on són els records?

Les amigues de sempre...
A la La, la conec des que va néixer, doncs quan ella treia el cap, jo pràcticament tenia un any. Una nascuda al gener i l'altra al desembre.
Fins els 18, les nostres vides van seguir, més o menys un mateix camí. Amb ella i amb la S. I la N. Totes nascudes el mateix any.
La mateixa escola, la mateixa classe, els mateixos jocs, el mateix institut menys la N...
Però no recordo gaire res d'abans de l'institut. I el pas per aquest està completament borrós. En part pel poc interés que tinc en recordar-ho. No m'agradava l'institut, això ho sé ara.
Quan érem petites sé que jugàvem plegades. Elles m'ho han explicat. Amb la La, sé que havíem fet sortides plegades, però ho sé perquè surt en alguna de les diapositives del pare.
És amb l'única amb qui la relació mai ha patit una pausa. Sempre hem mantingut el contacte i l'amistat, malgrat distàncies i conseqüències de la vida.
M'agradaria poder tenir records de quan era petita, de quan la inocència regia els nostres actes, de quan ho miràvem tot com si fos nou.
Però no en tinc. Ni de bons ni de dolents. I el poc que sé, dubto de si ho recordo jo o si simplement me n'he creat una imatge a mesura que m'ho han anat explicant.
Potser un psicòleg ho trobaria interessant. Aneu a saber.
No vaig patir una infància traumàtica. Per les imatges que tinc de mi, es veu clarament que era feliç... i perquè no ho recordo?

Vull tenir records amb les meves amigues de tota la vida, de tota la vida. No pas només dels últims quinze, vint anys.

Vull mirar imatges meves de quan era una marreca i saber què sentia en aquell moment. Saber què passava. La ilusió que tenia. L'emprenyada que portava a sobre... De què reia. Què em deia el pare quan m'enfocava amb la càmera...

... on són els meus records?




...