udols...

Ahir vaig corroborar una cosa que ja sabia. No m'agrada el vent quan estic a dins i ell insisteix una i altra vegada a entrar per on sigui. M'agrada el vent quan volto per fora, quan travessa l'abric i s'escola pel jersei, quan m'enlaira els cabells, quan em sacseja i em fa arraulir un xic... M'agrada alçar el cap i rebre'l a la cara.
I ell no para. Udola hora rera hora. I el cap adolorit fa el que pot per no esclatar. I el genoll i el canell drets es queixen. Canvi de temps o potser més vent?

clic!

Hi ha un clic! i res no fa nosa i la vida fins i tot sembla que no pesi i sigui de bon passar. Somrius i tot és pàtria i de colors vius. Tan se val si fa sol, com si plou, com si no vol ploure.
I tot d'una un altre clic! et fa veure tots els grisos del dia, els carrers mig buits, els caps cots, la nosa aquella que fa rau-rau per dins. Et molesta que faci sol i que no plogui i encara més que no vulgui ploure. Hauria de caure mig diluvi, o tot sencer homeyà!
I hi ha dies en que aquest fotut interruptor no para. Ell es posa en off i jo el poso en on...
Ara bé, ara no, ara bé, ara no, ara bé, ara també, ara no...

blanc sobre marró ...

Un aligot,
pit blanc sobre marró,
guaita el matí.

maca? tira milles!!

El veig a venir abans de que ell em vegi a mi. Alt i guapo. Cabell curt fosc i vestit amb elegància. Porta una carpeta a les mans. Em voldrà vendre alguna cosa, penso. I no falla. Es posa davant meu i em deixa anar un Hola, maca!! amb un somriure d'orella a orella. Mig somric amb ironia. L'ha fotut al pal a la primera. Dir-me maca just avui que cada vegada que m'he vist em volia amagar. Tens un segon? és la segona frase que em diu entre somriures. Un segon passa tan ràpid que amb el No, ja n'hi he regalat dos. Maca, busquem gent calatana o espanyola que treballi i... i jo ja li dono l'esquena mentre li dic: apa doncs, que no sigui res! M'ha dit maca altra vegada??, penso incrèdula.
Fa falta alguna cosa més que ser alt i guapo i jove i dir-me maca dues vegades, per fer-me aturar enmig del carrer i robar-me temps i paciència. Massa ben pentinat i ben posat. Ha de ser tot postís per força. Ni una grenya mal posada, amb l'encant que tenen. Ni una arruga, amb lo maques que són, ni a la roba ni a la pell.

primeres cites ...

Ahir estava escoltant, com cada dia, L'ofici de viure a Catalunya ràdio. Parlaven de les primeres cites. Al principi del programa varen parlar dues coachs, dues dones. Per la veu semblaven joves.
La primera va dir que les dones no havíem de donar el primer pas, que era cosa dels homes. Que ens havíem d'esperar a que ell fes el primer pas. Que si el fa la dona, l'home perd l'interés.
La segona va ratificar les paraules de la primera esgrimint l'argument de que al regne animal, és el mascle qui pren la iniciativa. Que l'ésser humà hauria de fer el mateix. Que la dona no ha de demanar mai una cita. Que tota aquesta història de la llibertat i igualtat ha pervertit el sistema d'aparellament. És més, va dir textualment: si ets tu qui proposa la cita, referint-se a la dona, més val que no hi vagis.

Sort, sort!, que els convidats al programa no hi van estar d'acord!

I és que a vegades, i no us ofengueu eh?, els homes són tan badocs que si no fessim el primer pas les dones no caminaríem mai!

Sant Aniol d'Aguja ...

Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, migclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que n'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristallines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formaven amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermonejava matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xarrotejaven agradosament per les bardisses. (...)

Marià Vayreda (1853-1903)

Alta Garrotxa [3] ...

Comencem el dia veient un aligot aturat enmig d'un cap segat, altiu i bell. I quan arribem a l'Alta Garrotxa, un cabirol, que ha sortit d'un marge de la carretera, l'ha creuada i ha sortit per l'altra banda, ens fa pujar el cor a la boca. Arribem a anar de pressa i l'atropellem. Baixa per allà on algú possiblement hi faria escalada.
La intenció era pujar al Bassegoda, però entre mandres, pàjares i coses vàries finalment no ho fem. Ens passegem per boscos meravellosos i realment màgics. Tot el que ens envolta és bellesa en estat pur. Pocs rastres d'ésser humà descomptant les fites i les marques d'itineraris i GR's. I els pocs rastres són desagradables: restes de paper d'alumini allà on algú hi ha parat a fer un mos i un encenedor inservible acompanyat de dues burilles, allà on algú s'ha aturat a fumar. Els humans som uns irrespectuosos compulsius.
Masos immensos en runes. Camins de catifes de fulles de faig que ens arribaven a mitja cama. El cant d'un picot negre. Mallerengues cua llarga. Catifes de colors i de verd fosc. L'udol del vent entre les branques, pràcticament nues, dels arbres del capdamunt de la muntanya, semblava de lluny el soroll d'un avió.

Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d'equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l'acció traïdora i sorda de l'aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d'avencs, com badalls d'infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat.
Marià Vayreda _ La punyalada.

per sempre ...

No fa gaire que he anat a despedir-me de la Nina. Dilluns serà l'últim dia que passi amb nosaltres. Demà no sé si seré capaç d'anar-la a veure...
Semblava talment com si sabés el que hi he anat a fer. He tingut la sensació de que ella també es despedia de mi. Mirant-me amb aquells ulls tan bonics que té, movent la cua a tot drap, pujant-me a sobre i fent-me festes, com si em volgués animar i dir-me que no passa res, que tot està en ordre. Que entén la decisió presa i...
I he hagut de marxar per no fer-ne un drama.
La trobarem tant a faltar...
I aquesta pena que sento i les llàgrimes que pugui vessar tenen un regust estrany. Com si no fos lícit sentir-se així, com una mena de culpabilitat (estúpida) ... Se'm fa difícil explicar-ho.

Amb mi es queden els pilons de vegades que quan arribava a casa, quan ella encara hi vivia, em tombava a terra fent-me festes i mentre m'aguantava amb les potes a l'espatlla, immobilitzant-me, em llepava tota la cara. La imatge de quan amb poc més d'un mes corria pel pati i com li costava pujar un escalonet de quatre dits. Les passejades i els jocs... Les corredisses i esquivades als quatre cadells que l'estressaven, ostres quins farts de riure ens hi vam fer! I crec que ens va maleïr els ossos quan va veure que ens quedàvem al més tòtil i pesat de tots, en Panxo. Totes les bones estones que ens ha regalat. I amb vuit anys i dos mesos n'hi ha hagut moltes, per no dir quasi totes.

sense pena ni glòria ...

Hi ha dies que passen sense pena ni glòria. Passen perquè han de passar i s'acumulen a la llista de dies que no saps què coi fer-ne. Amb un parell de moments d'inspiració irònica. Amb enyorança de quan escrivies amb més soltesa, amb més alegria, fins i tot amb més atreviment. Un dia majoritàriament avorrit, amb somriures que s'han d'agraïr i converses de boletaires un xic malalts de bosc. I malgrat no passar res o gairebé res, arribaràs a casa amb el cap a punt d'esclatar. Tot això ho pensava jo avui tot tornant cap a casa. I resulta que just aquest dia, el gat té ganes de fer-te escoltar tot el seu repertori de miols, i quan dic tot és tot. I just aquest dia et diuen que la nostra Nina està refotudament fotuda. I les llàgrimes que voldrien sortir se'n tornen cap a dins, si-us-plau per força. Avui no ploraré. I acabes anant a dormir amb pena i gens de glòria.

Talaixà ...

I mentre passeja pels volts de la casa mig enrunada, posa suaument la mà sobre les pedres de les parets que encara perduren. Gest que no pot evitar pràcticament mai. Amb el contacte de la pedra freda contra el palmell, conté la respiració i espera, per uns segons, que li conti mil històries viscudes d'altres temps.
Les pedres sempre han triat guardar els secrets...

Alta Garrotxa [2] ...

Sadernes - Talaixà - Sant Aniol d'Aguja - Sadernes.

És impossible descriure el paisatge tan bé com Vayreda. És impossible, per mi, trobar paraules que facin honor al que han vist els meus ulls.

Catifes perfectes de verds perennes i ocres caducifolis, estroncades de sobte per parets immenses d'una verticalitat vertiginosa. Aigües cristalines que ens permetien comptar les fulles que havien decidit acabar els dies reposant sobre les roques submergides. Canvis de llum espectaculars a causa dels filtres naturals de les fulles de faig. Una terra de mil colors, ara roja, ara negra, ara de tots els marrons del món. I més que sóc incapaç de descriure.
A Talaixà, l'amplitut que ens ha mancat pujant enmig de bosc, ens apareix de sobte.
A Sant Aniol retrobem les fagedes i els ocres tornen a dominar.

Alta Garrotxa ...

Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapé de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brui. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i ençà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos lleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l'abim.

Pròleg de La punyalada _ Marià Vayreda (Olot 1853-1903)

mentidera!

Entra tota decidida perquè sap que no hi ha la mestressa i me les podrà mesurar tranquil·lament. O això és el que es pensa. Va venir temps enrera, era el juliol. Va mirar-se colors de mostra i va triar un blau-gris i un beige. Quan va tornar el mes passat, o potser era setembre, va acabar triant un gris. Per ser més exactes el Gris 171. Avui em deia que el color que té no és el que havia triat. Mentida. Però clar, no li puc pas dir tan clarament. Intento recordar-li, amablement però amb fermesa, quan va parlar amb la mestressa, quan va triar el color (jo també hi era) i quan la mestressa el va anotar en el croquis definitiu. No em deixa ni parlar i es podria dir que fins i tot em fot crits. Anem a mirar mostres de color. N'estira una i diu: "Era aquest!!" I resulta que m'ensenya el Gris 171. Amb els arguments desmuntats, malgrat no ha volgut acceptar-ho, m'ha etzibat que els tiradors tampoc eren els que havia triat. I quan li demostrem que els tiradors sí que són els correctes, ens dirà que havíem d'anar a muntar els mobles en una altra casa, que no són pas seus?
Hi ha gent realment increïble.

fotos ...

Tinc més d'un centenar de fotos per revelar, em sembla que no m'erro si dic que en són més de dues centes. Un munt d'HDR's per experimentar. Milers de fotos per seleccionar i posar en un albúm, que diu la iaia. Un altre de pendent per poder regalar. Comentaris al Flickr pendents de ser contestats... I no puc fer ben res. El temps, maleït invent, no m'arriba. Sortir de casa a 2/4 de 8 del matí i arribar-hi a 2/4 de 10 de la nit no dóna per gaire, per no dir gens. Els caps de setmana són curts per poder-ho fer seguir tot. I diumenge... ai diumenge (quina queixa tan dolça)... m'esperen els paisatges de l'Alta Garrotxa per omplir una o dues targetes amb un centenar de fotos, més o menys, cadascuna.

Puig dels Llops ...

L'aire fred ens travessa jerseis i paravents. Esvalota els cabells que s'escapen d'agulles i gomes. Recorre l'esquena amb més d'un calfred i malgrat tot no ens mana cap pressa. Esmorzem tranquil·lament, compartint entrepans, galetes i fruita. Com a germans potser mai havíem estat millor que en aquest moment.

A l'hora de reemprendre el camí, el vent m'acarona la cara i romanc quieta deixant-lo fer...

mirador ...

Inici: Collada de Bracons - 1.132m.
Puig de Tossell - 1.434m.
Puigsacalm - 1.515m.
Puig dels Llops - 1.486m.

Avui m'he empapat de bosc i muntanya. He gaudit d'un paisatge meravellós des del millor mirador que hi ha entre la Garrotxa i Osona, el Puigsacalm. Només donant una volta he posat els ulls al Canigó, al Puig de la Força de Tavertet, Montserrat i Pedraforca. La boira no ens ha permès de veure la Plana de Vic ni el Golf de Roses. Hem pogut comptar els volcans que embolcallen Olot. M'ho he passat teta caminant amb els peus coberts de fullaraca... i més coses que podria dir... però millor que us parlin algunes de les imatges, amb les que he intentat capturar la bellesa sense acabar-ho d'aconseguir.

anagrames ...

Superat el primer i el segon mareig de lletres i animada per les dues aportacions desinteressades (són desinteressades, no? jeje o us dec un cafetó?) del Gripaublau i en Xexu (molt agraïda!) ahir vaig decidir marejar-me físicament i de camí cap a casa, asseguda tan còmodament com es pot en un bus de la TIESA, vaig arreplegar les lletres de "nòmades del vent" i vaig aconseguir un parell d'anagrames. Ja us dic ara que disten molt de ser originals i fins i tot de fer gràcia.

Des del vent, mano!

Dóna-me'ls de vent!

Dolen vents de mà.

Demà, volen dents! (Xexu)

Modes d'en Valent (Gripaublau)


A algú li sobren vocals?? Li canvio per alguna consonant!

fragments ...

- Són dos coses molt importants en aquest món
- (...)
- Estimar i desitjar.

Conversa telefònica robada ahir a migdia al centre de Girona.
En l'impass realment curt entre les dues frases, vaig tenir temps de preguntar-me quines, si es referia als diners i la feina, potser. Deu ser que sóc materialista? Potser em vaig deixar influir (craso error) per l'aparença de la dona? Potser perquè jo estava pensant (cosa que sóc incapaç de recordar) en la feina? El cas és que sé que em va sorprendre, encara que només fos mínimament.
Estimar és bàsic. Desitjar ja no ho sé.

nus ...

Foto: Port de Palamós 21 abril 07 - elur

Tinc un nus difícil de desfer. Mica en mica vaig estirant algun dels fils que el componen. Però per desfer un nus no és gaire bona idea estirar res. Tampoc cal mirar tant primmiradament d'on vénen i on van. Només es tracta de desfer per tornar a refer alguna cosa amb tants de fils de tants colors. Tants colors com llum. Tants no colors com foscor.
Desfer per tornar a fer. Desaprendre per tornar a aprendre. Escriure per no dir res. Pensar per no viure. Deixar passar per no haver de pensar. Lliurar-se al son perquè demà sigui diferent... Perquè demà el nus, que ser-hi hi serà igualment, s'hagi afluixat una miqueta... només una miqueta. I aferrar-se a aquesta esperança estúpida, quan saps que qui apreta el nus ets tu mateixa.

el mar ...

Quan la pluja que arribava a cavall del vent ens ha deixat sortir un moment, se sentia un soroll constant, com un tro llunyà.

-Què és aquest soroll?
-El mar.

Realment increïble. Un calfred m'ha resseguit l'esquena.

ales ...

Per volar no calen ales... només perdre la por.