vals d'automne ...

Ballem?

firaire ...

Demà m'estrenaré com a firaire. Al poble, que celebrem la festa de la Sta. Espina, fem una fira de la fusta i el bastó, o del bastó i la fusta. Vindran llenyataires a fer filigranes amb les seves serres elèctriques, gent que treballa la fusta amb les mans i en fa obres d'art, la noieta d'Olot (espero que hi sigui) amb totes les variants de xocolata hagudes i per haver i entre tota aquesta gent i d'altra hi seré jo, amb la meva paradeta de capses de fusta decorades a mà. Aviam què serà. Si veniu teniu un beure ben pagat!

(Volia posar "Un tomb per la fira" de La Salseta del Poble Sec però no la trobo enlloc, si la sabeu xiuleu-la! tarara rara ra raaaaaaa tarara ra ra raaaaaaaa tarara rara ra...)

rauxa...

En un arrenc de rauxa, il·lusió, esperança, orgull, pocavergonya i conspiracions intrínseques vàries vaig voler plagiar a la Txe Arana i em vaig retratar vestida amb l'Estelada com a brusa. Sí, portava roba interior i texans, oh!
Està clar que físicament no tenim res en comú i ella fa de molt més bon veure que servidora, però mira, m'agrada la foto.

Era el dia després de l'Onze de Setembre. El dia després de ser a Barcelona cridant INDEPENDÈNCIA!!! per segona vegada en dos anys. De saber que vivia un altre moment històric. De la primera manifestació de l'Arnau, de 3 anyets. De tornar a casa més independentista que mai. El dia després de tantes coses!
Encara em duren els sentiments que vaig recollir aquella tarda. Potser no els tinc tant a flor de pell com els tenia el dia 12, però només cal rascar una miqueta i surten amb alegria, il·lusió, orgull, esperança...

Me'n ric de les amenaces que ens cauen per tots costats.
Me'n ric dels que no són independentistes i es queixen. Fins ara ens hem hagut d'aguantar els que sí que en som i ja toca canviar les tornes.
Me'n ric de les cartes escrites per un rei que no és el nostre.
Me'n ric dels peperos aplaudint quan en Marianico el corto diu que no accepta el pacte fiscal.
Me'n ric, sí, però fluixet, perquè vull ser l'última de riure. Per riure molt millor.

Jo vull viure en un país lliure, en el meu país lliure. En la meva terra lliure.

with the rain ...

Plou poc a poc, sense pressa, amb suavitat i una cadència amable que no era present aquesta tarda. Quan s'hi ha posat ho ha fet amb pressa, com volent-se assegurar de que el lloc on precipitava no marxés a mig fer, com volent dir 'ja que em demanes tant, aquí em tens, vinga, fent-me via abans no te'n passin les ganes'. Després ho ha fet com si volgués ferir la terra, amb gotes enfurismades. Volies aigua? té aigua!. No en fas prou? doncs vinga, quatre pedres per acabar-ho d'arrodonir. N'ha deixades anar poques i durant poca estona. Certament les gotes picaven molt més fort. Però han sigut rebudes amb alegria i, seguint el joc, rebotades amb energia.
I quan ha semblat assumir que la terra no li feia cap escarafall a tot el que li rajava, quan ha vist que seguia el ritme i el joc sense por, quan s'ha adonat que l'enyor de ploure era el mateix que ser plogut, l'ha començada a tractar amb suavitat i paciència. I la terra ha respost absorbint-la profundament.

merops apiaster

Aquest any els abellerols han triat el nostre tros de cel per fer la ruta migratòria. Tota la setmana passada va ser un seguit de sentir-los passar i veure'ls. Són tan preciosos i fan tant de xivarri!

L'altre dia, mentre passejàvem en Dani i jo, en vam trobar un grupet força nombrós. Els vaig sentir abans que veure'ls, és clar. I en vaig veure una parella que voltaven prop nostre. Que macos, quins colors tan vius! 

La meva orella dreta sentia un 'bzzzzzzzzzzzzzzzzz' molest, l'esquerra els xiulets dels abellerols.

Tot d'un plegat un es va girar i va venir directament cap a nosaltres, els meus ulls ja no es podien obrir més i després de notar l'aire que movia amb el seu vol, el 'bzzzzzzzzzzzzzz' va parar i qui el feia era al bec de l'au. Em vaig emocionar, ho reconec, de poc que no deixo anar alguna llàgrima.

Mentrestant en Dani s'acabava de dormir...