Mapa del tiempo ...

Hace unos cuatro mil quinientos millones de años, año más, año menos, una estrella enana escupió un planeta, que actualmente responde al nombre de Tierra.

Hace unos cuatro mil doscientos millones de años, la primera célula bebió el caldo del mar, y le gustó, y se duplicó para tener a quien convidar el trago.

Hace unos cuatro millones y pico de años, la mujer y el hombre, casi monos todavía, se alzaron sobre sus patas y se abrazaron, y por primera vez tuvieron la alegría y el pánico de verse, cara a cara, mientras estaban en eso.

Hace unos cuatrocientos cincuenta mil años, la mujer y el hombre frotaron dos piedras y encendieron el primer fuego, que los ayudó a pelear contra el miedo y el frío.

Hace unos trescientos mil años, la mujer y el hombre se dijeron las primeras palabras, y creyeron que podían entenderse.

Y en eso estamos, todavía: queriendo ser dos, muertos de miedo, muertos de frío, buscando palabras.


Mapa del tiempo _ Eduardo Galeano (Bocas del Tiempo)

apunts [16] ...

Hi ha blocs que tenen banda sonora. No, no parlo dels que quan hi entres sóna música, no. Parlo dels que quan hi entres una cançó s'engega dins del cap. Per exemple, i concretament per ser més exactes, California Stars.

Últimament volto i volto amb la música. Busco i escolto i trio i 'remeno' i poso els meus clàssics i clàssics de tota la vida i coses noves per mi i acabo sempre allà mateix. Leonard Cohen i Wilco. I hi ha dies que també sobreviu Iron & Wine. La resta m'acaba cansant, aquests no. I que duri, suposo.

Per menys que m'agradi m'assemblo a la meva iaia Margarita. Quan m'emprenyo m'ofusco tant que m'empasso tot el que hauria de treure. Sé que si ho trec pot ser terrible, doncs estic massa emprenyada i les paraules quan les acompanya la ràbia malament. Després aquesta, la ràbia, comença a ocupar el meu interior i va creixent silenciosament fins que m'arriba a les cordes vocals. En aquest punt és quan començo a callar sistemàticament. O sigui quasi cada vegada que em sento atacada, encara que sigui de broma. Llavors tot em semblen punyals malintencionats i traïdors. I sistemàticament tinc ganes de fugir. Hi ha vegades que la ràbia arriba a les mans i sóc incapaç d'escriure res.

A vegades tinc la maleïda mania de confondre tristesa amb ràbia. Suposo.

No trobo cap déu del fred, de la neu o d'alguna cosa semblant. Només el déu de l'hivern, la nit i la mort. Tezcatlipoca, déu asteca. L'invoco perquè arribi l'hivern. Però ja! Aquesta tarda o com a molt tard aquesta nit.
Com aquell acudit d'un que està resant:
-Oh senyor deú meu... doneu-me paciència... però ja!!
No cap dins del meu cap que a 30 de desembre i a quarts de nou del matí hagi de passar calor tot anant a treballar. Quin món és aquest?

Segon hivern que em costa de passar. Jo que estimo tant aquesta estació ara no m'hi sento del tot còmode, per no dir gens. Només falta que faci un hivern de pissarric (també dit depàriure) per acabar de fondre'm les bateries. Necessito fred per reaccionar. Fred i gelades i mal temps (que per mi és més que bon temps) i boira i gorros i bufandes i guants i mantes i ...

Dinar amb un parell de bojos dos dimarts seguits fa que tingui ganes d'un tercer. Passar-se més de mig dinar anotant paraules i expressions, sobretot garrotxines, és divertit. Comparar la diferència de significat d'una paraula dita a la Garrotxa o al Baix Empordà és curiós. Saber que als de l'Empordà de baix els falta el mateix cargol que als de dalt és recomfortant. No sé si mai m'acostumaré a estar parlant tranquil·lament i que em facin repetir el que he dit perquè s'ha d'anotar en un tros de paper o llibreta, mentre m'assegura que allò ha de sortir en un poema. Tot seguit m'he de sentir a dir que parlo massa correctament el català i ja no parlem de com l'escric!

Bambènia és una paraula garrotxina que em fa gràcia.

BAMBENIA f.
Consentiment, permissió, en sentit irònic o despectiu (Olot). «¿Que et penses que hem d'esperar sempre la teva bambenia per fer les coses?» (Olot).
Etim.: probablement del llatí bŏna venĭa ‘permís’, modificat irònicament amb la rel bamb- expressadora de ‘buidor’ o ‘vanitat’.
Alcover Moll.

L'apunt [16] és el post #1101.

lo meu mèu ...

Arribo a casa al matí i només obrir la porta sento com em saluda. Mieeeeeeeeu. Mieeeeeeeeu. Ha sigut el primer de dir-me 'hola'. Diria que ha sigut el primer en saber que era jo qui arribava. Només descarregar-me de bosses i paquets, l'he agafat a coll i l'he abraçat, petonejat i rebregat. El que em pensava que seria una lletania interminable de retrets miolats, ha sigut un ronroneig agradable i enyorat fins aquell moment. I ara el tinc aquí al costat, mirant la pantalla mentre escric després de mossegar-me el braç en un intent de cridar-me l'atenció. Fa sis (quin número tan maco!) hores que sóc a casa i en fa sis que ja torno a tenir una ombra quadrúpede. Ho trobava a faltar.

viceversa ...

Nadal. Dos dies i estarem (sobre)vivint el Nadal. Haurem de somriure i fer esforços per no enfonsar-nos en la misèria i l'enyor. Com més poques hores falten per aquest refotut dia, més malament em trobo. El pes al pit creix desmesuradament i l'estòmac comença a queixar-se de mala manera. No m'agrada el Nadal i fa molt temps que em passa això. Encara recordo el dia en què em vaig adonar que s'acostava Nadal i només podia sentir un buit a dins. Era adolescent i tota la parafernàlia nadalenca em sobrava. Han passat, més o menys, deu anys (vint neus, n'han passat vint!!! a qui vols enganyar?!) i encara em sobra i el buit va creixent.

Serà el segon any consecutiu sense la mateixa familia de sempre. Perquè els que ens trobàvem (i ens trobarem) per Nadal sí que som familia, de sang i de sentiment. L'any passat perquè la iaia estava fotudota. Aquest perquè ja no hi és. Diuen que el dol dura un any i que es pot començar a despedir quan has viscut tots els dies assenyalats sense aquella persona que et falta. Encara ens queda una mica més d'un mes amb massa dies assenyalats, tots massa junts incloent-hi el seu aniversari.

Estic al pis. Sola. Enyoro al meu gat. Molt. Més del que ell m'enyora a mi. Segur. Si ara el tingués aquí segur que no estaria trista.

Aquesta tarda ha plogut amb ganes. M'ha encantat arribar a casa amb els peus xops, els pantalons xops, la jaqueta xopa, la bufanda xopa, el gorro xop i el paraigua ridícul que duia tan saturat d'aigua que degotava. Demà m'agradaria repetir. Com també m'agradaria tornar a veure la lluna creixent tornant cap a casa. Ja van dos dies que em fa aixecar el cap.

Nadal. I m'agradarà trucar a l'Ana, a la Laura i la Lídia, a la Sònia, la Mònica, en Fernando, a ... enviar més d'un i de dos i potser tres sms. Recordar a qui ja no truco ni escric mai perquè, per a o per b ja no formen part de la meva vida. I no sé si podré fer-ho tot això. Hi haurà la Jana a casa, creadora compulsiva de baves. Creadora i provocadora compulsiva de baves. El seu primer Nadal. El nostre primer Nadal amb ella. I també amb l'Arnau. Ara mateix damunt la taula hi tinc els seus regals. Gens pràctics. Dos ninots de roba, un per cada un. Dos gats, és clar, de fet un gat i una gata. El dubte que tinc ara mateix és si regalo el gat a la Jana i la gata a l'Arnau o viceversa.

Viceversa és una paraula que sempre m'ha fet certa gràcia.

Sobreviurem. Com cada any.

Que no sigui res i que pugueu trobar refugis tan dolços com l'Arnau i la Jana aquests dies i tots els altres.

hivern sec ...

És demanar massa una bona ruixada?
Un bon ploure?
D'aquells que s'emporten tota la pols acumulada?

Fa setmanes que no plou com hauria de ploure. Avui han caigut quatre gotes, perdó, eren dues. Hi ha hagut gent optimista que ha estès el paraigua. Sincerament, les dues gotes que han caigut (i ara que m'hi fixo bé diria que eren una i un quart), no arribaven ni a notar-se.

Finalment ha arribat l'hivern i el fred. No ho negaré, aquest temps em fa sentir viva. El fred m'eixalia cosa de no dir, em revifa, em sento deixondir. Però la manca de pluja passa factura i el preu comença a ser excessiu.

Invoco a Zeus fill de Cronos i Rea, déu del cel i de la pluja!
I si no n'hi ha prou invocaré a les deïtats asteques que com a mínim n'hi ha 5 que asseguren pluges, tempestes i inundacions. Això sí, protegint navegants i criatures.

perSIStirem...

Tenia la intenció d'anar a veure el partit al bar on vaig a esmorzar cada dia. Al pis encara no hi tinc tele i si només l'escoltava per la ràdio m'hauria tornat mig loca. Finalment vaig sintonitzar una televisió per internet i mentre acabava de passar l'aspiradora, fregava i deixava el pis ben net amb el meu davantal posat, va passar la primera part. Vaig estar pensant en sortir de casa en aquell moment i arribar-me al bar, però enlloc d'això vaig anar al super a comprar, pensant (innocent de mi) que a causa del partit no hi hauria ningú enlloc i que potser concentrant-me en patates, cebes i tal em relaxaria una mica. (La gent no mira futbol o què? què hi feia tanta gent al carrer??) Per sort tinc un super just al costat de casa i va ser ràpid, pim-pam. Només em vaig perdre un minuts de la segona part i vaig pujar cap a casa convençuda de que ja havíem empatat. Doncs no.
Em vaig estar barallant amb dos sentiments intrínsecs amb ser del Barça: l'etern pessimisme i l'eterna esperança. He de dir que la segona jugava amb molta avantatge. Molta. I al final em vaig dir a mi mateixa que si no la guanyava el Barça d'en Pep aquesta copa, no la guanyava cap Barça. Al minut 40 de la segona part esperava el gol. Esperava l'esperit d'Stamford Bridge, l'alè de Don Andrés. I la resta ja la sabeu de sobres. Pedro. Messi. I la glòria.
Vaig acabar amb un estat de nervis tal, que em vaig vestir a més córrer i vaig sortir al carrer... a córrer. Perquè del que feia no se'n pot dir pas caminar, anava fent saltirons i corrivia a estones per esquivar a la gent. Amb en Puyal a les orelles i un somriure als llavis. Hi havia qui em mirava estranyat i jo me'ls mirava sense entendre que poguessin viure sense saber que el Barça ho havia guanyat tot. Vaig passar per la Plaça Catalunya i no hi havia ningú. Vaig passar per la Rambla i vaig arribar a lloc, entrant i dient Sis!! mentre saltava jajaja... ara hi penso i em fot mitja vergonya i tot, la botiga era plena de gent! Una estoneta de xerrameca i de nou al carrer. Aquesta vegada caminant pausadament, amb satisfacció, amb en Puyal a les orelles, amb el somriure als llavis, absorvint Girona.
Feia molt de fred i ja el començava a notar per tot arreu. Vestir-se per sortir a més córrer un 19 de desembre fred com pocs i posar-se texans és fotre-la al pal. Però m'era igual. M'agrada sentir el fred quan em passejo, quan sóc fora i em moc d'alguna manera, quan el busco...
Em va agradar sentir-lo al Pont de l'Eiffel, on em vaig parar a fotografiar Girona de nit...

nota:una servidora no ha escoltat mai el Barça a Rac1.

deliris de plom ...

La petjada

Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l'ocell que vola
cap a la fosca nit.

Només val que t'aturis.
Només val que t'aboquis
i deixis a ulls clucs
que l'ignot et penetri
amb la veu del desig.

Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m.1119)

Tercer dia amb ulls de plom i cap espès.
Ara mateix sembla que el cel se'n fa ressó
i els núvols guanyen la partida al blau insolent del matí.

Voler viure acceptant el que va arribant tal qual, no significa que es pugui fer.
Allò de voler és poder massa vegades es confon amb altres coses que no són.
Voldria tant i alhora tan poc!
Que em resigno a no esperar res.

Aquesta nit intentaré trobar la petjada d'un ocell a la fosca,
amb els ulls clucs pel pes del plom.
Potser, i dic potser, cridaré amb totes les meves forces un desig.
I qui en diu desig en diu necessitat vital.
L'ocell que voldria trobar aquesta nit ha de tenir les ales d'aigua...

'Jo li demano al meu temps que em doni tot allò que ni el propi temps abastarà' _ Al-Mutanabbi

tot principi té una meitat ...

Tot principi
no és més que una continuació
i el llibre dels esdeveniments
es troba sempre obert per la meitat.

Wislawa Szymborska

Treure llibres de les caixes i apilonar-los davant de la llibreria té el seu què. És com anar redescobrint tresors mig oblidats. Sobretot quan feia més de dos anys que no els veies i et sorprèn alguna troballa oblidada del tot. N'hi havia que els tenies perquè sí, perquè un bon dia que eres a la biblioteca del poble, la M estava desfent caixes i hi havia una partida de llibres de poesia repetida. Llibres petits i bonics. La M els volia llençar i jo em vaig entristir només un segon, o potser menys temps encara, tot seguit li vaig dir que si me'ls podia quedar i vaig tornar cap a casa amb els llibres a les mans ben cofoia. Recordo que els vaig fullejar i els vaig guardar. Potser durant tots aquests anys els he tingut a les mans, exceptuant el dia de posar-los en una caixa, un parell de vegades. I ahir, mentre ordenava la llibreria, els vaig tornar a mirar i llegir per alt enllà amb la certesa de que ara sí, ara els sabré disfrutar millor.

Enmig de tots aquests llibres de poesia 'robats' a la biblioteca (no us penseu que n'hi hagi gaires, potser 7 o 8) hi ha una antologia de poesia feta per Musa ibn al-Tubbi, sobre els poetes del districte o amal àrab de la Lleida dels s.X, XI i XII, datat el 615 de l'hègira (1218) amb títol Kitab (Llibre). Traduït per Jaume Pont i que porta el títol Llibre de la Frontera. Realment molt interessant.

Fum hivernal des de la Suda

Amb vol d'ocell tramunto solitari
per places i carrers,
fins arribar al niu cobert de gebre
que em parla a cau d'orella
de tots els llocs de boira del demà.

Muntanya avall, l'oneig del riu al fons,
hivernal i blanca dorm la ciutat.

Batega a cada foc
la festa de la vida.

Absent, la neu es fon.

De la muda escalfor de les teulades,
m'arriba el fum que amb pas serè s'emporta
la veu perlada i pura de la mort.

Abd al-Malik ibn Rizq (m. cap a la fi del S.XII)

#1094

Avui em quedaré a dormir per primera vegada al que serà casa meva a partir de ja i fins ves a saber quan. Girona m'ha rebut de la millor manera possible, oferint-me un vent gèlid portador de gotes d'aigua que semblaven agulles. He fet el camí del bus a la feina amb un somriure, totalment encantada amb la situació. Les fulles juguen a fer remolins i a ballar desenfadadament amb el vent. Està nevant en alguns indrets i saber-ho ja m'alegra la setmana. Fa fred i em revitalitza, tot i que a la feina, estant quieta, es porta malament.

Fins que no hagin passat totes aquestes 'festes' hi viuré sola. Després hi vindrà el gat. L'enyoraré molt aquests dies que no hi serà. I ell m'enyorarà a mi. Ja veurem quin càstig rebo quan pugi al poble per Nadal. Com a mínim hauré d'aguantar més de mitja hora de retrets miolats. Pobret... Ais... és que ja l'enyoro ara!

records i enyors ...

Avui he baixat al Marroc. He agafat un ferri fins a Tànger, el tren fins a Marrakech fent transbord a Sidi Kacem.
Ouzoud, Ouarzazate, Dades, Todra, dunes prop de Merzouga, Essaouira. Marrakesh. Tren nocturn fins a Tànger i ferri altra vegada.
Sembla mentida com es pot reviure un viatge llegint quatre coses (bé, més de quatre) anotades en una llibreta.
És curiós com els sons, la llum, els colors, les olors tornen a omplir el cap i els sentits.
Encara recordo com em va costar pronunciar Marrakech perquè una bona dona ens digués que sí, que si agafàvem aquell tren a Sidi Kacem hi arribaríem bé. Amb el meu francès amb accent garrotxí no m'entenia, per molt que arrossegués les erres. Em vaig haver de menjar la segona 'a' i fer un so gutural força estrany. No sé pas si em tornaria a sortir sense escoltar a algú d'allà abans.
També recordo les dues paraules que vaig aprendre quan estàvem al desert, sota la lluna plena. Lèil i guèd (les vaig escriure tal i com em va semblar que les pronunciava en Mohamed). Nit i lluna. Si hagués pogut m'hauria passat tota la nit preguntant com es deia tot en amazig.

Torno a tenir quasi tota la vida repartida en caixes i en tres llocs diferents. Casa dels pares, del meu germà i el que serà casa meva. Trobar-me així m'estressa. Si mai he de tornar a canviar de casa ho llençaré tot.
Mentre vas empaquetant coses, et trobes amb records que t'agrada reviure. Com ara la llibreta del viatge a Marroc.
També en trobes que no saps què coi fer-ne.
De fet ara mateix no sé què fer d'una enyorança que tinc de no sé què. I sé que l'he trobada enmig de les meves coses, entre les paraules escrites a Marroc i les que vaig escriure fa temps en aquest bloc.

Hauré de deixar de fer viatges al passat.

estrelles sense desig ...

Arribo a casa cansada i malhumorada, estic més que farta del vent, del fred que no fa i de la pluja que no cau. Em fa mal la panxa, els peus i l'esquena. Tinc una taula i quatre cadires, un moble pel bany i una llibreria per muntar. No tinc somier i ja no sé si en vull cap. Tinc un munt de coses per portar al pis i no sé on les posaré quan les hi tingui. He de comprar... comprar... comprar! Començo a odiar aquesta paraula. I més en aquesta època.
La mare em demana si puc treure jo a la Sula, torna ser a casa. Els seus amos han anat a dar el volt a Mali fins el dia 20 d'aquest mes. Bufo i rebufo. Estic cansada i adolorida, però sé que la mare hi està més que jo. Em canvio les sabates i surto de casa amb la que he tingut enganxada als talons des que he arribat.
Sort que he agafat la pashmina, que era de la iaia, doncs tot i no fer fred, el vent n'és i s'escola per tots els forats del jersei.
Al cel ennegrit del tot hi destaquen escandalosament les estrelles. No hi ha lluna i quan enfilem el camí del Buscaró quasi no ens hi veiem. Un cop passat el tros dels avellaners la llum que surt del poble ens arriba i es pot veure perfectament el dibuix sinuós de la carretera. Al Far hi ha núvols de vent, malament rai, penso. I quan començo a alçar el cap per contemplar, amb calma, tota la magnitud estelar en veig un de fugaç creuant tot el cel, al mateix temps que m'aguanto la respiració i somric. I el meu somriure s'eixampla quan penso que desitjo no tenir un desig.

meitats i meitats ...

A vegades no entenc a les persones adultes, o suposadament adultes. Em pregunto quin sentit té estar punxant contínuament a una persona fins que aquesta explota. I després encara sentir-se mig ofès per l'explosió. I encara més després, acabar de fer-la sentir més que molesta quan marxes.

Per sort, després de l'explosió ha arribat l'Arnau i el meu centre d'atenció, de gravetat i de tot, s'ha desplaçat cap al seu somriure. Per sort també ha vingut en Guillem i, un cop vençuda la timidesa inicial, s'ha estat enfilant contínuament a la meva falda.

-Carai Guillem, com has crescut! que gran! Quants anys tens ara?
-Estic a punt de fer-ne... (i m'ensenya quatre dits estirats)
-Ah sí?! ostres! i quan els fas??
-Al maig!

Per sort aquesta lògica l'entenc a la perfecció, malgrat em sàpiga greu aquesta pressa de créixer que hem tingut tots sempre. Com també entenc a l'Arnau que vol sentir sorollets i cançons i veure llums i ballar i caminar i jugar amb els cabells massa llargs. Que és encantadorament feliç menjant-se la seva primera meitat d'una neula i trinxant l'altra meitat sobre la taula.

-Hola Blanca!
-ummmm... no me'n dic pas de Blanca...
-sí... Blancaneus!
-I ja ho saps que jo me'ls menjo als nans?
I faig veure que me li menjo la panxa, en Guilem té moltes pessigolles.

Suposo que la llàstima és que ens fem grans i perdem l'essència en algun punt absurd del camí.

matí ...

Divendres matí.
Sortint del poble ens trobem amb un cel espectacularment roig i blau. Sembla que hagi de caure en qualsevol moment.
Com que estem envoltats de muntanyes, és impossible capturar-lo amb cap altra cosa que no siguin els ulls esbatanats al màxim.
Després de deixar la Garrotxa, el paisatge canvia totalment i la plana s'obre davant nostre generosament. És un bon moment per treure la càmera i intentar captar la bellesa que ens envolta. Un anhel impossiblle, com tants d'altres.
Quan tornaré a veure un matí com aquest?



Morning ...

mobles ...

Avui he muntat una taula petita de color negre que no surt a les fotos, la taula blanca llarga (que misteriosament s'ha emplenat de coses de seguida) i el sofà, estrenat només posar-lo dempeus. En menys de dues hores.

Oh! quins cinc minuts tan esplèndids!

He arribat a la feina cansadíssima.
Demà segurament només provaré si les becaines són per cantar-hi els àngels o no.

Tres anys!

(Això sí que ha sigut una bona idea... ostres, qui m'ho havia de dir!)

-Sí, sí, el llit va aquí. Però no, millor que el muntis al revés, de cares a la finestra. Sí gràcies (exacte, dedica-li un somriure espaterrant)

(Si arribo a saber que convidant tota aquesta gent, tenia el piset muntat en un matí, faig la festa abans!)

-Ostres... vols dir que vas bé? jo de tu em miraria bé les instruccions. Em sembla que hauràs de tornar a començar. Gràcies, è? (un altre somriure, pica l'ullet!)

(Ja veus, quatre somriures, quatre eixeres i tothom fent la meva feina amb una alegria de no dir!)

Tres anys, TRES!, de Relats conjunts!

folding chairs ...

ara mateix m'agradaria ser aquí...

el mar a l'hivern té un no sé què, que m'atrau més que mai.

[in]somnis ...

Vaig conèixer en C quan tenia catorze anys una nit de les festes del meu poble, ell era del poble veí. Per una nena com jo, que no havia ni esquerdat la clova de l'ou, va ser una sotragada impressionant. Mai de la vida havia vist uns ulls d'un blau tan clar.
El vaig 'retrobar' l'any següent a l'institut del seu poble, ell anava dos cursos més endavant que jo.
En tinc tres records claríssims d'ell i altres d'esporàdics.
Quan el vaig conèixer al poble.
El dia que em va portar a donar una volta sobre la seva moto, encara ara, després de tants anys em fa vergonya recordar-me'n, mareta meva que tonta que era quan tenia quinze anys!
I un dia que el vaig veure assegut tot sol, fora de l'envelat d'una festa major, amb un posat pensatiu. Me'l vaig mirar molta estona. Feia molt de temps del passeig amb moto i de l'última vegada que l'havia vist. Vaig estar molta estona pensant si m'hi acostava per preguntar-li si passava i/o necessitava alguna cosa. Feia temps que sabia que estava fotut. Però no ho vaig fer. Quan tenia vint-i-pocs anys era tan tonta i flasca com quan en tenia quinze. Entre que em feia vergonya, era/sóc tímida, sabia que estava amb una mosseta i estava intentant que en J em fes cas, ho vaig deixar estar. Enrara ara, si tanco els ulls i hi penso, el veig clarament, assegut i pensatiu i allargo el braç per tocar-li l'espatlla.
Durant molts anys, quan passava pel seu poble, encara esperava veure'l caminant per aquell carrer llarg, com moltes vegades l'hi havia vist.
A vegades, encara em trobo mirant cap a casa seva i somric. Un somriure mescla de tendresa i tristor.
Fa anys que ens va deixar.

I a vegades el somio. Com fa dues nits, que vaig entrar en un bar a demanar un cafè i ell era darrera la barra, amb els seus ulls blaus i el seu somriure encantador. També hi havia en S, el seu millor amic, que desgraciadament també va marxar massa aviat.
Sempre els somio junts, com quan vivien que sempre, o quasi sempre, anaven junts.

Quins mecanismes fa servir el cervell per portar al present alguns records?
Quins mecanismes fa servir el subconscient per fer somiar en algunes persones?

Tan en C com en S van viure plenament i van disfrutar de la vida tan com van poder.

enyorant un cel concret ...

Tinc un parell de cançons imprescindibles que parlen del cel. Sky blue sky dels Wilco i Orange Sky de l'Alexi Murdoch, ja les heu escoltat alguna vegada per aquí. Ja fa temps, anys, que a casa es mira molt el cel. Sempre hi busquem alguna cosa, fins i tot som sensibles a qualsevol moviment i/o ombra. A vegades em descobreixo alçant el cap per intuició i veure algun ocell passant damunt meu, mentre em pregunto si li passa a gaire gent. Cada dia m'embadoco mirant el cel, cada dia i cada nit. Estigui serè o ennuvolat. Sigui blau, taronja, roig, gris, daurat, platejat o tot plegat alhora.
Portem uns dies en què el cel és taronja, a primera hora del matí, i blau durant el dia. I no m'està bé que sigui així. Ara mateix voldria un cel gris, ennegrit, amenaçador. M'agradaria mirar-lo i tenir un pensament asterixià i clamar a Tutatis perquè el cel no ens caigui al damunt.

Diu que diumenge ha de ploure.
El radar del meteocat, de moment, no capta cap núvol.
Avui no és diumenge, però el temps lineal bé podria fer una excepció.

Aquesta bonança de temps m'esgota físicament i també m'esgota la paciència. Si l'estiu amb tanta calor ja va fer estralls, una tardor sense pluja és terrible. Cada matí em miro el paisatge per veure-hi senyals de fred en va. Va haver-hi dos dies que es podia veure fins i tot en l'aire quiet.

He llegit que es fan cels a mida. Potser que passi una comanda...

L'acabaria així:
Que no hi faltin els llamps i els trons, si-us-plau. Gràcies.

paraula de poeta ...

La teva solitud

En tan que puguis, doncs, no malbaratis
la teva solitud dedicant-la a una absurda
recerca de no-res ni et persegueixis
tossudament per corredors obscurs,
esporuguit per la llum dels preceptes.
Surt a ple sol i fixa't
en coses dures. Pensa
que el joc desmesurat de les paraules
no et servirà de res si no el recolzes
damunt allò que et volta. Hi ha les pedres
i els arbres i la gent i tantes coses
que pots tocar amb les mans! Que no t'adonis
algun dia, amb espant, que els anys et passen
i et mous només entorn de la teva ombra.

Cor nu (fragment)

Deixo endarrera somnis
i vanes esperances
per poder estimar totes
les coses que retrobo
cada matí, quan surto
de casa i tinc encara
la pell tan neta i fresca
que tot em meravella.
(...)

Ara escolta

Ara escolta només
la veu que et farà digne
de reprendre el camí
sense malencolia.
De nou creixeràs sol
tal com sempre volies,
allunyat del neguit
de les coses petites.
Penetreràs l'obscur
secret de cada dia
amb paraules com mans
que els anys han fet benignes.
Perquè has restat fidel
a la més alta crida
l'ombra de tu mateix
et farà companyia.
Ja no et sentiràs trist
entre la gent que estimes
ni et vencerà la por
del buit que tant temies.
Com qui torna d'un llarg
viatge i res no el lliga
ni al país que ha deixat
ni als amics que hi tenia,
així tu reprendràs
el camí que seguies,
enriquit d'altres veus
que ni et vencen ni oblides,
però lliure i fidel
a la més alta crida.

Autobiografia (1965-1966) III - Miquel Martí i Pol

i amb el somriure...

... la revolta!

refugis amb nom propi ...

Hi he arribat arrossegant els peus i amb ells una part de l'ànima. Sense gaire ganes i alhora necessitant i volent ser allà.
En un moment de debilitat immensa he començat a plorar. Però he aconseguit que només rodolessin dues llàgrimes. Una per cada ull, que m'han cremat les parpelles.
Una mà a l'espatlla, un somriure, una mirada... salven molt més que un diumenge trist.
Esclatar en rialles sinceres quan encara tens la tristesa humitejant-te els ulls és una sensació estranya i alleugeridora.

Quatre noms propis que em salven conscientment.
Un altre que ho fa sense saber-ho.
Que l'Arnau somrigui com ho fa només veure'm és mitja vida.



Repeteixo cançó. I no em fa res.
En el seu amor hi ha la meva salvació.

migdia ...

Dinar comprat al Viena amb un pensament i un somriure per l'Assumpta.

Caminada llarga fins el pis.

Truc a la porta de la mestressa. Gossos esverats. Una minyona que no sap de què va res.

Menjar asseguda al bell mig del que serà el menjador-sala d'estar-lloc on jaurem el gat i jo la majoria d'hores.

Quatre gargots a la llibreta intentant imaginar-me com serà tot amb mobles.

Un buit a la boca de l'estòmac. Com hi ha arribat?



I finalment una altra pregunta. Com he pogut viure fins ara sense aquesta cançó?

metàfora [?] ...

Foto d'en Pere [Bburst]

L'escombriaire s'afanya, a primera hora del matí, a recollir les fulles seques. L'aire s'aquieta amb un gest de complicitat. Quan queden la vorera ben neta i l'escombriaire satisfet, aquest comença a marxar. És just llavors quan l'arbre deixa anar una fulla. Només una, que cau lentament gronxant-se en l'aire quiet.

...

Volia posar música. Una preciositat acabada de descobrir. Us remeto a l'Spotify, no l'he trobat enlloc més: Tardor-de color verd de Damià Timoner.

tocats del bolet ...

Aquest migdia, ens hem ben calçat i hem anat a pasturar per una pineda. Hem tornat amb uns quants pinatells i algun rossinyol de pi. I els que hi hem deixat que començaven a treure el nas!

Tenir un jèfe i una jèfa boletaires és el que té.

vent d'insomni ...

Nit de vent i poc dormir. La roba del llit, entre la paret i jo. El gat, entre la roba i jo, refugiant-se dels xiulets amenaçadors d'un vent insolent, calent i anguniós. Sons curts i plens de somnis estranys. Només recordo, vagament, l'últim; per això no sé si ha sigut l'únic agradable. Una reunió, molt estranya, de blocaires. Això em passa per llegir i rellegir blocs abans d'anar a dormir, suposo. La sort és que llegeixo persones que m'agraden i molt.

Quan no puc dormir rumio. Com les vaques, que primer s'empassen l'aliment i després rumien. El meu aliment, en aquest cas, és la informació que crec rebre o que imagino o que ... que.

Fa temps vaig escriure sobre la meva condició gatuna. I ara, més que mai, m'adono de que cada dia m'assemblo més al meu gat.
T'acostes quan vols i t'allunyes quan menys ho esperem. Jugues amb qui vols i vas a la teva. M.
Em van retratar força bé, però no sé si realment jugo. Es pot jugar si no saps quin és el joc?

Últimament tinc la necessitat d'acompanyar els meus posts amb música. Hi ha hagut dies en que m'he passat hores buscant la cançó adequada. N'hi ha que primer trobo la cançó i després les paraules. N'hi ha en que la cançó diu el que sóc incapaç d'escriure. A vegades em diu el que no vull ni pensar i patapam.

Sé que faig servir el paisatge d'excusa. Si parlo del que veig, evito parlar del que sento.

Si fa temps m'haguessin dit que, a hores d'ara, em preguntaria el que pensa de la música que poso, no m'ho hauria cregut. Però, sense ni adonar-me'n, em trobo preguntant-me què em diria si em llegís.

Es posarà trist el gat per anar a viure a Girona? Ell només coneix la Garrotxa.
Fa dies que aquesta pregunta em ronda pel cap i, encara que sembli absurd, és un tema que em preocupa molt. Aquesta primavera farà 8 anys que compartim espai i temps (poc pel seu gust... i pel meu també). Li dec mitja vida i quasi tota la poca salut mental de què disposo.

A vegades les persones que passeu per aquí em descol·loqueu tant amb els comentaris que responc sense saber què dir. No sé perquè no contemplo el silenci com a opció. Suposo que és important per mi fer-vos saber que us agraeixo les paraules, encara que algunes em facin sentir un xic tímida i desconcertada, quan no sé com les hauria de llegir.

Dormir al ritme del vent, a batzegades, és el que té. Tens temps de pensar massa. Tens temps de pensar, vaja.

Gràcies Estranger per haver penjat, fa temps, la cançó que necessito avui.

el 'meu' riu ...

Aquest matí he anat a passejar pel riu. Tenia ganes de veure colors de tardor, de notar una mica el vent. A aquest últim més que notar-lo, l'he vist als núvols.

M'agrada el meu paisatge. M'agrada el soroll del meu riu. M'agraden els colors de la meva tardor. M'agrada el perfil de les meves muntanyes.

dream about flying ...

Tarda de lectura superficial tot escoltant Time without consequence d'Alexi Murdoch.
Una i altra vegada.
Enamorada, de nou, d'una veu i una guitarra. No canviaré mai en això i m'agrada que sigui així. Hi ha debilitats que s'han d'alimentar.

País de Neu ...

A la contraportada de 'País de Neu' hi llegeixo:

¿És possible assolir en una novel·la la delicada bellesa d'un haiku?

I amb aquesta pregunta ressonant dins el cap començo a llegir, tot pensant si en trobaré la resposta...

'En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s'arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor.
La noia que hi havia asseguda al l'altra banda del passadís es va aixecar i va abaixar la finestra de davant d'en Shimamura. La fredor de la neu va entrar el vagó. La noia es va abocar a la finestreta i, com si fos molt lluny, va cridar el cap d'estació.
(...)'

País de Neu _ Yasunari Kawabata

clarobscurs ...

Aquest matí el cel tornava a ser preciós. Amb núvols de vent arran d'horitzó i romans creuant-lo de punta a punta. S'hi palpava el poc fred que feia. En un poblet de La Selva, un aligot planejava damunt d'un camp.
Les muntanyes van tapissant colors seguint línies sorprenentment rectes i d'altres perfectament curvilínies, talment com si les haguéssin traçat amb un regle o un compàs. Hi ha mil colors a cada vessant. Mil formes a cada moment.
El Ter, mancat d'aigua, ens tornava, com cada matí, la llum que li dóna el sol. Avui no hi he vist cap bèstia emplomallada. Avui hi he vist ampolles de plàstic i brutícia arraconada. Avui, com ja fa dies, no hi he vist un riu. El Ter ja fa temps que és una riera. Però els pantans són plens, o sigui que no cal preocupar-se, no?

Trobaré a faltar el paisatge quan m'instal·li a Girona. El veuré sí, però no pas cada dia.

Em fa il·lusió haver trobat pis, però no pas tanta com m'imaginava. Estic entre contenta i neguitosa. Més neguitosa que contenta. Tinc ganes de tornar a viure sola i tinc por de sentir-me terriblement sola.

Clarobscurs.
En poso aquí, però en trec (n'haig de treure) d'allà.
Tot guany comporta sempre una* pèrdua?

*una, dues o més...

watching the wheels ...

avui em ve de gust deixar només una cançó...



i avui també em podeu trobar aquí, com a convidada a un dels meus blocs de referència.

agredolç ...

Ahir només necessitava una empenteta... i vaig rebre l'enèssim revés.

He trobat piset*!

"May your dreams defy the laws of gravity"
H. Jackson Brown

*Dir-ne pis seria exagerar molt.
Aquesta tarda diré el meu quart 'sí, el vull' .

meet me in the morning ...

Surto de casa tota decidida i l'aire gèlid m'atura de cop. Amb un gran somriure observo el meu cotxe cobert de gelada i sospiro. Per fi ha arribat el fred, penso, ja era hora. El cel està esplèndid a aquesta hora. Núvols pentinats pel vent llueixen colors meravellosos mentre el sol surt mandrosament.
Un cop instal·lada al bus, mentre escolto la ràdio, vaig passejant els ulls sobre el paisatge. Me'l sé de memòria, però cada dia és diferent. La llum mai és la mateixa. El joc d'ombres sempre descobreix algun punt interessant. Quan ja m'he cansat d'escoltar la ràdio, poso música.
Somric quan sento que sóna Meet me in the morning.

I mentre bado amb el cel i els núvols veig tres corbs marins resseguint el Ter.

cabells ...

Hi ha dies que t'aixeques i els ulls noten la tempesta que viuràs a la tarda. Intentes fer-te quatre fotos amb el rostre relaxat i no ho aconsegueixes de cap manera. El dia s'ennuvola mica en mica i es va fent fosc quan tot just és migdia, fins que descarrega una bona quantitat d'aigua i veus que el més interessant ha passat per l'altre extrem de la vall. Asseguda davant l'ordinador contemples com el sol eixuga les teules dels veïns més llunyans i Rocacorba es perd envoltada d'una negror que voldries tenir sobre teu. No surts a buscar l'arc iris, ni tampoc a fer fotos a les gotes. Amb el primer ni hi penses, la segona opció la descartes per falta de llum. Quan arriba novembre el sol ja és força esquerp i desapareix massa aviat.

I quan ja és negra nit, una maneta s'agafa als teus cabells per adormir-se...
Ja fa dues hores que no arrufes el front per res. Els ulls no han tingut temps de notar tempestes ni ventades.

debut ...

Avui faré de cangur de l'Arnau...

apunts [15] ...

Dues nits amb complexe de gos petaner emprenyat. Una tercera dormint asseguda i despertant-me amb el cul adolorit.

Dues trenes que no es desfan. Un propòsit dut a terme i un altre que no se sap si arribarà a bon port. Em tallaré els cabells abans de fer-ne 40?

Dues setmanes laborables acabades un dimecres. La primera per plaer, la segona per força.

Dos pisos per anar a veure dilluns. Números que es fan i desfan mentalment. Comptes de la vella i somnis que segurament no es compliran.

medicine hat ...

M'he posat al llit a les 10, cansadíssima. He estat estossegant fins ara, fent sons curts i tossint. Sons curtíssims i moltíssima tos.
Com pot ser que només posar-me al llit comenci a lladrar d'una manera tan escandalosa?

(El gat que està ajagut sobre els meus peus s'acaba de tirar un pet. Són les 00:30)

He passat el dia com bonament he pogut, amb mal de cap i mareig. Suposo que és migranya de no dormir i de la pluja d'aquesta tarda.

Està clar que avui tampoc dormiré el que hauria de dormir.

com som!

És difícil deixar de convertir-nos en la persona que els altres creuen que som.
Niven Wilder

Acabo de topar amb aquesta frase i no puc evitar fer-me una pregunta: segur?

haiku per l'Assumpta ...

La nit és fosca.
La lluna plena brilla
enmig de núvols.

línia ...

No demano gran cosa, només un moment, unes hores, un dia o dos...

Tinc la sensació de que em repeteixo, de que el que vull escriure ja ho he dit una i mil vegades. Potser només ho he pensat? Clar que és fàcil repetir-se, sempre sóc la mateixa, amb matisos però la mateixa sempre.

Doncs això, no demano gran cosa. Només estar sola unes hores, un dia o dos si pogués ser. Sense haver de parlar amb ningú. Només jo i els meus pensaments i les meves idees i les meves neures i les meves pors absurdes i poques esperances.

Tinc la sensació de que no puc pensar i de fet no puc pensar. No pas com estava acostumada a fer. Actualment no tinc temps ni d'ordenar un sol pensament, idea o sentiment. I no tinc temps perquè m'és impossible poder-me concentrar en mi mateixa. No pas si no tinc un espai on estar completament sola i còmode.

I ho sé, tot això només és per haver estat un parell de dies al paradís, allà on el món no existeix.

Normalment m'agrada el novembre. Aquesta vegada, però, haurà d'agradar-me a partir de demà, avui ja està perdut.

Ahir vaig descobrir una cançó preciosa. November de David Fridlund. Impossible posar-la aquí... de moment. L'altra opció era Satellite, per la lluna plena d'aquesta nit, que no veuré perquè està massa ennuvolat... i no plou...

Desisteixo... totes les cançons que he triat no estan disponibles... totes menys aquesta:

Algú en té la lletra? Perquè de maca ho és, però no sé si s'adiu gaire al post... jo hi entenc poca cosa...

Can Jordà ...

Picaporta de Can Jordà . neus

Un moment: surto de la casa i no hi ha ningú. El silenci és ple de cants d'ocells. I em quedo al bell mig de l'era deixant que els sons m'omplin tota jo.

Una sensació: el món, més enllà del que abasten els ulls, no existeix.

Un pensament: sempre hi viuré un punt d'enyorança.

Una esperança: pluja...

cap de setmana llaminer ...

Aquesta tarda m'he engrescat a fer una coca de poma. Si en queda, demà ens n'endurem cap al refugi on farem la castanyada. Sinó sempre en puc fer una altra.

Quines ganes de que faci fred i poder gaudir ben bé de la llar de foc!

el 'poder' d'algunes paraules ...

lletres toves a Girona . neus

Després del 'bon dia', la primera cosa que li he dit ha estat: 'no ens entendrem pas'. M'ha somrigut amb condescendència i ha dit 'sí dona, segur que sí'... i l'he deixada fer... amb condescendència.

-Estat civil?
-Soltera. - I he pensat quina importància té el meu estat civil en aquest cas?
-Quants anys fa que coneixes en V?
-... osti... V, quant fa que ens coneixem?
-Doncs no ho sé. Deu fer tres o quatre anys, no?
I hi ha posat '3-4 anys'.
-Quants anys fa que coneixes a la M?
-Doncs tenint en compte que en tinc 35, 35. Ai no que ella encara no havia nascut. Posa-n'hi 30.
-Saps si hi ha algun inconvenient perquè es casin?
-No.
-Saps quin és el seu estat civil actualment?
-È?! ... a... doncs estan separats, no?
-Divorciats.
-Ah... doncs això, divorciats. - (Gat escaldat no fugia d'aigua tèbia? penso ara).
-Signa aquí.
I he fet un gargot.
-No deus pas haver de comprobar-la amb la del DNI, no?
-No, no cal.

M'ha sortit la signatura que poso als albarans de la feina.

I em diu: 'Veus com ens hem entès?'. Me l'he mirada i tota seriosa li he respost: 'sí, però perquè no m'has tornat a dir Nieves, sinó no firmava'.
En V encara riu.

miratges ...

Aixeco el cap des del meu racó de la feina i miro allà on ahir i cada vespre, quan ja és negra nit, hi veig la 'nòria'. Com pot ser si ara hi veig les parets de l'edifici? Era un miratge allò d'ahir?

I parlant de miratges, pot ser que en vegi enmig de paraules? o gestos? o somriures i mirades?
Cada dia que passa veig més clar que m'erro anant i vinguent amb el que penso de segons qui i de tothom en general. Això sí que no és cap miratge, no?

L'altre dia, mentre rumiava tot badant amb el paisatge, vaig tenir la necessitat d'escriure això a la llibreta:
Hi ha una cosa que he d'aprendre a no fer: jutjar les actituds alienes d'acord amb la meva reacció davant d'elles.
A vegades en alguns gestos, i sobretot paraules, sóc tan burra que hi veig miratges (2 fig).

"nòria" ...

Des del meu racó de la feina, aixecant el cap i mirant cap a la dreta, més o menys a les dues, veig la "nòria" com gira. Molt originals posant llums de colors no ho han sigut pas. Els que hi ha a les cistelles no són gens macos, dominen el blau elèctric (of course!), el verd llampant i lleig i un barrig-barreig entre verd, vermell i groc; tampoc s'encenen tots, doncs hi ha unes quantes cistelles, diria que quatre i correlatives, que els tenen fosos.
No sé si he pujat mai a cap "nòria". Em sembla que no. En tindria algun record i segur que seria traumàtic. No m'agraden les altures i tinc vertígen.
Clar que el meu vertígen és força capritxós... hi ha dies en què puc mirar sota els ponts tranquil·lament i hi ha dies en què ho faig i el món gira més ràpid i se me'n va de sota els peus.
Tot i així, no sé si mai pujaré a cap "nòria".

Quin alicient ha de tenir donar voltes per acabar allà mateix i amb l'estómac ballant hula-hop al voltant del cul*?


*GRAN frase d'en Nicolas Cage a La Roca. He de confessar que m'agrada tant que sempre que puc la dic!

una gran tarda ...

Ahir vam fer una ruta preciosa entre l'Alta Garrotxa i el Ripollès. Buscant colors de tardor, treient el nas per la finestra del cotxe intentant atrapar-ne l'olor, obrint desmesuradament els ulls amb cada arbre meravellosament encès de colors.
Vam trobar zones completament eixerreïdes. D'altres, molt més obagues, eren més humides. Faldes de muntanya completament verdes, alzines que van canviant cap al verd hivernal. Alguns vessants lluïen vermells intensos. Zones escairades i realment atractives.
Tarda de voltar molt i no estar gaire quiets. De fotos poques i no gaire aprofitables.
Un molí abandonat i encantador. Massa caloreta i una factura en forma de mal de coll. Però hi tornaria ara mateix. Unes angines o un refredat de campionat són un preu miserable per la tarda d'ahir.

tardor per a piano ...

Hi ha dies en que l'esgotament mental t'obliga a canviar una mica les coses de cada dia. Avui em posaré Autumn de George Winston (descobert fa uns pocs minuts, m'agraden tant aquests descobriments meravellosos!) i mentre el gat ronroneja al meu costat, em posaré a llegir damunt del llit. Tranquil·lament. Fins que els ulls acabin de rendir-se sota unes parpelles massa pesades.
I això que havia pensat escriure sobre la lluna, que està preciosa. Però serà un altre dia...

l'automne ...

L'automne est un deuxième printemps où chaque feuille est une fleur
Albert Camus

the autumn defense ...

avui... només música, ja he xerrat massa aquests dies.

It's just a little rain...

Migdia. Plou. Farta de xocar amb els paraigües de les dones (mai s'aparten i amb que jo ho faci no n'hi ha prou). Si no fos perquè porto el meu estès ja no tindria ulls.

La intensitat de la pluja minva. Tanco el paraigua i acabo d'arribar a lloc.

No entenc perquè la gent em mira com si fos rara, només pel fet de caminar sota la pluja amb el paraigua a la mà tancat.

tanco una altra porta ...

I dic jo que Murphy podria prendre's uns dies de vacances, no?

Ja fa temps que hi ha una constant a la meva vida i per culpa seva començo a agafar complexe de conillet amb rellotge. Faig tard! Faig tard!
I és que quan jo hi vaig, tothom n'ha tornat.

Fa tres dies que vaig fer una pregunta tot sabent-ne ja la resposta. Diuen que el no el tenim sempre, que cal buscar un sí. Jo buscava un no i em vaig trobar amb un sí. Mentalment, mentre em feien cinc cèntims i mig del sí, vaig anotar: 'ja ho sabies Neus, o sigui que no passa res', mentre em venia al cap la canço de l'Alanis Morissette.
I porto tres dies preguntant-me si passa res o no passa. Perquè res pot passar o no, malgrat no ser.

Amb aquestes apareix Murphy i em recorda, massa vegades en un sol dia, que allò que jo volia no ho tindré i que no té cap mena de problema en anar-m'ho passant per sota el nas dia sí, matí també, migdia no pot ser menys i vespre podria ser (i va ser). Cal? potser sí.
Potser n'hi ha prou en anar fent la viu-viu, riure tan com es pugui i anar passant dies, que acaben siguent anys.
Potser és que hi ha somnis que no poden canviar de categoria.
Potser és que no hi ha potser. Pot ser?
I estic dubtant sobre com prendre-m'ho tot plegat, perquè hi havia coincidències que m'agradaven (i m'agraden), malgrat tinguin un sí per resposta.



Això ho vaig escriure ahir.
Avui ho veig tot igual però diferent, avui el món es veu a través de la pluja i, tot i ser dimarts dia guerrer com pocs, és tot més amable sota la pluja...

retrobaments ...

Noto la tardor només sortir del llit, tot fent un esforç per desfer-me de la manta i la seva escalforeta. El dia comença a il·luminar-se finestra enllà.
La roba que em posaré em fa sentir bé, enyorava la seva textura, pantalons d'hivern, forro polar...

Mentre espero a l'I. a fora, tot notant la fredor al rostre, el matí a més d'il·luminar-se es desperta. Ocells volant amunt i avall, persianes badant els ulls de les cases, algun cotxe que no saps si vé o si va...
I el cel i el sol van fent la seva via, tot canviant de colors l'horitzó.

Arribem al riu on hi trobem un bernat pescaire. També han vingut la M i la Sula. Fa fred. I la sensació és més que agradable. Hi ha prou humitat per gebrar-se una mica, així quan el sol hi arriba tímidament, tot brilla.

Fulles rogenques, runes amb encant, un riu prou sa i net, un espadat de basalt sense haver-se d'arribar a Castellfollit de la Roca...

Malgrat tot, encara falta una mica per acabar-se de sentir bé. Tot està massa sec, els arbres encara no han notat prou el fred per començar a canviar-se de vestit ...

enyorant sensacions ...

i d'aquí vuit horetes aniré a capturar els colors d'aquesta tardor...

a les fotos, la tardor de l'any passat; al rellotge, la mitjanit.

móns paral·lels [?]

MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

El primer que va fer només arribar- hi, va ser empaperar tota la casa. Portes i finestres incloses. Tot amb el mateix paper marró d'embalar.
Va resseguir meticulosament cada motllura, cada junta, cada esquerda... no va passar per alt cap detall ni quasi cap objecte.
Les úniques coses que no va empaperar van ser la planta, una figureta ridícula i el cucut.
La planta per mantenir el contacte amb la vida. La figureta per no oblidar la seva pròpia ridiculesa. Al cucut li va treure les peses perquè no funcionés, havia de recordar-se constantment que el temps no existeix, per tant no passa...
Quan ho va tenir tot enllestit va treure una capsa de colors i es va disposar a resseguir i dibuixar portes i finestres, motllures i motlluretes i esquerdes...
Al principi amb un color neutre, després amb grisos... mica en mica hi va anar introduint colors més vius i formes més agradables i atzaroses. Va fer un estudi exhaustiu de l'espai buit i del ple, del tot i del no-res. Omplia i buidava a la seva conveniència.
Sense saber-ho estava plasmant, en aquelles parets, el que era el puzzle de la seva vida fins aleshores.
No sap quan de temps hi va estar. Ningú ho sap, perquè allí dins el temps no existia. Però quan va posar l'última peça tot encaixant-la al lloc just sense ni saber-ho, va sentir la necessitat d'esquinçar alguna part del paper... i va començar per la finestra...


Relats conjunts.

pensament atramuntanat ...

El temps és com el vent... i algunes persones també...

notes per un haiku ...

Notes per un haiku: cel, roig, núvols, vent/tramuntana, daurat ...

Ho poso al twitter i hi afegeixo una pregunta.

i ara com les lligo?

i mentre jo encara li dono voltes, ja m'han regalat un haiku.

Primers abrics
bufa entre els núvols rojos
la tramuntana.

Buk.

mentrestant jo, encara, hi aniré pensant... i continuaré anotant...

matí, blau, núvols esfilagarsats, lluna...

noms ...

He acabat El món groc. I sí, però no. I no crec que tingui res a veure amb que no m'agrada gens aquest color.

L'Albert sempre m'ha agradat d'escoltar-lo, sempre m'ha fet somriure i emocionar. Llegir-lo, fins a cert punt, ha sigut com escoltar-lo.

Però no.

El concepte de grocs està bé. Potser sí que ens falta evolucionar en l'amistat. I també trobo que anem mancats de contacte físic. De fet quan algú, que no és del nostre cercle més íntim, fa el gest de tocar-nos reculem. Sempre a la defensiva.

Però no.

Amb la seva definició de groc em venen noms, rostres, somriures, complicitats viscudes, paraules, sensacions, sentiments, converses, confidències...

Però no.

A mi no em cal etiquetar ningú, Ni classificar tampoc. Ell en diu amics, grocs... jo en dic amors. I tenint en compte que hi ha un tipus d'amor per cada persona que estimes, sigui de la manera que sigui, m'és impossible de posar-hi cap altre nom que el seu propi (o el que conec).

Per tant, em quedo amb molts consells i maneres de veure les coses que explica, però no em quedo amb els grocs.

Però sí.

apunts [14] ...

Matí amb fresqueta. D'aquella que et fa encongir només un pensament dins la jaqueta tot sortint de casa.

A l'est l'horitzó té dibuixada la Tramuntana i el sol la pinta de color roig.

Surto de casa amb El món groc d'Albert Espinosa folrat de color vermell. Odio el color groc. De moment deixo descansar Bassani després de llegir els dos primers llibres inclosos a La novela de Ferrara.

Espinosa em fa somriure més d'una vegada mentre el llegeixo, a migdia, asseguda en una terrassa atramuntanada. A mesura que m'endinso en la lectura, més m'encongeixo dins la pashmina, vinguda de l'Índia. M'agrada la Tramuntana.

El viatge de tornada en bus és hilarant. Desbarrem molt, potser massa i tot, perquè diem unes barbaritats molt bèsties. Però és dimarts i els dimarts són guerrers per naturalesa i ens hem de descomprimir les neurones per arribar a casa en bones condicions.
La millor teràpia és riure's d'una mateixa. Ja ho sabia però avui me n'he acabat d'assegurar.

He passat quasi tot el dia vivint a la mateixa hora. Al meu rellotge desde tres quarts de deu que han sigut tres quarts de deu i encara ho són. Avui m'he adonat que al cap del dia miro moltes vegades el rellotge. Em té esclavitzada. Per això quan tinc festa i/o vacances me'l trec sempre.

He arribat a casa amb País de neu i La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata.
Tenir un amic que treballa en una llibreria és una ruina.

reducte-refugi ...

Hi ha un lloc on el temps no transcorre amb presses, que fa (bona) olor de fum i és ple de colors tènues.

El reducte

Aquest reducte potser és un jardí
i ara el sol de tardor hi encén les fulles
i fa més denses les ombres dels arbres.

No parlo de miratges ni quimeres,
sempre hi ha algun jardí d'ombres benignes
on els neguits s'encalmen i el silenci
no és el buit, sinó l'espai que ens manca
per confiar novament en nosaltres.

Aquest reducte potser és un jardí
i el temps hi escriu tots els colors possibles.

Miquel Martí i Pol

A vegades aquest reducte no és només un jardí, sinó una masia amb jardí i camps i boscos... i tan aprop del mar que algun dia, quan ha estat esvalotat, l'hem pogut sentir bramar desde l'era estant...
A vegades aquest reducte és un espai completament obert...

amassant ...

Foto 'robada' de sant Google

... un nou post ...

olor de tardor ...

tarda de pluja, fados, haikus i fotos ...
de pujar i baixar amb la càmera i el trípode, ara a fer fotos amb sol, ara a fer-ne de la pluja caiguda.



I la llum s'ha anat escolant entre notes fadistes i seguint una llàgrima amb el fado 'Ó gente da minha terra', cantat per Mariza a Lisboa (per més que l'hagi vist i escoltat, encara em fa emocionar i plorar)

Ara ja és vespre i es respira a l'aire el petit ploure d'aquesta tarda.

wait ...

A vegades entre la lluna del matí i la de la nit no hi ha res. Només hores plenes de rutina, passos fets per inèrcia, automatismes en forma de paraules i gestos.

Després d'un dimarts buit sempre ve un dimecres.

Potser tot plegat només és una excusa per poder posar una cançó preciosa.
Potser és que intento trobar el que ahir va fer 'click' i es va endur el pes que ha tornat avui.

Es pot dependre tant d'un somriure?
O d'unes quantes paraules?

grapefruit moon ...

Matí irisat,
la lluna minvant brilla
en ple equinocci.

dia ocellaire ...

Passejant pel país dels Kokamuskes he descobert que avui és el dia dels ocells...

Fa temps que ja no anem expressament a veure ocells, però tot i això sempre anem guaitant el cel i parant les orelles. Aquest dissabte vam escoltar atentament el cant d'un parell de pinsans borroners. També vam veure voltors...
A la sortida del poble l'aligot ja s'ha instal·lat per passar la tardor i l'hivern al mateix lloc de sempre. Aviat tornaré a veure els corbs marins prenent el primer sol del dia al Ter. I l'altre aligot que hiverna prop d'Amer. Aquesta setmana passada ja he vist un parell de vegades al bernat pescaire, elegant com sempre. I hi ha un grupet de collverds que fa dies que s'estan al mateix meandre, suposo que atabalats per les obres que fan a la carretera, que passa molt aprop del Ter.

cabòries ...

No és veritat allò que canta en Jorge Drexler. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma. Sí que es transforma, sí. En un gran no-res.

Com tampoc funciona allò de tracta als altres com vols que et tractin a tu. Perquè és impossible fer-ho. Intentar-ho, es pot intentar, ara mai tractem als altres de la manera com voldríem que ens tractessin. Per què... ja sabem com volem ser tractats? Jo, la majoria de vegades per no dir sempre, només voldria ser tractada com els altres. I d'altres vegades una mica diferent, però no pas amb la diferència d'ara, sinó amb una altra de diferent.

Des d'aquí estant veig la lluna... immensa.
La miro i prou. Ja no li faig preguntes, tampoc em dóna mai respostes.

Si tingués una guitarra i la sabés tocar... ara faria una mica d'Audrey, perquè de finestra i de gat ja en tinc.

ser nòmada ...

Solituds de nòmada

Ser nòmada
és perdre’s pels carrers d’una ciutat prenyada
ser qualsevol i una altra, i ser sempre aquella altra
amb qui mai ningú es creua;
és buscar-se en els vidres d’aparadors monòtons,
veure-hi un glop d’alè i no trobar-hi imatge;
voler refer el camí
no sabent que la casa és el trepig d’un temps
que inflama i degoteja solituds.
ser nòmada és portar als ulls
un horitzó de somnis
i deixar-lo a les mans del rodamón més trist,
més indefens, més pobre.

Nòmada- Isabel M. Ortega Rion

tocats del bolet!

alimentant narcisos [2] ...

Mujer de la Garrotxa, qué fotografías tan hermosas. Creo que equivocaste el oficio, alguien debería pagarte por tan bien encontrar, descubrir, aislar, resaltar y concentrar sobre encuadres rectangulares a todo un rosario de seres vivos...Es como un gran álbum fotográfico de una familia llamada naturaleza, donde la fotógrafa concentra todo su saber fotográfico, que no es poco, (no me engañas, tu ya sabes mucho) y su amor por "lo retratado". A parte de estilo en las tomas, los retratados/as tienen alma, algo que es difícil de encontrar para un urbanita que, lejos de verlo en la propia naturaleza, lo pisotea por ignorancia. _ a.b.