En Dani ja té un any, vuit mesos i dos dies.
Un tip de riure és aquest meu nebot.
Llest com ell sol.
Divertit, 'carinyós', mogut quan cal, quiet quan li expliques alguna cosa que li interessa, sol·lícit quan vol res, amb una memòria d'elefant i amb una xerramequeria que dóna gust.
_________________
Quarts de nou del matí.
La meva cunyada desperta en Dani que ha d'anar a la guarderia a les 9.
El paio se la mira i li diu:
-Mama... mandritis.
_________________
diumenge, 20 de gener del 2013
dijous, 17 de gener del 2013
7 i 6 // 39 i 3
Set anys i sis dies.
Vet aquí el temps que fa que vaig obrir aquesta finestra, on he procurat mirar més cap enfora que cap endins, tot i que més sovint del que voldria, no n'he estat capaç.
L'altre dia pensava si valia la pena continuar o no. Deu ser que estic en hores baixes, que quasi tot se'm fa una muntanya i que em sento més Sísif que mai.
Trenta-nou anys i tres dies.
És el temps que fa que vaig néixer, poc i molt, tot plegat. A estones massa, també.
El dia assenyalat val més no recordar-lo gaire del fracàs que va suposar, si posem com a referent les meves expectatives, tot i que tampoc esperava gran cosa. Imagineu-vos doncs com va anar.
Em quedo amb la tarda i el sopar de la vigília i el dinar i sobretaula del dia següent. Sort que amb els anys ens fem una família a mida: les amistats.
Vet aquí el temps que fa que vaig obrir aquesta finestra, on he procurat mirar més cap enfora que cap endins, tot i que més sovint del que voldria, no n'he estat capaç.
L'altre dia pensava si valia la pena continuar o no. Deu ser que estic en hores baixes, que quasi tot se'm fa una muntanya i que em sento més Sísif que mai.
Trenta-nou anys i tres dies.
És el temps que fa que vaig néixer, poc i molt, tot plegat. A estones massa, també.
El dia assenyalat val més no recordar-lo gaire del fracàs que va suposar, si posem com a referent les meves expectatives, tot i que tampoc esperava gran cosa. Imagineu-vos doncs com va anar.
Em quedo amb la tarda i el sopar de la vigília i el dinar i sobretaula del dia següent. Sort que amb els anys ens fem una família a mida: les amistats.
dimarts, 8 de gener del 2013
buscant el nord ...
S'acaba el temps i s'han de prendre decisions. Ja no val amagar-se entre llençols, abraçades felines, riures infantils, amors incondicionals, il·lusions que ja no tenen cap base sòlida i un llarg etcètera.
Ara sí que toca agafar fort el timó, deixar que el vent ompli les veles i buscar terra ferma de nou.
Ara sí que toca agafar fort el timó, deixar que el vent ompli les veles i buscar terra ferma de nou.
dissabte, 5 de gener del 2013
carta als reis...
Estimats Reis Mags,
bé, francament d'estimats no gaire, perquè les poques coses que us he demanat mai no m'han sigut concedides, el que passa és que sóc ben educada... em sembla.
Avui, vigília de Reis fa un sol esplèndid, tan esplèndid que fa calor i tot. Ho trobo inadmissible, he sortit a donar un volt aquest migdia, amb només una camiseta i un jerseiot i he tingut calor, he arribat a casa suada. A cinc de gener no hauríem de poder sortir de casa sense un bon abric, els guants, la bufanda, un gorro i un calçat ben calentó.
Dels regals no concedits anteriorment ja no cal ni parlar-ne. De fet ja no recordo què vaig demanar, només recordo la decepció al no rebre-ho. Podem aparcar el tema. El que voldria demanar avui, i més que demanar podria dir exigir, és que arribi l'hivern i si pot ser ahir millor que demà.
És molt bonica la primavera d'hivern, però només dins el poema de Joan Salvat-Papasseit. Més enllà és un despropòsit sense límits.
Servidora, de vostès no perquè encara no s'ho han guanyat, estimava el mes de gener per moltes raons, des del 2009 cap aquí m'està semblant un mes altament decebedor, trist i lamentable. Que no faci hivern ja és la gota que fa vessar el vas i és que fa molts geners que no fa hivern, massa!
Diuen que són Mags i el que jo demano no és pas màgia, és normalitat. Espero que facin tots els possibles per arreglar-ho. En cas de no poder ser, potser hauré de plantejar-me emigrar allà on no calguin miracles i l'hivern sigui hivern i l'estiu duri un sospir.
Salutacions.
bé, francament d'estimats no gaire, perquè les poques coses que us he demanat mai no m'han sigut concedides, el que passa és que sóc ben educada... em sembla.
Avui, vigília de Reis fa un sol esplèndid, tan esplèndid que fa calor i tot. Ho trobo inadmissible, he sortit a donar un volt aquest migdia, amb només una camiseta i un jerseiot i he tingut calor, he arribat a casa suada. A cinc de gener no hauríem de poder sortir de casa sense un bon abric, els guants, la bufanda, un gorro i un calçat ben calentó.
Dels regals no concedits anteriorment ja no cal ni parlar-ne. De fet ja no recordo què vaig demanar, només recordo la decepció al no rebre-ho. Podem aparcar el tema. El que voldria demanar avui, i més que demanar podria dir exigir, és que arribi l'hivern i si pot ser ahir millor que demà.
És molt bonica la primavera d'hivern, però només dins el poema de Joan Salvat-Papasseit. Més enllà és un despropòsit sense límits.
Servidora, de vostès no perquè encara no s'ho han guanyat, estimava el mes de gener per moltes raons, des del 2009 cap aquí m'està semblant un mes altament decebedor, trist i lamentable. Que no faci hivern ja és la gota que fa vessar el vas i és que fa molts geners que no fa hivern, massa!
Diuen que són Mags i el que jo demano no és pas màgia, és normalitat. Espero que facin tots els possibles per arreglar-ho. En cas de no poder ser, potser hauré de plantejar-me emigrar allà on no calguin miracles i l'hivern sigui hivern i l'estiu duri un sospir.
Salutacions.
dimecres, 2 de gener del 2013
mig minut ...
Faltaven cinc minuts per les dotze i tothom ja estava nerviós. Nosaltres acabàvem de repartir els raïms i les bosses de cotilló. Hi havia crits i corredisses. Jo estava fent l'últim cafè que, per causes que no vénen al cas, vaig haver de 'repetir'. Quan el vaig portar a la taula, ja em vaig trobar tothom mig guarnit amb les lilaines que havien trobat dins la bossa. Alguns bufaven les trompetes amb una energia tan fora mida que semblaven elefants fent una crida. El neguit de no tenir els raïms a punt i de no acabar l'any bé i encara començar-lo pitjor fregava l'histerisme. Quan faltaven dos minuts ja tots estàvem pendents de la pantalla de la televisió. No sé què sentien els altres, tampoc podria dir què sentia jo, tinc la sensació que no res.
Van començar els quarts i jo ja tenia ganes de que s'hagués acabat tanta ximpleria. Quan a TV3 tocaven la desena campanada ja m'havia menjat els dotze raïms sense cap ennuegament. Quan van tocar la dotzena els crits van omplir tot el local, els braços aixecats enlaire celebrant-ho, abraçades, petons, rialles, mirades... i enmig de tot el xivarri, enmig de tota aquella eufòria, hi era jo, sola, pensant si realment n'hi havia per tant, mig somrient mentre m'ho mirava, esperant que la S i en P acabessin d'abraçar-se, de desitjar-se un bon any, de celebrar haver-ne passat un altre, de felicitar-se per l'aniversari... per desitjar-los un bon any de tot cor.
Després vaig ser felicitada, i vaig felicitar l'any, per poqueta gent. Per sort no es va fer cap abús d'hipocresia per cap part, cosa que és d'agrair.
Uns minuts més tard, no gaires afortunadament, ja tornava a ser la cambrera i la nit tornava a ser com qualsevol altra.
Què devia durar aquella estona? Mig minut? Es pot pensar tant o tan poc en mig minut?
Jo tenia el costum de recordar-me de la gent que estimo i tinc lluny quan s'acabaven les campanades. Aquesta vegada no em va venir ningú al cap, cap nom, cap rostre, cap veu, cap persona. Em sembla que me n'he adonat ara. Més que mai vaig pensar que festejar el canvi d'any no tenia cap sentit i més que mai em vaig saber sola. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però viure la primera em va aclarir la segona. L'acceptació tranquil·la que va seguir al pensament tampoc me l'esperava, però no em va fer cap nosa.
Van començar els quarts i jo ja tenia ganes de que s'hagués acabat tanta ximpleria. Quan a TV3 tocaven la desena campanada ja m'havia menjat els dotze raïms sense cap ennuegament. Quan van tocar la dotzena els crits van omplir tot el local, els braços aixecats enlaire celebrant-ho, abraçades, petons, rialles, mirades... i enmig de tot el xivarri, enmig de tota aquella eufòria, hi era jo, sola, pensant si realment n'hi havia per tant, mig somrient mentre m'ho mirava, esperant que la S i en P acabessin d'abraçar-se, de desitjar-se un bon any, de celebrar haver-ne passat un altre, de felicitar-se per l'aniversari... per desitjar-los un bon any de tot cor.
Després vaig ser felicitada, i vaig felicitar l'any, per poqueta gent. Per sort no es va fer cap abús d'hipocresia per cap part, cosa que és d'agrair.
Uns minuts més tard, no gaires afortunadament, ja tornava a ser la cambrera i la nit tornava a ser com qualsevol altra.
Què devia durar aquella estona? Mig minut? Es pot pensar tant o tan poc en mig minut?
Jo tenia el costum de recordar-me de la gent que estimo i tinc lluny quan s'acabaven les campanades. Aquesta vegada no em va venir ningú al cap, cap nom, cap rostre, cap veu, cap persona. Em sembla que me n'he adonat ara. Més que mai vaig pensar que festejar el canvi d'any no tenia cap sentit i més que mai em vaig saber sola. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però viure la primera em va aclarir la segona. L'acceptació tranquil·la que va seguir al pensament tampoc me l'esperava, però no em va fer cap nosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
