Hi ha persones que se't queden sota la pell. Ben guardades en un racó i sempre tenen un petit espai dins l'ànima. Quasi vint anys de coneixença. Dinou per ser exactes. Bons amics i grans còmplices durant molt de temps. Guardadors mútus de secrets i anhels. Una amistat senzilla i alhora complicada. I, a vegades, tot d'una, et trobes recordant-lo. I et preguntes què deu ser de la seva vida, quan ja fa més de set anys que no el veus, potser cinc que no en saps res. Que no goses trucar a la seva mare, tot i saber que sempre has estat ben rebuda. La Isabel. Encara recordo el seu nom. Encara recordo el seu número. I encara recordo el to de la seva veu, l'última vegada que vaig parlar amb ella, deu fer 5 anys.
El pensament és fugaç. Què deu fer en J? Espero que estigui bé, feliç i me l'imagino més content que mai. I m'acompanya un somriure en recordar els moments. Tanta complicitat i tanta reserva alhora. Tanta sinceritat i tant de silenci. Tantes rialles i tantes llàgrimes. I tants errors repetits una i altra vegada. Joventut i por.
I el record se'n va. I et deixa, el deixes, fins que torni, si vol. I quan fa temps que no el recordes, el somies. I estàs uns dies pensant més profundament en tot plegat, i t'adones que enyores aquella alegria, el somriure, la complicitat, el poder ser, estar amb tota la naturalitat del món.
I no és la primera vegada que passa. I, suposo, tampoc serà l'última. Doncs el porto sota la pell.
.
dilluns, 30 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I si a en J. l'hi passa el mateix???, no perds res trucant-lo i si no vols trucar-lo a ell directament truca a la Isabel i la feu petar, que et posi al corrent de la seva vida i que l'hi faci saber que has preguntat per ell...pot ser l'inici de un nou retrobament amistos :-)
ResponEliminaPetonets guapa!!!!!
ja pots comptar! I si li passa el mateix, doncs que somrigui ;P
ResponEliminaui Jo Mateixa, que em sembla que em coneixes poc... no ho faria mai, no ho he fet mai de trucar a algú perquè em posi al corrent de la vida d'algú altre.
Que jo recordi persones i situacions amb carinyu, no comporta que els altres facin el mateix...
Algún dia ens retrobarem, el món és petit, i ja tindrem temps per posar-nos al dia.
Un petonàs maca!!
És preciós recordar els moments que has passa amb una persona, i si la coneixes des de fa tant de temps encara més, perquè has pogut despullar-la del tot, saber com és (vull dir que no la coneixes d'una setmana ni res d'això...)Bé, si no la retrobes en persona, sí que ho podràs fer algun dia dins teu.
ResponEliminaUna abraçada!
Ja ho faig Laia :)
ResponEliminaun petó!
Dona....petit, petit...el mon no es eh, i si viu a la Xina que???, ho tens una mica xungu marianau per anar a passar un cap de setmana a la Xina, oi??? :-P
ResponEliminaPerò t'entenc perfectament, suposo que en el fons jo tampoc ho faria, que bledes que som de vegades les dones, jejejejejeje.
Petons bonica!!!!!!!!
Tant xungo com comprar el bitllet i anar-hi si fos necessari Jo Mateixa, per tant gens.
ResponEliminaI no estic d'acord amb tu, no és qüestió de ser bleda o no, és qüestió d'una altra cosa, almenys des del meu humil punt de vista. Hi ha persones que s'han de quedar allà on són, formant part del passat, i només si la vida te les torna a posar al mateix camí, doncs passar-les al present, però no cal forçar segons quines coses. Més que enyorar-lo a ell, enyoro la mena de relació, potser perquè no l'he tinguda amb ningú més.
Però buscar-lo i re-començar, com aquell qui diu per força, no val la pena fer-ho. Em conec prou, el conec prou.
Un petonàs i perdona el rotllo :P