#1302

setze ...

Si dormo més semblaré una marmota. O potser guix. El cas és que dormir no em fa descansar i em desperto cada vegada adolorida i aixafada. Ja no tinc febre, però haver perdut dos quilos en un dia i mig m'està pesant massa. #Paradoxa.

Realment dormint tant semblo en Pèsol, que s'hi passa tot el dia i bona part de la nit. I quan no dorm pretén que jugui amb ell i jo no puc amb la meva ànima.

Setze són els escalons que separen el pis de baix del de dalt i viceversa i ara, aquests setze escalons, em deixen sense alè. 'Així fas fons' m'ha dit la meva germana quan li he comentat que em cansava més pujant a dalt que pujant el Pic de la Dona.

I mentrestant no dormo em queixo i llegeixo una mica i bec tan com puc.

Menjar no gaire, gràcies.

Demà hauré de buscar l'home dels nassos per casa.

Una manera com una altra d'acabar l'any.

Setze són els dies que em falten per canviar-lo.

santestevegloriós... [!]

Us explicaria el matí d'avui; el fred revifant-me a primera hora; les fulles i herbes gebrades partint-se sota els meus peus; les disputes ocellaires a la menjadora del pati del meu germà; el pit-roig que ha vingut fins a la finestra per xafardejar a dins; el riu tranquil i musical; el sol jugant a fer ombres; les catifes de fulles seques, humides un cop desglaçades, amortint les nostres passes; el vol d'un bernat pescaire; les corredisses d'en Panxo al costat del riu; el te i el cafè compartits... Us ho explicaria, però no tinc paraules ni esma per fer-ho.

sobreviurem ...

(...)

Natanael, me gustaría darte una alegría que no te hubiese dado todavía ningún otro. No sé cómo dártela y, no obstante, poseo esa alegría. Quisiera dirigirme a ti más íntimamente que como lo ha hecho todavía ningún otro. Quisiera llegar a esa hora de la noche en que sucesivamente habrás abierto y luego cerrado muchos libros, buscando en cada uno de ellos más de lo que te haya revelado; hora en la que esperas todavía; en la que tu fervor va a convertirse en tristeza por no sentirse sostenido. Sólo escribo para ti; sólo escribo para esas horas. Quisiera escribir un libro del que te pareciera ausente todo pensamiento, toda emoción personal, en el que no creyeras ver sino la proyección de tu propio fervor. Quisiera acercarme a ti y que me ames.

La melancolía no es sino fervor recaído.

Todo ser es capaz de desnudez; toda emoción, de plenitud.

Mis emociones se han abierto como una religión. Tal vez comprendas esto: toda sensación es de una presencia infinita.

Natanael, te enseñaré el fervor.

Nuestros actos se ligan a nosotros como su fulgor al fósforo. Nos consumen, es cierto, pero nos dan nuestro esplendor.

Y si nuestra alma ha valido algo es porque se ha quemado más ardientemente que otras.

Yo os he visto, grandes campos bañados con la blancura del alba; lagos azules, yo me he bañado en vuestras olas y que cada caricia del aire riente me haya hecho sonreír es lo que no me cansaré de repetirte, Natanael. Te enseñaré el fervor.

Si yo hubiese sabido cosas más bellas son ésas las que te habría dicho; ésas, por cierto, y no otras.

No me has enseñado la sabiduría, Menalcas. De ningún modo la sabiduría, sino el amor.

(...)

Natanael, que cada espera, en ti, no sea ni siquiera un deseo, sino sencillamente una disposición para la acogida. Espera todo lo que viene a ti; pero no desees sino lo que viene a ti. No desees sino lo que tienes. Comprende que en cada instante del día puedes poseer a Dios en su totalidad. Que tu deseo sea de amor, y que tu posesión sea amorosa. ¿Pues qué es un deseo que no es eficaz?

¡Cómo, Natanael, posees a Dios y no te habías dado cuenta de ello! Poseer a Dios es verlo; pero no se le mira. Y tú, Balaham, ¿no has visto a Dios a la vuelta de algún sendero, al detenerse tu asno ante Él? Porque te lo imaginabas de otro modo.

Natanael, sólo a Dios no se puede esperar. Esperar a Dios, Natanael, es no comprender que lo posees ya. No distingas a Dios de la dicha y pon toda tu dicha en el instante.

He llevado todo mi bien en mí, como las mujeres del pálido Oriente llevan consigo su fortuna completa. En cada pequeño instante de mi vida he podido sentir en mí la totalidad de mi fortuna. Estaba formada, no por la suma de muchas cosas particulares, sino por mi única adoración. He tenido constantemente toda mi fortuna a mi completa disposición.

Contempla el atardecer como si el día debiera morir en él; y la mañana como si en ella nacieran todas las cosas. Que tu visión sea nueva en todos los instantes. El sabio es el que se asombra de todo.

(...)

Los Alimentos Terrestres _ André Gide

canvi d'estació ...

Hivern.

Busco, sense gaires ganes, una foto per posar a la capçalera del bloc. Les poques ganes es reflecteixen en el fet de que no en trobo cap. Però només és una excusa per poder posar la mateixa que l'hivern passat. M'agrada, no puc fer-hi més. Qualsevol altra foto al costat d'aquesta em sembla poca cosa.

Haiku.

Aquesta vegada acompanya la foto un haiku d'un amic, en Buk. Un dels que ja tenia marcats al seu llibre 'Paisatge Trèmul'. Si no el coneixeu us recomano que visiteu el seu bloc. Realment és una delícia.

Poesia.

A Abu Bakr al-Balagi devem els judicis doctrinals del Llibre dels Escollits, els quals es resumeixen en la guia de cinc braços.

El primer: "Fes del teu pensament i de la teva paraula un exercici perfecte de doma, on cavall i genet siguin una sola cosa."

El segon: "La poesia es compra, però un Escollit no es ven."

El tercer: "No visitis la poesia massa sovint, perquè acabaràs, com en la brega d'amor, cansant-la i cansant-te. El misteri és enemic irreconciliable de la repetició."

El quart: "No confonguis la realitat de les coses amb la poesia. Una futilitat rimada és doblement condemnable."

I el cinquè: "L'or de l'esperit és fill d'un cor sincer i d'una ambició resignada."

Llibre de la Frontera _ De Musa ibn al-Tubbi

teràpia al paradís ...

Hi ha llocs en els que només t'hi pots sentir bé, on només et pots sentir bé.

Mallerengues, pica-soques, pit-roigs, pinsans, corbs... i un aligot quasi a tocar.

Recolzar l'esquena a l'arbre, tancar els ulls i notar l'energia.

Vet aquí una de les millors teràpies.

vent del nord ...

Continua bufant la Tramuntana i la sensació de fred es multiplica. Una multiplicació que esdevé una resta de 4º. Les matemàtiques són curioses.

Quin dimecres tan dimarts avui.

Avui he tingut tanta fred que les llàgrimes em sortien pràcticament sòlides.

Quants tipus de fred hi deu haver?

Dos nusos a l'estómac. I difícils de desfer.

Però no pas impossibles.

Avui estic massa cansada per explicar-ho. Fins i tot estic massa cansada per explicar-m'ho a mi.

Convé que plogui. Convé molt.

M'agrada posar-me la bufanda i el gorro.

Després de fer més de mig camí cap a casa amb el cap cot he trobat un haiku.

Alço el cap

i entre els llums del carrer

trobo la lluna.

Què faria jo sense la lluna?

angoixa ...

Estava somiant una cullonada ridícula, però molt è? no us ho podeu pas imaginar. Era una mena de surrealisme cutre rotllo pel·lícula de Leslie Nielsen. Amb el que detesto jo el cine d'aquest home. Realment m'estava empipant per perdre el temps d'aquesta manera. Sempre que sóc conscient d'un somni ha de ser tan refotudament absurd? A vegades m'esforço i em desperto, remugo, deixo anar quatre renecs i m'hi giro. L'endemà ja no sé ni si he somiat.

Però aquesta nit ha anat diferent. Quan l'empipamenta ja començava a ser considerable m'he trobat tancada. Les parets eren gruixudíssimes, les obertures petites i enreixades. La foscor contrastava amb la llum de fora. El lloc era rònec i mort. A fora tot era bonic i la vida es movia constantment. He començat a buscar una manera de sortir, una porta, una finestra i res. L'única comporta que es podia obrir deixava entrar aigua a raig. Convençuda de que només podia ser alliberada des de fora m'he apropat a les obertures i he començat a cridar a la gent que passava per fora. Ningú em sentia, ningú em veia. He cridat i he picat. Res. He passat de 'socors' a 'socorro' i a 'help' per si era que no m'entenien. I res. I m'estava quedant sense aire... i m'estava quedant sense veu i... suposo que, en alguna realitat paral·lela, encara hi sóc.

Sona Waiting for nothing _ Sparklehorse

fragilitat ...

A vegades la confiança és tan fàcil de trencar com la capa prima de gel que el fred crea en l'aigua quieta.

A vegades només cal trobar una carta escrita fa més de sis anys i que no vas enviar mai. Tampoc recordaves haver-la escrit. Llegint-la ara amb prou feines recordes què senties. I el que recordes no era de quan escrivies la carta. Mare meva, quanta desesperació en una cara de foli. Segurament per això mai va ser enviada.

Puc dir que l'orgull em va salvar?

També podria dir que vaig sortir-ne sencera i seria mentida.

Vaig haver d'aprendre a tornar a viure, ho sé. El que no sé és si he viscut gaire i em sembla que val més no pensar-hi.

Vaig aprendre a no confiar més enllà del que és raonable. Mai més enllà.

I també vaig aprendre a no esperar res, absolutament res. De ningú.

Però a vegades em trobo que desatenc allò après i espero alguna cosa. Mal fet. Per sort aterro ben aviat i accepto el que hi ha amb agraïment. O almenys ho intento.

Qui diu agraïment diu frustració, és clar.

És curiosa la manera de com ens creem la nostra pròpia presó. Com alcem muralles que creiem insalvables i com es trenquen amb un sol bufet.

Qualsevol llop s'avorriria al veure que amb mig alè ho tomba tot.

Deu ser que s'acosta Nadal, tot i que aquests últims dies m'he descobert anhelant l'esperit nadalenc que altres vegades he odiat.

Deu ser que s'acosten alguns aniversaris.

Deu ser, deu ser... el txa-txa-txà.

somiaré que t'estim ...

Ahir vaig passar la tarda jugant amb una petita dictadora encantadora, la Jana.

Quan una coseta tan remenuda (tot i que per l'edat que té és altíssima) busca refugi en els teus braços hi ha alguna cosa a dins que es trenca o que es desfà o que es destensa o...

Hi ha confiances cegues que afalaguen i alhora espanten.

Ahir al vespre finalment vaig tenir temps d'acabar la nina. I el proper dia que hi hagi la Jana 'a nina seue aquí a cotat de la Jana' i farà companyia als 3 gats, al conill, a la nina, als dos ossos, al nino, a la 'tota' gran, a la 'tota' petita, a la Neus, a la Lena (Magdalena), a l'avi Pepet (besavi), a l'Oque tushtush, a la iaia Càmen, als 'acants' i a qui sigui que hi hagi a casa. I tots contents d'acatar les seves ordres. Almenys de moment.

'Jana, va que marxem'

'No, em quedo aquí'

I quan va sortir de casa el primer que va fer va ser buscar la lluna.

Jo avui m'he despertat cantant aquesta cançó: Sospira sa lluna.

shooting star ...

Hi ha dies llargs i esgotadors que sembla que concentrin setmanes en només 24 hores. Fins les 8 del vespre tot és una molèstia, tens la pell extremadament fina i totes les gotes fan vessar el vas, fins i tot la primera.

A les vuit i cinc minuts del vespre, amb la fresca de desembre amanyagant-te la cara, tot pren un altre caire al descobrir la lluna al cap del carrer. T'ha semblat veure-la només de sortir a fora i no t'has pas equivocat ben gota. És la lluna i és preciosa i t'arrenca un dels pocs somriures sincers del dia.

El viatge de quasi una hora fins el poble passa ràpid quan es fa en bona companyia i amb uns bons riures. Molt de riure, d'aquell que t'engrescaria de mala manera i no podries parar. Una hora de ser tu mateixa sense cap censura.

I just quan enfiles el carrer de casa veus un estel creuant el cel i, per increïble que et sembli, per sorprenent que sigui, comences un desig... però no l'acabes. S'ha d'anar amb compte amb el que es desitja.

Tot i que ara m'adono que més que un desig ha sigut un pensament.

Torna-la a tocar Dylan...

amb el vent en contra ...

Se m'escolen els dos últims dies del pont entre punts de ganxet, passeigs, l'Arnau, la Jana i lectura. Cal mencionar les fotos?

Llegeixo 'Contra el vent del nord' de Daniel Glattauer mentre maleeixo el vent de ponent. L'Emmi, la protagonista de la novel·la no m'agrada. La història sí perquè em fa recordar coses que enyoro. Ella no, potser perquè em fa recordar coses que van passar fa temps. Ja ho té això el vent de ponent, porta maldecaps innecessaris. N'hi ha que es poden controlar amb analgèsics i n'hi ha que s'han de deixar passar.

Us he dit que el meu nebot es diu Dani? La tortuga és per ell.

objectius perduts ...

Últimament no tinc gaire sort amb els meus 'objectius' fotogràfics. No pas amb l'instrument sinó amb allò que vull fotografiar. La setmana passada no vaig poder atrapar amb la càmera la cardina blanca. Avui ja no hi era. Ahir amb prou feines vaig poder 'caçar' un parell de fulles que, a última hora de la tarda, encara romanien cobertes de gebre. Avui no hi havia gelada, ahir va començar a bufar vent i es va ennuvolar. Dels 2ºC que teníem a les 8 del vespre vam passar a més de 6 a quarts de 12 de la nit, just quan me n'anava a dormir. Ja vaig saber que el que havia vist el meu germà aquell matí, el paisatge cobert d'una capa de gebre preciosa, jo no el veuria.

De totes maneres no em queixaré. M'he pogut passejar i he pogut fer altres fotos.

I, a més, he vist un durbec, un tord ala-roig, un aligot, una griva cerdana i un falcó pelegrí. A més dels pit-roigs, gratapalles, pardals xarrecs, verdums, pinsans i altres.

Les fotos són totes d'ahir a la tarda menys l'última que és d'aquest matí.

Hauré d'acostumar-me a no plantejar-me segons quins objectius i acceptar el que em vagi trobant.

Escoltant Boats and Birds de Gregory and the Hawk

mitja lluna ...

He sortit de casa amb les dues càmeres, l'objectiu de 200, el petit de recanvi, el trípode i moltes ganes.

El trípode s'ha quedat al cotxe juntament amb l'objectiu petit.

El nen, el meu germà, anava amb el telescopi terrestre i la càmera petita.

Avui tocava fer digiscoping.

El repte del dia era 'capturar' una cardina albina.

Era preciosa, l'he vista un munt de vegades a través del telescopi i dels prismàtics. L'he vista volar, pasturar i ressaltar enmig de fulles seques.

He tingut La Foto a les mans i l'he cagada.

Al final però he caçat una mitja lluna.

dead man ...

The ancient tradition that the world will be consumed in fire at the end of six thousand years is true;

As I have heard from hell.

The whole creation will be consumed, and appear infinite and holy, where as it now seems finite and corrupt.

This will come to pass by an improvement of sensual enjoyment.

If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is, infinite.

Hi ha guitarres que et salven la vida... més o menys, tampoc cal exagerar.

O potser sí.

Us recomano la pel·lícula, de Jim Jarmusch, i la banda sonora, de Neil Young.

Imprescindibles per sobreviure... ja torno a exagerar.

O potser no.

mirant cels ...

Són les set quarts de vuit del matí. Fa fresqueta, 9º més o menys. Estem passejant la mare, la Sula i jo. El sol encara no ha sortit i el cel és un espectacle impressionant. Sempre el mateix paisatge i mai és com la vegada anterior. Comença a bufar el vent i la roba ja no serveix de gaire res, doncs traspassa totes les capes fins arribar arran de pell. Ni miro on poso els peus, només tinc ulls pel pinzell que dibuixa foc al cel.

Quan ja tonem cap a casa (moment de la foto) el vent bufa arriat fent volar les fulles seques talment com si es tractessin de flocs de neu.

Dotze hores després torno a ser al mateix lloc. Allà on al matí hi havia foc, ara hi ha núvols petits perfectament perfilats sobre el fons negre amb la lluna de mestressa del cel. Som la Sula i jo. Ella té fred i jo també però diria que ho porto millor. Després d'haver fet el que havia de fer ella, regar quatre plantes i abonar-ne només una, caminem una mica més per acabar d'aprofitar la sortida. Mentre es para per ensumar vés a saber què, jo alço el cap i començo a comptar estrelles -se'n veuen poques amb aquesta lluna tan esplèndida-, busco constel·lacions, contemplo la lluna, admiro Venus i quan abaixo un segon el cap per controlar la Sula, me la trobo asseguda esperant que deixi de badar. Tot seguit s'aixeca i em porta cap a casa.

certesa ...

En Gabriel m'estima.

#1285 ...

Aquest és el post núm. 1285. Fa dies que em pregunto si n'he de fer més o si cal fer-ne més. He obert la pantalla de 'nova entrada' un munt de vegades. He escrit mentalment un munt de posts. He volgut explicar pilons de coses, fins i tot les he explicades de cap a cap i les he esborrades tot just acabar. Ja no comento als altres blocs com feia abans, cada vegada em costa més. Els vaig llegint i també obro la pantalla dels comentaris, però les paraules no volen fer el camí que hi ha entre el meu pensament i la punta dels dits.

Després hi ha els blocs que em són imprescindibles. Que llegeixo i comento sempre, o quasi sempre. Hi ha dies en què tampoc sóc capaç de trobar paraules per ells. Però hi ha dies en què en els comentaris que hi faig o faria, em veuria capaç d'expressar tot el que no em surt quan sóc aquí.

No cal que em deixeu comentaris dient que no tanqui el bloc ni que no l'abandoni ni tot això. Primera perquè si volgués fer-ho no us faria cas. Segona perquè no tinc pas cap intenció de tancar ni abandonar res.

Només necessitava explicar perquè no rondo gaire per aquí últimament. O de disculpar-me si és el cas.

Hauré de buscar, altra vegada, les paraules perquè aquesta enyorança que sento no sé si és d'elles... o de la pluja o de què.

apunts [20] ...

L'altre costat del paisatge en el viatge d'anada no té tant d'encant, exceptuant l'arribada a la Garrotxa.

El riu és diferent després de la riada de fa un mes, més o menys, i els Ponts Petits ja estan arreglats.

Ajudem a incorporar-se a un parell d'arbres de ribera, de tronc prim i flexible, que romanien ajaguts degut al pes de la brossa que el riu va deixar reposant, de mala manera, a les seves branques.

Diumenge al matí, quan passaven pocs minuts de les 6, una òliba.

Silueta blanca, elegant i silenciosa, sobre fons negre. Un altre, l'enèssim, haiku pendent.

Un esplugabous, tres cornelles, dos picots verds, pinsans, pit-roigs, mallerengues, un martinet blanc, un bernat pescaire, quatre aloses, set ànecs collverds, una cotxa fumada, uns quants estornells, gaigs i garses... me'n deixo més d'un, segur.

Saltar del llit quan encara és negra nit per veure sortir el sol des d'un indret privilegiat i trobar-se amb la boira embolcallant tot el paisatge. També plovia. No vaig saber-me sentir decebuda en cap instant.

Allargar l'estada a causa d'un refredat i deixar la Garrotxa tot veient com surt el sol.

A vegades et sents a casa sense ser-hi i viceversa.

vigília de novembre ...

october road ...

Girona.

A les nou del matí sembla una ciutat fantasma. No corre ni una ànima.

Montfullà.

Les heures de la sèquia ja llueixen el vestit de tardor.

Bescanó.

L'esquelet d'una heura al capdamunt d'una paret molt alta.

Els arbres de la rotonda són fets de d'or i aram.

Vilanna.

Una cuereta torrentera vola per damunt la sèquia.

Un corb marí es neteja al Ter.

Bonmatí.

El Ter és un espill impressionista perfecte.

Anglès.

Veig la lluna quan fem dues corbes molt tancades cap a l'esquerra.

La Cellera.

El tapís tardorenc es comença a insinuar a Puig d'Afrou.

Un gat negre i tres pensaments. Un, dos i tres.

Pasteral.

Silenci, quietud, espai, llum.

Amer.

L'últim escull abans del paradís, una promesa del que hi ha rera les corbes.

La Garrotxa.

Arribo a casa després de quinze dies, el paisatge ha canviat i està preciós.

Corpresa és la paraula que ho engloba tot.

apunts [19] ...

matins d'octubre

A primera hora la lluna, que comença a minvar, està mig difuminada en el cel d'un blau tan clar que no és ni blau, és quasi blanc.

Pantalons de pana, gorros, bufandes i guants. anoracs i abrics gruixuts.

Com anirà vestida aquesta gent quan faci fred de debó?

El vent esquivant la roba i arribant al moll de l'os. És fred, és revitalitzador, és una contradicció. No puc evitar sentir-me bé, viva mentre m'esvalota els cabells, els pensaments i els sentiments. Em sento viva quan bufa la Tramuntana, jo que no sóc d'una terra de vents. Anhelo la pluja, les boires, el temps humit i gris i alhora gaudeixo del vent que neteja i deixa el cel blau cel.

El vent... és com l'amor?

He vist peixos al cel, també submarins, romans, un bosc i un mar d'ones gegantines.

un dia a twitter ...

bon dia, 7º ... i ........ DIVENDRESSSSSSSSSS!

jo sóc jugador del Barça i torno l'Audi

tot plegat és un joc de despropòsits

iForis! (Aplicació garrotxina per a mac. #miccionari @miccionari cc: @jordigran ;-P)

i tampis!

he trucat a un client al mòbil, és a Panamá... em sembla que l'he despertat :P

acabaré la setmana emprenyada i segurament tindré un cap de setmana sense bosc... m'estic deprimint.

#sandrodimissio RT @McShuibhne: Y la bajada de pantalones del Barça ante la Casa Real, para enmarcar en la historia del club

aviat ens fotran a la presó preventivament per si mai ens vingués l'acudit de delinquir. #canon només a particulars

a passar la tarda tan bé com es pugui... fins les 8.

Xavier Caño Tamayo: La dictadura financiera

em pregunto quanta gent s'haurà llegit 'La vida i la mort d'en Jordi Fraginals' de Josep Pous i Pagès #lamemòriajugasola

escoltant The Animals

10 respiracions profundes a cada hora... he de recordar-me'n de fer-ho per no estressar-me i me'n recordo quan estic a punt de petar

respirar profundament deu vegades em posa nerviosa, és massa lent

respira! respira!

#FF @4Colors te echaba de menos!!

i surts de la feina i tens una trucada i acabes sopant amb les nenes i fas les paus amb el divendres.

avui he conegut en Pau i la Nora que naixeran aquest gener

Hi falten les respostes, preguntes, converses i RT's

el bosc ...

A casa meva tota la vida que hem anat a caçar bolets. De fet, a la Garrotxa, sempre que busquem una cosa la cacem. Quantes vegades no hauré dit allò de 'estic caçant les ulleres i no les trobo'. Però arran del programa de TV3 em fa ràbia dir que caço bolets. Sobretot perquè la gent et mira i et diu 'ara tu també en dius caçar bolets?'. I no, ara no, tota la vida n'he dit així i cansa haver de donar explicacions per una cosa que nosaltres tenim tan arrelada. Abans quan deies 'vaig a caçar bolets' et feien la conya de preguntar-te si hi anaves amb l'escopeta. Jo també l'havia feta, som així de graciosos, mira.

El fet és que tinc la sensació de que m'han robat una cosa que era molt meva.

Us he dit mai que odio el programa de Caçadors de bolets? només em va fer gràcia la primera temporada i era pels tres avis que hi sortien. La iaia em tenia el cor robat, m'agradava tant com rivia! Eren molt bons i molt fins. Aquest altre vídeo no us el perdeu tampoc! Si he de ser iaia vull ser com ella, ho tinc claríssim.

A mi no em fa res que la gent aprengui a distingir els bolets bons dels dolents. Tampoc em molesta que vagin a bosc a caçar-ne els que trobin. Però no puc amb els crits, que sembla que hi siguin sols, ni amb les deixalles que n'hi ha que s'entesten a abandonar. No us podeu pas imaginar la de gent, no pas persones, que allà on es caguen hi deixen la merda. Hi ha zones on hi ha més papers, plàstics, llaunes, ampolles de vidre, paper d'alumini, etc. que bolets, comptant tots els dolents i tot.

Potser no cal ser com som nosaltres, ni tampoc fer com fem nosaltres, però respectar el que t'envolta és el primer que s'ha de fer. Al bosc hi ha animals que hi viuen i que s'espanten quan cridem. Hi ha plantes que creixen i que no cal trepitjar ni arrencar perquè sí, perquè volem passar justament per allà i ens fan nosa.

Clar que jo em trobo sovint acariciant els arbres, alguna fulla i/o flor i fins i tot les pedres.

I aquest post no sé exactament com ha sortit ni perquè.

that great october sound ...

De bon matí, a cada revolt de carretera, el sol ens saluda passant entre els arbres. Cada revolt és una mena d'eixamplamenta d'ànima i continua creixent l'enamorament.

No hem pogut anar allà on volíem però hem salvat el matí tapant el cul del cistell amb camagrocs. Les esgarrinxades d'arítjols ens picaran durant dies però es compensa amb escreix.

Sempre que trobo rossinyols de pi recordo en Jordi i somric. Avui li he dedicat més d'un pensament mentre gaudia del bosc.

Caçar bolets i pensar en blocaires és una senyal d'alguna malaltia seriosa?

ara sí que sí que és tardor ...

matí...

becaina...

tarda...

luxe ...

Una guitarra,

el tic-tac d'un rellotge,

el ronc del gat.

amor sense reserves ...

amors profunds ...

Dia de pluges intenses, de petits diluvis universals, si entenem com a univers els carrers del meu petit poble i de goteres.

Dia de Garrotxa emplujada i d'enamoraments que no tenen fi i que van creixent. Hi haurà un límit per l'amor a la terra?

Dia de paraigües estesos i baixos de pantalons esquitxats. D'herba xopa i torrents enaigats*. De jocs infantils quan ja som adults i de passeigs ràpids mentre en Panxo llepa la pluja del carrer.

I dia de canviar l'Ella i la Dee Dee per l'Anaïs Mitchell. El jazz i el blues pel country i el folk o pel Country Folk.

*Enaigar: enaiguar en versió garrotxina, altempordanesa i baixempordanesa.

the very thought ...

Capvespre. Baixo tot xino-xano cap a sopar a casa de la M i l'I. L'aire és boníssim i fa olor de tardor. El cel cada vegada més tapat té tots els tons que van del blanc al gris. A les muntanyes, concretament al Far i al Monticalvari, hi ha núvols enganxats. Em recorden les pelusses de llana que els ramats de xai deixen als aranyoners. Faig fotos al torrent on algunes bardisses ja agafen els tons vermellosos. El paisatge, mica en mica, va deixant els verds enrere i els arbres de fulla perenne s'enfosqueixen.

Quantes vegades l'he vist aquest paisatge? Quantes vegades he resseguit el seu perfil amb la mirada? Tan aviat tinc la sensació de conèixer cada arbre com d'estar redescobrint cada racó i cada tot. Hi ha estones que em sento turista a la meva terra i dins el meu cap tot són exclamacions de satisfacció.

L'aire és fresc, fa bona olor, el cel cada vegada més tapat i el vent em porta gotes d'algun ruixat no gaire llunyà fins el rostre. Penso que és un haiku i rumio com l'escriuré. Començo a comptar amb els dits i sona el telèfon.

Em sento terriblement viva mentre responc i continuo gaudint del que m'envolta.

Ara, quatre hores més tard de tot això, sembla que vol ploure però que no s'acaba de decidir. El gat em fa companyia tot rentant-se la cara i jo em preparo per escoltar música mentre llegeixo alguna cosa. Suposo que tornaré a deixar-me acompanyar per l'Ella. Aquesta cançó m'ha estat perseguint tota la setmana...

pensament ...

Estic cansada. Avui ha sigut un dia farruc i arrossego els efectes secundaris de la visita al fisioterapeuta d'ahir. Mentre fèiem la tertúlia de cada dimarts, amb les finestres a l'Onyar obertes i amb l'aire recorreguent tot el local abans de sortir per la porta, he pronunciat en veu alta un pensament que fa dies que em ronda i que no li acabo de fer cas: m'he de cuidar més. En molts aspectes. Aviam si havent-ho dit i havent-ho escrit em faig cas.

avís!

Des que la Jana va arribar quantes vegades us n'he parlat?

Quanta bava he escampat?

Quantes paraules he re-après?

Quants noms he canviat començant pel del meu gat?

I és la filla d'una cosina que ens considera els seus germans.

Després hi ha l'Arnau, fill d'una gran amiga.

Més del mateix que amb la Jana.

Al gener dues amigues pariran.

Una espera bessonada, en Pau i la Nora.

L'altra espera un Jan.

Us imagineu com podria arribar a ser de pesada si es tractés del fill/a d'una meva germana o del meu germà?

Doncs prepareu-vos perquè el secret ja no és tan secret i el nen i la cunyada em faran Tieta la propera primavera.

Qui avisa no és traïdor.

neush ...

Volia fer tota una explicada del diumenge amb la Jana però seré breu:

Bava.

Molta bava.

Sobretot quan alterna el 'teeta' amb el 'neush'.

Sobretot quan ve tota emocionada i diu 'neush miia!'

O quan m'ensenya la senyera.

-Neush a shèia!

apunts [18] ...

A vegades em pregunto de qui és la 'culpa' de que estigui en la situació en què estic. Quanta part és pròpia i quanta del destí. Existeix el destí?

Sóc tantes persones diferents depenent de la situació que ja no sé si sé qui sóc.

Dotze nius d'oreneta sota una cornisa granate.

A Anglès se m'acaba la bateria del reproductor d'mp3. Poso la ràdio del mòbil. Catalunya ràdio, hi ha coses implantades quasi a través del cordó umbilical que no es canvien i no saps perquè. Han de ser com són i ja està.

El Suplement.

-Ets aficionada als jocs de taula o tens bona memòria?

-Alguna vegada.

El flipament.

Desconnecto de tot i faig la resta del viatge en silenci. Blaus i verds. Aviat seran blaus i ocres i vermells i marrons i ...

Arribo a casa.

Avui estic mono-temàtica, quantes vegades l'hauré posada aquesta?

un no sé què ...

Hi ha un no sé què més que agradable en el fet de despertar-te per culpa d'un soroll fort i ser conscient, al segon, de que els llamps il·luminen l'habitació, que plou a bots i barrals i que tens ganes de sortir al balcó a gaudir de l'espectacle, però la son i la complaença no et permeten moure un sol múscul. Et remous el mínim possible, t'emboliques encara més amb la vànova i somrius. Tornar-se a dormir i despertar-se de nou amb un tro et fa agrair, amb el pensament, els cicles de la natura.

'Beneïda sigui la tardor', penses i t'adorms de nou, plàcidament.

migració ...

S'acaba el dia,

aprofiten la llum

les orenetes.

pre-estrena ...

M'avanço un dia o dos... però no me'n puc estar després d'esperar-la tant.

L'estiu queda enrera...

i arriba la tardor...

La llum, les fulles

cerca dins la tardor

la papallona.

Komorebi o

ukete araware

aki no chô.

Kawaguchi Teiichi

musicoteràpia ...

Potser no és el millor quan es té migranya, però sí per eixamplar l'ànima.

all is loneliness ...

S'han acabat les vacances d'estiu i a terra ja no hi ha flors. Els teis ara no estan mai sols, durant el dia els acompanyen els sons dels infants i, quan la tarda tomba cap a vespre, els estornells es fan seves les branques i s'amaguen entre les fulles per passar la nit.

Acabo de sortir del llit només per escriure això: voldria ser un tei de pati d'escola.

meet me in the morning ...

ni pic ni ocells ...

Hauria de ser al Pirineu i sóc asseguda al sofà de casa, al poble. M'he adormit. Bé, més que adormir-me diria que ahir em vaig equivocar a l'hora de posar l'hora, valgui la redundància, a l'alarma del mòbil i enlloc de posar les cinc a saber què vaig fer. Quan ha sonat a dos quarts de sis no sabia què passava. L'he agafat i he vist que m'estava trucant el nen, no he sigut capaç de saber com respondre a la trucada. Enmig de boires morfeunianes he pogut trucar-lo jo a ell després de processar tota la informació:

M'haviad'aixecaralescincsóndosquartsdesist'hatrucatelnenetdeuestaresperant!!!

M'he vist incapaç d'aixecar-me, preparar-me l'esmorzar per endur-me, menjar alguna cosa, omplir la cantimplora, vestir-me, calçar-me, prendre'm un cafè, agafar les càmeres, comprovar que porto les bateries de recanvi... en menys de cinc minuts.

-T'has adormit?

-eeee... ostres, no he apuntat bé l'alarma... eee a quina hora havíem quedat?

-fa cinc minuts (i el sento trastejar per casa seva, segurament posant les coses al cotxe)

-eeeeeeee... ostres!

-així què? véns?

-ummmmmm... no, no sóc capaç d'estar a punt. Ja em sap greu.

-no passa res.

-que vagi molt bé

-fins després!

Diria que la conversa ha sigut així, no en puc donar fe, hi era però no hi era ben gota. L'ull esquerre m'estava demanant a crits dormir més hores i tot i que n'hi he donat cinc més (això és un escàndol dels grossos, he dormit 11 hores més o menys) encara es queixa una mica.

aquest post té un aire a 'mi querido diario...' que fot mitja angúnia.

la vida és un mar ...

Posem-hi que la vida és un mar. Un mar immens i esvalotat. Algunes estones però se'ns mostra calmat i fins i tot ens sembla petit i amable. No ens enganyem, les corrents subterrànies són un fet i per més que la superfície sembli llisa com el vidre millor polit les profunditats amaguen solcs i trampes.

Algú ha vist mai el mar quiet? és un moviment constant. Corrents, marees, onades...

M'estic embolicant de mala manera, em falten paraules, metàfores, saber-ne.

Tot plegat per dir que els amics són les illes que eviten que els nàufrags ens afoguem.

nit de llampecs ...

plou i fa sol ...

Després d'un dia ploraner n'ha vingut un de guerrer. Molt millor, on vas a parar!

Aquest migdia m'he ben passejat sota una pluja lleugera i sota el sol.

Primer una cosa i després l'altra. Si hagués sigut tot plegat m'hauria hagut de pentinar i em sembla que fa dos mesos que no ho faig... o més.

PLOU I FA SOL _ Miquel Martí i Pol

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,

al cel triomfa l'arc de Sant Martí,

el món fa la rialla entre boirines

i el verd és més lluent i el groc més fi.

Plou i fa sol!, una alegria nova

xiscla i s'ensenyoreix del pensament,

i el poble vell, estès tal com la roba,

comença a retrobar-se lentament.

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,

plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,

plou i fa sol, les bruixes es pentinen...

I el vent manyac s'emporta la cançó

Ara mateix estic terriblement contenta.

Muntanya russa mode [on]

cansada ...

Dilluns, migdia-tarda...

i em sento terriblement cansada.

Putes hormones, n'hi ha un tip...

avui només ploraria.

secret ...

Tinc un secret... oh!

dia #20 ...

-Ripollès. 9:13 am.

Tenim els dos cistells plens (el meu no gaire) dins el cotxe. El nen guaita ocells, jo guaito el paisatge i algun ocell. De tant en tant creuem una frase. La resta de temps el silenci l'omplen les esquetlles i els mugits de les vaques, les cigarres, les converses dels ocells...

Fa sol i més enllà la vall resta amagada sota un mar de boira.

-Ripollès. 10:00 am.

Uns quilòmetres més enllà.

Hi ha cotxes, aquí sempre n'hi ha. Les vaques jauen i prenen paciència amb les mosques. Baixem del cotxe amb la intenció de mirar si trobem algun altre bolet. Abans però, mirem enlaire per si veiem algun bitxo migrant i comença el festival. Bolets? hem vingut a buscar bolets? i ara!

Ens passem més de tres hores mirat enlaire i veient com els aligots vespers s'enlairen fent cercles fins a trobar una tèrmica i poder seguir el corrent d'aire en direcció sud. En comptem 208, en grups de dos fins a 40 i amb algun que vola en solitari.

Els voltors ressegueixen tot l'horitzó sense batre les ales en cap moment. Passen i tornen a passar aprofitant els corrents d'aire.

Veiem milans negres, falciots i orenetes. Pinsans comuns i borroners. L'àguila marcenca, una calçada. Cotolius, mallerengues, mosquiters, escorxadors, còlit gris, pit-roigs. Esparvers, cornelles, aligots comuns, xoriguers...

Dos moments.

#1

-Allà, -senyalo amb el dit cap a la dreta- dos a sota el núvol. Què són?

-Pernis.

El nen els segueix amb els prismàtics. Jo miro cap un altre costat si en veig més.

-Neus...

-Mana

-Mira enlaire, aquí a sobre.

I em trobo amb 10 pernis sobrevolant-nos, amb una coreografia perfectament sincronitzada es van enfilant mica en mica dibuixant el símbol de l'infinit. Al cap de poc un milà negre s'afegeix al grup. Quan són prou enlaire i troben una bona tèrmica posen la directa i allò que eren unes aus meravelloses a les que quasi podies comptar les plomes de les ales passen a ser uns punts indefinits cada vegada més allunyats fins que desapareixen.

#2

El nen es passa el matí demanant un grup de cigonyes i que dins el grup n'hi hagi una de negra.

Quan estem a punt de marxar em diu que un moment, que s'apropa un altre grup i comença a comptar:

-Un, dos, tres... són pernis i hi ha dues cigonyes negres.

-Au va. Tira milles nen.

-Que sí, que és veritat.

-Va...

I quan li veig la cara m'ho crec.

Al final passen les dues cigonyes negres soles, elegantíssimes, precioses, ràpides.

No sóc capaç de reproduir els sons i exclamacions de sorpresa, admiració, goig, satisfacció... que vam deixar anar.

Vam marxar contents però amb certa recança. Quants ocells, i quins, passaran mentre no hi som?

dia #19 ...

Començo el dia pensant en el que vaig llegir abans d'anar a dormir.

Una miliciana republicana i el seu diari. 5 companyes infermeres, entre elles la del diari, violades i assassinades a Mallorca.

Vull tenir la capacitat de viatjar en el temps.

Voldria fer-me historiadora, investigadora.

M'agradaria poder-li donar informació a en Jaqme.

Coneixeu algun descendent d'algú de Sabadell que embarqués cap a Mallorca per lluitar al costat de la República?

Ahir també llegia com a Lugo els habitants d'un poble amenaçaven als qui tenien permís per a buscar una fossa. Volien frustrar l'exhumació dels cossos d'unes persones assassinades i enterrades a pilons. Creuen que els seus familiars no tenen cap dret a enterrar-los dignament.

Hi ha jutges que incompleixen el seu deure i no es presenten quan se'ls reclama un cop trobades les restes humanes.

No parlem de trossos de ceràmica. Ni de restes humanes d'una raça que ja no existeix i que fa milenis que es va extingir. Parlem d'assassinats. Tan se val el color de la jaqueta de la persona morta. Però si resulta que és roja sí que importa. Molt. Fins i tot m'atreviria a dir que massa. Els vestits de roig no tenen drets humans. No els van tenir en el moment de la seva mort, tampoc en tenen ara.

He llegit com algunes persones acusen als que recuperen els cossos dels morts, de posar els ossos ells mateixos abans d'anar a fer forats a terra.

En quin país vivim?

Quina societat és aquesta que menysprea fins a límits insospitables la vida?

Com pot ser que pensem que vivim en una democràcia?

Qui es creu realment que vivim en llibertat?

Podem ser lliures si quan demanem que desenterrin al nostre pare o avi o mare o cosí o marit o germà o muller... d'una cuneta per poder-lo portar al cementiri ens trobem com a resposta un no rotund?

Podem ser lliures quan el testimoni que diu on és la fossa s'ha de fer enrere perquè ha rebut amenaces?

Podem ser lliures quan els documents de les persones assassinades van criant pols perquè ningú té temps d'ordenar-los, mimar-los, cuidar-los, retornar-los, classificar-los...

Com podem trobar la gent que hem perdut?

Avui he estat tot el dia donant voltes a això.

A casa vam tenir sort, l'avi va arreplegar el tifus quan creuava la frontera amb França per fugir cap a Mèxic. El van portar a l'hospital militar i un cop recuperat, quan tothom es pensava que es moriria, li va tocar fer treballs forçats després de passar per Argelès..

Va poder tornar a casa. Les fotos d'aquella època mostren un rostre demacrat, cadavèric.

Fins fa molt poc no volia parlar de res del que va veure i viure. Farà 94 anys aquest novembre.

Jo tinc l'avi a casa. N'hi ha que encara el tenen enterrat al mig del bosc o en una cuneta.

Asociación para la recuperación de la memoria histórica

dia #18 ...

Avui ha sigut un dia complicat. D'un malestar continu i amb poques possibilitats de fer res. No he pogut llegir, no he pogut posar-me a l'ordinador a fer coses, no he pogut moure'm si no era amb suavitat, no he pogut fer ganxet gaire estona. Encara ara estar-me davant la pantalla em mareja. Ha sigut un dia feixuc, calorós, aixafador, de mal portar. I finalment ha començat a bufar vent de Ponent i ha semblat que em començava a trobar millor. El Ponent no m'agrada, però aquesta vegada l'agraeixo. Sóc un baròmetre humà.

Escric aquest post asseguda a terra al terrat mirant (quan no escric) les estrelles. Estic intentant fer una foto però no me n'acabo de sortir. Tinc tota la nit per anar-ho provant, que vol dir que m'hi estaré fins que me'n cansi. Les que porto fetes fins ara són totes per llençar, però vaja, s'hi està bé aquí. A més m'acaba d'arribar una foto molt guapa de Huelva dels meus amors madrilenys, just avui que els he escrit unes postals fetes amb fotos meves. Algú en diria telepatia d'això.

Em sembla que ara he ensopegat un bon enquadrament per la foto. Just quan el cel s'està tapant i és que durant aquestes vacances no he tingut gaire sort amb les estrelles.

Aquesta és la quarta nit de lluna. Avui l'he vista abans d'anar a dormir. Les altres vegades l'he espiada a la nit, en hores petites, quan m'aixecava per no poder dormir o simplement per fer un pipí. M'agrada veure que la nit és clara i descobrir la lluna just a l'escletxa que hi ha entre la persiana mig enrotllada i el marc de la porta.

Quatre vegades que he vist la lluna i he pensat: això és un post.

Acabo de veure l'última foto. El terrat de casa no és un bon lloc per fer segons quin tipus de fotos, massa contaminació lumínica. El vent tampoc m'hi ha ajudat gaire. Demà potser la poso, avui ja és massa tard.

dia #17 ...

dia #16 ...

Al matí ens ha visitat la Jana, la nena de la memòria prodigiosa, alta i guapa com ella sola.

A la tarda he anat a visitar a la S i a l'Arnau, el nen més preciós del poble i part de l'estranger. Un nen d'un any i mig que no calla mai.

Amb privilegis com aquests trobar-se malament és una anècdota absurda.

dia #15 ...

Hi ha una duna, sobre la duna una cadira, sobre la cadira una dona. La dona observa la platja amb uns prismàtics.

Hi ha una Ester i un Arnau, d'uns 4 i 6 anys respectivament, no penso pas que m'erri de gaire. Són germans. Juguen i riuen. Els avis els vigilen somrients. Quan l'avi s'adona que la parella que tenen davant està dormint, crida a l'Ester i li diu alguna cosa fluixet. A partir d'aquest moment, l'Ester passa i traspassa sense aixecar la veu per res i procurant passar el més desapercebuda possible mentre mira la parella de reüll, preocupada per si els molesta.

Hi ha un Nathan (foto) i la seva mare. El pare, que hi és però no hi és, totalment abstret al que l'envolta llegeix una novel·la. La mare es passa més d'una hora jugant amb el nen, fent castells, tirant petxines a l'aigua, animant-lo amb paraules, que no entenc, plenes d'alegria. A la cara, en Nathan, hi porta pintures de guerra fetes amb protector solar. Té els ulls del color del cel i del color del mar. Els cabells són del color del sol.

Hi ha un mar amb fils gruixuts de plata i un cel amb cabdells blancs esfilagarsats.

El vent és un element intrínsec a la platja de Sant Pere Pescador, com el Mugró retallat a l'horitzó, pràcticament sempre darrera un vel de calitja sedosa.

dia #14 ...

L'arnau ja diu frases senceres.

'mama bucà pitota mèda'

M'ha demanat patates (estrellitas) molt educadament.

'etelles tipau'

Ha xerrat molt, ha dit moltes paraules i molt ben dites. Però he tingut tanta feina a bavejar, feia tant de temps que no el veia i l'última vegada no estava gaire fi, que no he sigut capaç de collir-ne ni la meitat.

Avui l'Arnau estava molt content.

dia #13 ...

Don Andrés Iniesta i Luján està més murènu que jo.

4-0

dia #12 ...

migranya

Girona

dia #11 ...

hi ha dies que s'han de deixar passar

Efecte dominó - u_mä

dia #10 ...

i m'he passat la major part del dia garlant pels descosits

dia #9 ...

Feia tres setmanes i dos dies que no ens vèiem. M'ha agafat de la mà i m'ha portat fins l'escala. A Xàio. Amb la o oberta. I ha començat a pujar les escales de quatre grapes tota sola. Jo al darrera, ben a prop, per vigilar-la. Un cop a dalt m'ha ensenyat el cavalls que jo, per saber-los-hi, ja no els veig tot i veure'ls desenes de vegades al dia. Hem arribat a la meva habitació. En Pèsol estava allargant mandrosament una becaina de sis hores. Se l'ha mirat. Xàio. Amb la o oberta. I m'ha assenyalat l'armari on hi guardo un gosset petit de vellut. Li vaig deixar per jugar fa tres setmanes i dos dies.

Aquesta nena té massa memòria, he dit. La seva iaia hi ha estat d'acord.

Al fora, sota la sarment, hem començat a fer bombolles, a la Jana li agraden molt. He pensat que podria aprofitar l'avinentesa per intentar caçar alguna bombolla, em feia gràcia atrapar tots els colors que s'hi dibuixen. Quan la Jana m'ha vist aparèixer amb la càmera s'ha quedat quieta, s'ha assegut ràpidament a l'últim escaló i ha mirat l'objectiu somrient. A punt per la foto.

Mentre intentava atrapar bombolles, preguntava per en Xàio i venia corrents a mirar-se a la pantalla de la càmera. A Nena. I també controlava els moviments de l'oque (oncle) i els del pí (padrí).