cada mot...

Cada mot és una raó per viure.

Cada món és un misteri per descobrir.

Cada persona és una raó per viure

i un misteri per descobrir.

Miquel martí i Pol

intent de tanka...

Les teves flors

d'un blanc immaculat

són un oasi.

Ara gaudi d'abelles,

demà fruit temptador.

Revolta!!

El procés remença es va desenvolupar a la Catalunya Vella al llarg del segle XI i, oficialment, no es va acabar fins la darreria del segle XV.

La Vall d’Hostoles, al cor de la terra remença, és una terra farcida d’esdeveniments històrics, que va tenir el privilegi d’ésser el centre principal i inductor de la primera revolta social organitzada de la pagesia europea. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, propicià l’existència de grans personatges històrics com Guillem Galceran de Cartellà (paradigma del cavaller medieval i a qui Muntaner al segle XIII, en la seva Crònica, comparava amb el llegendari “Llançalot del Llac”, cavaller del rei Artur) o bé la figura de Francesc de Verntallat (procedent d’una família benestant de la Vall d’en Bas, i que passà de pagès a capità general de la Muntanya, en temps del rei Joan II).

Els remences eren uns pagesos que estaven subjectes a un senyor feudal i quedaven adscrits a un mas i a la terra d’aquest senyor. L’havien de treballar sense poder-la abandonar si no es redimien prèviament. De fet, homes i masos eren considerats una mateixa cosa i quan el feudal venia una finca, també venia els homes i les dones que l’habitaven. A més a més, la pagesia estava sotmesa als mals usos.

L’estructura feudal de la Vall d’Hostoles estava perfectament organitzada de milites o cavallers armats, batlles, jutges, notaris i procuradors, tots al servei del senyor d’Hostoles. La vida, pel pagesos de remença, era difícil; els nobles i senyors, amb els seus cavallers armats, feien de la violència el seu objectiu diari sense que el comte rei pogués controlar la situació. La majoria de masos que estaven situats a les set parròquies que formaven la Vall d’Hostoles (St. Cristòfol de les Planes, St. Cristòfol de Cogolls, Sta. Maria de les Encies, St. Pere Sacosta, St. Feliu de Pallerols, St. Miquel de Pineda i St. Iscle de Colltort) eren remences.

Els remences quedaven tancats al terme del castell, havien de residir personalment, amb tota la seva família, en el mas que menaven i no podien abandonar-lo sense permís del senyor. Els pagesos de la Vall tenien una vida extremadament pobra, ja que el producte que obtenien del seu treball servia, bàsicament, per pagar els censos i les parts de les collites, a més dels delmes a l’església, els drets de batllia i el manteniment de tota l’administració creada pel feudalisme: militars, batlles, jutges, procuradors, etc.

Davant d’aquesta situació, els pagesos de remença es van revoltar contra els senyors. La primera revolta remença, dirigida per Francesc de Verntallat, es va donar entre els anys 1462 i 1472. La segona revolta va tenir lloc entre 1484 i 1485 i la va dirigir Pere Joan Sala de Rocacorba. Després de moltes reunions, els remences varen acceptar l’arbitratge reial, que se signà a Amer el dia 8 de novembre de 1485. Uns dies abans els senyors havien acceptat també l’arbitratge reial. Finalment, el 21 d’abril de l’any 1486 es va firmar a Guadalupe (Extremadura), la Sentència Arbitral que suprimia els mals usos i posava fi al conflicte remença.


Aquest any es commemoren els 520 anys de l’abolició dels mals usos amb la sentència Arbitral de Guadalupe.
He estat moltes vegades al Castell d'Hostoles, al poc que en queda tot sigui dit. Sempre que m'he passejat damunt les seves parets, m'he assegut dalt la torre tot atalaiant el magnífic paisatge que m'hi regala la meva terra... la meva imaginació penja tapissos a les parets, dibuixa servents feinejant al que suposo que era la cuina, pinta senyals a l'atalaia que hi ha uns quans quilòmetres enllà, esborra cases i carreteres i restaura masos i camps... La meva terra, la que he estat trepitjant tota la meva vida ha estat testimoni de tantes coses que desconec... a voltes m'agradaria poder viatjar en el temps... tan sols viure-ho durant uns segons per poder satisfer la curiositat...
Que hauria passat si, els ara anomenats nyerrus, pescallunes, lletissons... no s'haguéssin revoltat?

aaaaaAAAAATXUÀÀÀÀÀSSsss!

Entre los paganos de Flandes un estornudo significaba un presagio (Wikipedia). Mareta meva... avui els arribo a tenir al costat i pobres "flamencus" es tornen bojos...

La primavera

m'ha arribat amb un

bon refredat...

aaaaAAAAAT... aaaaaaaaa... TXUUUUUUUMMM!

el mar...

Avui m'agradaria ser aprop del mar, al bell mig del golf de Roses per exemple, en aquella platja que no s'acaba mai, tot deixant que la marinada, l'olor del mar i sobretot la seva remor s'enduguéssin la migranya...

amb els ulls closos

buidant ànima i ment,

de mar omplint-les...

riures i aromes...

Complicitats...

els nostres riures fan

olor de canyella.

rutes i mapes...

6. LO QUE DICES DE MÍ ME OBLIGA A CONTESTARTE... _ Jesús Aguado (Fragment)

(...)

Cuando una huella vuelve como río al camino

que la había llevado a la espesura

ya no es ella la alumna que temblaba.

Ahora ya es más sabia que el camino

y le ayuda a aprender esta lección:

cómo ir por el mundo

sin pagar el peaje de unas huellas.

(...)

Quien le venda los ojos al camino

que va desde su casa a otra casa cualquiera

queda a merced del zombi,

a merced de las zanjas de la muerte

(Que convierten entonces el camino

en trincheras, en tumbas, en túneles, en trampas).

(...)

Lo que dices de mí

pone un mapa en mis manos,

me empuja con dulzura

y me pone en camino en un camino.

silencio...

Así como del fondo de la música
brota una nota
que mientras vibra crece y se adelgaza
hasta que en otra música enmudece,
brota del fondo del silencio
otro silencio, aguda torre, espada,
y sube y crece y nos suspende
y mientras sube caen
recuerdos, esperanzas,
las pequeñas mentiras y las grandes,
y queremos gritar y en la garganta
se desvanece el grito:
desembocamos al silencio
en donde los silencios enmudecen.

Octavio Paz

enyorança...

olors de l'Índia...

La setmana passada vaig rebre carta de l'Índia. Una mena d'informe, escrit a mà, on m'expliquen més bé la situació de Bhanuprakash i la seva família. Una carta bilingüe, al costat esquerra del mig foli, està escrita en hindú (suposo) i al costat dret en castellà. No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, la que em fa, la porto a tot arreu, ben guardadeta dins el bolso. D'aquí uns dies la desaré al "bagul" dels tresors.
Sé que ve de molt lluny, que ha passat per moltes mans, però el primer que vaig fer, després de llegir-la va ser olorar-la, sabia que no hi hauria la seva olor, però no vaig poder evitar-ho...

The Philadelphia story

L'altre dia em vaig fer un regal. Feia temps que li anava al darrera. M'enfadava perquè mai la passaven per la tele, i al final me la vaig comprar. Una de les avantatges que té internet és aquesta, trobes pràcticament tot allò que busques. I en aquest cas va ser així. Una pel·lícula que em va enamorar fa molt de temps, només l'havia vista una vegada i la recordava molt i molt.
Katharine Hepburn, Cary Grant i James Stewart. Tres grans estrelles. Sobretot la Hepburn i l'Stewart. Un treball impressionant, una comèdia divertidíssima. Però el millor d'aquest dvd arribat per correu, són els extres. En aquesta edició especial per col·leccionista, en el disc número 2 hi ha una joia impagable. Un documental de la Katharine Hepburn, un repàs a la seva vida explicat per ella mateixa, desde la casa on es va retirar per acabar de passar la vida tranquil·lament. Una dona de quasi 90 anys amb una vitalitat extraordinària i una actitut davant la vida realment envejable. Un exemple: als 89 anys (si no recordo malament) encara jugava al tennis, amb la condició de que ella podia deixar botar la pilota dues vegades abans de tornar-la. Ara les normes les poso jo, deia, l'edat que tinc em permet certes llicències. I acaba el documental amb tota una lliçó de com ens hem de prendre la vida, resumint-la amb una frase: "Listen to the song of life".
Una gran dona la Hepburn.

petita desgràcia...

Aquest diumenge quan vam arribar a Olot, estaves calenta. Vaig pensar que era per haver-te dut tot el viatge a la falda, tot i que m'extranyava... et vaig deixar reposar una estona, després vaig prendre't entre les mans i ja no vas respondre a cap estímul. T'havies mort.

Són pràcticament quatre anys de relació. D'anar allà on jo anava. De compartir sortides i postes de sol. Nevades i pluges. Llum i foscor. Somriures, molts somriures i molts riures. Vas anar a París sense mi i em vaig quedar sense foto, tot i que tu hi eres. També has estat amb qui més estimo.

Tinc centenars de moments i records capturats amb tu i per tu. Centenars? potser milers... La teva última aventura va ser aquest dissabte, a Barcelona. 103 moments capturats. Els teus últims moments.

Ara estàs sobre la tauleta del menjador, amb la floreta i l'anella de blauet penjades. Em resisteixo a creure que ja s'ha acabat i vaig probant si de debó t'has mort definitivament. El teu aspecte és immillorable, cosa que semblaria impossible després d'haver passat tant de temps entre les meves mans, però ja no podràs ser altra vegada l'emissor de la meva mirada.

yogui tea...

pebre negre, clavell, cardamom,

gingebre, canyella i llet.

Una delícia!

"vida perra"

Sobren les paraules...

Haikús de cap de setmana...

Fóra fa vent,

tímid, per la finestra

el sol entra.

***

Núvols baixos

enmig de la muntanya.

Blanc sobre gris.

***

El foc escalfa
aquesta cambra fosca,
a fora hi plou.

***

alès i espelmes...

"Mi abuela tenía una teoría muy interesante, decía que si bien todos nacemos con una caja de cerillas en nuestro interior, no las podemos encender solos, necesitamos oxígeno y la ayuda de una vela. Sólo que en este caso el oxígeno tiene que provenir, por ejemplo, del aliento de la persona amada; la vela puede ser cualquier tipo de alimento, música, caricia, palabra o sonido que haga disparar el detonador y así encender una de las cerillas. Por un momento, nos sentiremos deslumbrados por una intensa emoción. " Laura Esquivel _ Como agua para chocolate (fragment)

un mica de Cortázar...

Flor y cronopio

Un cronopio encuentra una flor solitaria en medio de los campos. Primero la va a arrancar, pero piensa que es una crueldad inútil y se pone de rodillas a su lado y juega alegremente con la flor, a saber: le acaricia los pétalos, la sopla para que baile, zumba como una abeja, huele su perfume, y finalmente se acuesta debajo de la flor y se duerme envuelto en una gran paz. La flor piensa: «Es como una flor».

més perspectives...

"En el llindar d'una finestra vaig col·locar-hi un quadre, que representava exactament la zona del paisatge que ell ocultava. D'aquesta manera l'arbre representat en el quadre amagava l'arbre situat rera fora de l'habitació. Per l'espectador, l'arbre es trobava simultàniament a l'habitació, en el quadre i, per inferència, fóra de l'habitació en el paisatge real. Així veiem el món: el contemplem fora de nosaltres i malgrat tot, la representació que tenim d'ell només es troba en el nostre interior."
René Magritte _ Surrealista belga

perspectives...

"¿Por qué me gustan las medusas? No lo sé. Las encuentro bonitas. Antes, mientras las miraba, he pensado una cosa. Escucha, lo que nosotros vemos es sólo una pequeña parte del mundo. Damos por hecho que esto es el mundo, pero no es del todo cierto. El verdadero mundo está en un lugar más oscuro, más profundo, y en su mayor parte lo ocupan criaturas como las medusas. Eso nosotros lo olvidamos. ¿No te parece? Dos terceras partes del planeta son océanos y lo que nosotros podemos ver con nuestros ojos no pasa de ser la superficie del mar, la piel. De lo que verdaderamente hay debajo no sabemos nada."

Haruki Murakami _ Crónica del pájaro que da cuerda al mundo