Alai ...

foto: Ferran Cerdans

Avui en Ferran ha perdut a l'Alai per la zona Passeig-Ctra. Cardona. Comenta al seu fèisbuc que li han dit que pot tractar-se d'un robatori. Si algú la veu i la reconeix, que ho digui, si-us-plau.

Moltíssimes gràcies!
_________________________

L'Alai ja torna a fer companyia a en Ferran!!!

˙˙˙ séʌǝɹ lɐ uóɯ lǝ

¡¡¡sǝɹpuǝɯıp ɯos ınʌɐ

¡¡¡sǝpıʇɹǝʌıp uɐʇ òɹǝd 'slıʇúuı uós ǝnb sǝsoɔ ɐɥ ıH
˙sóıɹnɔ uǝq sé ı ˙˙˙llɐɹıɯ ǝʇɔǝɟǝ qɯɐ ɔolq nǝɯ lǝ ɔuıʇ ǝnb sǝıp sun ɐɟ ǝpsǝp

/bɹo˙ʇxǝʇdıןɟ˙ʍʍʍ//:dʇʇɥ

diumenge en imatges ...

dissabte ...

Faig el camí cap al poble prenent el sol a través de la finestra del bus. Un sol esplèndid i a les orelles 'Rainy day music' dels The Jayhawks.

Només arribar al poble, només sortir de la pujada del pont de la fàbrica i veure les primeres cases, veig la primera oreneta de l'any.

En un jardí hi pasturen verdums, mallerengues carboneres i cueretes.

En un balancí 'hollywood' (segons la casa que el ven) hi ha conversa, fraternitat, companyia i bon humor.

Relax...

matí de diumenge ...

Al final em rendeixo a l'evidència, m'empasso el 'jo puc fer-ho què cullons!' que fa estona que repeteixo com un mantra, trec el telèfon i truco perquè em vinguin a buscar.
No he arribat a la Xuriguera per por. Por de cansar més del compte el genoll i després tenir problemes a l'hora de baixar.
He pujat tranquil·lament, amb un ritme suau i sense pressa. Anant sola és tot un què ja que tinc tendència a anar accelerant sense adonar-me'n. He escoltat els ocells, he vist roures i alzines completament esqueixats degut a la nevada, he respirat pau i silenci. He vist gaigs, mallerengues, pit-roigs, merles, he sentit als picots picant... He retratat el meu roure desde tots els punts de vista possibles. He vist les llaurades dels senglars als prats, he seguit les seves petjades i he trepitjat el mateix fang que ells. He contemplat les margeres plenes de violes i com els prats es van encatifant de margarides. Al cel hi havia cabretes, demà hi haurà pastetes.
En cap moment he notat molèsties doncs m'ho he pres amb tanta calma que no m'he ni cansat. He començat a baixar també sense presses i per la pista per evitar els marges i les pendents pronunciades. Quan he arribat a l'atall per pujar a la Serra (només l'he agafat per pujar) una punxada m'ha fet adonar de què arribar fins la Costa ja ha sigut massa. La punxada ha anat degenerant a un dolor més agut i he acabat que no podia pràcticament ni aixecar la cama, doblar el genoll i alçar el peu del terra se m'ha fet realment complicat. He anat baixant tot ranquejant, pensant en si em rendia, si plorava, si renegava, si començada a fotre cops a qualsevol roca, si... I ara estic asseguda a una pedra prou gran com per poder-hi encabir el cul, escrivint, en un revolt del camí, molt aprop del poble i alhora a una distància abismal, esperant que el pare em vingui a rescatar. No em fa mal res, ni tan sols el genoll.
Estic emprenyada, preocupada i dolguda. I tot i així el balanç és positiu.

internet mode off ...

pujar ...

Aquest cap de setmana pujo a la Garrotxa... necessito veure orenetes.

I encara que sigui només pujar fins la Xuriguera, necessito arbres i bosc i flors i ocells i insectes i verds i olorar la primavera.

M'agradaria pujar molt més amunt, però corro el risc de no poder baixar, els problemes del genoll i la zona lumbar no acaben de marxar.

La qüestió és pujar.

efectes secundaris [2] ...

Em desperto i noto dolor als ulls quan els obro. La poca llum que entra per les escletxes de la persiana m'indica que encara és molt aviat. Miro a través de les pestanyes, doncs sóc incapaç d'obrir més els ulls a causa de l'excés de llum, l'hora que marca el rellotge del mòbil. Veig un 6 i remugo vés a saber què, una barreja de renecs incomprensibles fins i tot per mi pel dolor i la ràbia de despertar-me abans d'hora, emprenyada amb tot per notar-me tan desvetllada. Dóno unes quantes voltes al llit pensant que he de domir més i rumiant coses que ja no recordo, tret d'una frase que no sé ni d'on ha sortit, ni com és que he acabat pensant-la. Que un poble de pell clara que té una marededéu de pell fosca sigui racista és tota una paradoxa. Què feia jo a quarts de set pensant en la Moreneta és tot un misteri. M'hi he tornat a girar i he dormit fins que ha sonat l'alarma. Com hi ha dies que comencen bé i s'espatllen, n'hi ha que comencen mig malament i empitjoren. Avui, de moment, és un dels segons. Quan dormir unes 8 hores no serveix per foragitar una migranya el dia no pot ser gaire de bon passar. Quan el cel està encapotat d'aquesta manera però no pensa ploure ni per mal de morir, costa massa energia posar bona cara al mal temps. Que mitja hora després d'arribar a la feina descobreixis que l'has cardat al pal i que el que podria passar per un error normal quan t'avasallen de papers, serà un drama de l'alçada d'un campanar, encara ajuda menys a relaxar-se i suavitzar el mal de cap. Que quan, com cada dia, obres el bloc t'entrin ganes de tancar-lo, borrar-lo i llençar-ho tot no arregla les coses. Després penses que mira, millor que diguis el que surt, tal qual i te'n tornis cap a casa quan arribi algú altre a la botiga. I veus que tot plegat són efectes secundaris de la primavera. Ai funesta primavera...

Avui tinc un dia fadista.
Dia de saudade...

Afegitó a les dues i cinc minuts de la tarda:
Ja no us dic res de com ha anat la resta de matí, per apretar a córrer i plorar...
però m'he quedat i no he deixat anar cap llàgrima.
D'orgull no me'n falta.

efectes secundaris ...

El dia comença bé, Girona es desperta preciosament emboirada. Quasi puc notar la humitat a través de la finestra. La fresca del carrer és revitalitzant i arribo més aviat que mai a fer el cafè.
Tot es capgira quan arriba la dona de fer feines. S'ha perfumat. No és que s'hagi posat colònia, no, s'ha posat perfum i la seva olor m'ha entrat com una daga pel nas directament al cervell. Mal físic, sensació incòmoda, m'ofego i em mig marejo. Arriba en R i també noto, massa, la seva colònia. Més dolor. I ràpidament tot desemboca en una migranya horrorosa.
Que sigui dimarts és pura coincidència, no?

It's funny how life is seldom what we plan

#1155 ...

A partir d'ara em sembla que canviaré les estacions al ritme de Jon Foreman.

saturday sun ...

Sense massa ganes de fer preguntes continuo buscant respostes.

Demà segurament no aniré a caminar, el genoll esquerre torna a fer fallida. Una altra sortida perduda. Paisatges que no podran ser nous, doncs encara no existeixen, no pas fins que els pugui veure.

Canvio el decorat de nòmades. I em pregunto si la primavera es pot donar per arribada si encara no has vist cap oreneta. Per més que sàpigues que hi hagi qui sí les ha vistes.
Tot plegat es redueix sempre a una qüestió de fe?

Em podré acostumar a tanta llum? Cada any ho faig i cada any en dubto.

Hi ha hagut un parell de dissabtes en què, pujant cap al poble amb bus mentre contemplava el paisatge i el sol m'escalfava a través del vidre, el Saturday Sun era una meravellosa coincidència.

amors impossibles ...

Diuen que el primer pas per a superar alguna cosa és reconèixer aquesta cosa. Reconeixeré, aquí, públicament, que fa més d'una setmana que no puc passar cap dia sense aquest home. He descobert vertaderes joies, Jens Lekman i She&Him per exemple (gràcies al Cibernautajoan), he tornat a l'Olympia amb l'Émilie Simon i he recuperat vells amics. Però cada dia he tornat a caure a la temptació. I avui ja no he intentat ni superar-la. L'he posat només obrir el Groovesharke. I és que per més que ho reconegui, per més que pugui semblar malaltís escoltar una i altra vegada el mateix, no vull superar-ho. M'agrada i ja està. I d'aquí uns dies canviaré el xip i em posaré a escoltar d'una manera malaltissa a vés a saber qui. O potser no. Va com va. De moment em quedo amb aquest bé de déu.

A vegades es viu tan a la parra que no s'està al cas de gairebé res que no sigui immediat. I un dia que en baixes, perquè sí, perquè la teva malaltissa obsessió per un tiu grenyut que toca la guitarra i que té un nas perfecte et porta a xafardejar, et trobes amb la sorpresa de que podries veure'l a ell i a uns quants grenyuts més, que et tenen més que enamorada, un mateix cap de setmana (els The Mountain Goats s'haurien de deixar créixer un xic més els cabells que em foten la teoria enlaire).
L'objectiu de l'any, penses immediatament, hauria de ser ser a Dorset el cap de setmana de l'11 de setembre.

I amb aquest somni, pràcticament impossible, sembla que la vida és més lleugera, més amable.

es darrers dies d'hivern ...

L'altre dia llegint un post em va venir a la memòria una cançó: Es darrers dies d'hivern dels Ja t'ho diré. I l'escric mentre l'escolto...

Com un somni d'ocell blanc
ara veig que han arribat
es darrers dies d'hivern
fent siluetes per l'espai.

Jo esper es teu esclat
així com sent que te desfas
m'enfonsaré a la mar
dibuixant peixos sense mans (...)

No puc dir que sigui una de les meves preferides, però quan es tracta dels Ja t'ho només puc dir que n'hi ha poques que no m'agradin. Me les sabia totes, fins i tot les que només havia escoltat en els concerts. Concerts que, per cert, procurava no perdre'm mai.

I ara, després de tants anys, els poso i canto com si els hagués estat escoltant dia sí dia també. I em continuen agradant encara que m'hagi de sentir a dir carca.

D'entre totes hi ha tres debilitats. Quan jo te toc tu te fons, Si véns i Es vell pescador. I no necessàriament en aquest ordre... o potser sí.

I després d'estar escoltant d'una manera quasi malaltissa Iron and Wine, avui m'he llevat amb ganes de Ja t'ho... si plou serà culpa meva.

Peuades damunt s'arena,
si véns em trobaràs...

llum ...

olivera empordanesa atramuntanada

D'aquí quatre dies entrarem de ple a la primavera i, tot i que és una estació meravellosa, no deixa de fer-me certa recança deixar l'hivern enrere. Hi ha qui em dedica una mirada esgarriada quan dic que se m'ha fet curt.

I malgrat no m'acabi d'acostumar a tanta llum, vaig buscant una capçalera primaveral i una llista de fotos plenes de colors i vida.

Fa un parell de setmanes que es van veure les primeres orenetes.

lion's mane ...

Fa una setmana que em van tallar els cabells. No pas curts, però sí que van caure talls d'uns quatre dits de llarg. El serrell torna a dibuixar una diagonal sobre el meu front, les diferents llargàries s'ondulen una mica donant més forma al pentinat i ja no em molesten com abans. Hi ha els mateixos però és com si n'hi haguéssin menys. Menys pes, més lleugeresa. Fins i tot semblaria que els pensaments volen més ràpid, tant que encara no sóc gaire capaç d'encalçar-los tots. Samsó perdia força quan li tallaven els cabells, jo tinc la sensació d'haver-la recuperada. És tan fàcil com mirar-se al mirall i veure's prou bé, prou interessant, prou ben pentinada per poder anar esperrucada com sempre.

Veure, al poble, pilons de neu quasi tan alts com jo em fa sentir bé. Passejar pels carrers i escoltar-la fondre's i resseguint camins vells també. És una banda sonora que aquieta fantasmes sense saber que podia fer-ho, sense saber que n'hi havia tants d'esvalotats.
Veure-la, endevinar-la, al sota bosc alimentant a la primavera emociona.

Després hi ha la tossuderia. I és que no em dóna la gana deixar d'apilonar cartes, fent castells, per més que arribi algun vent poc amicable a desmuntar-los. Si cal faré servir cola d'impacte. Si cal deixaré les cartes i els faré amb maons.

banda sonora ...

La neu a ciutat és un desencís constant un cop deixa de nevar. Veure allò que et feia tanta il·lusió quan queia del cel amuntegat de mala manera, brut, trepitjat i ennegrit, té un to decadent que entristeix.

Darrerament no m'acabo de reconèixer. No llegeixo, no escric. No sé què llegir i no sé què escriure.

Aquest vespre he fet tot el recorregut fins a casa cantant i xiulant 'Flightless bird, american mouth' d'Iron&Wine.

neu a Girona ...

M'ho he passat teta, no ho negaré pas. He disfrutat com feia temps que no disfrutava. M'he passejat sota la neu i sota un sol esplèndid damunt del gel. He fet moltes fotos, de fet poques per ser jo. He alucinat, m'he preocupat, m'he emocionat, m'he avorrit, només vaig treballar ahir al matí (tot i la recança d'alguns), m'he tornat a carregar el genoll esquerre, em podria queixar de moltes coses però no ho faré, tot plegat tothom fa el que bonament pot... Ahir a dos quarts de cinc de la tarda em vaig quedar sense llum. Mentre el telèfon va funcionar, el mòbil és clar, vaig estar comunicant-me amb la família. 50cm a la Vall d'en Bas. De 30 a 40 cm a Olot. 30cm al poble. Tothom a casa sa i estalvi.
Avui el telèfon no funcionava. Silenci absolut només trencat quan posava la ràdio de tant en tant. No podia escoltar-la gaire per no quedar-me sense bateria. Aquesta tarda he fugit de la modernitat de la ciutat i m'he vingut a refugiar al poble. Tampoc hi havia llum des d'ahir a la mateixa hora, però hi ha foc a terra i cuina de gas. Com a mínim tenia la garantia de poder menjar i beure alguna cosa calentona ben arrapapiejada al sofà. A quarts de vuit del vespre ha tornat a funcionar tot, almenys al poble. Estic intentant fer memòria de quants llums em trobaré encesos demà al pis quan hi arribi a migdia...

2 moments.

#1
Dilluns vespre. Em vaig passar quasi una hora contemplant com nevava sense moure ni un dit. Mentre els flocs de més aprop queien a una velocitat vertiginosa a causa del fort vent, els de més enllà flotaven i desafiaven la força de la gravetat.

#2
Aquest matí. Pont de Pedra. El carrer és una placa de gel, fa fred però el sol llueix esplèndid. M'hi recolzo mirant en direcció Plaça de Catalunya, el sol em ve de cares i em quedo mirant com passa la gent una bona estona.

En tots dos m'he sentit terriblement bé i alhora terriblement sola.
Hi ha coses que si no es poden compartir sembla que no siguin tan especials.

day three ...

Anant a trellabar aquest matí em creuo amb una noia. Va tota arregladeta, maquillada una mica exageradament, amb els ulls massa negres. Ho sé perquè quan estava a punt de creuar-me-la m'he fixat que m'estava mirant. Ha començat pels peus i ha anat pujant. Al ulls un punt de... crítica? de psè? en fi que no li he agradat. Mentre ella em repassava de baix a dalt jo, amb la cella esquerra lleugerament alçada, li mirava els ulls fixament. Al final les nostres mirades s'han creuat. A la meva un interrogant: algun problema?

Al matí, també anant a treballar, cau una gota cada... umm... no ho he comptat exactament, però deuria ser una cada cinc minuts més o menys i a cada cent metres. Hi ha qui porta el paraigües estès. Començo a rumiar si no hi ha una síndrome del paraigües obert. O potser és la síndrome del paraigües tancat.

Al migdia, anant cap a casa em creuo amb un boxer. Segueix al seu amo sense cap problema, sense distreure's amb res. Té el mateix color que la Nina. Quan deixen de caminar per allà on no hi ha edificis i s'apropen a la cantonada, el boxer passa per darrera el seu amo i continua caminant arran de paret. No puc evitar el somriure. A la Nina tampoc li agradava passejar sota la pluja si podia estar a recer.

Tornant a la feina havent dinat plou com feia temps que no veia ploure. No pas amb força, però sí amb insistència. Es veu perfectament la cortina d'aigua, el paisatge urbà es tenyeix d'un gris estrany, mentre que difumina algunes coses en ressalta d'altres. M'agrada notar la frescor a la cara i la humitat. No m'acaba de fer el pes els canvis de vent, rotunds, al tombar algunes cantonades. Malgrat tot em sento terriblement bé. M'és igual que tota jo acabi xopa de cap a peus.

Al vespre plovisqueja i tornant cap a casa em torno a fer una pregunta formulada una estona abans, potser una horeta. Quants dies hi pot haver en un dia qualsevol?

veus ...

Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

The sound on the ocean wave
And the sound in the tree
Sound in a country lane
Say can you be free
Tell me you crowd you crowd
Tell me again
Tell me out loud out loud
This sound is rain.

Tune from the hillside
And tune full of light
A flute in the morning
And a chime in the night.
I know the game again
I know the score
I know my name my name
But this tune is more.

Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me.
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

Voices _ Nick Drake (Made To Love Magic)

l'espera ...

III

Natanael, te hablaré de las esperas. He visto esperar a la llanura durante el estío, esperar un poco de lluvia. El polvo de los caminos se había hecho demasiado liviano y cada soplo lo levantaba. No era ya ni siquiera un deseo; era una aprensión. La tierra se rajaba de sequedad como para recibir más agua. Los perfumes de las flores de la estepa se hacían casi intolerables. Bajo el sol todo desfallecía, íbamos todas las tardes a descansar bajo la terraza, un poco al resguardo del extraordinario resplandor del sol. Era la época en que los árboles coniferos, cargados de polen, agitan fácilmente sus ramas para esparcir a lo lejos su fecundación. El cielo estaba tormentoso y toda la naturaleza esperaba. El instante era de una solemnidad demasiado agobiante, pues todos los pájaros callaban. Ascendía de la tierra un soplo tan ardiente que se sentía cómo todo desfallecía; el polen de las coniferas salía de las ramas como un humo de oro. Luego empezó a llover.
He visto al cielo estremecerse a la espera del alba. Las estrellas palidecían una a una. Los prados se hallaban inundados de rocío; el aire no tenía sino caricias glaciales. Pareció durante algún tiempo que la vida indistinta quería demorarse en el sueño, y mi cabeza todavía cansada se llenaba de embotamiento. Subí hasta el linde del bosque; me senté; cada animal reanudó su trabajo y su alegría en la certidumbre de que iba a llegar el día, y el misterio de la vida comenzó de nuevo a propalarse por cada escotadura de las hojas. Luego llegó el día.
He visto también otras auroras. He visto la espera de la noche...
Natanael, que cada espera, en ti, no sea ni siquiera un deseo, sino sencillamente una disposición para la acogida. Espera todo lo que viene a ti; pero no desees sino lo que viene a ti. No desees sino lo que tienes. Comprende que en cada instante del día puedes poseer a Dios en su totalidad. Que tu deseo sea de amor, y que tu posesión sea amorosa. ¿Pues qué es un deseo que no es eficaz?
¡Cómo, Natanael, posees a Dios y no te habías dado cuenta de ello! Poseer a Dios es verlo; pero no se le mira. Y tú, Balaham, ¿no has visto a Dios a la vuelta de algún sendero, al detenerse tu asno ante Él? Porque te lo imaginabas de otro modo.
Natanael, sólo a Dios no se puede esperar. Esperar a Dios, Natanael, es no comprender que lo posees ya. No distingas a Dios de la dicha y pon toda tu dicha en el instante.
He llevado todo mi bien en mí, como las mujeres del pálido Oriente llevan consigo su fortuna completa. En cada pequeño instante de mi vida he podido sentir en mí la totalidad de mi fortuna. Estaba formada, no por la suma de muchas cosas particulares, sino por mi única adoración. He tenido constantemente toda mi fortuna a mi completa disposición.
Contempla el atardecer como si el día debiera morir en él; y la mañana como si en ella nacieran todas las cosas. Que tu visión sea nueva en todos los instantes. El sabio es el que se asombra de todo.
Toda tu fatiga cerebral proviene, Natanael, de la diversidad de tus bienes. Ni siquiera sabes cuál prefieres entre todos y no comprendes que el único bien es la vida. El más pequeño instante de vida es más fuerte que la muerte, y la niega. La muerte no es sino el permiso de otras vidas, para que todo sea renovado sin cesar; a fin de que ninguna forma de vida detenga eso más tiempo del que necesita para ser nombrado. Dichoso el instante en que resuena tu palabra. Durante todo el resto del tiempo, escucha; pero cuando hables no escuches.
Es necesario, Natanael, que quemes en ti todos los libros.

André Gide _ Los alimentos terrestres - Libro primero