cap de setmana llaminer ...

Aquesta tarda m'he engrescat a fer una coca de poma. Si en queda, demà ens n'endurem cap al refugi on farem la castanyada. Sinó sempre en puc fer una altra.

Quines ganes de que faci fred i poder gaudir ben bé de la llar de foc!

el 'poder' d'algunes paraules ...

lletres toves a Girona . neus

Després del 'bon dia', la primera cosa que li he dit ha estat: 'no ens entendrem pas'. M'ha somrigut amb condescendència i ha dit 'sí dona, segur que sí'... i l'he deixada fer... amb condescendència.

-Estat civil?
-Soltera. - I he pensat quina importància té el meu estat civil en aquest cas?
-Quants anys fa que coneixes en V?
-... osti... V, quant fa que ens coneixem?
-Doncs no ho sé. Deu fer tres o quatre anys, no?
I hi ha posat '3-4 anys'.
-Quants anys fa que coneixes a la M?
-Doncs tenint en compte que en tinc 35, 35. Ai no que ella encara no havia nascut. Posa-n'hi 30.
-Saps si hi ha algun inconvenient perquè es casin?
-No.
-Saps quin és el seu estat civil actualment?
-È?! ... a... doncs estan separats, no?
-Divorciats.
-Ah... doncs això, divorciats. - (Gat escaldat no fugia d'aigua tèbia? penso ara).
-Signa aquí.
I he fet un gargot.
-No deus pas haver de comprobar-la amb la del DNI, no?
-No, no cal.

M'ha sortit la signatura que poso als albarans de la feina.

I em diu: 'Veus com ens hem entès?'. Me l'he mirada i tota seriosa li he respost: 'sí, però perquè no m'has tornat a dir Nieves, sinó no firmava'.
En V encara riu.

miratges ...

Aixeco el cap des del meu racó de la feina i miro allà on ahir i cada vespre, quan ja és negra nit, hi veig la 'nòria'. Com pot ser si ara hi veig les parets de l'edifici? Era un miratge allò d'ahir?

I parlant de miratges, pot ser que en vegi enmig de paraules? o gestos? o somriures i mirades?
Cada dia que passa veig més clar que m'erro anant i vinguent amb el que penso de segons qui i de tothom en general. Això sí que no és cap miratge, no?

L'altre dia, mentre rumiava tot badant amb el paisatge, vaig tenir la necessitat d'escriure això a la llibreta:
Hi ha una cosa que he d'aprendre a no fer: jutjar les actituds alienes d'acord amb la meva reacció davant d'elles.
A vegades en alguns gestos, i sobretot paraules, sóc tan burra que hi veig miratges (2 fig).

"nòria" ...

Des del meu racó de la feina, aixecant el cap i mirant cap a la dreta, més o menys a les dues, veig la "nòria" com gira. Molt originals posant llums de colors no ho han sigut pas. Els que hi ha a les cistelles no són gens macos, dominen el blau elèctric (of course!), el verd llampant i lleig i un barrig-barreig entre verd, vermell i groc; tampoc s'encenen tots, doncs hi ha unes quantes cistelles, diria que quatre i correlatives, que els tenen fosos.
No sé si he pujat mai a cap "nòria". Em sembla que no. En tindria algun record i segur que seria traumàtic. No m'agraden les altures i tinc vertígen.
Clar que el meu vertígen és força capritxós... hi ha dies en què puc mirar sota els ponts tranquil·lament i hi ha dies en què ho faig i el món gira més ràpid i se me'n va de sota els peus.
Tot i així, no sé si mai pujaré a cap "nòria".

Quin alicient ha de tenir donar voltes per acabar allà mateix i amb l'estómac ballant hula-hop al voltant del cul*?


*GRAN frase d'en Nicolas Cage a La Roca. He de confessar que m'agrada tant que sempre que puc la dic!

una gran tarda ...

Ahir vam fer una ruta preciosa entre l'Alta Garrotxa i el Ripollès. Buscant colors de tardor, treient el nas per la finestra del cotxe intentant atrapar-ne l'olor, obrint desmesuradament els ulls amb cada arbre meravellosament encès de colors.
Vam trobar zones completament eixerreïdes. D'altres, molt més obagues, eren més humides. Faldes de muntanya completament verdes, alzines que van canviant cap al verd hivernal. Alguns vessants lluïen vermells intensos. Zones escairades i realment atractives.
Tarda de voltar molt i no estar gaire quiets. De fotos poques i no gaire aprofitables.
Un molí abandonat i encantador. Massa caloreta i una factura en forma de mal de coll. Però hi tornaria ara mateix. Unes angines o un refredat de campionat són un preu miserable per la tarda d'ahir.

tardor per a piano ...

Hi ha dies en que l'esgotament mental t'obliga a canviar una mica les coses de cada dia. Avui em posaré Autumn de George Winston (descobert fa uns pocs minuts, m'agraden tant aquests descobriments meravellosos!) i mentre el gat ronroneja al meu costat, em posaré a llegir damunt del llit. Tranquil·lament. Fins que els ulls acabin de rendir-se sota unes parpelles massa pesades.
I això que havia pensat escriure sobre la lluna, que està preciosa. Però serà un altre dia...

l'automne ...

L'automne est un deuxième printemps où chaque feuille est une fleur
Albert Camus

the autumn defense ...

avui... només música, ja he xerrat massa aquests dies.

It's just a little rain...

Migdia. Plou. Farta de xocar amb els paraigües de les dones (mai s'aparten i amb que jo ho faci no n'hi ha prou). Si no fos perquè porto el meu estès ja no tindria ulls.

La intensitat de la pluja minva. Tanco el paraigua i acabo d'arribar a lloc.

No entenc perquè la gent em mira com si fos rara, només pel fet de caminar sota la pluja amb el paraigua a la mà tancat.

tanco una altra porta ...

I dic jo que Murphy podria prendre's uns dies de vacances, no?

Ja fa temps que hi ha una constant a la meva vida i per culpa seva començo a agafar complexe de conillet amb rellotge. Faig tard! Faig tard!
I és que quan jo hi vaig, tothom n'ha tornat.

Fa tres dies que vaig fer una pregunta tot sabent-ne ja la resposta. Diuen que el no el tenim sempre, que cal buscar un sí. Jo buscava un no i em vaig trobar amb un sí. Mentalment, mentre em feien cinc cèntims i mig del sí, vaig anotar: 'ja ho sabies Neus, o sigui que no passa res', mentre em venia al cap la canço de l'Alanis Morissette.
I porto tres dies preguntant-me si passa res o no passa. Perquè res pot passar o no, malgrat no ser.

Amb aquestes apareix Murphy i em recorda, massa vegades en un sol dia, que allò que jo volia no ho tindré i que no té cap mena de problema en anar-m'ho passant per sota el nas dia sí, matí també, migdia no pot ser menys i vespre podria ser (i va ser). Cal? potser sí.
Potser n'hi ha prou en anar fent la viu-viu, riure tan com es pugui i anar passant dies, que acaben siguent anys.
Potser és que hi ha somnis que no poden canviar de categoria.
Potser és que no hi ha potser. Pot ser?
I estic dubtant sobre com prendre-m'ho tot plegat, perquè hi havia coincidències que m'agradaven (i m'agraden), malgrat tinguin un sí per resposta.



Això ho vaig escriure ahir.
Avui ho veig tot igual però diferent, avui el món es veu a través de la pluja i, tot i ser dimarts dia guerrer com pocs, és tot més amable sota la pluja...

retrobaments ...

Noto la tardor només sortir del llit, tot fent un esforç per desfer-me de la manta i la seva escalforeta. El dia comença a il·luminar-se finestra enllà.
La roba que em posaré em fa sentir bé, enyorava la seva textura, pantalons d'hivern, forro polar...

Mentre espero a l'I. a fora, tot notant la fredor al rostre, el matí a més d'il·luminar-se es desperta. Ocells volant amunt i avall, persianes badant els ulls de les cases, algun cotxe que no saps si vé o si va...
I el cel i el sol van fent la seva via, tot canviant de colors l'horitzó.

Arribem al riu on hi trobem un bernat pescaire. També han vingut la M i la Sula. Fa fred. I la sensació és més que agradable. Hi ha prou humitat per gebrar-se una mica, així quan el sol hi arriba tímidament, tot brilla.

Fulles rogenques, runes amb encant, un riu prou sa i net, un espadat de basalt sense haver-se d'arribar a Castellfollit de la Roca...

Malgrat tot, encara falta una mica per acabar-se de sentir bé. Tot està massa sec, els arbres encara no han notat prou el fred per començar a canviar-se de vestit ...

enyorant sensacions ...

i d'aquí vuit horetes aniré a capturar els colors d'aquesta tardor...

a les fotos, la tardor de l'any passat; al rellotge, la mitjanit.

móns paral·lels [?]

MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

El primer que va fer només arribar- hi, va ser empaperar tota la casa. Portes i finestres incloses. Tot amb el mateix paper marró d'embalar.
Va resseguir meticulosament cada motllura, cada junta, cada esquerda... no va passar per alt cap detall ni quasi cap objecte.
Les úniques coses que no va empaperar van ser la planta, una figureta ridícula i el cucut.
La planta per mantenir el contacte amb la vida. La figureta per no oblidar la seva pròpia ridiculesa. Al cucut li va treure les peses perquè no funcionés, havia de recordar-se constantment que el temps no existeix, per tant no passa...
Quan ho va tenir tot enllestit va treure una capsa de colors i es va disposar a resseguir i dibuixar portes i finestres, motllures i motlluretes i esquerdes...
Al principi amb un color neutre, després amb grisos... mica en mica hi va anar introduint colors més vius i formes més agradables i atzaroses. Va fer un estudi exhaustiu de l'espai buit i del ple, del tot i del no-res. Omplia i buidava a la seva conveniència.
Sense saber-ho estava plasmant, en aquelles parets, el que era el puzzle de la seva vida fins aleshores.
No sap quan de temps hi va estar. Ningú ho sap, perquè allí dins el temps no existia. Però quan va posar l'última peça tot encaixant-la al lloc just sense ni saber-ho, va sentir la necessitat d'esquinçar alguna part del paper... i va començar per la finestra...


Relats conjunts.

pensament atramuntanat ...

El temps és com el vent... i algunes persones també...

notes per un haiku ...

Notes per un haiku: cel, roig, núvols, vent/tramuntana, daurat ...

Ho poso al twitter i hi afegeixo una pregunta.

i ara com les lligo?

i mentre jo encara li dono voltes, ja m'han regalat un haiku.

Primers abrics
bufa entre els núvols rojos
la tramuntana.

Buk.

mentrestant jo, encara, hi aniré pensant... i continuaré anotant...

matí, blau, núvols esfilagarsats, lluna...

noms ...

He acabat El món groc. I sí, però no. I no crec que tingui res a veure amb que no m'agrada gens aquest color.

L'Albert sempre m'ha agradat d'escoltar-lo, sempre m'ha fet somriure i emocionar. Llegir-lo, fins a cert punt, ha sigut com escoltar-lo.

Però no.

El concepte de grocs està bé. Potser sí que ens falta evolucionar en l'amistat. I també trobo que anem mancats de contacte físic. De fet quan algú, que no és del nostre cercle més íntim, fa el gest de tocar-nos reculem. Sempre a la defensiva.

Però no.

Amb la seva definició de groc em venen noms, rostres, somriures, complicitats viscudes, paraules, sensacions, sentiments, converses, confidències...

Però no.

A mi no em cal etiquetar ningú, Ni classificar tampoc. Ell en diu amics, grocs... jo en dic amors. I tenint en compte que hi ha un tipus d'amor per cada persona que estimes, sigui de la manera que sigui, m'és impossible de posar-hi cap altre nom que el seu propi (o el que conec).

Per tant, em quedo amb molts consells i maneres de veure les coses que explica, però no em quedo amb els grocs.

Però sí.

apunts [14] ...

Matí amb fresqueta. D'aquella que et fa encongir només un pensament dins la jaqueta tot sortint de casa.

A l'est l'horitzó té dibuixada la Tramuntana i el sol la pinta de color roig.

Surto de casa amb El món groc d'Albert Espinosa folrat de color vermell. Odio el color groc. De moment deixo descansar Bassani després de llegir els dos primers llibres inclosos a La novela de Ferrara.

Espinosa em fa somriure més d'una vegada mentre el llegeixo, a migdia, asseguda en una terrassa atramuntanada. A mesura que m'endinso en la lectura, més m'encongeixo dins la pashmina, vinguda de l'Índia. M'agrada la Tramuntana.

El viatge de tornada en bus és hilarant. Desbarrem molt, potser massa i tot, perquè diem unes barbaritats molt bèsties. Però és dimarts i els dimarts són guerrers per naturalesa i ens hem de descomprimir les neurones per arribar a casa en bones condicions.
La millor teràpia és riure's d'una mateixa. Ja ho sabia però avui me n'he acabat d'assegurar.

He passat quasi tot el dia vivint a la mateixa hora. Al meu rellotge desde tres quarts de deu que han sigut tres quarts de deu i encara ho són. Avui m'he adonat que al cap del dia miro moltes vegades el rellotge. Em té esclavitzada. Per això quan tinc festa i/o vacances me'l trec sempre.

He arribat a casa amb País de neu i La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata.
Tenir un amic que treballa en una llibreria és una ruina.

reducte-refugi ...

Hi ha un lloc on el temps no transcorre amb presses, que fa (bona) olor de fum i és ple de colors tènues.

El reducte

Aquest reducte potser és un jardí
i ara el sol de tardor hi encén les fulles
i fa més denses les ombres dels arbres.

No parlo de miratges ni quimeres,
sempre hi ha algun jardí d'ombres benignes
on els neguits s'encalmen i el silenci
no és el buit, sinó l'espai que ens manca
per confiar novament en nosaltres.

Aquest reducte potser és un jardí
i el temps hi escriu tots els colors possibles.

Miquel Martí i Pol

A vegades aquest reducte no és només un jardí, sinó una masia amb jardí i camps i boscos... i tan aprop del mar que algun dia, quan ha estat esvalotat, l'hem pogut sentir bramar desde l'era estant...
A vegades aquest reducte és un espai completament obert...

amassant ...

Foto 'robada' de sant Google

... un nou post ...

olor de tardor ...

tarda de pluja, fados, haikus i fotos ...
de pujar i baixar amb la càmera i el trípode, ara a fer fotos amb sol, ara a fer-ne de la pluja caiguda.



I la llum s'ha anat escolant entre notes fadistes i seguint una llàgrima amb el fado 'Ó gente da minha terra', cantat per Mariza a Lisboa (per més que l'hagi vist i escoltat, encara em fa emocionar i plorar)

Ara ja és vespre i es respira a l'aire el petit ploure d'aquesta tarda.

wait ...

A vegades entre la lluna del matí i la de la nit no hi ha res. Només hores plenes de rutina, passos fets per inèrcia, automatismes en forma de paraules i gestos.

Després d'un dimarts buit sempre ve un dimecres.

Potser tot plegat només és una excusa per poder posar una cançó preciosa.
Potser és que intento trobar el que ahir va fer 'click' i es va endur el pes que ha tornat avui.

Es pot dependre tant d'un somriure?
O d'unes quantes paraules?

grapefruit moon ...

Matí irisat,
la lluna minvant brilla
en ple equinocci.

dia ocellaire ...

Passejant pel país dels Kokamuskes he descobert que avui és el dia dels ocells...

Fa temps que ja no anem expressament a veure ocells, però tot i això sempre anem guaitant el cel i parant les orelles. Aquest dissabte vam escoltar atentament el cant d'un parell de pinsans borroners. També vam veure voltors...
A la sortida del poble l'aligot ja s'ha instal·lat per passar la tardor i l'hivern al mateix lloc de sempre. Aviat tornaré a veure els corbs marins prenent el primer sol del dia al Ter. I l'altre aligot que hiverna prop d'Amer. Aquesta setmana passada ja he vist un parell de vegades al bernat pescaire, elegant com sempre. I hi ha un grupet de collverds que fa dies que s'estan al mateix meandre, suposo que atabalats per les obres que fan a la carretera, que passa molt aprop del Ter.

cabòries ...

No és veritat allò que canta en Jorge Drexler. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma. Sí que es transforma, sí. En un gran no-res.

Com tampoc funciona allò de tracta als altres com vols que et tractin a tu. Perquè és impossible fer-ho. Intentar-ho, es pot intentar, ara mai tractem als altres de la manera com voldríem que ens tractessin. Per què... ja sabem com volem ser tractats? Jo, la majoria de vegades per no dir sempre, només voldria ser tractada com els altres. I d'altres vegades una mica diferent, però no pas amb la diferència d'ara, sinó amb una altra de diferent.

Des d'aquí estant veig la lluna... immensa.
La miro i prou. Ja no li faig preguntes, tampoc em dóna mai respostes.

Si tingués una guitarra i la sabés tocar... ara faria una mica d'Audrey, perquè de finestra i de gat ja en tinc.

ser nòmada ...

Solituds de nòmada

Ser nòmada
és perdre’s pels carrers d’una ciutat prenyada
ser qualsevol i una altra, i ser sempre aquella altra
amb qui mai ningú es creua;
és buscar-se en els vidres d’aparadors monòtons,
veure-hi un glop d’alè i no trobar-hi imatge;
voler refer el camí
no sabent que la casa és el trepig d’un temps
que inflama i degoteja solituds.
ser nòmada és portar als ulls
un horitzó de somnis
i deixar-lo a les mans del rodamón més trist,
més indefens, més pobre.

Nòmada- Isabel M. Ortega Rion

tocats del bolet!

alimentant narcisos [2] ...

Mujer de la Garrotxa, qué fotografías tan hermosas. Creo que equivocaste el oficio, alguien debería pagarte por tan bien encontrar, descubrir, aislar, resaltar y concentrar sobre encuadres rectangulares a todo un rosario de seres vivos...Es como un gran álbum fotográfico de una familia llamada naturaleza, donde la fotógrafa concentra todo su saber fotográfico, que no es poco, (no me engañas, tu ya sabes mucho) y su amor por "lo retratado". A parte de estilo en las tomas, los retratados/as tienen alma, algo que es difícil de encontrar para un urbanita que, lejos de verlo en la propia naturaleza, lo pisotea por ignorancia. _ a.b.

així sia ...

Potser no necessitem dels altres per existir. Segurament només per sobreviure. O simplement ni tan sols som i per tant no podem saber si existim o no. Que complicat i que senzill tot plegat.

Avui m'han dit princesa... així, en castellà.
I no m'he enfadat, ni tampoc m'ha sortit urticària.
I és perque m'ho han escrit amb accent madrileny...

Avui m'han regalat unes paraules que m'han fet ser. Potser no he existit en tot el dia, però quan escrivien aquelles paraules jo era i quan les he llegides i sentides he sigut.

Al cap del dia estic als llocs on he d'estar, però de ser-hi, hi sóc? i mentre hi sóc i/o estic, sóc?

Deu ser que em falta pluja... que m'estigui posant tan... filosòfica? seria aquesta la paraula?