qui dia passa, any empeny

Que tingueu un 2008 ple de somriures sincers!

.

paraules ...

Acabo el dia entre paraules,
algunes ja conegudes i estimades,
d'altres tot just descobertes
i que em roben el cor.

M'adormo amb elles ballant dins el meu cap.

N'hauria de fer una tria.
Se suposa que haig de poder ...
però no sé si en seré capaç.

És difícil triar entre bellesa i bellesa,
entre tendresa i tendresa,
entre amor i amor...

I no em fa res trobar-me en aquesta tesitura.
Gaudir de la bellesa no m'ha molestat mai.

.

mAINAda ...

Carona rodona, nas petit i arromangat, ulls grans i rodons de color indefinit tirant a verdós, manetes fortes, caràcter sorprenent, amigable, riallera, xerrameca...
Ahir vaig conèixer, per fi, un altre amoret. L'Aina, de 3 mesos.

Va ser un nadal diferent. Aviat farà 20 anys que ens trobem aquest dia. Es va decidir que fos així per vèncer a l'enyorança, per foragitar la tristesa que comporten dues morts massa seguides. Per fer-nos companyia i trobar riures. Jo pensava que a mesura que passaria el temps, a mida d'anar creixent i d'anar-nos canviant la vida, la cosa no duraria gaire i ha sigut tot el contrari. Enlloc de restar persones, n'anem sumant. Cadascú ha portat, quan ha cregut convenient, a la seva parella. I aquesta sempre més ha volgut tornar. Quan s'han tingut criatures també han continuat vinguent. I aquest any em feia una il·lusió especial, doncs era la presentació oficial de l'Aina, la filla de l'I, amb qui sempre hi he tingut una complicitat especial.
I també ha sigut molt especial (quants especials porto, ja?), perquè la M, ens ha dit que estava embarassada. Tots vam pensar en la seva mare, la Mercè, que se'ns la va endur la mort massa aviat fa sis anys. Estaria tan contenta, tan feliç. A tots se'ns van humitejar els ulls.

I aquí, on puc dir tot el que em surt de l'ànima, diré que em vaig emocionar quan deien que segurament seria una nena i que els agradava molt el nom de Neus. Sé que no té res a veure amb la persona, o sigui jo, però el meu narcís interior i jo estem molt orgullosos, encara que no ens toqui.

Avui, com cada Sant Esteve, m'enyoro.

.

el 25 de desembre, fum, fum, fum ...

El nadal és l'excusa perfecta per robar abraçades i petons dels més esquerps.
No gosen dir que no.



.

nadal... nabaix...

I per Nadal ens tornarem a reunir (quasi) tots.
De fet és l'única cosa bona d'aquesta festa, la reunió d'una part de la família.

Les fotos són del Nadal del 2005.

Que tingueu bones festes, si més no que les passeu tan bé com es pugui i que les pugueu sobreviure sense prendre mal.

.

De un tiempo perdido ...

Aquesta setmana vaig molt despistada. Massa, diria jo. Tant, que ahir pujant al bus per baixar a Girona, vaig demanar un bitllet per anar a Les Planes. Va ser una bona manera de començar el dia, rient.

El meu caparró no para. Li dóna moltes voltes a la mateixa qüestió. Però al final està decidit. Definitivament dono el pas. Sincerament no n'espero res, només, egoístament, quedar-me tranquil·la amb mi mateixa.

No sé si primer van ser els records o els somnis, o si els somnis em van fer venir els records.



.

i la vergonya?

Ahir vaig quedar a migdia per anar a veure un pis. Carrer Ballesteries, amb vistes al riu. Un amic de ma germana, que diu que el va anar a veure, doncs coneix a l'amo, ens va avisar. Ma germana repetia les seves paraules, en R diu que està molt bé, que l'ha anat a veure i que per una persona sola està molt bé, que t'afanyis a trucar perquè segur que et passen a davant. Amb aquestes referències, hi vaig anar força il·lusionada, a més el preu era, pensava jo, correcte.
El noi de la immobiliària em va dir que ell tampoc l'havia vist encara, que feia molt poc que l'havien deixat. Que el preu no el sabia del cert, però que rondava entre 350 i 400 neurus.
Només obrir la porta, dues ànimes van rodolar per terra... La meva crec que va arribar a les antípodes. Diria que la seva fugia de vergonya aliena.
El piset en qüestió és un cuartu de les rates. No gaire més gran que la cuina de casa meva. Amb un llit, plegatín, malparit amb ganes, amb els armaris mig desmuntats, amb la cuina (bé cuina és un dir) mig trencada, des del llit quasi que es podria fer el dinar... això sí el labavo preciós i impacable. Potser no s'hi podria viure a gust, però cagar segur que sí.
En fi, un lloc inhabitable, de veritat. Com una habitació d'hotel de menys 6 estrelles.
-Si de cas, et truco per confirmar-te el preu.
-No cal, ja t'ho dic ara. No m'interessa gens. És vergonyós.
-...
-No pago 400 eurus per posar-me aquí, ni pensaments. De veritat que no entenc com funciona tot plegat.
I entrem en una conversa on cap dels dos no treu l'entrellat de com pot ser que es posin els preus que es posen. Em diu que si li entra algun pis que estigui bé, m'avisarà.
No tinc cap pressa. Aquest el vaig anar a veure perquè creia que era una bona oportunitat.
Estic indignada, molt indignada. Com pot ser que algú tingui la barra de demanar 400 neurus per un cuartutxu malparit i rònec i mig ruïnós? D'uns 15 m2, a tot estirar, on hi ha 4 mobles de cuina, els fogons mig trencats a tocar de l'aigüera, la cuina es pot tancar amb una persiana, just al costat un armari per la roba, no m'hi cap ni la d'estiu sola, 3 armaris sense porta penjats mig trencats i desmuntats, una taula amb dues cadires, una tauleta-escriptori, un llit.. bé allò no era un llit... tot allà mateix.
Si me n'anés a viure en aquell cau amb el meu gat, ens morim tots dos de pena o ens han de tancar al sanatori...
És que s'ha de veure per creure, de debó. Imagineu-vos com era que encara em dura la indignació i només pensar-hi em vénen ganes d'anar a trobar a l'amo i dir-li el que en penso. Que què n'ha fet de la vergonya, si és que mai n'ha tingut.
I tot plegat dient que no m'interressa estic al cap del carrer. De fet ja hi sóc al cap del carrer, però és que... què voleu que us digui? se suposa que tenim dret a un habitatge digne.
Però clar... se suposen tantes coses...
Deu ser que dono massa propines quan vaig a fer el cafè... i per això tot em sembla massa car.

.

senyals?

Hi ha gent del meu voltant que creu en els senyals. Que les coses no passen per casualitat. Jo no sé què pensar. Suposo que tot depèn del que volguem interpretar, o del que voldríem que vulguessin dir. No sé si m'explico prou bé.
Hi ha una persona a la qual fa molt temps que no veig. Anys. I últimament me n'he recordat sovint. Hi ha situacions, indrets, coses, que me la porten a la memòria. I hi penso i recordo fragments del passat que em fan somriure. Però no hi penso cada dia. Puc estar dies sense recordar-me'n, tenint el cap ocupat en altres coses, dispers, concentrat... llavors és quan m'apareix en somnis. Clarament. No hi pot haver cap mena de dubte. Són els seus cabells rossos, els seus ulls verds, el seu somriure, el seu rostre, el seu caminar...
Hi va haver un temps, curt, en que vaig provar de recordar els meus somnis. Ho vaig mig aconseguir, però no em va agradar. Per un que es podia aprofitar n'hi havia 10 que eren per llençar, irracionals, surrealistes, angoixants... I torno a no recordar quasi res del somniat. Només recordo els que es refereixen als meus cabells i aquests.
Sé que no vol dir res. Doncs dins el meu cervellet no hi pot haver cap futur. Tan sols hi ha emmagatzemat el passat i s'hi processa la informació del present. Tot el futur que hi pot haver és fruit de la meva imaginació, conscient i/o inconscient.
Malgrat tot he decidit fer-li cas. He fet un pas endavant per trobar la meva imaginació incoscient.

.

T.I.E.S.A. ...

Si vull anar i tornar de Girona en bus haig d'agafar, m'agradi o no, la teisa, altrament coneguda com a tiesa. És l'únic transport que hi ha i em permet estalviar diners i fums i veure la sortida del sol cada dia.
Avui l'esperava com sempre, arribant uns minuts abans de l'hora de passar, que són 3/4 de 8. I ha arribat, ha reduït, no s'ha parat i ha tornat a arriar. He saltat, he mig corregut sacsejant el braç esquerra i cridant, tot i sabent que no em sentiria però ha estat instintiu, "eh! eh! eeh!". S'ha parat uns 7 metres més enllà. He pujat i la txoflera m'ha dedicat un retret amb la mirada i amb el to de veu. "Si no arribes a avisar-me -imita el meu gest del braç- no m'hauria parat. Em pensava que eres una mare amb alguna criatura" (sempre hi ha mares que esperen el bus per tancar els seus fills en instituts privats). Em fa gràcia que algú es pugui pensar que sóc mare i somric mentre li dic "no". El meu somriure em sembla que la molesta i m'etziba "és que no podem pas estar esperant que..." No la deixo acabar de dir, agafo el bitllet i li dic mentre busco un seient "home, bé que ho he fet jo d'esperar-me". Rèplica que no admet cap contrarèplica i ho sap. Va tard.

Un altre dia, que també hi havia una txoflera, no recordo si la mateixa o una altra, quan vam arribar a Anglès, hi havia una senyora acompanyada d'algú que anava en cadires de rodes. Me'ls va ben xasquejar. Dient-los que no podien pujar i que si havien d'agafar el bus havien de trucar i després es baixaria amb un que hi hagués plataforma. Em vaig indignar. A hores d'ara, encara no ho entenc. De la mateixa manera que qualsevol dels que ens podem valer de les cames per moure'ns, podem tenir la urgència d'agafar un bus, pel que sigui, ho ha de poder fer tothom. TOTHOM. Vaig estar a punt de preguntar-li a veure si quan volgués visitar alguna ciutat, en faria prou trucant a l'alcaldia perquè li habilitéssin tots els carrers i accessos.

Nàfent...

.

el temps ...

Estic una mica (força) enfadada. Ahir va nevar a tot arreu menys aquí. Quan dic a tot arreu, em vinc a referir (em fa gràcia aquesta frase, em vinc a referir...) a tots els volts del poble menys al poble. Però vaja, va ploure i plourà o sigui que també va prou bé.
Aquest matí les meves muntanyes eren ben blanques. El meu cotxessitoleré tenia una crosta de gel... Diu que ha de tornar a nevar, però jo ja no l'espero, així m'estalvio el desingust.

Demà comença una altra setmana. 5 dies de no saber exactament on navego, de despistar-me tant que fins i tot m'oblido que a migdia haig de sortir de la feina per anar a dinar. En els quals estrenaré llibre i llibreta i potser algun carrer de Girona...

Us ho he dit que us trobo a faltar? això de no tenir prou temps per seguir els blocs i comentar-los i respondre-us... no ho acabo de portar massa bé...

Bona nit i bona setmana!

veus ...

Aquest pont de la Puríssima, que no vaig fer pont, va estar ple d'enyorança. Feia un any just que era a Madrit. Que em passejava per una ciutat freda plena de llum. Que compràvem llums de nadal a la plaza Mayor. Que muntàvem el belén i hi posàvem una font amb aigua de veritat. Que preníem una cerveseta, l'Ana, el Fon i jo, en un bar preciós però fred del centre mandrileny. Un cap de setmana llarg, ple de somriures i riures, abraçades, petons, retrobaments. Uns dies d'estrènyer encara més uns lligams prou forts i sincers. Del sis al nou de desembre, era aquí però no hi era. Era a Madrit. I pensava que si m'haguéssin dit temps enrera que trobaria que Madrit està massa lluny, hauria rigut amb ganes durant 3 dies seguits. Però sí, Madrit està massa lluny. En kilòmetres i en el temps, doncs no hi podré anar fins la primavera. I l'Ana no em deixa agafar l'ave (en el cas de que estigués a punt, és clar).
Però l'altre dia el vaig apropar tant com vaig poder. Primer parlant una mica amb G, un vailet que em té el cor robat fa temps, de molt poques paraules per telèfon. I l'endemà, parlant amb la seva mare, l'Ana.
Sentir les seves veus va ser tenir-los al costat, veure els seus rostres somrient. I encara hi són, sempre hi són, malgrat a vegades restem en silenci.

.

premis...

M'ha arribat aquest premi a dues bandes. Desde casa del Pensador i desde casa el Poeta.
No sé ben bé què dir... m'afalaga i alhora dubto de si em mereixo un premi a la solidaritat.

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Però havent llegit això, ja no sembla tanta responsabilitat, oi? Agraeixo profundament que dues persones com el Pensador i en Barbollaire hagin pensat en mi. Jo, a ells els admiro molt i d'ells n'aprenc molt.
Se suposa que hauria de premiar a 7 blocaires. Però m'és difícil triar... I des del meu punt de vista, tots els que estan a la llista de ~migracions es mereixen aquest premi.
De totes maneres en nominaré un parell o tres. Perquè sí, perquè n'he après molt d'ells i encara n'aprendré més. I perquè fem camí plegats quasi des del primer dia.

Buk _ LLuitant a la contra

Jaqme _ L'Atlàntida

Aladern _ Rosa dels vents

I ja que el premi és a la solidaritat... us convido a fer un viatget a Anantapur...


.

como uma onda ...

un delícia... fa dies que l'escolto, fa dies que la canto...

Como uma onda

(Lulu Santos)

Nada do que foi será
De novo do jeito que já foi um dia
Tudo passa
Tudo sempre passará
A vida vem em ondas
Como um mar
Num indo e vindo infinito
Tudo que se vê não é
Igual ao que a gente viu a um segundo
Tudo muda o tempo todo
No mundo
Não adianta fugir
Nem mentir pra si mesmo agora
Há tanta vida lá fora
Aqui dentro sempre
Como uma onda no mar

.

let the sunshine in ...

Ahir... vaig anar a veure la sortida del sol. Feia dies que tenia ganes de fer-ne fotos, feia molts dies que era tot un espectacle...
Em vaig passar prop d'una hora fent fotos, contemplant els canvis de llum i color, escoltant ocells, veient-ne volar... llàstima del trànsit aeri que ho embrutava tot una mica.

.

ingredients ...

Comprendemos que nadie de nosotros es puro,
que estamos divididos entre lo real y lo ideal,
que todos somos al mismo tiempo heroicos y absurdos,
hechos de deseo y de imaginación tanto como de carne y hueso,
que cada uno de nosotros es un poco cristiano, un poco judío, árabe, blanco, negro e indio,
y que no debemos sacrificar ninguno de nuestros componentes.

Carlos Fuentes
Revelaciones _ 365 pensamientos. América latina.



.

aigua [2]

On és el sentit comú? i la coherència?

Com pot ser que després d'haver lluitat tant per evitar el trasvassament de l'Ebre, surti un representant (de CiU havia de ser) del poble (per sort no pas de tot el poble) i asseguri que l'única solució per la sequera és el trasvassament del Roine?

Quina culpa té el Roine de que en aquest país no se sàpiga gestionar l'aigua?
No en té prou amb que el contaminin les nuclears?



.

cels ...

Cada matí veig la sortida del sol.
Cada matí és diferent i espectacular.
Avui hi havien un núvols prims, desfilagarsats que tenien dins l'arc iris.
Realment una meravella.

Cada matí veig corbs marins sobrevolant el Ter.
Algun dia he vist un aligot matiner.
Ocells petits desafiant el vent i el fred.
Garses dibuixant-se a contrallum.

Cada dia, quan baixo a Girona, el cel té més d'un regal pels meus ulls.

.

meme ...

En Jaqme em va encarregar un meme. I jo, a n'en Jaqme, no li puc dir que no. A més diu que té curiositat i jo tinc ganes de satisfer-li d'alguna manera. Tot i que ja et dic ara, Jaqme, que no hi trobaràs gaire res d'interessant.


1- jo fa deu anys: Estudiava a l'Escola d'arts aplicades i oficis artístics d'Olot. Disseny gràfic per ser exactes, amb el dubte de saber del cert si el que m'havia dit el meu profe-debilitat de l'insti era cert, que era bona i servia per allò. M'esperava els caps de setmana amb il·lusió, doncs sempre m'hi trobava una abraçada osonenca i una mirada guipuscoana.


2- jo fa 5 anys: Vivia ja a Olot, treballava a la fusteria d'administrativa. La feina, qui m'ho havia de dir, m'agradava. Aprenia a distingir fustes, a distribuir cuines, coneixia gent maca i no tant maca. Vivia soleta amb el meu gat. Per fi havia aconseguit viure sola i amb independència total.


3- jo fa un any: Estava en plena crisi. La feina, tot i que continuava agradant-me, ja no em satisfeia. Hi havia mal rotllo i repercutia en tota la resta. Em sentia perduda però també em sabia capaç de tirar endavant. La il·lusió que tenia era un viatget a Madrit pel pont de la putíssima constitució. Ai perdó, volia dir puríssima... o no.


4- Ahir: Em vaig llevar amb mandra, com cada dia. Vaig baixar a Girona a treballar. M'agrada molt la nova feina. M'hi sento a gust. Em vaig passejar per carrers de Girona que no sabia ni que hi eren. Al vespre, mentre esperava el bus per tornar a casa, es van asseure al meu costat dos personatges encantadors, em van fer riure i vam estar parlant una estoneta (n'haig de fer un post). Vaig arribar tard a casa, com cada dia, vaig mirar per alt enllà el correu i cap a dormir. A les onze els ulls ja em pesaven més que el cul.


5- Avui: M'he llevat contenta. Havia quedat amb la Su. Destí el Cap de Creus. Ha sigut fantàstic. Sempre que fem sortides valen la pena. Ens ha acaronat el vent. El mar estava esplèndid. Hem dinat com dues reines. El cambrer... ai el cambrer, quina llàstima que no em capigués dins el bolso, perquè a casa no m'hi faria cap nosa. Hem rigut, hem passejat enmig de roques, hem baixat quasi fins a tocar el mar, ens hem mig perdut per tornar al far, hem rigut encara més. Hem comprovat que estem en forma, sí senyor. Estem fetes dues atletes. Hem cantat tot tornant a casa. He tornat a xerrar pels descosits (no sé com la Su em té tanta paciència). I cap a casa. Ara he sopat un miqueta i au, a veure com l'Iniesta fa del futbol un art. I a matxacar als pericus!!


6- Cinc cançons: uf... difícil, molt difícil triar-ne només 5. A més depèn molt del dia i l'estat d'ànim. Avui em quedo amb el Something de George Harrison, Chuva un fado preciós que la Mariza broda, Perfect dels Fairground Attraction, L'Oiseau du paradis de Marie-Jo Thério i Smile dels The Jayhawks. Demà segur que serien totes diferents menys el Something, que és una debilitat.


7- 5 llocs per visitar: només 5????? vaaaaaaaaaaaaaale... l'Índia, el Machu-pichu, Itàlia (tota la bota de dalt a baix), la Patagònia, els fiords noruegs... no en puc dir més? aisssssss...


8- 5 coses que m'agradi menjar i beure: bacallà, rap, filet de bou, aigua, te... cafè!!!!!!!!, és que m'agraden taaaaaaaantes coses!!!


9- Cinc joquines preferides: la meva càmera (que avui ha sobreviscut a un accident, quasi que l'haig d'anar a rescatar a la Mediterrània), el meu gat, un tros de paper... ai no sé, és que ja no tinc edat per tenir joguines... no? Perquè, què entenem per joguines?


10- Cinc distribucions de no sé pas què... alguna cosa de GNU/linux... mande?


I res, que l'he de passar a 3 persones i ja sabeu que jo els memes no els passo mai. Si algú vol fer-lo, doncs endavant!

la lluvia ...

En la región de los grandes lagos del norte, una niña descubrió de pronto que estaba viva. El asombro del mundo le abrió los ojos y partió a la ventura.
Persiguiendo las huellas de los cazadores y los leñadores de la nación menomini, llegó a una cabaña de troncos. Allí vivían diez hermanos, los pájaros del trueno, que le ofrecieron abrigo y comida.
Una mala mañana, mientras la niña recogía agua del manantial, una serpiente peluda la atrapó y se la llevó a las profundidades de una montaña de roca. Las serpientes estaban a punto de devorarla cuando la niña cantó.
Desde muy lejos, los pájaros del trueno escucharon el llamado. Atacaron con el rayo la montaña rocosa, rescataron a la prisionera y mataron a las serpientes.
Los pájaors del trueno dejaron a la niña en la horqueta de un árbol.
-Aquí vivirás _le dijeron_. Vendremos cada vez que cantes.
Cuando llama la ranita verde desde el árbol, acuden los truenos y llueve sobre el mundo.


Eduardo Galeano _ La lluvia
Memorias del fuego I - Los nacimientos.




.