Avui he baixat al Marroc. He agafat un ferri fins a Tànger, el tren fins a Marrakech fent transbord a Sidi Kacem.
Ouzoud, Ouarzazate, Dades, Todra, dunes prop de Merzouga, Essaouira. Marrakesh. Tren nocturn fins a Tànger i ferri altra vegada.
Sembla mentida com es pot reviure un viatge llegint quatre coses (bé, més de quatre) anotades en una llibreta.
És curiós com els sons, la llum, els colors, les olors tornen a omplir el cap i els sentits.
Encara recordo com em va costar pronunciar Marrakech perquè una bona dona ens digués que sí, que si agafàvem aquell tren a Sidi Kacem hi arribaríem bé. Amb el meu francès amb accent garrotxí no m'entenia, per molt que arrossegués les erres. Em vaig haver de menjar la segona 'a' i fer un so gutural força estrany. No sé pas si em tornaria a sortir sense escoltar a algú d'allà abans.
També recordo les dues paraules que vaig aprendre quan estàvem al desert, sota la lluna plena. Lèil i guèd (les vaig escriure tal i com em va semblar que les pronunciava en Mohamed). Nit i lluna. Si hagués pogut m'hauria passat tota la nit preguntant com es deia tot en amazig.
Torno a tenir quasi tota la vida repartida en caixes i en tres llocs diferents. Casa dels pares, del meu germà i el que serà casa meva. Trobar-me així m'estressa. Si mai he de tornar a canviar de casa ho llençaré tot.
Mentre vas empaquetant coses, et trobes amb records que t'agrada reviure. Com ara la llibreta del viatge a Marroc.
També en trobes que no saps què coi fer-ne.
De fet ara mateix no sé què fer d'una enyorança que tinc de no sé què. I sé que l'he trobada enmig de les meves coses, entre les paraules escrites a Marroc i les que vaig escriure fa temps en aquest bloc.
Hauré de deixar de fer viatges al passat.
dijous, 10 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Utnoa també té aquest costum tan maco d'escriure el que li passa pel cap en una llibreteta, quan anem de viatge.
ResponEliminaDesprés, quan ho llegim, ens entra allò de l'enyor. Però, per uns instants, reapareixen bons records.
Els viatges al passat no tenim perquè deixar-los de fer. Ens els hem de mirar amb aquella distància que ens permeti destriar-ne allò bo d'allò que ens causa dolor. Perquè el que sempre ha de sobreviure és un bon record!
*Sànset*
ummm no sé si és maco o no Sànset. Saps que no vaig acabar la crònica, els últims 3 dies no vaig anotar res. Em sembla que no em van agradar prou.
ResponEliminaHa de sobreviure tot, suposo, els bons records i els que no són bons, de fet estem fets de tots dos :)
Gràcies Sànset, una abraçada!
Canviar coses de lloc no falla mai, surten records de tots els racons. Potser no tots t'agradaran, però és la teva vida, i tornar-la a viure tampoc no està malament. No llencis les coses, què faries llavors sense records? Algun dia els aniries a buscar i no hi serien.
ResponEliminaPer què no comences a fer viatges al futur?
Doncs m´has sorprès amb aquests post antics. Quines cascades, i quins haikús per copsar vivències.
ResponEliminaM´has fet pensar en el sud de Tuníssia i el Sahara. Allí, quan mirava el gran desert...se´m va posar a ploure a bots i barrals.
Amb escrits com aquests, sempre dó na gust tornar al passat.
Saps Xexu, quan vaig buidar el pis d'Olot vaig llençar coses que em portaven massa records.
ResponEliminaEls d'avui no han sigut tristos, però sí que m'han deixat un xic de recança sota la pell, què hi farem. Són part de mi, de fet són jo.
Al futur? prou feina tinc amb el present! I tampoc n'he sortit mai gaire ben parada dels viatges al futur :P
Una abraçada!
Espero que hagi sigut una sorpresa agradable Estranger :)
Ostres, no em pots dir això i quedar-te tan ample, saps? al desert i a sobre plovent?? uf...
En el meu viatge al Marroc els únics núvols que vaig veure va ser al deset, però no va ploure. Ho arriba a fer i m'hi quedo a viure :P
Gàcies :*)
Jo no he fet mai cap mudança... així com tu, vull dir.
ResponEliminaOstres, és que sonarà tan tradicional, però és la veritat... fins que em vaig casar vivia a casa els meus pares i ja feia temps que anavem estalviant per l'entrada del pis...
Quan varem tenir les claus varem començar a comprar coses i tal, però les coses venien de les botigues... de les cases respectives van venir munts de llibres i regals que ens havien fet per separat (tovalloles, plats, i coses així) però coses groses no.
No he hagut de traslladar mai cadires o prestatgeries, un llit, una estufa, perquè ens entenguem... i a Reus sempre he viscut a la mateixa casa...
Al meu germà un amic li va deixar una furgoneta i ens van portar un munt de paquets d'aquests (sobre tot llibres... fins i tot el Costumari Català haviem fet en fascicles... la Salvat de no-sé-quants-tomos) roba i coses així :-)
A Barcelona es van quedar un munt de coses que amb el temps portavem poc a poc (o no!! jejeje que ma germana encara a vegades diu "he trobat unes llibretes de quan anaves a..." "vols un jersei blau marí que teníes..."?)
Però si faig l'exercici d'imaginar el que seria traslladar-nos ara, prefereixo no pensar-ho massa perquè ufff...
De totes formes, a tu els records que t'ha portat són macos, perquè ens has pogut explicar tot això de Marroc, que jo no havia llegit el post originari :-))
Ànim, que quan ho tinguis tot ben posadet t'adonaràs que ha valgut la pena!!... Ah!! i, sobre tot, no et deixis la Grapadora!! :-PP
Diuen que anar al passat no s'ha de fer ni per agafar les coses bones, jo crec que sí, la melangia, la nostàlgia, tot això ha format part de nantros, ara a viure amb el bo dels records, m'ha agradat molt.
ResponEliminaA mi em passa una mica el mateix quan obro la caixa on tinc tots els diaris que vaig escriure des dels 10 fins als 25 anys (després vaig passar als blocs). Ara encara tinc la caixa a casa mons pares i no sé si emportar-me-la al pis on visc ara... De vegades he pensat de llençar-la, però sé que no ho vull fer!
ResponEliminaTenir les coses repartides en diverses cases és tan... desequilibrador i estressant! T'entenc perfectament! A ca'ls pares encara hi tinc tantes coses, a part dels diaris... Sempre penso que quan compri casa meva, serà el moment d'endur-me-les-hi totes, però encara no sé quan serà, això! :S
Viatjar al passat és maco, encara que sigui un passat dolorós, perquè amb el que sabem ara podem avaluar-ho des d'una nova perspectiva i pot ser que aprenguem coses que fins ara no havíem sabut veure!
Pitonets, rebuniketa! I que passis molt bon cap de setmana!
Com t'ha dit Sànset jo quan vaig de viatge també vaig anotant coses en una llibreteta. De fet és el que t'anava a dir quan he llegit el teu post però es veu que el senyor ara parla per mi.. jeje ;P
ResponEliminaA mi m'agrada, no ho deixis de fer, que redescobrir-ho després és fins i tot divertit.
per cert, en el post d'avui he utilitzar una funció d'aquella web que em vas enllaçar, no se si me n'he sortit prou bé, però s'ha intentat. Merci
utnoa
A poc a poc vaig estripant records, fotos, cartes d'adolescent. Llenço el que no m'he d'endur. No vull viure amb tant llast.
ResponEliminalo bo de les mudances és trobar coses que tenies oblidades pels racons, a mi m'agrada guardar els records, de fet llenço tan poques coses... deformació professional.
ResponEliminaDemà, gran devallada de les temperatures!! :-))
ResponEliminaummmm... és la primera vegada que llogo un pis sense mobles, Assumpta. Sempre els havia llogat moblats. Realment el que m'ha costat més ha sigut portar d'un costat a l'altre les meves coses. Llibres, estris de cuina, roba, objectes personals i coses i cosetes... sembla mentida el que es pot acumular en tants pocs anys!
ResponEliminaA la pròxima o llogo un servei de mudances o ho cremo tot XD
Ara, quan comenci a buidar caixes i a posar les coses a lloc (ja tinc tots els mobles muntats!!!) tornaré a fer neteja, suposo i tornaré a reviure moments. N'hi haurà de tots colors evidentment. :)
Un petonàs blau i un altre de grana. La grapadora la posaré en un lloc destacadíssim, només faltaria!
Ja hem desplumat 11 pericus, que passin els següents.
Demà comença el bon temps. Espero que dilluns millori i plogui molt i molt i molt! ;***
El passat, deia una escriptora si no recordo malament Isabel Allende, és l'única cosa que tenim Cesc. I té raó. El present és passat en menys d'un bufet i el futur és incert. Nosaltres som fets del nostre passat, però no ens hi hem pas de quedar. Hem d'anar-lo ampliant.
Un petó!
U! per sort no n'he escrit mai de diaria Núr! seria terrible recordar encara més del que recordo de l'adolescència, no crec que pogués sobreviure-ho! jeje
Petons i bon diumenge!
Ah aquests homes com són Utnoa! jajajajajaja
Hem d'escriure i tant! i recordar també!
he vist les fotos, molt guapes!
una abraçada!
Ramon ets un home savi i jo vull ser com tu!
Una abraçada ben forta i un petonàs ben fort!!!!!
jejejeje jo també tinc tendència a guardar massa coses, però al final he après a desprendre'm de moltes Deric :*)
Molt bonic el post i amb molt de rerafons! Jo soc partidari de no lligar-nos a res físic del passat (arribaríem a acumular tantes coses...) només al es sensacions, als records, però no massa, sempre tenint present que tots ells han sigut passes del camí, amb el seu significat i importància en aquell moment i punt. ;)
ResponElimina