de la seva orella mentre li mossegues els cabells (això fa un sorollet sumament anguniós) i si persisteixen, passeja't per damunt dels seus caps, procurant trepitjar-los els ulls i la boca.
6. Un minut abans de que els teus amos se'n vagin a dormir, amaga't i no contestis sota cap concepte.
7. Quan no et facin cas, perquè arriben tard a la feina, tomba la planta més alta de la casa i trenca el test. Els encantarà, a més, com que fan tard, no tindràn temps de recollir-ho. Després la mestressa, ja s'encarregarà de dir-li a l'amo que va ser el vent. Així mai et castigaran.
8. Surt a rebre als teus amos a la terrassa, quan marxin en cotxe puja a la barana i miola per cridar l'atenció (això els agrada, sobretot si vius més amunt d'un 2on. pis) veuràs com et criden i et saluden.
9. Si sents comentar: avui la Minika m'ha deixat acariciar-la 3 vegades..., prèn nota, és massa. Practica, durant 20 dies, el bufet esgarrifador davant qualsevol intent. Inclòs si té pernil a les mans. No menyspreïs ser contradictori: ara sí, enmig del prat no, a la punta del sud sí, sota el coche no, rera el ficus sí...
10. Evidentment, a l'altra humana procura permetre-li tot el que et doni la gana. D'aquesta manera fomentaràs la gelosia entre ambdues, i en treuràs patit.
11. Entretingues a la teva gent quan s'estigui banyant. Fica la cua i les potetes a l'aigua de la banyera i després passeja't per tot el repís (això és particularment emocionant si la banyera és antiga i té el repís arrodonit), amb les potetes mullades amaga continues relliscades en el repís arrodonit, així el banyista estarà realment interessat en saber en quin moment cauràs dins la banyera, convertit en una motoserra d'urpes esquinçadores de la seva pell nua.
12. Si aquests covards t'impedeixen el passejos, vés llençant a l'aigua les esponges i practica la pesca amb arpó.
13. Si et deixen fora del bany i no t'obren per més que cridis i rasquis la porta, aprofita per experimentar la força de la gravetat amb tot els elements decoratius del moble del passadís.
14. Si ets mascle, mai marquis el territori, ni faltis a casa més de 2 hores. Si no, et portaràn a veure un paio vestit de blanc, i mai tornaràs a donar-te un "gustasso" a aquest cos serrà que tens.
15. Quan et pugin al cotxe, comportat com un psicòpata. Veuràs com mai més et treuran del teu territori i del teu jaç.
16. Si has de vomitar, salta ràpidament sobre una cadira. Si no tens temps, vés a la catifa.
És curiòs, com tot i ser tots realment diferents, es comporten de la mateixa manera, clar que hi ha matissos, només faltaria, el meu gat no em trepitja la boca ni em mossega els cabells, ell es passeja directament per sobre tota jo, no té cap mirament... i no ronroneja a cau d'orella, ell miola... i podria continuar, però no acabaria mai, de debó...
1. Si una persona està ocupada i una altra no, asseu-te sobre la primera.
2. No permetis portes tancades en cap habitació de la casa. Per aconseguir que n'obrin una, asseu-te davant i rasca-la amb les ungles. Un cop t'hagin obert la porta, no és necessari entrar o sortir. Reserva't sempre el dret de canviar d'opinió.
3. Dorm força durant el dia, així estaràs amb les bateries carregades per jugar a tot drap entre la 1 i les 4 de la matinada.
4. Si et criden fes com que no els sents, doncs tots els gats espanyols són suecs, els alemanys berebers, els francesos rumans, els americans de Zimbaue, etc.
5. No permetis que la teva gent (en aquest cas la mestressa, o sigui jo) disfruti del son els diumenges al matí (ni tampoc els dissabtes, clar). Ronroneja com una segadora al costat de la seva orella mentre li mossegues els cabells (això fa un sorollet sumament anguniós) i si persisteixen, passeja't per damunt dels seus caps, procurant trepitjar-los els ulls i la boca.
6. Un minut abans de que els teus amos se'n vagin a dormir, amaga't i no contestis sota cap concepte.
7. Quan no et facin cas, perquè arriben tard a la feina, tomba la planta més alta de la casa i trenca el test. Els encantarà, a més, com que fan tard, no tindràn temps de recollir-ho. Després la mestressa, ja s'encarregarà de dir-li a l'amo que va ser el vent. Així mai et castigaran.
8. Surt a rebre als teus amos a la terrassa, quan marxin en cotxe puja a la barana i miola per cridar l'atenció (això els agrada, sobretot si vius més amunt d'un 2on. pis) veuràs com et criden i et saluden.
9. Si sents comentar: avui la Minika m'ha deixat acariciar-la 3 vegades..., prèn nota, és massa. Practica, durant 20 dies, el bufet esgarrifador davant qualsevol intent. Inclòs si té pernil a les mans. No menyspreïs ser contradictori: ara sí, enmig del prat no, a la punta del sud sí, sota el coche no, rera el ficus sí...
10. Evidentment, a l'altra humana procura permetre-li tot el que et doni la gana. D'aquesta manera fomentaràs la gelosia entre ambdues, i en treuràs patit.
11. Entretingues a la teva gent quan s'estigui banyant. Fica la cua i les potetes a l'aigua de la banyera i després passeja't per tot el repís (això és particularment emocionant si la banyera és antiga i té el repís arrodonit), amb les potetes mullades amaga continues relliscades en el repís arrodonit, així el banyista estarà realment interessat en saber en quin moment cauràs dins la banyera, convertit en una motoserra d'urpes esquinçadores de la seva pell nua.
12. Si aquests covards t'impedeixen el passejos, vés llençant a l'aigua les esponges i practica la pesca amb arpó.
13. Si et deixen fora del bany i no t'obren per més que cridis i rasquis la porta, aprofita per experimentar la força de la gravetat amb tot els elements decoratius del moble del passadís.
14. Si ets mascle, mai marquis el territori, ni faltis a casa més de 2 hores. Si no, et portaràn a veure un paio vestit de blanc, i mai tornaràs a donar-te un "gustasso" a aquest cos serrà que tens.
15. Quan et pugin al cotxe, comportat com un psicòpata. Veuràs com mai més et treuran del teu territori i del teu jaç.
16. Si has de vomitar, salta ràpidament sobre una cadira. Si no tens temps, vés a la catifa.
És curiòs, com tot i ser tots realment diferents, es comporten de la mateixa manera, clar que hi ha matissos, només faltaria, el meu gat no em trepitja la boca ni em mossega els cabells, ell es passeja directament per sobre tota jo, no té cap mirament... i no ronroneja a cau d'orella, ell miola... i podria continuar, però no acabaria mai, de debó...
divendres, 24 de febrer del 2006
vells fantasmes...
Hi ha dies en que gaudeixes de dosis de felicitat altament concentrada, durant pràcticament tot el dia. I tot d'una, l'endemà et sembla impossible que tot vagi tan bé, després que algún dels 1000 fills d'Hipno (gràcies Dersu per la informació) hagi aconseguit que tot i dormir, no hagi estat una nit per descansar. Sé que Morfeu no hi té res a veure, vetlla el meu son pràcticament cada nit, i és rar que n'hi hagi alguna en què recordi allò somniat, o que el temps dormit, encara que sigui poc, se m'hagi fet feixuc i esgotador. Deu ser quan apareix algún dels seus germans o germanes que el son se m'esvera i quan em desperto, durant uns minuts, fins i tot recordo els malsons que he tingut. Són els seus germans qui han portat vells fantasmes altra vegada...
dijous, 23 de febrer del 2006
nit estranya...
hi ha dies en que una es lleva bé, contenta, amb les piles posades, tot i haver passat una nit estranya, despertant-se una i altra vegada després d'haver trigat massa a agafar el primer son... no hi ha motiu per l'insomni, però sempre es presenta quan menys l'espero... i després em trobo tot pensant en coses ben rares, deixant anar més d'un somriure, mentre intento trobar altra vegada els braços de Morfeo per deixar-m'hi caure confiadament...
dimecres, 22 de febrer del 2006
la champions...
You'll Never Walk Alone
When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
***
avui toca emocionar-se altra vegada tot escoltant milers de veus corejant el You'll never walk alone...
Sóc futbolera jo, desde petita em sembla, culé des que tinc memòria, bé, més que culé antimadridista, doncs recordo al meu pare mirant un partit per la tele, en blanc i negre, jo preguntant-li, al veure'l tan emocionat,-pare, de qui hem d'anar a favor? i ell responent-me: -sempre en contra dels blancs Neus! jeje És un dels pocs records que tinc de quan era petita. He jugat a futbol pels carrers amb el meu germà, l'anava a veure cada diumenge quan jugava, si puc no em perdo cap retransmissió del Puyal ni cap partit interessant per la tele... i el més sorprenent per pràcticament tothom, sobretot tothom del gènere masculí, és que hi entenc. No sé perquè ha de ser tan sorprenent la veritat...
When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
***
avui toca emocionar-se altra vegada tot escoltant milers de veus corejant el You'll never walk alone...
Sóc futbolera jo, desde petita em sembla, culé des que tinc memòria, bé, més que culé antimadridista, doncs recordo al meu pare mirant un partit per la tele, en blanc i negre, jo preguntant-li, al veure'l tan emocionat,-pare, de qui hem d'anar a favor? i ell responent-me: -sempre en contra dels blancs Neus! jeje És un dels pocs records que tinc de quan era petita. He jugat a futbol pels carrers amb el meu germà, l'anava a veure cada diumenge quan jugava, si puc no em perdo cap retransmissió del Puyal ni cap partit interessant per la tele... i el més sorprenent per pràcticament tothom, sobretot tothom del gènere masculí, és que hi entenc. No sé perquè ha de ser tan sorprenent la veritat...
dimarts, 21 de febrer del 2006
dilluns, 20 de febrer del 2006
estornells II
...i es veu que no, que no només van abatre estornells aquella nit a Figueres... algún mussol banyut també va rebre, i vés a saber quins més van pagar amb la seva vida l'estupidesa humana. I no, no es va fer cap mena de selecció a l'hora de fotre'ls a les bosses camí de l'incineradora, ocells morts i no tan morts van tenir la mateixa fi... clar que tampoc cal dir-ho a les notícies, i no entenc el perquè, si estem "acostumats" a les massacres humanes, què ens importen 4 ocells cridaners...
diumenge, 19 de febrer del 2006
cançó de pluja
Cançó de pluja _ Josep Maria de Sagarra
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
***
i el meu cor ha bategat a ritme de pluja...
dissabte, 18 de febrer del 2006
no és això companys...
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ _ Lluís Llach
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
divendres, 17 de febrer del 2006
dijous, 16 de febrer del 2006
dimecres, 15 de febrer del 2006
estornells...
Estornell _ Sturnus vulgaris
L'estornell és una au preciosa, amb un plomatge fosc amb reflexes iridiscents i tacat de blanc. És un gran imitador dels cants d'altres ocells. Moltes vegades ens han despistat tot refilant igual que un oriol, un abellerol, una mallerenga... Vola formant grans estols i es mouen com un tot, no és rar veure'n núvols pintant el nostre cel...
A Figueres es veu que n'hi ha una plaga. Centenars de milers d'estornells passen les nits als arbres del passeig. Anit, van probar una solució dràstica, un munt de caçadors intentant abatre'ls a trets, per aconseguir disminuir la població. Tot el que van aconseguir va ser uns quants ocells morts, pocs pel que esperaven, i que els supervivents tornessin més tard a ocupar els seus arbres, tot xisclant i fent notoria la seva discrepància amb els fets. Entenc que s'han convertit en un problema, són exageradament sorollosos i embruten molt, però... algú s'ha preguntat perquè n'hi ha tants? Potser si els caçadors, els pagesos... no haguéssin abatut indiscriminadament els seus depredadors (rapinyaries com l'aligot, per exemple) durant dècades, potser si no hi hagués aquesta obssessió d'urbanitzar-ho tot, potser si haguéssim sigut més respectuosos amb els petits equilibris que sostenen l'ecosistema, això no passaria. Entenc que s'hagi de buscar una solució i entenc que si no tenen depredador, l'ésser humà acabi fent aquest paper, però ens ho hauríem pogut estalviar. Ens estem convertint en els depredadors de massa espècies, incloent-hi la nostra.
dimarts, 14 de febrer del 2006
memòries perdudes...
Tenim tresors perduts a la memòria. A vegades només fa falta un petit "clic" per activar tota una sèrie de records. Una olor, un tacte, un gust, un so, un color... un somiure, un gest, una manera de moure's... qualsevol d'ells se't creua per atzar i, de sobte, et trobes revivint algún moment que creies oblidat fa temps.
És curiosa la memòria, i juganera. Hi ha records que saps que hi són, guardats no fa pas tant de temps, als quals ets incapaç d'accedir-hi per més que vulguis. Potser endreçats al fons de la memòria, perquè pensar-los ens feia mal. I un bon dia et trobes intentant recordar un detall i no pots. Insisteixes i insisteixes, i només aconsegueixes allunyar-lo més. Doncs la ment comença a divagar i acabes recordant allò que no volies i, inevitablement, enyorant a qui no has d'enyorar.
I tot plegat per no recordar-te del ditxós detall...
diumenge, 12 de febrer del 2006
tirant pedres...
Tires la pedra, on anirà...?
Així és l'home,
qui sap on va...
qui sap l'home
on anirà.
Aquí, sota la nit,
et diria
que el mar és l'etern.
Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria
que tot és pau.
Però
qui sap l'home,
qui sap on va,
qui sap l'home
on anirà.
Aquí, entre els amics,
et diria
que ens vorem
més enllà de tot cel.
Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria
que tot és pau.
Tires la pedra,
on anirà...?
Així és l'home,
qui sap on va...
qui sap l'home
on anirà.
La pedra _ Raimon
***
Tot tirant pedres al riu, és inevitable treure's uns quants anys de sobre... tornen vells records, vells jocs... nous riures i noves frustracions, que allò que feies fàcilment, fer passeres damunt l'aigua amb una pedra plana, ara ja no t'és tan fàcil. Només falta, per acabar-se de frustrar, que quan una de les pedres que has llençat, faci més de 4 passeres i no hi hagi cap company/a de joc que ho hagi vist... qui et creu llavors?
dissabte, 11 de febrer del 2006
Va pensiero...
Va, pensiero, sull'ali dorate,
va, ti posa sui clivi, sui colli,
ore olezzano tepide e molli
l'aure dolci del suolo natal!
va, ti posa sui clivi, sui colli,
ore olezzano tepide e molli
l'aure dolci del suolo natal!
...
Avui l'he tornada a cantar, feia anys que no ho probava seriosament això, i està vist que ja he perdut la meva veu de soprano que m'acompanyava fa uns quants anyets...
La veu s'ha de cuidar i jo no me n'he preocupat mai, també s'ha d'educar i tampoc ho he fet. Les meves cordes vocals van per lliure i tan aviat sembla que refilo com una cardina, com que m'ha envaït un àlien, clar que passa més sovint això últim...
dijous, 9 de febrer del 2006
d'ales operístiques...
...aquests darrers dies he tornat a recuperar una de les meves passions, l'òpera. Vaig i vinc de la feina amb les àries de Puccini ben endins... vaig i vinc de la feina i transito per casa tot escoltant Madame Butterfly i Tosca... amb alguna aportació de Donizzetti, Mozart, Delibes... La qüestió és que quan sento, perquè no l'escolto la sento, òpera m'apareixen unes ales immenses i sóc capaç de volar per sobre les teulades i enlairar-me fins tocar els núvols amb la punta dels dits...
dimecres, 8 de febrer del 2006
Avui toca volar!
"Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte..."
Doncs jo deixo el meu cos i també me'n vaig lluny, encara que no pas molt, i no volo pas cap enlloc, sinó a un racó concret del meu poble, a respirar pau, silenci... simplement a relaxar-me i desconnectar una mica de tot plegat... hi esteu convidats/des si després dels inevitables "oh!" "ala!" al veure tan meravellós indret, prometeu romandre en silenci...
pal·lideses
La pálida _ Eduardo Galeano
Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En estos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno: entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado.
dilluns, 6 de febrer del 2006
d'amors particulars...
AMOR PARTICULAR
Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo,
i em sé feliç quan veig la teva força,
que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Lluís Llach ha anunciat la seva retirada.
Sobren les paraules...
només sé que aquesta cançó, que ell va dedicar al públic, reflecteix perfectament el que sento cap a ell i la seva música.
Per sort ens deixarà mica en mica, com aquell que es va desenganxant d'alguna droga, en aquest cas altament beneficiosa per la salut i l'ànima.
Per sort sempre ens quedaran els discs (de 33 i de 45), les cassettes, els cd's, les seves cançons cantades a la dutxa o tot passejant...
Per sort sempre ens quedarà la capacitat d'emocionar-se tot escoltant-lo.... almenys així ho espero.
Gràcies per tot Lluís!
dijous, 2 de febrer del 2006
sóc esquerrana... i què?
"Tots naixem dretans... només els millors podem superar-ho"
"Einstein era esquerrà. Sense comentaris."
"Dios creó algunas personas perfectas, el resto son diestros"
He estat buscant per internet alguna pàgina que parlés sobre nosaltres i he tingut poc èxit. Som aproximadament el 15% de la població mundial, encara que no crec gens en les estadístiques, jo penso que en som molts més, sobretot si hi sumem els "esquerrans-adreçats". I cada vegada en som més, doncs ja no se'ns censura ni se'ns tracta com a "tarats", tot i que hi ha qui encara creu que en som (és increïble el que pots trobar per la xarxa!). Bé, no vull que això acabi essent una de les meves tantes reivindicacions dels drets que tenim els que no som dretans.
Només afegir que ha sigut esfereïdor veure que, posant "zurdas" al google, han sortit una barbaritat de pàgines amb el següent titular: "Las zurdas tienen más riesgo de padecer cáncer de mama" o similars... renoi, ara que havíem aconseguit que la societat ens discriminés menys que mai, comença a fer-ho la natura? no m'ho crec. Passo de llegir la notícia, la meva hipocondria m'ho desaconsella, però jo no m'ho crec.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
