vent d'insomni ...

Nit de vent i poc dormir. La roba del llit, entre la paret i jo. El gat, entre la roba i jo, refugiant-se dels xiulets amenaçadors d'un vent insolent, calent i anguniós. Sons curts i plens de somnis estranys. Només recordo, vagament, l'últim; per això no sé si ha sigut l'únic agradable. Una reunió, molt estranya, de blocaires. Això em passa per llegir i rellegir blocs abans d'anar a dormir, suposo. La sort és que llegeixo persones que m'agraden i molt.

Quan no puc dormir rumio. Com les vaques, que primer s'empassen l'aliment i després rumien. El meu aliment, en aquest cas, és la informació que crec rebre o que imagino o que ... que.

Fa temps vaig escriure sobre la meva condició gatuna. I ara, més que mai, m'adono de que cada dia m'assemblo més al meu gat.
T'acostes quan vols i t'allunyes quan menys ho esperem. Jugues amb qui vols i vas a la teva. M.
Em van retratar força bé, però no sé si realment jugo. Es pot jugar si no saps quin és el joc?

Últimament tinc la necessitat d'acompanyar els meus posts amb música. Hi ha hagut dies en que m'he passat hores buscant la cançó adequada. N'hi ha que primer trobo la cançó i després les paraules. N'hi ha en que la cançó diu el que sóc incapaç d'escriure. A vegades em diu el que no vull ni pensar i patapam.

Sé que faig servir el paisatge d'excusa. Si parlo del que veig, evito parlar del que sento.

Si fa temps m'haguessin dit que, a hores d'ara, em preguntaria el que pensa de la música que poso, no m'ho hauria cregut. Però, sense ni adonar-me'n, em trobo preguntant-me què em diria si em llegís.

Es posarà trist el gat per anar a viure a Girona? Ell només coneix la Garrotxa.
Fa dies que aquesta pregunta em ronda pel cap i, encara que sembli absurd, és un tema que em preocupa molt. Aquesta primavera farà 8 anys que compartim espai i temps (poc pel seu gust... i pel meu també). Li dec mitja vida i quasi tota la poca salut mental de què disposo.

A vegades les persones que passeu per aquí em descol·loqueu tant amb els comentaris que responc sense saber què dir. No sé perquè no contemplo el silenci com a opció. Suposo que és important per mi fer-vos saber que us agraeixo les paraules, encara que algunes em facin sentir un xic tímida i desconcertada, quan no sé com les hauria de llegir.

Dormir al ritme del vent, a batzegades, és el que té. Tens temps de pensar massa. Tens temps de pensar, vaja.

Gràcies Estranger per haver penjat, fa temps, la cançó que necessito avui.