detalls...

16 hores.
De les 12 del migdia fins les 4 de la nit.
Plenes de mirades còmplices, de somriures, de ballaruca, de riures, de bona companyia, d'abraçades, de petons...

Detalls...
...i és que en les petites coses s'hi troben joies.

Emocions a flor de pell i llàgrimes als ulls... al veure arribar a la Remena.

El vent jugant amb el confeti just després de sortir de l'església, formant remolins i descarregant pluja de colors.

Una picada d'ullet, un somriure...

Un ram de núvia preciós. Llàgrimes als ulls, altra vegada.
És que no li podia donar a ningú més que a tu! ...no ploris, eh? Tia va... que sinó jo també ploraré... T'estimo molt, maca.
(hores més tard, li pregunto rient si és una indirecta... i em diu tota seriosa que no, però jo ja ho sabia que no)

Dues copes de vi blanc, un xarrup de cava, aigua i un cubatillo.
3 cafès, 2 coles.

Ballaruca, gols del Barça, riure, cants... felicitat.

I entro a l'altra casament, just quan han acabat de fer el cafè.
I qui em ve a rebre és la núvia, la Núria, la meva cosina, que quasi no tinc temps de passar la porta que ja m'abraça...
M'esperava. Jo em pensava que no hauria tingut temps de trobar-me a faltar, però m'esperava.
Emoció altra vegada.
Retrobaments... abraçades, petons...
Un cafè. Aigua.
I ballaruca. Molta ballaruca. Amb els peus mig desfets, amb la ronyonada queixant-se, però amb ganes de ballar. M'agrada ballar...

A 1/4 de 5 em posava al llit... dues llàgrimes han rodolat galta avall...

recordant els detalls...

.

neguit ...

Estic neguitosa, nerviosa...
Demà m'espera un dia de nàfent... d'intentar pendre'm les coses en calma, tot i saber que em costarà.
Dos casoris en un mateix dia.
Finalment al segon hi aniré quan s'acabi el primer. Quan ja hagin fet les postres i encetin el ball, si tot va bé, arribaré jo. Entre vergonyosa i orgullosa. Potser en duré más al cap que als peus... no ho sé.
Encara arrossego ressaca d'una migranya forta, o potser covo una grip... no ho sé, però com deia Nicolas Cage a La Roca, tengo el estómago bailando hulahop alrededor de mi culo.
Demà al primer casament, em toca llegir un fragment de l'Art d'estimar, d'Eric Fromm. Em toca fer de testimoni. I sobretot em tocarà, i amb molt de gust, riure.
Això sí, a la gent li costarà reconèixer-me. Penso anar guapíssima. Lluïnt el que tinc, bàsicament perquè no puc lluïr el que no tinc. I com deia l'Amparo (es diu Amparo aquella bona dona?) a no sé quina pel·lícula, qué guapa soy, qué tipo tengo.
I és que, estic de baixada física... i què coi, m'haig d'animar!

Au, bon cap de setmana!!


.

petxina...

Amic, et citaré al cor d'una petxina...

Amic, et citaré al cor d'una petxina.

Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.

Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.

I dóna'm també

aquest dolç llangardaix que en duu follia

quan s'enfila per l'herba.

Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

.

blauet ...

Fotografia: Santiago Muñoz García

.

Aiguamolls de l'Empordà. Dilluns al migdia. Ens trobem a l'aguait del Bruel. És en el que hi ha més aigua, però no hi ha gaires ocells. Ànecs, una arpella preciosa, bernats pescaires, esplugabous... dues tortugues prenent el sol sobre un tronc i una altra en una mica de platja.

Tot d'una, apareix una fletxa blava a la zona de l'esquerra. Un blauet!

I en entretenim tot buscant-lo entre les canyes, i quan ens sembla que l'hem perdut, ens regala un vol preciós i precís per pescar i així el localitzem de nou. Tres vegades, quatre, veiem la fletxa entrant i sortint de l'aigua amb una rapidesa espectacular. La Su el segueix amb els prismàtics, jo amb la càmera. Tot i que porto el 300, està massa lluny per capturar-lo.

I a l'última pescada, el perdo. Però la Su no. I em diu on és. Allà al canyissar, és que Neus... el veig però no trobo cap punt de referència per donar-te.

I jo ressegueixo el canyissar, però no el veig. Té el detall de posar-se de cares, així el seu llom turquesa no el delata.

I mentre discutim on és, mentre la Su intenta explicar-m'ho i jo intento localitzar-lo, entren a l'aguait un matrimoni. Granadet. Hola. Hola.

I l'home ens ha sentit parlar.

-Pues claro que sí, está allí, justo en medio del cañizal. Yo lo veo a simple vista.

La Su i jo, no ens mirem i no diem res, no fa falta.

-Estáis buscando algo así como un pato, ¿no? Está allí, tiene un verde precioso.

Verd? El veu a simple vista i el veu verd??

-Ummmm... no, un martín pescador, un pájaro. (No goso dir-li que és d'un blau llampant)

-Sí, sí... está allí.

-Que te han dicho que es un pájaro. Li etziba la seva dona, amb aquell to que tenen les senyores fartes del seu home i dels seus aires.

-Que sí, ¡que ya sé lo que és un martín pescador! . Respon tot salvant el seu orgull.

I se'n van a l'altre costat de l'aguait.
I la Su i jo ens mirem i ens aguantem el riure.

L'home savi, que ha fet callar la seva dona, el que veia era la tortuga prenent el sol en solitari...

.

tardor [2]

Autumm leaves...

...

L'art de l'aranya

atrapa la tardor

i la regala...

.

contes...

[1]
Estirada tímida però decidida de camisa. Un cos que es gira. Una mirada blava encuriosida que quan es troba amb un rostre conegut, i fins i tot enyorat, somriu complaguda, alegre. Una abraçada franca, sincera, sentida, apretada i petons de benvinguda i reconeixement.
Qui ha estirat, tímidament però amb decisió, la camisa correspon de la mateixa manera. Somriure a tot el rostre, alegria i emoció. Abraçada i petons.
Comencen els retrets. Suaus, amb carinyo, amb somriures comprensius. Ens podríem haver vist abans... I ella se'l mira sorpresa. Se sabia apreciada, però no era conscient de que també l'havia enyorada. I somriu tot escoltant una de les veus que més li agrada escoltar, mescla de diferents accents, amb una sonoritat bonica, preciosa. Una veu que és com una carícia. I se sent a gust sota la seva mirada blava...
I els hi roben el temps que podrien haver passat posant-se al dia. I ell ha de marxar i es despedeix amb la mirada, disculpant-se. Dues vegades. Ella somriu. Li fa gràcia, ambdos saben el que hi ha, i no cal demanar disculpes.


[2]
Estava content de tenir-la allà. De poder veure-la. D'observar-la mentre ella parlava amb l'altra gent, mentre ell intentava treure's de sobre un paio pesadet. Sabia que tots dos s'anaven vigilant. Ell també sabia que la perdria poca estona de vista. Sempre havia sigut així. Desde feia molt temps enrera. Quan les seves mirades, somrients, es van creuar per primera vegada. A partir d'aquell dia sempre havia estat igual. Somriures, mirades, riures i alguna conversa.
Mica en mica s'havien anat coneguent. Mica en mica s'havien acostumat l'un a l'altra.

Ella estava contenta. Encara recordava aquell dia que es treia el jersei, amb tota la parsimònia, i girant-se es va trobar la seva mirada somrient, també va somriure. Recordava que sempre havia sigut així, quasi des d'aquell dia. Es girava i ell la mirava. Se n'anava cap a un costat i ell la mirava, cap a l'altra i el mateix... La mirava d'una manera que era impossible que se sentís incòmode. La divertia, fins i tot l'emocionava, però sobretot la sorprenia. Quan era prou lluny per no estar-ne segura, saludava i ell responia. Somrient. Sempre somrient. Jocs de mirades i somriures. Jocs de riures i converses, a vegades surrealistes. I es van anar coneguent mica en mica. I es van acostumar l'una a l'altre mica en mica.

.

guitarra ...

Hi ha coses que no canvien mai... i és una sort...




A vegades, les coses no surten com pensaves... sinó millor.

.

seducció ...

Bosc de Can Ginebreda _ Foto: elur

A vegades l'únic que volia era que la seduïssin...
perquè s'havia disfressat tant que ja no recordava si era atractiva...
perquè s'havia tancat tant que ja no sabia si era capaç de seduir ningú...
perquè tampoc sabia si en recordaria el joc...
si en recordaria l'art, si és que mai el va aprendre...

.

tardor ...

El sol s'ha llevat amb timidesa.
Les muntanyes perfilades de boira.
El matí fresc i agradable.
L'aire fa una altra olor,
m'arriben els aromes del camp acabat de segar.
Mica en mica sembla que s'ennuvola, potser tindrem pluja?
Tinc set d'aigua, tinc set de pluja...


.

el bes ...

Bosc de Can Ginebreda _ foto: Elur

No recordava pràcticament res del somni. Rarament en recordava mai res. Però sí que sabia que havia somiant un bes. Encara el sentia als seus llavis... el va sentir tot el dia.
Només esperava trobar-se aquells llavis aviat... potser sí...

.

heroïna de pagès ...

Beatrix Kidow (Kill Bill) : 75%
Vivian Ward (Pretty woman) : 73%
Jean Grey (Xmen) : 71%
Leeloo (The fifth élément) : 71%
Baby (Dirty dancing) : 69%
Michelle (American pie) : 68%
Trinity (Matrix) : 68%
Catherine Tramell (Basic instinct) : 67%
Bridget Jones : 66%
Ellen Ripley (Alien) : 65%

Quel héroïne de film es-tu ?

Loïs Lane (Loïs And Clarck) : 75%
Ally mc Beal : 68%
Dana Scully (X-Files) : 67%
Fran Fine (The nanny) : 66%
Xena (Warrior princess) : 66%
Carrie Bradshaw (Sex & the city) : 66%
Gabrielle Solis (Desperate Housewives) : 66%
Sue Helen (Dallas) : 61%

Quel héroïne de série télé es-tu ?


M'hauria emprenyat molt que em sortíssin primeres la Baby i la Sue Helen... molt!
He arribat a l'enllaç seguint un camí traçat desde ca la Tarambana... i això és el resultat de les meves xafarderies d'abans d'anar a dormir.
Per cert, a partir d'ara potser adoptaré el meu nom de pagès, Vicentica de Cal Rovell (imprecindible l'accent garrotxí més tancat).

.

aigua ...

Estany de Banyoles _ 17/set/2007


... no cal travessar ni grans mars ni grans terres per trobar aigües de colors...

.

quadre ...

The Tree of Life (1909) _ Gustav Klimt

El cuadro _ Eduardo Galeano


Llevaba el pelo suelto, llovido sobre los hombros. Era una de las muchas mujeres que recogían amapolas en sus canastas.
En alguna ciudad de China, quién sabe dónde, quién sabe cuándo, dos amigos estaban contemplando ese cuadro, pintado por quién sabe quién, que mostraba la cosecha en un campo de flores. Uno de los dos amigos, quién sabe por qué, tenía la vista clavada en esa mujer. Él no podía dejar de mirarla, hasta que por fin ella le devolvió la mirada, dejó caer su canasta, extendió los brazos y, quién sabe cómo, se lo llevó.
Él se dejó ir hacia el alto lugar adonde no pueden llegar estas palabras que quisieran contar lo que ocurrió. Y con esa mujer pasó las noches y los días, quién sabe cuántos, hasta que un ventarrón lo arrancó de allí y lo devolvió a la sala donde su amigo seguía plantado ante el cuadro.
Tan brevísima había sido aquella eternidad que el amigo ni se había dado cuenta de su ausencia. Y tampoco se había dado cuenta de que esa mujer, una de las muchas mujeres que recogían amapolas en sus canastas, llevaba ahora el pelo recogido, atado en la nuca.

.

foscor ...

No tinc ganes de parlar de la "festeta" d'ahir.
No tinc ganes de parlar dels meus boscos.
Ni del meu gat.
No tinc ganes de parlar de res.
D'escriure sobre res.
Avui han tornat els pensaments foscos. No pas tristos.
No m'agrada com em sento. No m'agrada el que sento.
Pensaments plens d'odi, ràbia, ganes de ferir, de fer mal físicament.
Avui em mou la ràbia. Avui sento ràbia i impotència.
Perquè d'aquesta ràbia, d'aquest odi, no en puc fer absolutament res.
Només evitar que m'arribi massa endins i em corrompi més del que ja ha fet.
Només puc provar de sortir de mi mateixa.
No pensar en pràcticament res.
No pensar en ell i les ganes que tinc de que desapareixi per sempre més.
Espero i desitjo que pateixi, que es recargoli de mal, que no estigui tranquil cap dels dies que li queden per viure.
La vida passa factura, ara li toca pagar. I el deute és llarg i impagable.

.

petició ...

Em podeu vigilar una mica i mimar molt aquest diumenge?
És que la mestressa se'n va de parranda i l'enyoraré molt. Ella no sé si tindrà temps d'enyorar-me a mi, suposo que no, perquè riurà un munt amb les nenes, encara que sé que s'haurà de mossegar la llengua més d'una vegada. Però vaja... aquella seva amiga que es casa, no la conec pas jo, bé s'ho mereix. I ho sé per la manera com en parla.
Així que... què? voleu fer-me de cangur? m'agrada que em rasquin la panxona, les orelles, que m'omplin de petons i m'agafin a coll... a canvi, prometo ronroneigs, no treure les urpes en cap moment, jugar a cuitiamagar i a curses (m'encanta jugar!!) i un concert de miols original com pocs.

.

sense feina ...

... poca feina?

Doncs no. I és que la majoria de la gent es pensa que perquè estic a l'atur haig de tenir temps per tot i si els dic, és que ahir vaig tenir un dia de bojos, se'n riuen. Com acaba de passar fa dos minuts. I és que ahir al matí no vaig parar fins les dues. Vaig anar de bòlit tot el matí. L'única estona de pau va ser mentre estàvem recollint aranyons i tot plegat va ser una horeta i mitja.
El nen feia anys. Em tocava fer el dinar. Havia d'anar a comprar. Li havia d'anar a buscar un bon regal. Li vaig fer un pa de pessic de xocolata. Vaig haver d'anar al poble dues vegades com si m'empaités el dimoni, perquè tenia el pastís al forn. En fi vaig anar de cul. I a les 3 entrava a l'oficina, fins les 7. A quarts de 8 havia d'anar cap a cal nen a celebrar l'aniversari. En fi, que sembla que em vulgui justificar i no és el cas. M'agrada anar de bòlit. El que no m'agrada és que em manin presses.
N'estic fins els mismíssims. I si em permeteu i si no també, us diré que en tinc els ovaris tan plens que em vessen!
No treballo com l'altra gent, d'acord. Però això no vol dir que no tingui res a fer. Perquè basta que no tinguis feina, com perquè tothom te'n trobi de la seva.
A més, del meu temps en cardo el que vull, hoooooooooooome!
He dit.



.

el vidriol i Murphy ...

Avui el dia s'ha llevat mig ennuvolat. Havia de ploure. De fet aquesta nit ho ha fet una miqueta, just per mullar el terra. He decidit que aniria a caminar i prou. Res d'encantar-me ni fer fotos. Ho he decidit amb desgana i mentre ho pensava anava preparant la càmera i els objectius, una bossa per tapar-la en cas de pluja, ja portava les xiruques posades i rumiava si la desició presa es mantindria o no, quan ha sonat el timbre. La petita de casa. No l'esperava. Li he dit si li anava bé de pujar a recollir més aranyons, ja que no en tenia prous. I hem decidit que sí, que hi anàvem i que deixava tot el parament fotogràfic per si plovia.
Hem pujat més amunt que ahir, però fent trampa. La Ia no tenia ganes de pujar-hi caminant. Hem fet mig camí amb cotxe. Hem acabat de pujar a la Serra a peu i fins la Costa.
He recollit aranyons nets i frescos de pluja, li he ensenyat el cau d'una aranya, m'ha explicat històries de l'Àfrica, hem vist mallerengues, gaigs, pit-roigs, merles...
I mentre passàvem entre aranyoners, ella ha cridat. La tenia just a darrera i m'he pensat que sense voler he deixat anar una branca massa aviat. Però no. M'ha fet mirar a terra.
-Mira, un vidriol!!!! També en diuen serp de vidre, em sembla que l'has trepitjada...
-No cardis! em sabria molt de greu eh? poc que l'he vista! És preciosa!!! I l'he trepitjat?
-No ho sé, sembla que no... Em faria gràcia agafar-la, però clar... ja saps com sóc...
-Millor, només faltaria haver-la trepitjat. Espera... ostres, a mi també m'agradaria, però no goso i si es trenca?
I m'ajupo lentament... i l'he tocada suaument, quasi sense tocar-la, amb la punta de l'índex de la mà dreta...
-No sembla pas que tingui res, no?
-No, no... es mou bé i treu la llengua.
-Cullons! un dia que em trobo una serp i no porto la càmera!
-Ja se sap, Murphy sempre apareix...

I es que ha fet un matí preciós, ennuvolat, amb ullades de sol, fresquet quan et paraves...

I ens hem arribat una mica més amunt, més amunt encara, a veure si les trompetes començaven a treure el nas... però no. Encara és aviat...

.

amunt ...

Aquest matí m'he aixecat aviat, bé relativament aviat. M'he calçat les xiruques, he carregat la càmera, una bossa de plàstic i una poma i au, Buscaró amunt. En mitja hora m'he plantat a la Serra. No sé caminar sola, vaig massa ràpid. Però tot i així m'he anat aturant a escoltar els moviments del bosc, a fer alguna foto, a recuperar l'alè. He vist que no està tot perdut, encara.
Just a l'alçada del monolit de la Xuriguera, he agafat el camí que porta a la Serra, petit, cobert pels arbres, relativament fosc per la sensació de túnel, humit, olorós, ple de teranyines. I he pensat en el consell d'en Ramon i he agafat una branca de terra i l'he anat movent davant meu per no quedar-ne amb la cara plena. Rient sola, pensant que totes les bèsties que m'estaven mirant en aquell moment m'hauran pres per boja. I entre cops de branca he anat pujant alegrament.
Just quan faltava ben poc per sortir del camí emboscat, per arribar prop de les runes de la casa, m'he aturat i m'he assegut en una pedra. El terra cobert de fullaraca seca, bolets a tort i a dret (ni idea de si són bons, crec que no perquè sinó ja no hi serien), els raigs de llum que s'escolaven entre les fulles dels arbres... Quan he acabat d'omplir-me els ulls d'aquell racó, he sortit als prats, encara humits per la rosada. Plens de flors i papallones. Ocells volant mig amagats.
He tret la càmera i m'he posat a fer fotos. Em sembla que tret dels pastels de les vaques, ho he retratat tot. Fins i tot un pit-roig que em desafiava des d'un roure estant.
Papallones que semblen fulles, una aranya amagada dins el seu cau, abellots, margarides, diverses flors, teranyines... Als ocells els he deixat estar. A part del pit-roig, que ha sortit a última hora i un tros lluny, els altres s'han deixat sentir tota l'estona, però no s'han deixat veure.
He recollit uns quants aranyons. I m'he assegut a l'herba molla a menjar-me la poma tranquil·lament. Sense escoltar res més que els cants dels ocells, les fregadisses pel sotabosc, les branques xocant quan es girava aire, les fulles seques caient...
I me n'he anat cap a casa alu-alu, sense presses, però sense frenar gaire. Amb les papallones rondant-me bona part del camí... i és que amb tantes papallones, amb tantes flors, amb tanta verdor, si no hagués sigut per les fulles seques i els bolets, em pensaria que estem a la primavera.
I demà, si no plou, hi tornarem i si les cames no es queixen gaire, arribaré un xic més amunt.
Cada dia una mica més amunt...

.

boschjeswomen ...

O altrament dites bosquimanes, San o Basarwa.

Ahir vaig arribar a casa amb un principi de migranya, prometia ser de les fotudes i em vaig afanyar a prendre una pastilla miraculosa. Al cap de poca estona va arribar la petita de casa.

-Fas alguna cosa ara?
-No, perquè?
-Vols venir a recolectar aranyons? vull tornar a fer patxarán.
-Ah, d'acord, jo recolliré mores. Em canvio i anem?
-Sí.

I ens vam passar una horeta recolectant. Aranyons, de mores ben poques n'hi havien.

-Hem de pensar a deixar-ne per les tricàpiles. (Això ma germaneta ho diu sempre i sé que són ocells, però mai sé quins són).

I mentre recollim, tot deixant-ne sempre, no para d'explicar-me històries dels bosquimans. Un poble recolector africà.

I entre mores (que bones!), aranyons, grataculs (escaramujo), històries bosquimanes, anèctodes del viatge a l'Àfrica del Sud... ens passa el que queda de tarda, se'ns fa mig fosc i ningú recorda què és una migranya...

.

perquè...

... hi ha músiques que posen de bon humor...




... ballem?

.

Diada ...

Estelada al Puigmal

Perquè jo no celebro cap derrota.
Jo celebro que vam lluitar fins l'últim moment.
Que no ens vam deixar vèncer així com així,
que no ens deixarem vèncer així com així.

Visca Catalunya!

.

9 [bis]

S'acosten les nou del matí.
Mentre baixo pel carrer tranquil·lament, veig desenes d'orenetes anant i venint de la façana d'una casa on hi toca el primer sol del dia. Faig memòria i no recordo que hi hagués tants nius allà. Si no recordo malament només n'hi havia un en una finestra.
Quan hi arribo, veig tota una filera d'orenetes cuablanca "enganxades" a la façana, just en la petita ombra que fa la canalera. S'aguanten a la paret talment com si fossin un dragó.
Intento comptar-les, les que volen i les que s'estan quietes... m'és impossible, els seus moviments són massa ràpids. Fent un cop d'ull, a grosso modo, potser n'hi ha més de cinquanta.
Ja s'acosta l'època en que comencen el gregarisme. A reunir-se en els fils de telèfon i/o llum, a preparar-se per la migració.
En els camps sense conreu on cada matí n'hi trobava un piló, menjant mosquits tot i que sembla que juguin amb les herbes, només n'hi compto dues.
Fa un dia preciós. Es veu algún núvol prop del Puisacalm i Sta. Magdalena. El cel és blau. L'aire agradable.
Penso que sembla un bonic dia de primavera, doncs els verds estan més vius que mai.
També penso que la música que va bé amb el post anterior, em serveix per aquest...
El moviment núm.2 pel post anterior. El moviment núm.3 pel d'avui.
Però us recomano que els escolteu tots quatre. Són una meravella.

Simfonia núm. 9 (Simfonia del nou món) _ Antonín Dvorak

Moviment núm.1

Moviment núm.2

Moviment núm.3

Moviment núm.4

.

9 ...

Al campanar del poble toquen les nou.
El cel és d'un color blaunit preciós.
Davant meu es comença a endevinar el carro gros.
A la meva esquerra hi ha Venus, brillant quasi amb insolència.
Les muntanyes avui tenen el perfil desdibuixat, se li han quedat enganxats uns núvols mandrosos.
El gat, com cada vespre, em fa companyia...
Es respira tranquil·litat.
Se senten algunes veus llunyanes i la tele de casa, el so m'arriba completament difuminat.
Si em concentro en el cel i tot el que m'envolta, el silenci m'atrapa i em calma.
I em van sortint aquestes paraules...

Al campanar del poble toquen les nou...

.

gats i sms's...

Al 33, als vespres, fan un programa/documental. L'home dels lleons. Si puc, me'l miro cada dia. Em desperta sentiments molt contradictoris, doncs quan veig aquells gatassos comportar-se com qualsevol gat domèstic amb aquell home, tinc ganes d'entrar a la tele i fer com ell. Jugar-hi, passejar-hi, refregar-m'hi...

I alhora sento indignació pel fet de que les pobres bèsties s'han vist privades de quasi tots els seus instints salvatges. Dubto que poguéssin sobreviure en llibertat. No m'agrada que els criïn per portar-los al zoo. No m'agraden els zoos.

Però són tan macos! Té uns tigres tan preciosos... m'agraden tant els gats!

També sé que moltes d'aquestes bèsties s'extingirien si no fos per aquests programes de cria en captivitat i això encara és més trist.

I aquí hi entra una altra contradicció, o dubte o conflicte o digueu-ne com volgueu.

Perquè la gent es mou per salvar gats, balenes, ocells, animals de tot tipus i en canvi deixem que mig món visqui en la més absoluta misèria? Hi ha tanta gent en perill d'extinció...

Però tornem als gats.

Ma germaneta petita és a Namíbia. (nota mental: m'haig de caçar un xicot ornitòleg i/o biòleg)

Avui hem intercanviat un parell d'sms.

"Em portareu un gatet? m'és igual la marca, lleó, lleopard, guepard, hi ha tigres? jeje Petons i fins aviat!"

"Tigres no! però de la resta tot! Ja miraré si te'n puc caçar algun. Tornem a ser a Namíbia, diumenge agafem l'avió, però arribem dimarts, com va tot per aquí? ja fa fred? Molts petons"

Primera, a saber quin gat em porten.

Segona... fred?? m'ha preguntat pel fred??

La meva resposta:

"Fot un fred que carda por a la guilla!"

.

sóc una il·lusa...

Em pensava que aquest any, aquesta temporada, em deixarien tranquil·la. N'han rondat moltes com sempre pel pati de casa, encara hi ronden, doncs els raïms són una delícia. En cap moment no n'hi ha hagut cap que fes l'intent d'atacar-me. Jo les defugia, elles m'esquivaven.
Tan sols he sofert una mossegada de mosquita prop del melic.
Però justament ara, ara mateix, he sortit un momentet de l'oficina per preguntar una cosa.
He entrat tranquil·lament i m'he assegut, tan malament com sempre, un peu quasi sota el cul i l'altra cama passant per sobre la cuixa. I l'he notada.
Una punxada dolorosa, molt dolorosa. Com si em clavéssin una agulla lentament, amb premeditació i alevosia. M'he aixecat i l'he vista penjada de l'altre camal. Una vespa. La mala puta!! és el que m'ha sortit de l'ànima i la boca. M'he emprenyat tant que l'he trepitjada.
Es veu que ha aterrat als pantalons i m'ha punxat per no morir esclafada. N'hauria d'haver buscat una altra on parar-se. Jo, desde l'any passat, no tinc pietat.

Fa mal...
Tinc calfreds i tot.
Torna la paranoia...

.

estres ...

Aquest cap de setmana és l'últim que serà tranquil, aquest mes de setembre. I senzillament perquè no penso acostar-me a Olot, a gaudir de les fabuloses festes del Tura. Aquest any m'he estalviat fugir-ne, doncs ja en sóc fora.
El cap de setmana vinent, el dia 16 tenim acomiadament de solteria de la Remena.
El cap de setmana del 21, 22, 23 i 24 són les festes del poble. I penso començar-les fort. Doncs el divendres hi ha la Salseta i s'ha d'aprofitar, que fa massa temps que no els veig i que no ballo i ric amb ells.
I el dissabte 29, 2 casoris. Au! no vols sopa? dos plats!

Estic massa acostumada a la tranquil·litat, potser? Tot això em trasbalsa de mala manera.
Quants dies necessitaré per recuperar-me? quantes setmanes? quants cabells blancs em sortiran per culpa de l'estres? Ara que... amb el munt que en tinc, ja no ve d'aquí...

.

blackbird ...

.

Sergio [2] ...

Me n'he anat cap a la part posterior de la casa, al costat del galliner. L'any passat hi havia una colònia d'abellarols. Tot i que hi hem anat un mes més tard, tinc certa esperança de veure'ls. Però no hi són.
Al cap de poca estona arriba en Sergio i em pregunta què faig, li explico i ell comença a parlar del galliner...

- ¿Sabes que hay una gallina blanca ahí dentro?
- ¡Ala! Pues no la he visto.
- Sí y seguro que estará incubando los huevos.
- Vaya...
- Y Lourdes no quiere que lo hagan, no quiere que nazcan pollitos. Voy a entrar a quitarle los huevos.
- ¡Anda! mírala, la blanca... no la había visto. Qué bien aposentada está la tipeja.
- ¿Me ayudas Neus? Tu la levantas y yo quito los huevos.
I entro per primera vegada a la meva vida, almenys que jo ho recordi, en un galliner ple de gallines i un gall preciós. Arreplego la gallina blanca i en Sergio enretira dos ous i jo agafo la resta.
- Oye Sergio, está de aquí... seguro que está haciendo lo mismo ¿la levantamos también?
Els ulls li brillen de satisfacció. Aixequem la gallina i agafem els ous. I tornem cap a la casa contents. Entre tots dos portem 7 ous.
- Jolines...
- ¿Qué te pasa?
- Pues creo que la gallina esa se ha mosqueado conmigo y antes de que la levantásemos se ha meado encima de los huevos... ¿tu crees que puede ser Sergio?
I riu divertit, doncs els ous que porta ell són ben nets, mentre que els que duc jo, estan carregats de porqueria.

L'endemà, em va venir a buscar per anar a recollir altra vegada els ous. 7 més.

.

imatges ...

Dos anys i un mes, més o menys separen aquestes dues fotos.
I també potser uns quatre quilos... o més, ni idea.
Unes quantes canes. Unes quantes tallades de cabells.


Coneixences que començaven a la primera foto.
Gent que ha entrat a la meva vida. Uns que s'hi han quedat, d'altres no.
A uns els hi he volgut, a d'altres els he fet fora.

A la primera foto, recordo que va ser un dia divertit, ple de rialles.
Però també amb una sensació de buit, que m'acompanyava sovint.
I no pas per la companyia.

A la segona foto, tenia exactament 8 anys. Bé, entre 5 i mig, 8, 33 i quaranta-i-tants.
Cap sensació de buit.

Avui, he passat una estona sentint-me com en la primera foto.
M'agrada més veure'm a la segona.

estrelles ...

Abans d'anar al llit, de començar un nou llibre, surto a la terrassa. El gat està fent guàrdia.
No encenc cap llum i em guio per la poca que hi ha pels defores i tot palpant el terreny amb els peus. Tot i que me'l sé de memòria, prefereixo anar segura.
Al cap d'amunt de l'escala, m'assec i miro enlaire. El cel està ple d'estrelles. Just davant meu hi ha el carro gros.
Com més miro, més en veig.
M'estiro a terra. Encara està calent del sol de la tarda.
Penso que aquest any m'he pedut la pluja de cada agost. No he pogut passar estones llargues estirada a terra admirant-la. Però no m'entristeix, tot el contrari. No podia veure-la perquè estava núvol, perquè plovien gotes.
També penso, i em sorprenc fent-ho, qui hi deu haver en aquell precís moment mirant les mateixes estrelles, el mateix cel...
Em concentro en una sola estrella, una qualsevol, però que l'endevino rodona i perfecte. Mentre la miro només a ella, la resta desapareixen. Jugo a fer-les aparèixer i desaparèixer una estona. I quan torno a enfocar tot el firmament, en veig una de fugaç...
Somric, tot pensant que hauria de demanar un desig, però no ho faig.

.

dinar ...

Demà toca dinar familiar. Em fa mandra, molta mandra.
Porto uns quants dies inventant-me respostes a la pregunta que cada any (cada any!) em fa en L.

- On tens el xicot neus?

I tinc unes quantes respostes preparades.

-Espera... (miro sota la taula) ... no, no ha vingut.

-Ostres, saps? és que aquest cap de setmana no el deixen sortir de la Model.

-Doncs no ho sé... a la Selva, a la Garrotxa, a l'Empordà, a Lleida, a Madrid, a Helsinki ... qui ho sap!?

-Encara em busca...

-És que me'l fan a mida i clar, porta un temps això. Sóc exigent, noi.

-Mira, jo no puc sortir de l'armari... és que no hi he entrat mai, saps? És això el que et preocupa, potser?

-Perquè? potser creus que estic desaprofitada o què?


... però el cas és que no me'n sortirà cap d'aquestes, perquè el paio me la deixarà anar quan menys m'ho esperi i a saber què li dic... i tinc taaaaaaantes ganes de deixar-lo fotut!

.

Ana ...

Ens la trobem anant cap a la casa. Arraconem els cotxes com podem. Baixem i ens abracem fort.
Sempre suposa una alegria enorme retrobar-se amb l'Ana. És tan dolça!

Els seus ulls verds i el seu somriure, que es reflecteix en tots els músculs del rostre, em van enamorar des del primer dia, allà a Madrit. Va ser una trobada curteta, però suficient per crear un vincle que hem anat alimentant carinyosament.
I m'agrada parlar amb ella. Parla fluixet, sosegadament, amb coherència i curiositat. Fa preguntes interessants. Exposa fets interessants. És arqueòloga i quan es posa a parlar de les seves "lucernas" li brillen els ulls d'una manera especial. Una tarda tranquil·la de desembre, a Madrid, les va treure i me les va ensenyar, una per una, explicant-me la seva història i/o característiques, mesclant-hi la seva experiència mentre les trobava, les estudiava i les classificava. Satisfeta perquè jo me l'escoltava amb tota l'atenció. I és que a mi, totes aquestes coses sempre m'han encuriosit de mala manera.

M'agraden els seus buenas noches i buenos días. Sempre van acompanyats d'una abraçada i/o petó. M'agrada la relació que té amb el seu fill, en Gabriel. M'agrada que sigui amiga meva.

Estava fent el dinar de diumenge. Jo era per fora jugant amb els vailets i vaig entrar. Em vaig plantar al seu costat i li vaig dir si necessitava que l'ajudés. Vam quedar que acabaria de coure el carbassó, mentre ella s'encarregava dels musclos.

-Neus, como es mejillón en català?
-Musclos (somric)
-Fíjate, nada que ver. Qué curioso. Musclus... claro vendrá de molusco...
-Pues ni idea Ana.

I continuem fent el dinar, xerrant amb les altres nenes o callant.
I tot d'una, l'Ana es gira, em mira i m'abraça ben fort.

.