#totssomGuardiola ...

"Hem caigut moltes vegades com a equip i com a país i sempre ens hem aixecat."

Pep Guardiola, Madrid 26 abril 2011.

quatre que són sis...

Quan comences a escriure fent un balanç i veus que t'acabaràs deprimint, val més deixar-ho estar i distreure's amb alguna altra cosa. Quatre fotos, que en són sis, i cap a llegir que així el cap no dóna voltes a coses que no sap. Perquè quan tot ve precedit per un si condicional és absurd malgastar tanta energia.

aleatòriament ...

Una marcenca caçant. Un tòtil acabat de sortir de la terra. Papallones alegrant el passeig. Una marieta sobre una margarita. Un camp de gallarets anhelat fa temps i que no sé com retratar un cop trobat. Orquídies, moltes orquídies, prats plens d'orquídies. Núvols grisos, blancs, negres, espessos, esclarissats, inexistents. Sol en la justa mesura. Vent. Voler fer macros quan fa vent és complicat. La Jana al parc pujant a tot el que hi ha, 'vale?' 'pujo per les escaletetes' (amb accent valencià). Girona i Geli. Dinar al Vinil. Riure. Tres i una = dos i dues. Rentar-se les mans al safareig de la besàvia. Anar a buscar a l'Arnau a la guarderia amb la seva mare, collir un angelet i bufar-lo tots dos sense demanar res. Veure la pluja de l'altra costat de la vall com si fos una gran cortina. Raigs de sol passant per entre les escletxes dels núvols arribant a casa. Abraçar a les dues Esters. Encabir l'ordinador i el gat a la falda quasi cada vespre. Veure i notar com en Dani es mou posant la mà sobre la panxa de la M. Baixar fins el riu a buscar aigua, buidar-se de tot i omplir-se de tot. Passejar-se per un prat cobert de farigola florida mentre les visions de Johanna va sonant dins el meu cap...

.

De com fer-li fotos a la primavera per treure-li els colors.

Dani ...

Tres setmanes i surt de comptes, concretament el 6 de maig. Si neix el 6 o el 7 serà el tercer de la família.

Al sis hi té a la iaia Magdalena i a la tieta Dolors.

Al set a la mare i al tiet Ismael.

Ahir el vaig anar a veure, a ell i als seus pares esclar, i li vaig demanar que em fes el favor de néixer en cap de setmana.

I és que li toca venir al món a la Garrotxa.

Quin privilegi veure el paradís només treure el nas!

bufa fort!

El problema rau en què no pots evitar desitjar.

restauració ...

Canvies la ruta per anar de la feina a casa. Trenques, encara que sigui mínimament, la rutina deixant de fer el que feies fins ara. Com si d'aquesta manera poguessis fer moure algun engranatge invisible i l'efecte papallona es fes evident, palpable. Petits canvis que no són res, que no fan res, però que ajuden a desembolicar algun nus empipador. D'altres es queden tal com estaven, com si sentissin ploure.

Quan vols adonar-te'n el vespre ha arribat abans de que sigui mitja tarda. Trona i fas callar en Dylan - quants dies fa que l'escoltes? -. Els trons s'encadenen un darrere l'altre i en fan un de llarg i sostingut. Vas de bòlit d'aquí d'allà mirant el cel i buscant qui sap què. Les gotes són immenses però poques. Trona i llampega i davant teu tens mig cel completament tapat i ennegrit i mig totalment serè i blau. Decideixes sortir de casa just quan el cel es decideix a obrir-se del tot. Quan tot ha acabat i tornes a ser a casa, busques desesperadament l'arc de sant martí. Ha de sortir per força, doncs continua plovent però fa un bon sol. I al final obtens la recompensa i no acabes d'entendre perquè tenies tanta necessitat de veure'l ni perquè no li pots treure els ulls de sobre.

I entre tot plegat caus, literalment, acabes amb el cos mig desmuntat i amb la sensació de voler deixar de jugar. I, amb veu alta i clara, dius: 'jo plego!' com quan jugàvem al pati i ens enfadàvem. Després, quan moure els braços no suposi un esforç massa gran, tocarà arreplegar els trossos i restaurar-me de cap a peus.

#haiku 04/11

Passa lleugera

l'ombra de l'ocell

sobre el blat tendre.

vull un refugi nou ...

Dissabte les orenetes competien pels nius ja fets a Anglès. I en algún punt del carril bici vaig veure una orquídea que no havia vist mai.

Ahir al matí vaig trobar una ploma de falcó pelegrí i una múrgula. Alguns en dirien atzar, d'altres fixar-s'hi. Jo en dic sort.

Al vespre, baixant a Girona, vaig veure el primer falciot de la temporada. I l'aligot que passa l'hivern prop de Bescanó sobrevolant el 'seu' camp.

Ha tornat la ciàtica i m'ha afectat l'humor.

Dedicar-se a perseguir impossibles i deixar passar tot allò que es té a tocar de les mans.

saltar sense xarxa ...

Podria explicar moltes coses. Fer un recompte de les vegades que he estat al llindar de l'abisme. Numerar de l'u a l'infinit les que he estat a punt de patir un atac d'histèria. Bé, dient infinit potser exagero una mica. Podria ordenar alfabèticament els moments plens de complicitats. Cronològicament les ganes d'emigrar. Aleatòriament els insults en grec que em vaig inventar. Per tamany les rialles i els somriures. Podria comptar a cop d'ull i fent un capmàs les paraules que no he dit...

Però d'aquesta setmana em quedo amb una frase.

"Saber que aún no somos red para el pez que pretendemos atrapar" _ Vicente Haya (Haiku-dô)