llamps i trons!!!

Doncs sí, quatre llampecs, quatre trons... això sí, d'aquells que fan tremolar fins i tot els fonaments de les cases, i au, internet a "can pixa" fins ara... i mira que a les 12 del migdia, els operaris de timofonica ja estaven a la centraleta (que casualment està just darrera ca meua). Però treballant? no, home, siguem seriosos que això és Catalunya i el meu un poble petit, que si ens quedem incomunicats no passa res. Ningú se'n ressent. Sembla mentida que no ho sapigueu.
Doncs això, tots dos asseugts sota l'ombra d'un arbre preciós. L'un fumant tranquil·lament i l'altre dient: "oye pues sabes en donde habrá una incidencia? Pues en Bilbao!"
Tiu!! que estàs a la Garrotxa!! que sí, que som xulos amb ganes, però esto no es Bilbo!!!

En fi... nàfent...


.

jo [2] ...

Nosotros somos como las aves:

como ustedes saben, las aves cambian de plumaje de acuerdo a la temporada;
pero uno sabe diferenciar el canto de un gorrión del de una paloma:
el canto se mantiene.
Tradición Aymara

foto: Gabriel i jo _ feta per la Su*

Fa uns dies que el meu plumatge és de colors vius, alegres. Talment com si fos un abellarol o un blauet.
Potser durant alguna estoneta el que són blaus intensos es tornen una mica grisos, però no pas per preocupar-se'n, doncs hi ha qui s'encarrega de portar-me els pigments necessaris per tornar a lluïr esplèndida.
No sé si serà l'edat o què. Però m'estic prenent la vida d'una manera que no em semblava gaire possible, no fa pas gaire temps enrera.
Relativització.
Suposo que és això.
Relativitat i perspectiva.
Intento no racionalitzar-ho tot com feia abans.
Els sentiments se senten i ja està. Només es pot raonar què fas amb ells, però no pas com sentir-los o si foragitar-los o no. Hi són, s'accepten i a partir d'aquí s'actua amb conseqüència, cadascú sota la seva consciència.
Ja no procuro que tothom estigui content, tallant-me l'herba de sota els peus. Faig el que vull fer i prou. Sense trepitjar ningú, però sabent del cert, que no pas tothom estarà d'acord amb les meves decisions. Tampoc em preocupa gaire. Digueu-me egoista, si voleu.
Estic posant en ordre tot allò que em feia por. I un cop tretes les teranyines i la pols, ja no m'espanta tant.
Somnio, com sempre, amb un peu a terra.
Volo, si cal, fins a Plutó a buscar aigua.
Tinc amors i família madrilenya.
Ric amb el que em fa gràcia.
Ploro, quan les llàgrimes volen sortir, pel que em fa sentir tristesa o ràbia o indignació...
Quan cal posar-se les plomes serioses també ho faig.
Abraço sense complexes.
Faig petons quan em ve de gust.
Emprenyo als qui tinc lluny, fins que quedo convençuda de que tot va bé.
Em miro al mirall i m'hi veig. El reflexe em torna el meu rostre, els meus cabells, el meu caràcter, els meus gests...

I potser jo ja era així i fins ara no ho he vist...
Potser abans, portava un plumatge diferent i no sabia escoltar el meu propi cant...

.

Sergio ...

Sempre n'havia volgut "caçar" una, i era tanta la pau que hi havia en aquest cap de setmana, que fins i tot ella va prendre paciència mentre la retratava per totes bandes.
Fins que...

- ¡Sergio! ¿Quieres ver una libélula?
- Sííííííííííí!
- Pero tienes que acercarte lentamente, que sino la asustarás y se irá volando.

I es va acostar de puntetes, a poc a poc, se la va mirar i va estirar les mans per agafar-la.
Ella se'n va anar...

.

lluna plena ...

La lluna roja
tímidament treu el cap
a l'horitzó.



(avui, a quarts de 9, mentre passejava a la Nina)

.

Gabriel ...

- Neus...
- Dime...
- Tienes pelo de chico.
- Sí.
- Y la cabeza cuadrada.
- Tu la tienes redonda.
- Tienes cabeza de chico, pelo de chico, pero no eres un chico.
- Pues no.

(...)

- Neus...
- Dime cielo...
- Te vamos a comprar un cerebro de chica.
- ... ¿Qué?
- Que te vamos a comprar un cerebro de chica.
- Jajajajajajaja. ¡Que malo eres Gabriel!
I l'omplo de pessigolles i es recargola a la meva falda.

(...)

- ¿Sabes Neus?
- ¿Qué?
- Eres una de las pocas chicas que conozco que les gusta el fútbol.
- ¿Sí?
- Sí.
I em mira encuriosit, sense saber on classificar-me.

(...)

- Neus...
- Dime cielo...
- ¿Vas a ir a ver el puente románico?
- Sí.
- ¿Cuándo iréis?
- Pues no lo sé, supongo que dentro de un rato.
...
- Neus...
- Dime...
- ¿Vas a ir a ver el puente románico?
- Sí Gabriel, ¿quieres venir?
- No. ¿Cuándo iréis?
- Oye Gabriel, ¿acaso quieres perderme de vista? ¡Te pillé! Tú lo que quieres es perderme de vista, ¿a que sí? (li dic rient)
- ¡¡¡Noooooooooooo!!! No es eso Neus, que no.
I em mira preocupat i trist, perquè sap que marxarem al cap de poc de tornar de veure el pont romànic. No sé si sap que jo ja l'enyoro... i encara em queda una estoneta per fer-li pessigolles i petons.


Quan marxem és l'última cara que veig i l'última veu que sento. Neus!


.

riure ...

... tant que fan mal les mandíbules, que et falta aire i t'ofegues, que vols parar i no pots, que et fan mal la panxa i l'esquena, que t'has d'incorporar per no morir ofegada en el teu propi riure, que un simple psffffffffffjijiji torna a engegar les rialles mig apagades per l'obscuritat de la nit, que has d'agafar aire a glopades per deixar-lo anar ràpidament...
I el vols justificar i quan penses com fer-ho, tens la sensació de que si rius encara més et pixaràs a sobre.
Estem rient per una tonteria, per dues. Això sí, divertidíssimes. I estic convençuda que per nosaltres no són tonteries, és lo més divertit que ens podia haver passat en aquell moment. I malgrat ningú més rigui, malgrat saber que ningú més riurà si les expliquem, a nosaltres dues ens fa pixar i recargolar de riure només pensar-hi.
Lentament acabem controlant, sense saber com, allò que crèiem incontrolable. I ens adormim en una casa realment fantàstica, en un indret meravellós, amb una gent fantàstica. Començant per qui m'ha acompanyat desde la sortida de casa i comparteix les rialles amb mi.


.

felicitat...

... és la paraula que descriu aquests dos dies.
Em vaig endur la llibreta per escriure-hi les sensacions que em despertaven les persones i el lloc. Tan sols hi he escrit el nom de les personetes que érem allà, disfrutant de tot plegat.
És complicat descriure la felicitat. Sobretot perquè ningú l'entén de la mateixa manera.
Per mi és una guerra de globus d'aigua corrent descalços per l'herba.
Fer pessigolles i veure com dos cossos petitons es recargolen de riure i plaer.
Jugar amb l'edat i tenir-ne, alternativament, 33, 8 i/o 5.
Escoltar Lobo-Hombre en París sota l'ombra dels arbres, en veu d'un vailet de 5 anys, en S, i que seguidament em canti la de Melendi, Voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa...
Que G s'assegui a la meva falda i parli pels descosits i em deixi jugar amb ell, transformant-lo primer en tambor i després en guitarra...
Discutir de futbol amb en S, de 5 anyets, merengue fins la mèdula, veure com s'encén quan li dic que el Barça és millor i com em diu serenament, "que no Neus, que no me enfado" amb un somriure. Jugar-hi a futbol i perdre 5 a 3.
Buscar qualsevol excusa per tirar-nos aigua.
Riure i riure. Córrer, saltar, jaure a l'herba, parlar, jugar a "cuitiamagar", dibuixar...
Parlar de bitxos, aprendre coses a través de S.
Veure un llangardaix de més d'un pam.
Descobrir un gripau que ens vigila mentre sopem a la fresca.
Escoltar les preocupacions de G, per si avui plou a Tarragona.
Perdre'm en els seus ulls verds de pestanyes llarguíssimes.
... podria passar-me hores parlant d'aquest parell de marrecs. Ho resumiré dient que em van ben enamorar. Són dos àngels.
Dos àngels que t'ajuden a veure que la vida és diferent i meravellosa si saps disfrutar de les coses petites.

I de la companyia dels adults... què puc dir-ne... una altra meravella.
Converses serioses sobre política. Sentir-me entesa desde fora del meu país petit. No ser crucificada pel fet de manifestar-me independentista davant 3 madrilenys.
Riure amb el futbol. Discutir-ne divertidament i, els merengues, callant i acceptant que la lògica i la raó sempre guanyen. Iniesta és un grandíssim jugador.
En fi... riures, complicitats, somriures, bona conversa, millor companyia...


I em deixo tantes coses dins la butxaca del records i secrets...


.

l'altre ...

La comprensión del Otro no es indispensable
para que me sienta solidario con él, ni para "crear con" él.
El Otro no puede ser penetrado por la inteligencia,
porque la relación no se basa en el conocimiento,
sino en la confianza en su palabra.
El Otro es una vida y su proyecto.
Su vida y su proyecto se me manifiestan porqué él quiere manifestármelos.

Enrique Dussel _ Revelaciones.
365 pensamientos. América Latina.


.

satisfacció...

La Nina s'està uns dies a casa. Una mena de quarantena provisional. La van operar i no li convenen els jocs amb en Panxo. S'anima massa i els punts no ho aguanten. Està molt tranquil·la, juganera, preciosa. Malgrat s'enyora ho porta prou bé, doncs aquí sempre té companyia. En Panxo em sembla que ho porta més malament... Aquest mes ha fet 7 anys. Té la carona plena de canes, doncs el càncer que pateix la fa envellir més de pressa.
Ara tinc tres ombres. La Nina, el gat i la meva. I m'agrada.
I tenint la Nina a casa toca passejar-la, cosa que faig amb molt de gust...
Pugem pel camí del Buscaró fins el Pla de les Moles. Allà ens endinsem al bosc. Fresc, humit, ple d'ocells. El mateix camí que vàrem fer ahir a la tarda. Però avui estava ple de teranyines. Se m'han enganxat a les mans, a la roba, als cabells, a la càmera... Les aranyes treballen de nit potser?
Després hem baixat per la Roureda. Hem passat per darrera can Rin i hem pujat pel torrent d'en Llameca. Un mica de camí del Buscaró i cap a casa.
Totes dues satisfetes. La Nina i jo. Ella perquè ha pogut fer tants pipins com ha volgut, ensumar a tort i a dret... Jo perquè he arribat a casa cansadeta, amb les xiruques plenes de fang. I és que feia molt temps que no em passejava pel bosc i el trobava humit i tendre.


.

hidrosíntesi...

Aquest matí, el meu cel estava pintat de totes les tonalitats possibles de gris. L'aire havia fet dibuixos que l'aigua, en forma de vapor, s'encarregava de pintar. Les muntanyes més baixes fumejaven la pluja d'ahir. La llum era magnífica, ideal per fer bones fotos. Abans de sortir de casa he pensat en agafar la càmera, però ho he deixat córrer. A vegades, cal fer fotos d'una altra manera, tot guardant les imatges a la retina. He de reconèixer però que hi ha hagut un parell de moments en que m'he penedit de no dur-la. Un ocell, diria que un trist, ens mirava descaradament des d'una romaguera. El paisatge era esplèndid. Els verds eren magnífics, les mores omplien els esbarzers de rojos i negres intensos, els grisos del cel delicats i alhora amenaçadors, els ocells amb poca vergonya... La temperatura, perfecta. Justa per anar amb un jerseiet de cotó i sentir el fred als dits. Justa per acabar el passeig amb escalforeta.
Mentre la Nina deleitava el seu sentit de l'olfacte amb les olors potenciades per la pluja, jo deleitava el de la vista, l'olfacte i el gust. Avui he provat les primeres mores de la temporada. Dolces i fresques, encara cobertes per la pluja d'ahir. El passeig ha estat tranquil, ella ha tingut temps d'ensumar tot el que li ha vingut de gust, jo he tingut temps de recòrrer amb la mirada tot aquest paisatge, que em sé de memòria però que no deixa d'enamorar-me cada dia.

Ara plou, ja fa tres hores que s'hi ha posat. El dia és tardorenc, no podria ser-ho més si no fos perquè encara som a l'agost. Plou i plou generosament, sense presses, sense pausa. Fa vent i esvalota les gotes, mulla els vidres i fa que la pluja et trobi sota el paraigua. Fa dos dies que malgrat que plogui no l'obro. Fa dos dies que deixo que l'aigua que cau em mulli de la manera que li sembla... és freda, recomfortant, alegre i fa que em senti viva.

...

Escrit fa més d'una hora, ara fa sol i les muntanyes i el bosc fumegen...

.

rangoli

Esta mujer pide suerte a los dioses trazando un rangoli, un dibujo de polvo de arroz coloreado.

Marc Arenas _ Fundación Vicente Ferrer

.

M'arriben notícies de l'Índia. Del meu nen, Bhanuprakash. La seva mare es va morir a causa d'una picada d'escorpit. Estan tristos. Estic trista.

Aquest rangoli és per ell.




.

l'amor ...

Saturada d'emocions, així em trobo.

I no em surten les paraules.

Aquests últims dies he sentit amb força, molta força l'alegria i l'emoció, l'amor, la pena, l'amor, la indignació, l'amor, la ràbia, l'amor, l'odi, l'amor.

Alegria per elles, per veure-les felices.

L'emoció, per un regal molt especial.

L'amor incondicional, de donar pel sol fet de donar. Incondicional i recíproc.

La pena d'una pèrdua.

L'amor a qui ha perdut algú i de qui ha perdut a algú.

La indignació cap a qui no sap separar les coses importants dels seus problemes personals.

L'amor per elles.

La ràbia cap a qui discrimina pel "què diran".

L'amor per elles.

L'odi cap a qui és capaç de trepitjar a qui t'estimes, després de fer-li la traveta i caure, i que remou les entranyes. N'hi ha que són pares. N'hi ha que només han parit a algú.

L'amor cap a elles.

I em quedo amb l'amor.

El seu, el meu, el nostre.

foto de Zeus

.

v(b)uit...

I tornem-hi que no ha estat res.
En Millu em passa el meme del vuit.
Haig d'explicar vuit coses sobre mi.
Vuit coses que no sapigueu.
Haig de passar-lo a vuit personetes... o no.
Aviam què surt...

1
Sóc tremendament desordenada. Les meves coses sempre estan sotmeses a un ordre caòtic. Quan les poso en un ordre lògic (pels altres), no trobo mai res. En perdo i tot!

2
A la feina, sóc tot el contrari. Necessito que tot estigui al seu lloc, ben posat, els papers sense arrugar-se (bé això també a casa), les grapes ben posades a una distància dels marges degudament estudiada, els forats per arxivar completament centrats, les papers ben carrats i sense que cap en tregui ni una punta, els llapis i bolis al llapisser, els papers de la taula paral·lels a la taula, la cadira ben recta, el teclat també, la pantalla centrada, la rata neta, el telèfon i tot el que hi ha a la meva taula sense pols... en fi... paranoica total, però ben portat i ben dissimulat.

3
No dono importància a la roba. Ma mare ho porta fatal. Per mi només és roba, per ella és Roba i s'ha de cuidar bé. Per mostra, un botó: podria dir ben bé, que pràcticament tota la meva roba, fins i tot l'acabada de rentar i planxar, té un pèl del meu gat enganxat, quan no n'hi ha dos o alguna estirada de les seves ungles. A mi em fa gràcia, a ma mare la posa histèrica.

4
Tinc debilitat per les llibretes, els papers, els llapis i els bolígrafs. En tinc un munt que dubto que mai acabi fent servir. Però mai es pot dir mai. De fet col·lecciono "llapits".

5
Tinc 33 anys i encara no sé què vull ser quan sigui gran.

6
Ara mateix, per primera i espero que última vegada, estic preparant la despedida de soltera d'una amiga. No m'agraden les despedides, per lo tant no espereu veure una colla de garrotxines fotent el préssec passejant titoles damunt el cap. Nosaltres farem el préssec a la nostra manera.

7
Ahir em van dir: A vegades ets per mi com una caixa de sorpreses. I és que fins i tot tinc a les amistats més íntimes totalment despistades.

8
M'agrada ballar, m'encanta ballar. I trobo molt a faltar sortir de marxeta i ballar fins la matinada, fins que sortia el sol. De fet, no sé si podria dur el ritme d'abans. Però aviat sortiré de dubtes.


I res... potser fent-lo qualsevol altre dia sortien coses més interessants... però avui toca a aquestes vuit.


.

i ...

finalment encara no s'ha decidit.
Després de tot un matí d'indecisions,
d'intentar-ho i quedar-se en l'intent,
de despertar esperances
i adormir-les en un instant.
De caure quatre gotes
i una d'elles tocar-me al braç.
Ara, potser n'han caigut 8.
Les suficients perquè l'aire,
fresc, que bufa tot el dia,
em porti sentors de terra humida,
de pols aixecada mandrosament.
El dia, sorprenentment,
és gris i clar.
Una gamma de grisos indecisos.
Una llum que va i vé.
Fa un xim-xim que no té ni temps de mullar el terra.
I mandrosament, també, l'aire porta noves gotes.
Preludi de tempesta?





.

hi ha memes i memes hi ha...

La Jo Mateixa, en un acte de carinyu o tot el contrari, encara no ho he esbrinat, jejeje, m'ha passat aquest meme.
En fi, no té més, respondre unes preguntes i ja està. No poso els enllaços, digueu-ne mandra o passotisme, són tots a la llista de migracions.

Au.

• Quant temps portes com a blocaire?

Un any i 7 mesos, si no compto malament.

• Com et vas assabentar de l’existència dels blogs?

Va ser per “culpa” de la meva estimada Su que em va convidar a formar part del seu i amb el temps vaig acabar obrint nòmades.

• Nomena cinc blogs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.

Ummmm... si en trio només 5, què passa amb els altres?
Llegeixo els que actualitzen, quan actualitzen i m’avisa el Bloglines.
Ara mateix, però, serien els blocs de Barbollaire, Gatot, Darkhorse, l'Aladern (Ramon) i Namasté.

• Ets lector anònim d’algun blog?

Doncs sí i cada vegada més, sigui perquè no tinc paraules per dir, sigui perquè no tinc res a dir... Però sí, n’hi ha que m’agrada llegir-los i prou.

• Alguns autors que et despertin especial simpatia.

Vaja... simpatia no és sinònim de debilitat, no? o sí? en fi... simpatia, d'acord.
Està clar que tot el personal que passa per casa me’n desperta. I molta. Però em quedo especialment amb l’humor d’en Propde40, les poques paraules però sempre entenedores de la Su, l’amor d’en Barbollaire, la complicitat d’en Buk, la ironia i sarcasme d’en dErsu_, la gràcia innata de la Tarambana, la facilitat de dir molt en poques paraules de l’aina, el tarannà de l'Escarabat, les coincidències amb en Gatot, el vincle afectiu amb el sud i en Ramon (Aladern), mis dos euskaldunes preferidos Darky y Rïzer... no acabaria mai, de debó.

• Amb quins cinc blocaires te n’aniries de gresca?

De gresca? Amb qui s’hi apunti, mentre hi hagi cerveseta i bona música.
Però si haig de triar, m'emporto la Su, en Propde40, en Barbollaire, en Gatot i la Tarambana. Estic convençuda que m'acabaria pixant de riure!

• Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

O sigui, digueu-me curta, però no entenc gaire la pregunta, una nit amb tots tres o un cada nit? Perquè clar... segons el que sigui, la cosa cambia, eh? De totes maneres, m’ho quedo per mi.

• T’has enamorat alguna vegada d’algun blocaire?

El temps m’ha fet veure que no.

• Estàs satisfeta amb el teu blog?

Què voleu que us digui, em fa gràcia, he pogut posar una foto i un dibuix que no hi eren i con estas manitas. Ara, en quant al contingut... hi ha dies de tot, hi ha vegades que quan em rellegeixo tinc la sensació de que ho ha escrit algú altre, quan “m’alabeu” algún post, mai acabo d’entendre perquè us ha agradat tant, però suposo que això forma part de “l’encant” de nòmades, on vaig començar amb la idea de parlar només d’ocells i volar i he acabar parlant de les meves misèries. Però m’hi sento molt bé, i això és perquè hi sou vosaltres.

• Tria entre 3 i 5 blocaires perquè responguin aquestes preguntes en els seus blogs:

Bé... mira, passo de passar el mort, qui vulgui fer-lo, doncs que el faci.


.

recurrència...

Em trobo dins una casa espectacular, Miri on miri, només veig fotos que podria fer, no porto la càmera. Vaig gravant les imatges mentalment. La casa està plena de finestres. Immenses, quasi ocupen tot el pany de paret. El paisatge de fora és una meravella. Una mena d'aiguamoll banyat amb les últimes llums del dia. Sento que necessito anar-hi i busco la sortida. En el següent finestró, el paisatge és diferent. Hi ha una caseta preciosa envoltada de neu. Si miro al finestró anterior encara hi veig l'aiguamoll. Un món màgic i fet a mida m'espera a l'exterior. Trobo la sortida no sé com. I sóc incapaç de fer un sol pas. Amb prou feines em puc aguantar dreta, les cames no em responen. Ni tan sols puc arrossegar-me fins allà on voldria ser.
Sóc incapaç de moure'm, d'avançar, d'aguantar-me dreta.
Aquesta incapacitat, últimament se'm manifesta en quasi tots els somnis que puc recordar.

agost remullat ...

S'acosten les sis de la tarda. Can Remena. Bona companyia, bona conversa, bons riures, com sempre. De sobte, el dia es torna fosc i es gira un vent indecís. Fort però indecís. S'acosta una bona tamborinada. Decideixo tornar a casa abans no caigui del tot. La S em deixa un paraigua. Quan surto del bar, m'adono que em servirà de ben poca cosa, el vent bufa per tots costats amb força. En P em diu que procuri no sortir volant. Rotllo Mary Poppins, li dic. Riem i me'n vaig entre riures i intentant mantenir el paraigües en "vida". Pocs passos més enllà decideixo que és inútil tenir-lo obert i arribo a casa amb el paraigua tancat. Comencen a caure les gotes més grans. Una de sola et mulla mig cap. Llamps i trons són els amos lumínics i acústics fa estona. I arriba, amb força l'aigua, quasi tota de cop. I s'agraeix. I para i hi torna. I quan hi torna, sap ploure. Va fent, sense pressa però sense pausa. I els llamps il·luminen les estances i els trons marquen el ritme, talment es tractéssin d'un percussionista emprenyat.
Si continua plovent així, aquesta tardor serà una bona tardor. Hi haurà bolets!


.

Treblinka

La llibreria del pare està plena de llibres de finals dels 60. Feia la mili a Melilla i era la seva manera de passar el temps, suposo. Doncs molts dels llibres, posa juntament amb la data el lloc d'adquisició, Melilla.
I estic embrancada en llegir-los tots. Si més no els que no em cansin a les 20 pàgines.
I repassant els que hi havia, vaig trobar Treblinka, de Jean-François Steiner. I l'estic llegint. I em sembla impossible tot el que s'hi diu... Estic a la pàgina 100 d'un llibre que en té 448. I sé que a les restants 348 pàgines encara em corprendran molt més, se m'encongirà l'ànima i potser ploraré. Però l'acabaré. Hi ha coses que s'han de saber.
La capacitat de l'home per destruir és infinita...
La seva capacitat per lluitar contra la mort, a vegades, també.

Treblinka, menos conocido que Auschwitz, Dachau, Ravensbrück, Buchenwald no era un campo de concentración, era un campo de exterminio. Muchos de los hombres, mujeres y niños encerrados en él murieron. Pero, un día, algunos de los supervivientes organizaron la más extraordinaria aventura que jamás haya tenido lugar en un campo de muerte: la rebelión de los esclavos contra sus amos. Seiscientos judíos consiguieron escapar. Pero también el mundo exterior les era hostil. De ellos sólo han sobrevivido cuarenta, los cuales han podido dar este escalofriante testimonio. (Contraportada)

Realment la manera com van manipular als pobres jueus, eliminant primer tota vida en vida per després portar-los a les "dutxes" com un ramat de xais resignat, és esfereïdora.


.

mostatxuts...

foto: www.kolkatabirds.com

Com cada matí he pujat al terrat. I he aixecat el cap per mirar el cel. Avui fa sol, però queden alguns núvols del ruixat d'ahir. S'hi està bé, però farà calor. Normalment només veig falciots i orenetes. Algun pardal i algun gafarró. Però avui, amb els núvols, era més fàcil mirar més enlaire. I m'he trobat amb dues siluetes ben marcades damunt un núvol blanc. Volaven alt. Volaven sense pausa. Seguint les tèrmiques. Fent un parell d'aleteigs i tornant a planar. Han creuat el poble i han arribat just sobre el núvol que estava enganxat a la muntanya. Han trobat una tèrmica i han baixat ràpidament. Primer un i després l'altre.
Mestrestant, jo anava renegant en veu baixa per no disposar d'uns prismàtics. Per no tenir res a mà que em facilités l'observació. I m'he dedicat a memoritzar la silueta. La forma de les ales, la llargada del cos i la cua. Quan volen tant alt sóc incapaç de distingir cap color. Jo els veia foscos, per efectes de la llum, suposo. De fet sempre els veig foscos, una tara com una altra. Allà on els meus germans hi veuen plomatge més clar, jo sóc incapaç de distingir-lo.
Després han volat amb la muntanya de fons. Moment ideal, quan vas ben equipat, per poder-los observar bé. I els he perdut... s'han confós entre arbres, s'han parat... vés a saber.
I me n'he anat directament a mirar els llibres d'ornitologia. I he mirat a l'apartat de falcons, de subbuteos. I l'única silueta que coincidia era la del falco subbuteo, falcó mostatxut. És una espècie de la que se'n saben poques coses. Els meus germans, el de sang i el "postís", n'estan fent un estudi. Anellament científic, hores d'observació per saber-ne el comportament. Hi he anat alguna vegada i he constatat que són aus capaces de passar-se tres hores movent només una pota i perquè s'havien de rascar. Però són bellíssimes i misterioses. Doncs la majoria de vegades el comportament que tenen, no té res a veure amb tot el que hi ha escrit.
I què he fet? doncs trucar en G, el germà "postís" (hauria de buscar una altra manera de dir-ho).
Resulta que hi ha una parella que està "desapareguda", han deixat el niu perquè no han criat i volten d'aquí d'allà.
I amb tot plegat, m'ha agafat el mono, la necessitat d'aixecar-me abans que el sol. De seguir els nens per carreteres intransitables. De passar hores observant, fent fotos, xerrant... Em sembla que demà m'apuntaré a fer una excursioneta amb ells i en Ron-ron, el Lada, el nou mitjà de transport.

...

fa sol ...

hac2o

...

Ummmm... què és aquest soroll? ... plou!! vaja, i ahir semblava que ja s'havia acabat, al vespre estava força serè. Ai que bé... quin luxe, sentir la pluja del llit estant. Cullons, ja sé què m'ha despertat, tinc fred. Però no, no penso tancar la finestra, ni tan sols ajustar-la. Pujo la vànova i llestos. Plou... i si està tan bé arraulida al llit. I el gat? bé, dormint als meus peus. Tot en ordre. I quina hora és? Dues campanades del campanar... impossible que siguin les dues, fa molt més que dormo, deuen ser quarts... ah, 2/4 de sis.... bé, està bé...

...


Ummmm... merda, el despertador. Res el poso a les 8, vull dormir més. ... . Encara plou!! ostres... que bé!!!! i com els hi fot! ais... millor!

...

Les vuit. Millor que m'aixequi. Oh... ja no plou... quina llàstima... calla! s'hi torna a engrescar, i fort! Apa! quin llamp!! Ostia!! llamp de tro!!! Cuuuuullons quin espant!!! M'ha tremolat "hasta" l'ànima... ai com m'agrada això! I plou...

i plou... i plou... i ara para i ara hi torna. I m'he hagut de posar un jerseiet. Fa fresca. El dia gris. No es veuen les muntanyes. Els ocells canten. La terra està agraïda, fa temps que tenia set. Jo també en tenia. Volia fer una pausa més llarga, però la pluja ha aparegut. Si plou no em puc estar de dir-ho. Si plou em renovo i els pensaments flueixen com l'aigua dels marges. El riu deu baixar alegre...

... ara el cel fa una pausa, espero que no gaire llarga... no tinc ganes de veure el sol.

...

regals de pluja...

...

ha arribat!

i no me'n puc estar de dir-ho... PLOU!!!


i plou amb ganes,
amb alegria,
amb fresqueta,
amb soroll,
amb trons...


... amb els núvols que arriben arran de poble.

I un espectacle així bé val una setmana de migranya.

El poble està cobert d'una cortina d'aigua de color gris.

Fa vent...
Continua tronant...
Continua plovent...


... a Olot també plou.
M'ho acaba de dir la Lola en un missatge de veu.
Aquí a Olot plou, fa allò que tant t'agrada a tu.



I l'ànima s'eixampla i els pulmons s'omplen alegrement.
I les narius fan festa major.






...

vol curt ...

volo... però no gaire lluny.

Hi seré, però no hi seré.


.

núvols ...

Passen els núvols, passen de llarg.
Deixen enrera trons i esperances d'aigua.
Terra i ment assedegades.
Esperit anhelant de pluja.
Cos delerós de mullar-se a l'atzar.

.

Pasan las nubes, pasan de largo.
Dejan atrás truenos y esperanzas de agua.
Tierra y mente sedientas.
Espíritu anhelante de lluvia.
Cuerpo ansioso de mojarse al azar.


...