Alta Garrotxa [3] ...

Comencem el dia veient un aligot aturat enmig d'un cap segat, altiu i bell. I quan arribem a l'Alta Garrotxa, un cabirol, que ha sortit d'un marge de la carretera, l'ha creuada i ha sortit per l'altra banda, ens fa pujar el cor a la boca. Arribem a anar de pressa i l'atropellem. Baixa per allà on algú possiblement hi faria escalada.
La intenció era pujar al Bassegoda, però entre mandres, pàjares i coses vàries finalment no ho fem. Ens passegem per boscos meravellosos i realment màgics. Tot el que ens envolta és bellesa en estat pur. Pocs rastres d'ésser humà descomptant les fites i les marques d'itineraris i GR's. I els pocs rastres són desagradables: restes de paper d'alumini allà on algú hi ha parat a fer un mos i un encenedor inservible acompanyat de dues burilles, allà on algú s'ha aturat a fumar. Els humans som uns irrespectuosos compulsius.
Masos immensos en runes. Camins de catifes de fulles de faig que ens arribaven a mitja cama. El cant d'un picot negre. Mallerengues cua llarga. Catifes de colors i de verd fosc. L'udol del vent entre les branques, pràcticament nues, dels arbres del capdamunt de la muntanya, semblava de lluny el soroll d'un avió.

Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d'equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l'acció traïdora i sorda de l'aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d'avencs, com badalls d'infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat.
Marià Vayreda _ La punyalada.