riure ...

... tant que fan mal les mandíbules, que et falta aire i t'ofegues, que vols parar i no pots, que et fan mal la panxa i l'esquena, que t'has d'incorporar per no morir ofegada en el teu propi riure, que un simple psffffffffffjijiji torna a engegar les rialles mig apagades per l'obscuritat de la nit, que has d'agafar aire a glopades per deixar-lo anar ràpidament...
I el vols justificar i quan penses com fer-ho, tens la sensació de que si rius encara més et pixaràs a sobre.
Estem rient per una tonteria, per dues. Això sí, divertidíssimes. I estic convençuda que per nosaltres no són tonteries, és lo més divertit que ens podia haver passat en aquell moment. I malgrat ningú més rigui, malgrat saber que ningú més riurà si les expliquem, a nosaltres dues ens fa pixar i recargolar de riure només pensar-hi.
Lentament acabem controlant, sense saber com, allò que crèiem incontrolable. I ens adormim en una casa realment fantàstica, en un indret meravellós, amb una gent fantàstica. Començant per qui m'ha acompanyat desde la sortida de casa i comparteix les rialles amb mi.


.