fons de pantalla ...

A la feina l'ordinador va dir que "fins aquí". I aprofitant que la setmana passada jo feia vacancetes, me l'han canviat i re-instal·lat tot el necessari. I quina va ser la meva sorpresa quan només d'engegar-lo, em vaig trobar amb un fons de pantalla personalitzat, amb fotos meves que hi ha penjades al Fotonatura. (Poques coses més es poden trobar posant el meu nom i cognoms al google.)
Ara, somric cada vegada que minimitzo les pantalles.

blau! [2]

Surt dels joncs per parar-se a les branques baixes de l'arbre. El busquem amb els prismàtics però no el sabem veure, potser ha sortit volant per l'altre costat, potser... quan de sobte el veiem llançant-se de caps al riu i sortint-ne ràpidament. Es posa damunt una branca i finalment el perdem de vista.

Blauet - alcedo atthis

jardí ...

Enyoraràs una altra quietud
més severa i potser molt més llunyana
ara que saps què vol dir que el camí,
a poc a poc, et porti fins a un laberint
inesperat. No s'esmena la vida
ja viscuda, i és tràgic el so de buit que sents
que et fan el pensament i les paraules.
Refugia't si pots en el secret
d'aquest íntim jardí, desconegut i amable,
que t'acull sense preguntar-te d'on véns
ni quin propòsit t'encén la mirada.
Ara, un ric bagatge de records
et fa menys vulnerable a la sofrença
i confereix desimboltura al risc
amb què aculls la proposta d'una vida
reduïda potser a l'esquema d'un projecte,
però rica de fondes ressonàncies.

Miquel Martí i Pol.

[...]

Estic molt cansada. Ahir i avui han sigut dos dies durs. Cansada i també trista. I contenta, molt contenta. La mica d'amor que he pogut donar en la meva vida, me l'han tornat en escreix, amb desmesura. D'una manera que t'infla els pulmons i t'omple els ulls de llàgrimes i no saps si el cor encara batega o també està tens d'emocionalitat. I no sé què fer-ne de tot plegat. On se n'aprèn a deixar-se estimar? Quines són les claus que obren aquelles portes tan ben tancades després de l'última devastació?

tardor ...

Primer dia de tardor a casa. Ahir vaig estar creuant mitja Catalunya per la part del nord.
El cel és gris i la llum preciosa. Surto al pati i compto les gotes, del ruixim d'aquesta matinada, a les fulles. El gat em fa companyia, sempre es posa content quan veu que al matí no marxo. El perer m'avisa de les primeres gotes del segon ruixim del dia... Fa fresca i fa bona olor.

auto-regal...

Avui m'he fet un petit regalet.

I és que moltes vegades voldria fer fotos i com que em fa mandra traginar la meva preciosa Canon 350D...
És taaaaaaaaan maca aquesta petitona! A més, quan s'engega se senten ocellets...
D'acord, és una pijada, ratlla el frikisme i ja no tinc edat per segons què, però què coi! Només hi som una vegada!

blau!

Abandono la ruta que faig per inèrcia quan m'adono de la inèrcia, quan m'adono de que camino i no veig res, no miro res. Enfilo el carrer Nou i decideixo passar pel Pont de Pedra. Miro l'Onyar, altra vegada amb prou aigua com perquè els peixos no s'ofeguin, els ànecs puguin nedar i no faci pudor de podridura (gràcies als déus, han tornat a obrir la sèquia!).
Quan sóc a mig pont em mig aturo per contemplar el reflexes ondulats i sento un xiscle familiar, dues vegades, i el veig sortint d'entre els joncs. Ràpid com el vent, color ataronjat i blau. Dibuixa mig cercle a l'aire i em mostra el seu llom blau intens sense cap vergonya, tot desapareixent enmig de les herbes altes. Un alè, un miratge, un vist i no vist.

IX ...

A vegades pensa que li agradaria conèixer una Joody Two Sun, la noia amb una mare negra i un pare indi, la vident peculiar que surt a Mareperla. I tot seguit pensa que li faria por saber què li depara el futur, més o menys pròxim.
Quan la voldria conèixer és quan, deixant de banda l'exercici de no pensar massa en la seva vida, repassa el que té, el que dóna i el que ha recollit i li sembla que tot plegat és un gran buit dibuixat als núvols.
Quan no la voldria conèixer per res del món, és quan pensa que potser el futur serà més buit del que és ara.
I llavors s'adona que la buidor és tan relativa com el temps.

Ahir, al cel del matí, hi havia dibuixat un gran nou en xifres romanes.
Avui hi havia un cinc.
A mi m'agrada el 9.

un paio estrany ...

El primer dia, ens escoltava assegut uns quants seients enrera. Estirant el coll, i no pas per cantar l'estaca sinó per poder-nos observar, mentre la M i jo la fèiem petar al bus.
El segon dia ja es va asseure més aprop, mirant-nos fixament quasi tot el viatge. Ho entenc perfectament, les converses que mantenim la M i jo, ella colombiana i jo catalana, són prou interessants, vaig pensar.
Ahir ja es va asseure massa aprop. Canviant constantment de posició per poder estar de cares a nosaltres i mirar-nos descaradament. Una cara estranya i un posat que encara ho és més. M i jo, conscients de ser escoltades i observades quasi no parlem. Amb una mirada en fem prou per entendre'ns. I quan la mosca ja fa estona que em ronda el nas, en un moment en que encara s'ha apropat més a nosaltres i ens mira de baix a dalt per sobre l'espatlla, me'l quedo mirant fixament amb el posat més seriós que tinc. Noto la meva mirada dura, freda i interrogant. Els seus ulls troben els meus i gira el cap.
El pròxim dia, a part de mirar-lo li preguntaré si té algún problema.

claus ...

I ja van dos dies que s'oblida de les claus...

On deu tenir el cap?

Il·lustració: Macus Romero

fred ...

Dos dies sense poder-me treure el fred de sobre. Fred a les mans, als peus, a l'espinada... Aquesta nit m'he hagut d'aixecar per posar una flassada gruixida al llit. Aquest matí, més fred mentre estàvem guaitant ocells al costat del riu. Fred a migdia, mig atuït per la caloreta del sol tímid del dia. Fred a la tarda i un aixafament inhabitual... i mentre mirava "Quan en Harry va trobar la Sally" m'he posat el termòmetre. Febre.

un tros de cel...

Surto al pati a última hora i veig com el cel s'il·lumina una i altra vegada. Està mig ennuvolat, veient-se més estrelles que núvols. La lluna, amagada, els perfila donant-los un to més clar. Al nord-oest s'hi veuen llambregades que fan desaparèixer la fosca a cada segon. En algun lloc pla hi ha un festival de llamps i trons i no pas gaire lluny. Quan em poso al llit, els llamps ja són més aprop i il·luminen l'habitació. Tot d'una arriba el vent, insolent i furiós intenta entrar per qualsevol lloc. El seu udol amenaçador fa que el gat s'amagui dins l'armari. I rera el vent arriba la pluja. Amb força, tota de cop. El carrer en poca estona es converteix en un riu petit on l'aigua hi cau a batzegades, impulsada per les ràfegues de vent. Un tro constant ho acompanya tot. La casualitat fa que en el llibre també hi plogui sense pietat. Tanco el llum quan es comencen a tancar els ulls i m'adormo enmig de la tempesta que ara amaina, ara s'engresca.

Dins el bassal,
fruit del ploure d'ahir,
un tros de cel.

l'estaca ...

I l'estaca encara hi és, només va canviar de mans...
i encara no hem sigut capaços d'estirar tots junts.

Visca Catalunya!

indefinició ....

A la ciutat dels ponts sobre l'Onyar hi fa xafogor. El cel, avui, encara no s'ha definit. No sap si fer un esforç i acabar essent blau o si continua amb aquest gris estrany mig enterenyinat. He passejat, he fet alguna foto, i he mirat més enlaire que no pas on posava els peus. Hi ha núvols de vent i de pluja. El vent ja va arribant, tot esbullant els cabells i fent-me pessigolles al rostre. La pluja... ai la pluja, diu que arriba demà. El del temps de TV3, aquella que avui fa 25 anys, la seva, ha dit que el cel de Girona està empolsegat. Escolto que a Madrit, ahir hi va caure una bona tormenta, amb calamarsa, llamps i trons i penso en F. S'ho devia passar teta. Instintivament agafo el mòbil per si me n'ha dit alguna cosa. Teníem el costum de compartir les tempestes via sms. Teníem. Saber que t'estimen, tot i el silenci, fa que l'enyorança sigui de més bon portar.
L'Onyar té poca aigua on reflectir les cases pintades. Poca aigua, pocs ànecs i pocs gavians hi he vist avui. L'Onyar fa pudor de peix podrit i malgrat tot encara regala reflexos bonics.

dona desconeguda

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883

No, no, senyor meu. Esteu confonent altivesa amb una altra cosa... Que quina? Em sembla que a aquestes alçades ja no us ho hauria d'explicar, ja ho hauríeu de saber. Si no es va amb el cap alt, només es reben clatellots, que no ho heu après això amb la vida? I doncs perquè em féu parlar inútilment? Perdoni? De pell? Ui no, és tot sintètic, on va a parar! M'ofèn si es pensa que seria capaç de posar-me al damunt la pell d'un animal mort... Ho sé prou que està molt ben aconseguida la imitació, bé prou que ho vaig haver de pagar. Miri, jo només passejava, sap? Digui'm? Oh, i és clar, no fa pas tant que visc per aquí, no el parlo pas prou bé el seu idioma, però trobo que ens podem ben entendre, no creu? I ca! Quasi tota la vida que només havia parlat en català! Si vol algun dia n'hi ensenyo una mica, és molt bonic el català. Així, si mai visita el meu país tindrà a la parròquia ben contenta, que allà ens diuen quatre cosetes en català i ens fonem. Sí i tant, som gent senzilla, vès. Amb poca coseta, ben contents, quin remei si sempre hem hagut d'anar amb miques i amb les escurrialles dels veïns. I tant que és bonic el meu país! De dalt a baix i d'esquerra a dreta, tot! Que perquè sóc aquí? Ai... a vegades també m'ho pregunto jo, sap? Però és que un bon dia es van acabar els hiverns i les tardors, i una servidora no podia viure-hi en aquestes condicions. S'imagina un any sense que els boscos es pintin d'ocres? S'imagina un any sense gebrades i sense neu? Era molt dur, molt trist. Així que vaig arreplegar un mapa meteorològic i vaig mirar on feia més fred durant tot l'any. I sí... aquí em teniu. Prou bé que s'hi està sí, però fa temps que tinc alguna dificultat per somriure... no sabríeu pas com ho podria solucionar això?

Relats conjunts.

panxassa ...

Quan tothom ha acabat l'operación bikini, jo començo l'operació roba de la temporada passada. I és que després d'un estiu massa sedentari, em trobaré que no cabré dins els pantalons!
I jo, que em vanava de no importar-me fer panxona, ara que faig panxassa no em sento còmode.

diumenge atípic ...

Viatge llampec, durant el matí, a Barcelona. A l'estació calor, al tren mitja fred, als túnels calor, al metro mitja fred. Sants fa pudor. La poca Barcelona que he vist brutejava més del normal. Gent i gent i més gent, maletes, maletes i més maletes. Renfe no es mereix tenir tanta clientela.
Dinar familiar de festa major. A fora el sol apreta amb força, a dins passa aire, que s'agraeix mentre ets allà. I que n'és d'esgotador passar-se més de mig diumenge entaulats, sobretot quan voldries ser en qualsevol altre lloc. Entre canvis de temperatures i corrents d'aire, un refredat que dóna senyals de vida amb mal de coll i d'orelles.
I ara, hi ha un gat, que content de veure'm altre cop i sabedor de que durant les pròximes hores no em mouré de casa, em fa carinyus assegut a la falda.
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Pèsol dixit.

tornant a casa...

La poca llum
que li queda al capvespre
és dins el riu.

05-09-08

sugus ...

Com podria començar millor un divendres, si no és trobant-se un sugus damunt la taula?

Ja ho sé... trobant-ne un munt!

podria ...

Podria parlar del dol que vaig començar ahir, amb llàgrimes incloses, d'una cosa que va passar ja fa temps. A vegades la consciència no va tan ràpida com el temps.
També podria parlar dels riures d'aquest matí al bar. Quan un client, eixerit com ell sol, li ha preguntat dissimuladament a la M si jo estava disponible. Libre como los taxis!
També us podria dir que avui el dia gironí és gris.
Que avui no he passejat a la Sula, m'han substituït.
Que trobo a faltar els cafès que no em deixa prendre la metgessa.
Que ahir vaig veure un paio gratant-se el cul, amb la mà dins els pantalons.
Que tinc ganes de que plogui una setmana sencera.
Que l'estiu és exageradament llarg.
Que m'agrado amb els cabells llargs i alhora enyoro tenir-los curts.
Que m'entristeix no haver vist la família madrilenya aquest estiu...
I podria fer un post profund, íntim, personal, massa personal... amb tot el que em passa pel cap ara mateix.
Per tant, ho dic quasi tot i no dic res.
Fet i fotut les paraules se les endú el vent... encara que l'efecte d'algunes perduri en el temps.

matí ...

Sortim de casa que el cel és d'un color gris-blau, més gris que blau. Núvols grans i ben definits d'un gris plom, comparteixen espai amb uns d'esfilagarsats i d'un blanc indefinit. A l'horitzó, d'una línia completament irregular on destaquen altives les antenes de Rocacorba, s'hi comença a insinuar la llum rogenca d'un sol que no té mandra.
Passegem tranquil·lament, doncs a aquesta hora és segur que no ens trobarem ningú. Ella ho ensuma tot i es queda enrera més d'una vegada. Amb un xiulet meu, alça les orelles, em mira i d'una correguda, que és com una exhalació, es planta al meu costat.
Quan enfilem cap a casa, el cel ja és d'un blau-gris, més blau que gris. Els núvols han canviat el seu lloc de primera hora i ara, amb més llum, els colors són més definits. A l'horitzó hi ha tots els tons del groc, vermell i blau.

preludi de tardor ...

I a Girona hi plou.
Amb ganes, amb alegria, al ritme del vent.
I he obert la porta per poder-la escoltar...
Llampega i trona. I somric.