el Puigmal a tocar ...

Avui he fet 94 fotos. I jo que em pensava que no n'havia fetes gaires, amb la feinada que tenia a posar un peu davant de l'altre! Però parar-se per fer una foto, és una bona excusa per agafar aire quan notes que no en tens prou.
Quan he sortit de casa aquest matí, ja sabia que no hi arribaria, però com a mínim ho havia d'intentar. Potser si el temps no s'hagués girat com ho ha fet, i amb més paciència, hi hauria arribat, o potser no, cal ser realistes. Però m'he quedat a les portes d'arribar al Puigmal. Massa mesos d'inactivitat, massa vida sedentària.
Amb tot, he disfrutat del paisatge, dels canvis de llum i de temperatura, del sol, de la pluja i de la calamarsa. Perquè hem arribat al cotxe xops com ànecs.


I malgrat la calamarsada, que tot sigui dit era de tamany petitó però déu n'hi do com picava, he tingut temps d'immortalitzar aquest parell.

som un ...

Som un!

Passi el que passi.
Guanyi qui guanyi.
Sempre.

pardal...

Just quan estava a punt de sortir de la botiga per anar a esmorzar, l'he vist. Volant per sobre les cuines de l'exposició. Un pardal jove. Quan m'ha vist, notat, sentit, ha volgut fugir. El pitjor lloc on podia haver entrat ha sigut aquest. Dues de les quatre parets són vidre i s'ha passat una bona estona picant-hi. He estat a punt d'agafar-lo tirant-li el jersei al damunt, però entre que tenia por de fer-li mal i que ell es movia molt, per poder fugir de mi, se m'ha escapat un parell de vegades. Al final l'hem perdut de vista. En S m'ha dit que segurament havia sortit per la porta oberta. Jo no n'estava gens segura i he mirat sobre els armaris si el veia, però la cadira no és prou alta!
Ara, quan he entrat a dos quarts de cinc, l'he trobat altra vegada intentant sortir a través del vidre. No sé com ho he fet, i dubto de que jo hi hagi fet gaire res. He obert la porta i he anat piulant més o menys com ell, seguint-lo lentament i fent-lo anar cap a la porta, fins que ha sortit i, totalment esgotat, ha volat fins el primer arbre del carrer. Ara ja no hi és... espero que les ferides que s'ha fet al bec no li impedeixin menjar i beure. Sé que de pardals n'hi ha molts, però què voleu que us digui, si s'han de morir que no sigui per culpa dels humans.

M'ha fet tanta pena que encara noto un nus a la boca de l'estòmac.
Dubto que cap més matí deixi la porta oberta de bat a bat!

destemporització...

Fa dies que tinc un mail per contestar, dic dies i potser ja són setmanes... Però quan no saps què dir és complicat trobar paraules. Com quan no tens res a dir. I ja no sé si és que no sé què dir, si no tinc res a dir o si no vull dir res.

Ahir vaig descobrir que érem dijous, a migdia. A quarts de nou del vespre, anava repetint demà és divendres! per acabar-m'ho de creure. Aquesta setmana ha sigut estranya. Dilluns hi va ser però no hi va ser, el vaig viure per inèrcia i el tinc mig borrat.

Fa dies, massa dies, que voldria però no ho faig. No és allò de voler i no poder, no. Poder, puc, i tant! Només m'haig d'espolsar la vergonya del damunt, foragitar aquesta timidesa que creia superada. Tu fas un pas i jo em quedo immòbil. Intento fer-ne un i resulta que en reculo dos. I així no arribarem pas enlloc. Vi-su-a-lit-za-ci-ó!

El temps passa sense que tingui temps de comptar-lo. La qüestió és: realment vull comptar-lo?

Madrid, personal i intransferible ...

No faré un resum de totes les sensacions, bones, que he tingut i viscut.
No explicaré de quina manera he rebut l'amor que em tenen. Ni tampoc com he intentat donar-los el meu.
No diré res de les abraçades, carícies, petons, somriures, rialles, mirades i complicitats que hem compartit.

Només diré que a en Gabriel (10), en Sergio (7) i a mi (35) ens encanta jugar amb plastilina.

Que el Vicente Calderón és mil vegades més bonic que el Bernabéu (vistos tots dos des d'una distància prudencial) i mil vegades menys que el Camp Nou.

Que hi ha una professora d'institut, madrilenya, tan o més culé que jo. I que fa sortir a la pissarra als que es presenten a classe amb el xandall del Madriz. Divendres de la setmana passada, els va dir que volia que aquest dilluns la rebessin fent-li el passadís.

A en Sergio ja no li agrada el futbol. 'El fútbol es un rollo de deporte'. Suposo que quan el Madriz torni a guanyar títols (que espero que sigui d'aquí mooooooolt de temps) li tornarà a agradar. De moment l'opció de mirar com juga el Barça, disfrutar i fer-se culé, no la contempla. Encara ric amb la reacció del seu pare, tan merengue com jo culé, quan li ho vaig proposar.

A en Gabriel, que no li agrada gens el futbol, no li fa res reconèixer davant el seu pare, merengón on els hi hagi, que vol que guanyi el Barça (justament el dia del 2-6) perquè sap que jo estaré contenta. 'El día del Madrí-Barça me acordé de tí'

'Sinceramente Neus, yo quiero que el Barça gane la Champions. Ya que no está el Madrid, quiero que la ganen ellos' (el pare d'en Sergio)
'Como debe ser... aunque honestamente tengo que reconocer que si en lugar del Barça fuera el Madrid, yo quiero que pierda el Madrid. Siempre.' (una servidora)
I ens mirem i riem.
Celebrar una lliga a Madrit és diferent. Riure's de tot plegat no té preu. Saber que es pot ser de dos equips de futbol totalment contraris i agafar-s'ho amb alegria, tampoc en té.
Quan el respecte passa per davant de qualsevol altra cosa, la vida és tan senzilla com bonica.

l'altra Madrid ...

Un teatre petit i recollit, d'aquells on es fa art en petit comitè. Mig amagat en un carrer llarguíssim. Uns actors boníssims, una escenografia senzilla, bonica i eficaç, música en directe. Un narrador amb una mirada interessantíssima, igual que el somriure. Un Diable-mag sorprenent. Un soldat ben plantat. La princesa una mica massa fleuma. Uns músics excel·lents. Historia del Soldado de Ramuz/Stravinski al Teatro Guindalera. Sortint de l'obra, licor de 'guinda' pels adults i caramels de 'guinda' pels menuts, tot fent-la petar amb els actors i músics. Vaig conèixer a la pianista, una amiga de l'Ana.


Prop del museu Reina Sofía, hi ha La casa encendida, un projecte de Caja Madrid. No és que em fes gaire il·lusió aportar res a tal caixa, però l'exposició valia molt la pena i va resultar ser gratuïta. Retratos de Nueva York: Fotografías del MoMA. Què us haig de dir, sobren les paraules... s'ha de veure i sentir, sobretot sentir. No em puc imaginar què serien capaços de fer, tots aquells fotògrafs, si disposéssin de la tecnologia actual. La resta d'humans que intentem fer alguna fotografia decent, ens hauríem d'apartar i plegar.
Dins la mateixa casa, hi havia una retrospectiva d'Artaud. Tampoc sabria trobar les paraules adequades. Em van encantar els seus retrats, les seves anotacions disperses plenes d'esbossos. Em quedo amb una pàgina d'una llibreta de matemàtiques, on emmig de mil operacions hi va plasmar el dibuix d'un ocell que ocupa més de mitja pàgina, sense trencar l'estètica del conjunt en cap moment.
També he de dir que l'edifici és una meravella, sobretot la terrassa que és espectacular.


I, finalment, després d'uns quants viatges a Madrid, vaig entrar al Real Jardín Botánico. (Com diu el meu germà, allà tot és real). Silenci a estones, fresqueta... i una sensació d'incredulitat creixent. Encara som a Madrid? Si fins i tot hi havia una marieta!
Em vaig enamorar dels hivernacles. Especialment del de clima tropical. Quanta abundància i que bé s'hi estava quan obrien els humidificadors i tenies la sensació de xirimiri... Ens va agradar tant que quasi que ens hi quedem!
Al Jardín Botánico també hi havia una exposició: Mutis al Natural. Ciencia y arte en el Nuevo Reino de Granada. Una meravella. Les il·lustracions de botànica eren joies dignes del millor tresor. Els estris que feien servir aquella gent... increïbles! Hi havia un microscopi de butxaca que era realment de mà, perquè cabia perfectament dins una mà tancada. Una vida realment interessant la de Mutis.

viceversa ...

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Viceversa _ Mario Benedetti (1920-2009)

mandriles ...

A tres quarts de nou del vespre sortirà un tren de Girona. Destinació Chamartín. Torno a Madrid.
A perdre'm dins uns ulls verds que estimo amb tota l'ànima.
Aquest matí li ho he dit a en J, és com anar a un balneari.
I amb una mica de sort els podré veure a tots.
L'Ana, en Gabriel, en Fernando, en Sergio i en Fon.
Espero que sí, perquè ja van tres viatges a 'los mandriles' sense poder compartir moments amb en Fon.
En Fernando, en Sergio i en Fon són merengues.
A en Gabriel no li agrada el futbol. A l'Ana no ho sé.
Espero celebrar el segon títol de la temporada a Madriz.
Serà divertit.

papallona ...

Asseguda enmig de flors veus com s'acosta guiant-se per l'olfacte. Sembla talment com si anés fent tentines. La segueixes amb la mirada quasi sense moure't, qualsevol soroll estrany la foragitaria. Finalment s'atura damunt una mata de farigola totalment florida. Olfacte fi i bon gust. Agafes la càmera suaument i d'allà estant l'enfoques i dispares. Massa lluny, però prou aprop com per poder admirar tanta bellesa. Mica en mica, fent el mínim soroll, t'hi apropes de genollons mentre vas fent fotos. Saps que en qualsevol moment, si et nota, marxarà. I cada vegada ets més aprop i ella continua disfrutant de les flors completament aliena a tu. O potser no. Potser t'hi sap i el que vol és que t'hi apropis més.

A vegades hi ha persones que semblen papallones.

esclat!

Un prat amb olor de farigola.
Flors de mil colors i orquídies boscanes.
Papallones de totes mides i colors.
Abellerols omplint el cel amb els seus pruiks característics.
Orenetes i un pit-roig.
Resseguint la primera línia de muntanyes, una cornella foragita un aligot vesper femella, fent-li uns quants picats.
Té raó el meu germà, quan ets testimoni d'aquestes coses, via prismàtics o telescopi, és ben bé com estar mirant un documental. Però molt millor.

lligams ...

Travesseres - Cerdanya.

Orenetes dibuixant el cel arran de teulades, caps i camps.
Voltors dibuixant el moviment de l'aire a les altures.
El Cadí-Moixernó retallant l'horitzó.
Pedres plenes d'històries.
Portes antigues guardant secrets.
Panys plens de màgia.
Núvols apaivagant la intensitat del sol.
I una família celebrant aniversaris, estrenyent lligams i presentant als nous membres.

núvols ...

Aquest matí, anant cap a girona, m'he encantat mirant el cel. De fet, ara que hi penso ho faig sovint. Però avui hi havia núvols curiosos dibuixant formes.
Hi he vist:
- una A immensa.
- el cap d'un drac.
- un blauet que ha anat cambiant cap a colibrí...
- un centpeus.
Quatre coses allà on normalment només hi veig núvols.
Recordo una vegada, al poble, una gran fletxa assenyalant l'Empordà. I tret d'aquest record, d'una tardor no gaire llunyana, no en tinc cap més d'aquest tipus.
Potser per això faig aquest post, per tenir-ne algun altre...

visió perifèrica ...

T'has girat dissimuladament per mirar què llegia. Suposo que no t'ha sorprès veure que he obert el diari i he anat directament a llegir 'El nou'... o potser sí, no ho sé.

L'altre dia em vaig girar jo, sense dissimular gens, es podria dir que bruscament. I em vaig posar a escoltar la conversa d'una manera quasi insolent, almenys és el que podria semblar. Però no, més que escoltar et volia mirar. Cosa que no he fet tots els altres dies que t'he vist, mirar-te.

Ahir al vespre, vaig intuïr un somriure quan vaig arribar i vas seguir-me amb la mirada, també dissimuladament.

Avui t'has girat expressament i m'has somrigut amb una ganyota divertida.

Després, aquest vespre, sé que tindré vergonya.


Imatge: El Foll de Picasso _ Barcelona 1904

apunts [12] ...

Un bateig en petit comité.
Emocions contingudes que al final rodolen galtes avall en forma de llàgrimes.

Hi ha moments en que l'enyorança de la iaia és tan gran que no sé com gestionar-la.
Hi ha moments en que m'he de mossegar la llengua quan el meu cervell li envia l'ordre de fer una pregunta concreta. M'ha passat vàries vegades, però mai havia estat tan a punt de deixar-la sortir com quan vam arribar al restaurant: On és la iaia?
No puc negar que jo, escèptica com sóc, notava que hi era.

Hi ha dues preciositats que han après a somriure i només de recordar com ho fan somric àmpliament.
Després del miracle de la vida, hi ha el miracle del somriure.

Maig, temps d'aniversaris i flors. Temps de fotos. Aquest any no podré gaudir-ne cap cap de setmana, però penso aprofitar les 3 hores del migdia al màxim.

A vegades el meu narcís està tan ufanós que s'atreveix a fer coses com aquesta. I encara em sorprèn més quan les ensenya, encara que sigui amb una barreja d'orgull i vergonya, molta vergonya.

Un sms quan estic acabant de dinar. És a Girona i em proposa de conèixer-nos i fer un cafè. No m'hi puc negar, per res del món. L'Hypatia és tan maca!!! Gràcies ;*)!

jana i arnau ...

les paraules moltes vegades són sobreres...