blau!

Abandono la ruta que faig per inèrcia quan m'adono de la inèrcia, quan m'adono de que camino i no veig res, no miro res. Enfilo el carrer Nou i decideixo passar pel Pont de Pedra. Miro l'Onyar, altra vegada amb prou aigua com perquè els peixos no s'ofeguin, els ànecs puguin nedar i no faci pudor de podridura (gràcies als déus, han tornat a obrir la sèquia!).
Quan sóc a mig pont em mig aturo per contemplar el reflexes ondulats i sento un xiscle familiar, dues vegades, i el veig sortint d'entre els joncs. Ràpid com el vent, color ataronjat i blau. Dibuixa mig cercle a l'aire i em mostra el seu llom blau intens sense cap vergonya, tot desapareixent enmig de les herbes altes. Un alè, un miratge, un vist i no vist.