faves i pèsols i julivert ...

A l'hort de baix hi hem collit faves i hem baixat fins la font que hi ha al riu.

A l'hort de dalt hi hem collit pèsols, els que el teixó no s'ha cruspit abans.

Merles, gaigs, mallerengues, un pit-roig i un llangardaix que només s'ha deixat sentir.

Música. Aigua i ocells.

A casa esclofollant faves i pèsols i de tant en tant algun no arribava al cóm.

A mi els pèsols no m'agradaven. Bé, deia que no m'agradaven. Tastar-los i decidir que entraven a formar part de la meva dieta habitual va ser un tot. Ahir per primera vegada els vaig tastar tot just treure'ls de la clofolla. Avui han sigut el meu aperitiu.

Tres roses del roser de ca la Iaia són a casa. Són precioses i fan olor!

Si mai tinc un altre animal li posaré Julivert... és que fava no m'acaba de fer el pes!

El vi blanc fa dir coses d'aquestes...

lluita ...

Tocar fons d'una manera tan brusca, per segona vegada en poc més d'una setmana, no pot ser res de bo.

No estic fent les coses bé, gens bé. No puc estar lluitant contra mi mateixa constantment.

I demà tocarà somriure altra vegada.

wilconià ...

Avui tinc el dia wilconià...

companys ...

Em pensava que el meu gat no em deixaria de petja només passar la porta. Però no, em va ignorar completament fins i tot després de que anés a saludar-lo i rebregar-lo. Suposo que em castigava per haver tardat quinze dies a pujar a la Garrotxa. Més tard, sense dir res ni un sol miol, va pujar a la meva falda i s'hi va mig adormir. A partir d'aquí ja ha sigut, més o menys, la meva ombra, com si jo no hagués marxat mai. Tot igual i alhora tot diferent.

engrunes ...

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

que em duen cap a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M'arrenco el collaret d'agres estrelles

i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles

el teu destí, per fer, amb cartes velles,

un solitari nou sobre la duna.

Bruixa de dol

Maria Mercè Marçal (1952 - 1998)

re: Stacks ...

vita fugit ...

1:28 a.m.

Fa deu minuts que he sortit del llit i he vingut per tancar tots els meus blocs. I sóc tan bleda que no en sóc capaç. Només d'imaginar els crits que alguns de vosaltres em fotríeu via mail ja és motiu suficient com per fer-se enrere. Només de pensar en els comentaris que em deixareu quan llegiu això ja em foto nerviosa. I que ningú s'ofengui si-us-plau, no ho dic amb cap mala intenció. Ja sabeu que hi ha coses que em posen nerviosa.

Potser he d'allunyar-me prou com per prendre consciència de que em falla la puta perspectiva i el refotut punt de fuga, si és que només n'hi ha un. Tot i que de fugues n'hi ha per omplir un oceà.

Potser ja va siguent hora de que deixi de fugir de mi mateixa i d'inventar-me excuses per no enfrontar-me a la realitat.

Va escriure el poeta Carles Riba:

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no esculleixis

entre el vent i la flama.

Ni força, ni somnis, ni vent, ni flama, ni òsties. Només buit.

1:56 a.m.

La temptació de borrar el que he escrit és gran, però hi he caigut moltes vegades avui i ara mateix m'hi penso resistir.

Oh sí, segurament són les hormones o la puta primavera o 'èquits', però m'és igual, aquesta vegada no m'hi rebel·lo. Estic cansada. No pas prou com per no riure'm de mi mateixa, que consti.

jugarem a la wii?

-Oriol, pots tornar a posar la mà aquí, si-us-plau?
-Sí...
-Gràcies maco.

Aquesta mà em va robar un trosset (molt de trosset) de cor aquest dissabte.
El somriure de la seva germana un altre trosset.
Els seus pares, també.
De fet, ja me l'havien robat, tots quatre, fa més o menys 3 anys.

xoaniña ...

L'atraüt del riu ara ja és una remor, estic creuant el prat que separa els arbres de ribera del carril bici. El turonet que tinc davant solia estar cobert d'orquídies boscanes. Enguany no n'hi veig cap. El ramat hi pastura i s'ho menja tot o pràcticament tot. La farigola té temps de florir i aromatitzar la passejada. Just als peus del turó un punt vermell em crida l'atenció: una marieta. L'única que em trobo en el passeig de més d'una hora. El paisatge immens i preciós no em demana que li faci fotos, només que l'admiri. En canvi tinc com una necessitat malaltissa de fotografiar coses menudes, petits detalls.

tendresa ...

Hi ha uns verds nous que contrasten amb els verds perennes. La humitat, que puc olorar a través del vidre a mida que m'acosto a casa, ressalta els colors i tot el 'meu' paisatge es veu més meravellós encara. En només quinze dies ha canviat molt i me'l trobo suggerint infinitat de fotografies.

Hi ha un safareig ple d'eines del camp. Als cordills d'estendre roba les agulles s'hi fan velles sense pressa, al ritme dels elements. Encís.

Hi ha una casa també encisadora però per altres motius. És tan o més vella que el safareig... però ha viscut molt més. I jo també hi vaig viure, almenys a estones, quan era ben poca cosa i tothom es pensava que no m'acamparien. M'explica la mare que la Iaia, que era la meva besàvia, em preparava sopetes de pa quan jo comptava pocs mesos, preocupada per veure que enlloc de guanyar pes en perdia. Quan la miro m'envaeix una sensació de tendresa, enyor i tristesa. La tendresa sempre guanya la partida.

Hi ha una papallona que s'arrecera del fred i la pluja al vidre. Em pregunto si se'm passejaria pels dits si m'hi apropés...

està plovent ...

Hi ha lletres de cançons que ho resumeixen tot.