gotes a les pestanyes ...

Entre setmana són poques les fotos que faig, per no dir que puc estar-me dies sense fer-ne cap. A vegades en faig només perquè no sigui dit i puc retratar les coses més absurdes que us pugueu imaginar. Faig proves amb la llum, l'enfoc... i surten xurros i altres misèries. Oportunitats de dir: 'mira! això sí que és una foto!' en tinc a cabassats però rara és la vegada que trec la càmera i la faig. La majoria de vegades perquè quasi sempre em moc amb el temps just, les típiques presses de ciutat, que les he adoptat mal que em pesi. El cas és que m'agrada fer les fotos amb temps, amb tranquil·litat, amb tota la parsimònia que sóc capaç, sense haver de pensar en què hauria d'estar fent o si he de plegar per anar enlloc.

Tots coneixem Murphy.

La meva càmera i jo també.

Just aquesta setmana que hauria pogut fer centenars de fotos, amb temps, amb afecte, amb emoció, amb parsimònia, amb alegria i també amb un punt de nostàlgia i tristesa, aquesta setmana en què he vist pilons de fotos, aquesta setmana que han arribat la Nora i en Pau, aquesta setmana que ha tornat la pluja, beneïda sigui! Aquesta setmana... em vaig deixar el carregador de bateria al poble. I la bateria, que dura moltíssim no em puc pas queixar, just va començar a fer fallida diumenge a la tarda mentre jugava amb la Jana. 'Estic jugant!' li deia a la seva iaia que era al telèfon (el telèfon que era a la meva mà que, suposadament, l'aguantava a l'orella de la Jana que ja era 3 metres més enllà just quan la iaia li havia acabat de preguntar 'què estàs fent?').

He pogut robar unes quantes fotos a la bateria, enganyant-la una mica. És de bona fe pobrica.

Una vorera a contrallum i una dotzena de retrats dels bessons que no es veuen gaire bé.

Poca bateria és sinònim de mal funcionament de la càmera, és clar.

I en tinc una de recanvi, no us penseu pas, però completament descarregada.

I de fet tinc un carregador, perquè en vaig agafar un, i una tercera bateria també, però tot de l'altra càmera, de la que és al poble, allà dins l'armari ben guardada.

L'últim recurs ha sigut la càmera del mòbil.

Fotos fosques per un dia trist.

Però és que després d'esperar tant a la pluja no podia pas passar sense retratar-la.

I si sabéssiu l'alegria que em va suposar ahir al vespre passejar-m'hi sense paraigua, notar-la, olorar-la, sentir-la... notar com les gotes quedaven atrapades a les pestanyes.

a mi me'n donaven dos!

I és que ja tinc una parelleta de nebodets postissos més!

La Nora i en Pau, respectivament.

converses de sobretaula...

- Així podeu parlar per l'ordinador en directe? (l'avi)

- I tant avi i pots veure amb qui parles i tot. Quan la M era a Argentina vaig parlar amb ella com si ens truquéssim. (jo)

- Ara queden a una hora per parlar, es connecten i ja està avi. (la mare)

- Sembla nosaltres que quedàvem a una hora per mirar la lluna i ens enviàvem missatges a través seu. (l'avi)

hivern mode [ON] ...

Em sembla que demà me n'aniré a passejar al costat del riu a fer fotos al fred.

Hormoier (Alta Garrotxa) 16-01-2011

erosió ...

Hi ha situacions que et fan sentir com aquella roca que els elements van erosionant mica en mica. Llavors arriba un moment en què una part es trenca i cau i ets total i completament conscient de la pèrdua que pateixes. D'altres vegades el desgast ha sigut tan poc visible que t'adones que et falta una gran part d'allò que creies important i no saps ni quan ni com ho has perdut.

Hi ha coses que quan es trenquen no es poden afegir de cap manera. I en cas de tenir prou paciència com per aconseguir-ho les esquerdes i afegits es veuran sempre més.

#13515 dies ...

Diu que avui faig 37 anys, però jo fa dies que rumio que això està mal comptat. Avui acabo el meu 37è any de vida i començo el 38è. Però si em pregunten quants anys tinc se suposa que he de dir 37, no? Just avui els fa que vaig néixer, per ser més concrets aquesta tarda, però realment en tinc més?

Direu que tinc poca feina i sí, és veritat, però mira fa dies que hi dono voltes.

Realment sabem comptar els anys que tenim?

M'he adonat de que el que em preocupa no és fer anys, això ja fa temps que ho sé, em preocupa fer-me gran. Massa gran. Potser per això aquesta setmana m'he comportat d'una manera més exaltada del normal. Potser per això no penso fer cap mena de balanç. Potser per això necessito omplir els buits amb riures.

#1825 dies ...

Just passar la porta de la feina només cal inclinar el cap cap a l'esquerra i mirar enlaire. La Lluna i Venus es veuen just al bell mig dels edificis. Ja fa dos dies que és el primer que faig quan plego a les 8. Ahir per instint, avui per coneixement.

He caminat després com si em perseguís el mismíssim diable, variant la ruta per no haver-me d'esperar als semàfors vermells. El cap ple de divagacions llunàtiques. 'Estic caminant amb la Lluna a l'esquena, quina llàstima... si tingués un mirall a mà... que absurd... ja torno a caminar amb el cap cot i a més córrer. Almenys si la Lluna fos a davant i no a darrera...' I he alçat el cap perquè sí, perquè m'he dit que ja n'hi havia prou i m'he trobat amb Orió.

Qualsevol dia d'aquests em fotré una bona tabanada perquè no miro res, ni quan guaito el cel, sigui l'hora que sigui, ni quan guaito el terra i vaig rumiant les meves neures.

Avui fa cinc anys que vaig obrir aquest bloc. Cinc, mitja dècada. En fa cinc que en F em va enviar el documental 'Nòmades del vent'. Aquest any farà cinc anys de moltes coses.

Aquesta tarda rumiava com podia celebrar que encara corro per aquí i que ningú m'ha amenaçat o intentat subornar perquè pari de fotre la tabarra anant i tornant.

No sé si fer res, la veritat. Tot plegat què són cinc anys?

Podria fer un balanç de pèrdues i beneficis, però em sembla que algunes pèrdues han pesat i pesen, encara, massa. Ha passat molta gent per aquí. N'hi ha que hi són d'abans de que comencés. Això sí que té mèrit, ja us ho dic ara. Aguantar-me no és fàcil i no penso deixar que em porteu la contrària, que jo m'aguanto cada dia i sé del que parlo.

Moltes gràcies per la companyia, l'afecte, la complicitat, el bon humor, la paciència, l'amistat... i en vida vostra, que deia sempre la iaia.

23:15 a little rain

Sento la pluja pel pati de llums. És la manera que té d'avisar-me de que ja és aquí quan tinc les persianes baixades. Com que no m'ho acabo de creure miro el radar per internet i sí, just hi ha una taca sobre aquesta ciutat. Quants dies feia que esperava que plogués? just avui em preguntava quants dies feia que no plovia? N'eren tants! N'eren massa.

Pensant que segurament demà tornarà a fer sol no he pogut resistir-me i he sortit al balcó. I sí, plou. Abans de qualsevol altra cosa ho he olorat. Després l'he escoltada i finalment l'he vista.

Hi ha gaires dones que surtin al balcó una nit de gener amb els pantalons del pijama, una samarreta vella i calçada amb sabatilles?

El fred m'ha fet entrar, però abans he tancat els ulls, m'he deixat abraçar per la fredor, he escoltat la pluja i he demanat als elements que l'alegria d'avui m'ajudi a passar el dia de demà.

Jan ...

Quan les paraules sobren no cal dir absolutament res.

exorcisme ...

Com si d'un absurd propòsit es tractés començo l'any amb una lleugera diferència. La decisió de no deixar-lo passar com si s'escolés entre els dits em va agafar una mica per sorpresa, m'ho he de reconèixer. Tampoc és que pensi prendre-me'l amb un excés de seriositat, però passar i prou arriba un punt que és insostenible, la buidor s'instal·la fins el moll de l'ós i el fred és difícil de treure'l un cop dins.

Gener no és fàcil i estrenar-lo amb les defenses sota mínims no ajuda gaire. Però, i aquest cop sí que era un propòsit ridícul d'aquells de canvi d'any, tenia i tinc la intenció de no deixar-me endur més enllà del que consideri estrictament necessari. El pànic, o la por (com si hi hagués gaire diferència), que em suposen dos dies no em deixen estar gaire tranquil·la durant els 29 restants. Absurd, ho sé.

Sóc absurda (i això ja ho he escrit en un twitt aquesta tarda, ara que hi penso).

De propòsits ridículs i absurds al cap de l'any, sigui principi o final, no me n'he posat mai. Em conec i sé que seria perdre el temps. Per això vaig sorprendre'm pensant que aquest 2011 faria les coses diferents. Jo. Que sempre he pensat que el que hi ha entre el 31 de desembre i l'1 de gener és exactament el mateix que hi ha entre el 3 de setembre i el 4, per exemple. Bé, reconec que hi ha una diferència molt important: la hipocresia d'alguna gent arriba a cotes insospitables.

No sé quants mesos he estat intentant agafar-me la vida amb certa lleugeresa, sense donar-li importància, sense aprofundir en cap estat d'ànim sobretot si tenia tendència a anar cap avall. I tampoc sense deixar-me endur massa enlaire per l'eufòria. I espero que, mantenint aquest requisit de volar a mitja alçada, sigui capaç de no deixar que la pluja em passi pel cos sense mullar-me ni una mica.

També sé que no cal ser exageradament profund en aquesta vida. A vegades la profunditat d'algunes persones m'ha arribat a afogar.

(Ric... si aquesta frase d'abans l'arribo a dir aquest migdia es hauríem pixat de riure amb en Xevi i en Pep... i ara ric només d'imaginar-me les reaccions i comentaris que suscitarien)

No pot ser que intenti fer un post seriós i acabi rient pel que podrien dir aquell parell.

Per avui plego. I amb un somriure ben ample.

Torno a riure. Encara rai que no he posat que 'a vegades m'he arribat a afogar en la profunditat d'algunes persones'.

Hi ha amistats que no tenen preu.

por ...

I si el gener no em torna a agradar mai més?