Mapa del tiempo ...

Hace unos cuatro mil quinientos millones de años, año más, año menos, una estrella enana escupió un planeta, que actualmente responde al nombre de Tierra.

Hace unos cuatro mil doscientos millones de años, la primera célula bebió el caldo del mar, y le gustó, y se duplicó para tener a quien convidar el trago.

Hace unos cuatro millones y pico de años, la mujer y el hombre, casi monos todavía, se alzaron sobre sus patas y se abrazaron, y por primera vez tuvieron la alegría y el pánico de verse, cara a cara, mientras estaban en eso.

Hace unos cuatrocientos cincuenta mil años, la mujer y el hombre frotaron dos piedras y encendieron el primer fuego, que los ayudó a pelear contra el miedo y el frío.

Hace unos trescientos mil años, la mujer y el hombre se dijeron las primeras palabras, y creyeron que podían entenderse.

Y en eso estamos, todavía: queriendo ser dos, muertos de miedo, muertos de frío, buscando palabras.


Mapa del tiempo _ Eduardo Galeano (Bocas del Tiempo)

apunts [16] ...

Hi ha blocs que tenen banda sonora. No, no parlo dels que quan hi entres sóna música, no. Parlo dels que quan hi entres una cançó s'engega dins del cap. Per exemple, i concretament per ser més exactes, California Stars.

Últimament volto i volto amb la música. Busco i escolto i trio i 'remeno' i poso els meus clàssics i clàssics de tota la vida i coses noves per mi i acabo sempre allà mateix. Leonard Cohen i Wilco. I hi ha dies que també sobreviu Iron & Wine. La resta m'acaba cansant, aquests no. I que duri, suposo.

Per menys que m'agradi m'assemblo a la meva iaia Margarita. Quan m'emprenyo m'ofusco tant que m'empasso tot el que hauria de treure. Sé que si ho trec pot ser terrible, doncs estic massa emprenyada i les paraules quan les acompanya la ràbia malament. Després aquesta, la ràbia, comença a ocupar el meu interior i va creixent silenciosament fins que m'arriba a les cordes vocals. En aquest punt és quan començo a callar sistemàticament. O sigui quasi cada vegada que em sento atacada, encara que sigui de broma. Llavors tot em semblen punyals malintencionats i traïdors. I sistemàticament tinc ganes de fugir. Hi ha vegades que la ràbia arriba a les mans i sóc incapaç d'escriure res.

A vegades tinc la maleïda mania de confondre tristesa amb ràbia. Suposo.

No trobo cap déu del fred, de la neu o d'alguna cosa semblant. Només el déu de l'hivern, la nit i la mort. Tezcatlipoca, déu asteca. L'invoco perquè arribi l'hivern. Però ja! Aquesta tarda o com a molt tard aquesta nit.
Com aquell acudit d'un que està resant:
-Oh senyor deú meu... doneu-me paciència... però ja!!
No cap dins del meu cap que a 30 de desembre i a quarts de nou del matí hagi de passar calor tot anant a treballar. Quin món és aquest?

Segon hivern que em costa de passar. Jo que estimo tant aquesta estació ara no m'hi sento del tot còmode, per no dir gens. Només falta que faci un hivern de pissarric (també dit depàriure) per acabar de fondre'm les bateries. Necessito fred per reaccionar. Fred i gelades i mal temps (que per mi és més que bon temps) i boira i gorros i bufandes i guants i mantes i ...

Dinar amb un parell de bojos dos dimarts seguits fa que tingui ganes d'un tercer. Passar-se més de mig dinar anotant paraules i expressions, sobretot garrotxines, és divertit. Comparar la diferència de significat d'una paraula dita a la Garrotxa o al Baix Empordà és curiós. Saber que als de l'Empordà de baix els falta el mateix cargol que als de dalt és recomfortant. No sé si mai m'acostumaré a estar parlant tranquil·lament i que em facin repetir el que he dit perquè s'ha d'anotar en un tros de paper o llibreta, mentre m'assegura que allò ha de sortir en un poema. Tot seguit m'he de sentir a dir que parlo massa correctament el català i ja no parlem de com l'escric!

Bambènia és una paraula garrotxina que em fa gràcia.

BAMBENIA f.
Consentiment, permissió, en sentit irònic o despectiu (Olot). «¿Que et penses que hem d'esperar sempre la teva bambenia per fer les coses?» (Olot).
Etim.: probablement del llatí bŏna venĭa ‘permís’, modificat irònicament amb la rel bamb- expressadora de ‘buidor’ o ‘vanitat’.
Alcover Moll.

L'apunt [16] és el post #1101.

lo meu mèu ...

Arribo a casa al matí i només obrir la porta sento com em saluda. Mieeeeeeeeu. Mieeeeeeeeu. Ha sigut el primer de dir-me 'hola'. Diria que ha sigut el primer en saber que era jo qui arribava. Només descarregar-me de bosses i paquets, l'he agafat a coll i l'he abraçat, petonejat i rebregat. El que em pensava que seria una lletania interminable de retrets miolats, ha sigut un ronroneig agradable i enyorat fins aquell moment. I ara el tinc aquí al costat, mirant la pantalla mentre escric després de mossegar-me el braç en un intent de cridar-me l'atenció. Fa sis (quin número tan maco!) hores que sóc a casa i en fa sis que ja torno a tenir una ombra quadrúpede. Ho trobava a faltar.

viceversa ...

Nadal. Dos dies i estarem (sobre)vivint el Nadal. Haurem de somriure i fer esforços per no enfonsar-nos en la misèria i l'enyor. Com més poques hores falten per aquest refotut dia, més malament em trobo. El pes al pit creix desmesuradament i l'estòmac comença a queixar-se de mala manera. No m'agrada el Nadal i fa molt temps que em passa això. Encara recordo el dia en què em vaig adonar que s'acostava Nadal i només podia sentir un buit a dins. Era adolescent i tota la parafernàlia nadalenca em sobrava. Han passat, més o menys, deu anys (vint neus, n'han passat vint!!! a qui vols enganyar?!) i encara em sobra i el buit va creixent.

Serà el segon any consecutiu sense la mateixa familia de sempre. Perquè els que ens trobàvem (i ens trobarem) per Nadal sí que som familia, de sang i de sentiment. L'any passat perquè la iaia estava fotudota. Aquest perquè ja no hi és. Diuen que el dol dura un any i que es pot començar a despedir quan has viscut tots els dies assenyalats sense aquella persona que et falta. Encara ens queda una mica més d'un mes amb massa dies assenyalats, tots massa junts incloent-hi el seu aniversari.

Estic al pis. Sola. Enyoro al meu gat. Molt. Més del que ell m'enyora a mi. Segur. Si ara el tingués aquí segur que no estaria trista.

Aquesta tarda ha plogut amb ganes. M'ha encantat arribar a casa amb els peus xops, els pantalons xops, la jaqueta xopa, la bufanda xopa, el gorro xop i el paraigua ridícul que duia tan saturat d'aigua que degotava. Demà m'agradaria repetir. Com també m'agradaria tornar a veure la lluna creixent tornant cap a casa. Ja van dos dies que em fa aixecar el cap.

Nadal. I m'agradarà trucar a l'Ana, a la Laura i la Lídia, a la Sònia, la Mònica, en Fernando, a ... enviar més d'un i de dos i potser tres sms. Recordar a qui ja no truco ni escric mai perquè, per a o per b ja no formen part de la meva vida. I no sé si podré fer-ho tot això. Hi haurà la Jana a casa, creadora compulsiva de baves. Creadora i provocadora compulsiva de baves. El seu primer Nadal. El nostre primer Nadal amb ella. I també amb l'Arnau. Ara mateix damunt la taula hi tinc els seus regals. Gens pràctics. Dos ninots de roba, un per cada un. Dos gats, és clar, de fet un gat i una gata. El dubte que tinc ara mateix és si regalo el gat a la Jana i la gata a l'Arnau o viceversa.

Viceversa és una paraula que sempre m'ha fet certa gràcia.

Sobreviurem. Com cada any.

Que no sigui res i que pugueu trobar refugis tan dolços com l'Arnau i la Jana aquests dies i tots els altres.

hivern sec ...

És demanar massa una bona ruixada?
Un bon ploure?
D'aquells que s'emporten tota la pols acumulada?

Fa setmanes que no plou com hauria de ploure. Avui han caigut quatre gotes, perdó, eren dues. Hi ha hagut gent optimista que ha estès el paraigua. Sincerament, les dues gotes que han caigut (i ara que m'hi fixo bé diria que eren una i un quart), no arribaven ni a notar-se.

Finalment ha arribat l'hivern i el fred. No ho negaré, aquest temps em fa sentir viva. El fred m'eixalia cosa de no dir, em revifa, em sento deixondir. Però la manca de pluja passa factura i el preu comença a ser excessiu.

Invoco a Zeus fill de Cronos i Rea, déu del cel i de la pluja!
I si no n'hi ha prou invocaré a les deïtats asteques que com a mínim n'hi ha 5 que asseguren pluges, tempestes i inundacions. Això sí, protegint navegants i criatures.

perSIStirem...

Tenia la intenció d'anar a veure el partit al bar on vaig a esmorzar cada dia. Al pis encara no hi tinc tele i si només l'escoltava per la ràdio m'hauria tornat mig loca. Finalment vaig sintonitzar una televisió per internet i mentre acabava de passar l'aspiradora, fregava i deixava el pis ben net amb el meu davantal posat, va passar la primera part. Vaig estar pensant en sortir de casa en aquell moment i arribar-me al bar, però enlloc d'això vaig anar al super a comprar, pensant (innocent de mi) que a causa del partit no hi hauria ningú enlloc i que potser concentrant-me en patates, cebes i tal em relaxaria una mica. (La gent no mira futbol o què? què hi feia tanta gent al carrer??) Per sort tinc un super just al costat de casa i va ser ràpid, pim-pam. Només em vaig perdre un minuts de la segona part i vaig pujar cap a casa convençuda de que ja havíem empatat. Doncs no.
Em vaig estar barallant amb dos sentiments intrínsecs amb ser del Barça: l'etern pessimisme i l'eterna esperança. He de dir que la segona jugava amb molta avantatge. Molta. I al final em vaig dir a mi mateixa que si no la guanyava el Barça d'en Pep aquesta copa, no la guanyava cap Barça. Al minut 40 de la segona part esperava el gol. Esperava l'esperit d'Stamford Bridge, l'alè de Don Andrés. I la resta ja la sabeu de sobres. Pedro. Messi. I la glòria.
Vaig acabar amb un estat de nervis tal, que em vaig vestir a més córrer i vaig sortir al carrer... a córrer. Perquè del que feia no se'n pot dir pas caminar, anava fent saltirons i corrivia a estones per esquivar a la gent. Amb en Puyal a les orelles i un somriure als llavis. Hi havia qui em mirava estranyat i jo me'ls mirava sense entendre que poguessin viure sense saber que el Barça ho havia guanyat tot. Vaig passar per la Plaça Catalunya i no hi havia ningú. Vaig passar per la Rambla i vaig arribar a lloc, entrant i dient Sis!! mentre saltava jajaja... ara hi penso i em fot mitja vergonya i tot, la botiga era plena de gent! Una estoneta de xerrameca i de nou al carrer. Aquesta vegada caminant pausadament, amb satisfacció, amb en Puyal a les orelles, amb el somriure als llavis, absorvint Girona.
Feia molt de fred i ja el començava a notar per tot arreu. Vestir-se per sortir a més córrer un 19 de desembre fred com pocs i posar-se texans és fotre-la al pal. Però m'era igual. M'agrada sentir el fred quan em passejo, quan sóc fora i em moc d'alguna manera, quan el busco...
Em va agradar sentir-lo al Pont de l'Eiffel, on em vaig parar a fotografiar Girona de nit...

nota:una servidora no ha escoltat mai el Barça a Rac1.

deliris de plom ...

La petjada

Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l'ocell que vola
cap a la fosca nit.

Només val que t'aturis.
Només val que t'aboquis
i deixis a ulls clucs
que l'ignot et penetri
amb la veu del desig.

Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m.1119)

Tercer dia amb ulls de plom i cap espès.
Ara mateix sembla que el cel se'n fa ressó
i els núvols guanyen la partida al blau insolent del matí.

Voler viure acceptant el que va arribant tal qual, no significa que es pugui fer.
Allò de voler és poder massa vegades es confon amb altres coses que no són.
Voldria tant i alhora tan poc!
Que em resigno a no esperar res.

Aquesta nit intentaré trobar la petjada d'un ocell a la fosca,
amb els ulls clucs pel pes del plom.
Potser, i dic potser, cridaré amb totes les meves forces un desig.
I qui en diu desig en diu necessitat vital.
L'ocell que voldria trobar aquesta nit ha de tenir les ales d'aigua...

'Jo li demano al meu temps que em doni tot allò que ni el propi temps abastarà' _ Al-Mutanabbi

tot principi té una meitat ...

Tot principi
no és més que una continuació
i el llibre dels esdeveniments
es troba sempre obert per la meitat.

Wislawa Szymborska

Treure llibres de les caixes i apilonar-los davant de la llibreria té el seu què. És com anar redescobrint tresors mig oblidats. Sobretot quan feia més de dos anys que no els veies i et sorprèn alguna troballa oblidada del tot. N'hi havia que els tenies perquè sí, perquè un bon dia que eres a la biblioteca del poble, la M estava desfent caixes i hi havia una partida de llibres de poesia repetida. Llibres petits i bonics. La M els volia llençar i jo em vaig entristir només un segon, o potser menys temps encara, tot seguit li vaig dir que si me'ls podia quedar i vaig tornar cap a casa amb els llibres a les mans ben cofoia. Recordo que els vaig fullejar i els vaig guardar. Potser durant tots aquests anys els he tingut a les mans, exceptuant el dia de posar-los en una caixa, un parell de vegades. I ahir, mentre ordenava la llibreria, els vaig tornar a mirar i llegir per alt enllà amb la certesa de que ara sí, ara els sabré disfrutar millor.

Enmig de tots aquests llibres de poesia 'robats' a la biblioteca (no us penseu que n'hi hagi gaires, potser 7 o 8) hi ha una antologia de poesia feta per Musa ibn al-Tubbi, sobre els poetes del districte o amal àrab de la Lleida dels s.X, XI i XII, datat el 615 de l'hègira (1218) amb títol Kitab (Llibre). Traduït per Jaume Pont i que porta el títol Llibre de la Frontera. Realment molt interessant.

Fum hivernal des de la Suda

Amb vol d'ocell tramunto solitari
per places i carrers,
fins arribar al niu cobert de gebre
que em parla a cau d'orella
de tots els llocs de boira del demà.

Muntanya avall, l'oneig del riu al fons,
hivernal i blanca dorm la ciutat.

Batega a cada foc
la festa de la vida.

Absent, la neu es fon.

De la muda escalfor de les teulades,
m'arriba el fum que amb pas serè s'emporta
la veu perlada i pura de la mort.

Abd al-Malik ibn Rizq (m. cap a la fi del S.XII)

#1094

Avui em quedaré a dormir per primera vegada al que serà casa meva a partir de ja i fins ves a saber quan. Girona m'ha rebut de la millor manera possible, oferint-me un vent gèlid portador de gotes d'aigua que semblaven agulles. He fet el camí del bus a la feina amb un somriure, totalment encantada amb la situació. Les fulles juguen a fer remolins i a ballar desenfadadament amb el vent. Està nevant en alguns indrets i saber-ho ja m'alegra la setmana. Fa fred i em revitalitza, tot i que a la feina, estant quieta, es porta malament.

Fins que no hagin passat totes aquestes 'festes' hi viuré sola. Després hi vindrà el gat. L'enyoraré molt aquests dies que no hi serà. I ell m'enyorarà a mi. Ja veurem quin càstig rebo quan pugi al poble per Nadal. Com a mínim hauré d'aguantar més de mitja hora de retrets miolats. Pobret... Ais... és que ja l'enyoro ara!

records i enyors ...

Avui he baixat al Marroc. He agafat un ferri fins a Tànger, el tren fins a Marrakech fent transbord a Sidi Kacem.
Ouzoud, Ouarzazate, Dades, Todra, dunes prop de Merzouga, Essaouira. Marrakesh. Tren nocturn fins a Tànger i ferri altra vegada.
Sembla mentida com es pot reviure un viatge llegint quatre coses (bé, més de quatre) anotades en una llibreta.
És curiós com els sons, la llum, els colors, les olors tornen a omplir el cap i els sentits.
Encara recordo com em va costar pronunciar Marrakech perquè una bona dona ens digués que sí, que si agafàvem aquell tren a Sidi Kacem hi arribaríem bé. Amb el meu francès amb accent garrotxí no m'entenia, per molt que arrossegués les erres. Em vaig haver de menjar la segona 'a' i fer un so gutural força estrany. No sé pas si em tornaria a sortir sense escoltar a algú d'allà abans.
També recordo les dues paraules que vaig aprendre quan estàvem al desert, sota la lluna plena. Lèil i guèd (les vaig escriure tal i com em va semblar que les pronunciava en Mohamed). Nit i lluna. Si hagués pogut m'hauria passat tota la nit preguntant com es deia tot en amazig.

Torno a tenir quasi tota la vida repartida en caixes i en tres llocs diferents. Casa dels pares, del meu germà i el que serà casa meva. Trobar-me així m'estressa. Si mai he de tornar a canviar de casa ho llençaré tot.
Mentre vas empaquetant coses, et trobes amb records que t'agrada reviure. Com ara la llibreta del viatge a Marroc.
També en trobes que no saps què coi fer-ne.
De fet ara mateix no sé què fer d'una enyorança que tinc de no sé què. I sé que l'he trobada enmig de les meves coses, entre les paraules escrites a Marroc i les que vaig escriure fa temps en aquest bloc.

Hauré de deixar de fer viatges al passat.

estrelles sense desig ...

Arribo a casa cansada i malhumorada, estic més que farta del vent, del fred que no fa i de la pluja que no cau. Em fa mal la panxa, els peus i l'esquena. Tinc una taula i quatre cadires, un moble pel bany i una llibreria per muntar. No tinc somier i ja no sé si en vull cap. Tinc un munt de coses per portar al pis i no sé on les posaré quan les hi tingui. He de comprar... comprar... comprar! Començo a odiar aquesta paraula. I més en aquesta època.
La mare em demana si puc treure jo a la Sula, torna ser a casa. Els seus amos han anat a dar el volt a Mali fins el dia 20 d'aquest mes. Bufo i rebufo. Estic cansada i adolorida, però sé que la mare hi està més que jo. Em canvio les sabates i surto de casa amb la que he tingut enganxada als talons des que he arribat.
Sort que he agafat la pashmina, que era de la iaia, doncs tot i no fer fred, el vent n'és i s'escola per tots els forats del jersei.
Al cel ennegrit del tot hi destaquen escandalosament les estrelles. No hi ha lluna i quan enfilem el camí del Buscaró quasi no ens hi veiem. Un cop passat el tros dels avellaners la llum que surt del poble ens arriba i es pot veure perfectament el dibuix sinuós de la carretera. Al Far hi ha núvols de vent, malament rai, penso. I quan començo a alçar el cap per contemplar, amb calma, tota la magnitud estelar en veig un de fugaç creuant tot el cel, al mateix temps que m'aguanto la respiració i somric. I el meu somriure s'eixampla quan penso que desitjo no tenir un desig.

meitats i meitats ...

A vegades no entenc a les persones adultes, o suposadament adultes. Em pregunto quin sentit té estar punxant contínuament a una persona fins que aquesta explota. I després encara sentir-se mig ofès per l'explosió. I encara més després, acabar de fer-la sentir més que molesta quan marxes.

Per sort, després de l'explosió ha arribat l'Arnau i el meu centre d'atenció, de gravetat i de tot, s'ha desplaçat cap al seu somriure. Per sort també ha vingut en Guillem i, un cop vençuda la timidesa inicial, s'ha estat enfilant contínuament a la meva falda.

-Carai Guillem, com has crescut! que gran! Quants anys tens ara?
-Estic a punt de fer-ne... (i m'ensenya quatre dits estirats)
-Ah sí?! ostres! i quan els fas??
-Al maig!

Per sort aquesta lògica l'entenc a la perfecció, malgrat em sàpiga greu aquesta pressa de créixer que hem tingut tots sempre. Com també entenc a l'Arnau que vol sentir sorollets i cançons i veure llums i ballar i caminar i jugar amb els cabells massa llargs. Que és encantadorament feliç menjant-se la seva primera meitat d'una neula i trinxant l'altra meitat sobre la taula.

-Hola Blanca!
-ummmm... no me'n dic pas de Blanca...
-sí... Blancaneus!
-I ja ho saps que jo me'ls menjo als nans?
I faig veure que me li menjo la panxa, en Guilem té moltes pessigolles.

Suposo que la llàstima és que ens fem grans i perdem l'essència en algun punt absurd del camí.

matí ...

Divendres matí.
Sortint del poble ens trobem amb un cel espectacularment roig i blau. Sembla que hagi de caure en qualsevol moment.
Com que estem envoltats de muntanyes, és impossible capturar-lo amb cap altra cosa que no siguin els ulls esbatanats al màxim.
Després de deixar la Garrotxa, el paisatge canvia totalment i la plana s'obre davant nostre generosament. És un bon moment per treure la càmera i intentar captar la bellesa que ens envolta. Un anhel impossiblle, com tants d'altres.
Quan tornaré a veure un matí com aquest?



Morning ...

mobles ...

Avui he muntat una taula petita de color negre que no surt a les fotos, la taula blanca llarga (que misteriosament s'ha emplenat de coses de seguida) i el sofà, estrenat només posar-lo dempeus. En menys de dues hores.

Oh! quins cinc minuts tan esplèndids!

He arribat a la feina cansadíssima.
Demà segurament només provaré si les becaines són per cantar-hi els àngels o no.

Tres anys!

(Això sí que ha sigut una bona idea... ostres, qui m'ho havia de dir!)

-Sí, sí, el llit va aquí. Però no, millor que el muntis al revés, de cares a la finestra. Sí gràcies (exacte, dedica-li un somriure espaterrant)

(Si arribo a saber que convidant tota aquesta gent, tenia el piset muntat en un matí, faig la festa abans!)

-Ostres... vols dir que vas bé? jo de tu em miraria bé les instruccions. Em sembla que hauràs de tornar a començar. Gràcies, è? (un altre somriure, pica l'ullet!)

(Ja veus, quatre somriures, quatre eixeres i tothom fent la meva feina amb una alegria de no dir!)

Tres anys, TRES!, de Relats conjunts!

folding chairs ...

ara mateix m'agradaria ser aquí...

el mar a l'hivern té un no sé què, que m'atrau més que mai.