dijous, 25 de setembre del 2008
[...]
Estic molt cansada. Ahir i avui han sigut dos dies durs. Cansada i també trista. I contenta, molt contenta. La mica d'amor que he pogut donar en la meva vida, me l'han tornat en escreix, amb desmesura. D'una manera que t'infla els pulmons i t'omple els ulls de llàgrimes i no saps si el cor encara batega o també està tens d'emocionalitat. I no sé què fer-ne de tot plegat. On se n'aprèn a deixar-se estimar? Quines són les claus que obren aquelles portes tan ben tancades després de l'última devastació?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I de cansada que estic m'en vaig de dret al llit... bona nit i bonics somnis.
ResponEliminabona nit i bons angelets!
ResponEliminaBona nit follet dolcíssim!
ResponEliminaBonics somnis boscans
T'estimo.
:o)*********
Deixa't anar... si t'arriba deixa't anar... en algun moment l'hauràs de donar tu. Llei de Lavoiser, res és crea ni es destrueix... tot es transforma. Excel·lentment cantat per en Jorge Drexler.
ResponEliminaNo hi ha casualitats ni sopars de duro, si reps un amor desmesurat, és perquè dónes un amor desmesurat. Ara bé, no sempre es sap deixar estimar. No posis traves, deixa't fer, deixa't cuidar. Tant sols pensa que si et cuiden així és perquè t'ho mereixes, pel que dónes en altres ocasions. Rebre de tant en tant també està bé.
ResponEliminano en facis res de tot plegat...
ResponEliminano hi pensis, deixa que el teu inconscient agafi les brides i deixa't portar...
deixa'l fer...
segur que la saviesa d'emocions i sentiments sabrà què fer...
no hi donis gaires voltes més, deixa-la fer...
i les portes s'obriran soles i tot s'omplirà de llum ...
petonets
O potser no n'ets consicent, però el reps recíprocament perquè tu mica en mica, sense adonar-te'n, has lliurat molt més amor del que imaginaves. Com diu en Xexu, deixa't cuidar. les claus de la porta només les tens tu, busca bé que segur que les trobes. O potser saps on són i fa una mica de por dessenterra-les però... fes-ho! I posa-les al pany, obre la porta i llença't a l'aventura!
ResponEliminaA vegades es té la sort de tenir la família que ens ha tocat... i jo tinc un germanet i una cunyada que valen molt més que tot l'or de l'univers.
ResponEliminagràcies a tothom :*)
Gràcies a tu per ser com ets.
ResponEliminaPel tema de les claus el millor seria obrir la porta i llensar-les lluny perque sempre estes la porta oberta i aixi pogues entrar la llum, el vent,la pluja i el que fes falta en cada moment.
Nikus guapassa.
Na nit i fins demà.
T'estimem com sempre.
la meva estimadissima cunyadeta Zazpi, mira que us estimo eh? molt i també sé que m'estimeu, molt!! amb vosaltres mai més claus, ni portes, ni finestres ni res que es pugui tancar, els braços ben oberts i els somriures també. Perquè més d'una i de dues i de tres i de... heu sigut la llum, el vent, la pluja que em feien falta.
ResponEliminaPetons i abraçades i fins demà amorets.