Our last days as children

Quan sortint de la feina a migdia (qui diu migdia diu dos quarts de dues en el meu cas) i vaig cap a casa a dinar passo pel costat d'un pati d'escola. A aquella hora la mainada hi juga i tot són crits i corredisses i cops de pilota i salts a corda i alegria. Suposo que es podria resumir que del pati en vessa vida.
I cada dia m'hi trobo una persona adulta encantada mirant-s'ho. L'edat d'aquesta persona va variant d'entre els trenta fins la vellesa.
Em pregunto quin tipus d'enyorança els fa aturar.
La de la innocència?
La de la despreocupació?
La de l'agilitat?
La de l'alegria sense condicions?
La de la imaginació?
...

stay ...

Homogeneïtat blava trencada per la negror del vol d'un corb marí.

Entre la Cellera i el Pasteral.

apunts [23] ...

Fa dos dissabtes que l'Arnau (3 anys) em demana que vagi a fer-li companyia mentre la seva mare el dutxa.
Fa dos dissabtes, amb el cap mig cot i amb una carona tímida com poques vegades li he vist, em va dir 'Neus...  és que... jo t'estimo molt'.
Sí, em vaig fondre.

Des que van avisar de que arribava la Siberiana a mi m'ha arribat la Migranyosa. Hi ha dies que els porto prou bé, n'hi ha d'altres que no els hi porto ben gota. I tinc sort, ho sé. Podria ser molt pitjor.

A vegades em pregunto quan em sortirà una cua de gata, em creixeran els bigotis i tindré ungles retràctils.
A vegades em pregunto com seria la vida si fos com la Catwoman.
A vegades la migranya em fa desvariejar una mica.

Ahir, a can Remena, una dona molt guapa se'm va posar a davant i em va saludar alegrament. La S em va preguntar si sabia qui era i no. Tot seguit me la va presentar, era ella. I em vaig trobar sentint una barreja d'alegria i vergonya. Un plaer Joana. Em va saber greu no poder estar ben bé per tu, però ai l'Arnau... quan es tracta d'ell sóc tan dèbil!

Quan el meu nebot em mossegava la barbeta i el nas i no tenia dents feia molta gràcia. Ara fa gràcia i mal, doncs les dues dentetes de baix es fan notar. I com!
I quan en Dani em mira i somriu encara em fonc més.

Per cert... quan pensa tornar a ploure?

debilitat eòlica ...

Dissabte vaig anar a veure els efectes del fred. Siberià en diuen. Francament, jo en dic Garrotxí. Tot el que vam trobar congelat dissabte ja ho havíem vist fa un parell d'anys i abans també. Sé que en alguns llocs les temperatures han arribat molt avall, però no ha sigut el cas de casa meva (al poble). No hem baixat dels set sota zero i fa dos hiverns vam arribar durant força dies a 10 sota zero. Ha fet fred, sí. Però sobretot ha fet vent. Tramuntana i Gregal. Gregal i Tramuntana. I un cel blau i lluminós i esplèndid si t'agrada que no hi hagi mai núvols. On deuen haver anat tots els que ens tocaven? On han precipitat? Qui s'ha quedat amb la nostra pluja, la nostra neu? On són els dies grisos i rònecs? Els enyoro tant! Tanta llum em fereix la mirada. Tant de vent em fa trontollar els fonaments. Ja no sé quin va ser l'últim dia que no vaig tenir mal de cap. Avui la migranya ataca de nou i amb força. No miraré el partit, veure moviment em mareja. L'escoltaré i demà ja miraré els gols.

M'agrada el fred, però ja en pot fer menys si així ens estalviem tanta 'bonança'.
M'agrada el vent, com no m'hauria d'agradar amb el nom que li vaig posar al bloc? Però ara ja em supera. Fa dies que em supera. I això que gaudeixo deixant-lo que m'arribi fins el moll de l'os. Quasi cada dia em trec el gorro perquè m'arribi fins a tots els racons del cervell. Però que pari si-us-plau.

al bus ...

Dues universitàries que diuen 'anar al cole'.

Una que es treu les torraines i tot seguit se les estudia detingudament.

Pre-adolescents amb les hormones híper-revolucionades.

Els mateixos d'abans que s'ensenyen els calçotets.

'Les finestres de la nostra classe són tan velles que se sent el soroll del vent' _ Una de les universitàries que ho explica com si fos un fet realment extraordinari, grotesc i intolerable.

Sona 'Libiamo' de La Traviata i m'abstrec de l'interior i em perdo cap a l'exterior.

Entre Montfullà i Bescanó un corb negre sobre la resclosa.

Silenci si-us-plau. La Caballé està regnant la nit*.

Un altre corb marí sobre el mur de la canal de Sta. Anna.
Quanta elegància quan no vola. Quin negre tan intens, brillant i captivador lluint sota el sol.

Negre intens.
Brillant i encisador
el corb marí.

I amb l'Habanera* de Carmen de Bizet i Un bel di, vedremo*  de la Madama Butterfly de Puccini cantades per la Callas, em perdo definitivament en el paisatge fins arribar a la Garrotxa.

I és que des de mitjans d'aquesta setmana estic operística.

*Tots els enllaços s'obren en una finestra a part.