No tinc ganes de parlar de la "festeta" d'ahir.
No tinc ganes de parlar dels meus boscos.
Ni del meu gat.
No tinc ganes de parlar de res.
D'escriure sobre res.
Avui han tornat els pensaments foscos. No pas tristos.
No m'agrada com em sento. No m'agrada el que sento.
Pensaments plens d'odi, ràbia, ganes de ferir, de fer mal físicament.
Avui em mou la ràbia. Avui sento ràbia i impotència.
Perquè d'aquesta ràbia, d'aquest odi, no en puc fer absolutament res.
Només evitar que m'arribi massa endins i em corrompi més del que ja ha fet.
Només puc provar de sortir de mi mateixa.
No pensar en pràcticament res.
No pensar en ell i les ganes que tinc de que desapareixi per sempre més.
Espero i desitjo que pateixi, que es recargoli de mal, que no estigui tranquil cap dels dies que li queden per viure.
La vida passa factura, ara li toca pagar. I el deute és llarg i impagable.
.
eiii... què et passa?
ResponEliminadescarrega la ràbia que tens aquí, si vols... només dir-te que no val la pena guardar-la, però tampoc alimentar-la...
espero que pugues treure esta foscor del teu interior. tens prou llum per a fer-ho, xiqueta!
una abraçada
buuuuf.... t'he llegit i és com si m'hagués tret un pes de sobre.
ResponEliminapetonassos i abraçades enooormes!!!!
És un mal crònic Iruna i a vegades dol més que altres. Avui fa mal, molt de mal.
ResponEliminaGràcies maca, abraçada corresposta!
Jo em llegeixo Su i em cauen tots els pesos del món al damunt :(
Gràcies maca, igualment!
Vaja, elur... Si que em sap greu veure't així... De debò.
ResponEliminaNo puc fer res ni donar cap consell, ja ho sé, però si que puc fer una cosa, que és enviar-te un petonàs ben fort i desitjar-te que aquesta nuvolada passi ràpid (se que tu saps que ho farà ;*)
Un petó, maca! I cuida't molt!!!
si es pogués compartir la ràbia, elur, et diria que me'n donessis una mica... però només es pot canalitzar o deixar-la sortir.
ResponEliminaés, com tots els sentiments, personal i inabastable des de fora.
però passarà, encara que ara no t'ho sembli, veuràs com passarà i tornaràs a dies de claror.
petons i moxaines!
He après a viure amb aquesta nuvolada, que en dius tu, Buk. Tardarà a marxar si és que ho fa mai. Sempre hi ha sigut, sempre, malgrat jo en fos conscient sempre. Només la mort pot amb ella, ja ho sé, és molt fort que digui això, però és la veritat. És tal com jo ho veig.
ResponEliminaD'aquí uns dies, potser demà mateix, no em pesarà tant i podré caminar més lleugera, més somrient :*)
Jo rai... em cuido molt bé :)
Moltes gràcies, maco. Un petonàs!
No Gatot, no te'n voldria pas donar ni una mica de tot això, gens! L'haig de canalitzar... l'haig de canalitzar.
Com li he dit a l'Iruna, és un mal crònic Gatot, com li he dit a n'en Buk, no passarà, però t'agraeixo les paraules d'ànim, molt.
Es pot ignorar durant un temps, fins i tot sembla que ho oblides, però el que té de dolent que s'acabi l'estiu, és que n'hi ha que tornen... en fi. Sé que no s'entendrà res del que dic... és fotut desitjar que algú es mori per poder viure tranquils. I a mi tot plegat em toca de resquitlló... i de ple.
Un petó.
follet ja saps on i com...
ResponEliminasense compromís...
petó dolç amb tot l'amor, nina
Poeta... gràcies... jo també t'estimo :****
ResponEliminaNo sé... potser em fico on no em demanen... però a mi m'ha passat de vegades que, sortint d'una "festeta" com la de diumenge (si és que no ho he entès malament), em vénen sentiments semblants a aquests teus. Està bé voler-los canalitzar, molt millor que sublimar, o amagar, o evitar. Però sense cap pressa.
ResponEliminaUna abraçada.
Tan de bo fos tan fàcil Isnel... però no, no té res a veure amb ahir.
ResponEliminaAhir m'ho vaig passar teta, vaig ser feliç, vaig riure, em vaig relaxar... res a veure.
Un petonàs!
Crec que ja t'ho diuen per aquí, però és cert que has de treure moltes coses a fora, tota aquesta ràbia no es pot quedar dins, fa molt mal. Espero que escriure-ho al blog t'hagi servit, ni que sigui una mica, i si no, jo m'ofereixo com a ase dels cops perquè et desfoguis, si això t'ha d'ajudar. Et deixaria emprar violència física, a part de la verbal, però estem una mica lluny. Et prometo que després faré com si no hagués passat res...
ResponEliminaNi física ni verbal Xexu, tu saps quins remordiments tindria després? Agraeixo l'oferta, però no podria pas fer-ho...
ResponEliminaM'ha servit escriure-ho, potser no ho hauria d'haver fet... qui sap...
Un petó, maco i gràcies.
Nina, no se que dir, que t'estimo molt?, que em sap molt de greu saber que estas fomuda? que tant de debò estiguès aprop teu per fer-te una forta abraçada??
ResponEliminaEs tot el que et puc dir ara mateix i espero que sentis aquest paraules com a molt properes.
Una abraçadota ben dolça!!!!
I tant que sí Jo Mateixa, ben properes, molt properes.
ResponEliminaMoltes gràcies maca.
Un petonàs i una abraçada ben forta :***
Endavant, princeseta, molts ànims, val?
ResponEliminaIntenta estar el més relaxada possible i no acumulis gens d'odi, només des de la tranquilitat s'aconsegueixen coses increibles!!
Un petonarro ben gros i una mega-abraçada!
Glups!!!!
ResponEliminajo també sento aixó per algú en concret i lo que em va bé es la fotre-li d'òsties a un coixí (si tinguès un sac d'aquells que hi ha als gimnasos encara millor, pero com que no...). Et deixa molt millor!! ;)
Canalitza, canalitza, que si no es desborda i fa mal a qui no toca...
Petonets guapeta!!!!
Ans que el judici no serà,
ResponEliminaun gran senyal se mostrará;
la terra gitarà suor
i tremirà de gran paor.
Ánimo chica