Aquesta nit he somiat ocells. Un estol esplèndid d'ocells migradors que s'alçaven amb la primera llum del dia, sobrevolaven el poble i es perdien per l'horitzó irregular que conec tan bé. Eren grans i elegants. M'agradaria pensar que eren grues, però no n'estava segura en el somni i ara encara menys. Recordo les imatges però no els sons.
No sé què en diria Freud d'un somni així. Ni tampoc què en diria Jung.
El cas és que sembla que només recordi els somnis on hi surten ocells.
I aquest matí he vist ploure refugiada al safareig de la besàvia...
Res, quatre gotes, no? Aquí deien que avui plovia, però què va! Ja és molt teu això de somiar ocells, no? Doncs deixa't estar del què dirien, segueix somiant ocells, que no et faltin, que aquests dies que recordàvem els primers comentaris, jo no oblido que en aquest lloc es parlava més que sovint d'ocells.
ResponEliminaSi te n'has de refiar del que diria Freud... Millor interpreta'l com a ànsies de volar, de llibertat, de felicitat
ResponEliminaJo també vaig fer un post un dia que es deia com el teu però al revés: ... .. . M'agrada més aquest, que suma.
ResponEliminaSerà perquè tens el cap a quarts de quinze, dic jo. O és que et van creixent plomes i encara no te n´has adonat.
ResponEliminaAmb la pluja els ocells és quna piulen millor. A tú sembla que et passa el mateix.
En Jung no sé ben bé que diria (no el conec), però en Freud... pots comptar, ja saps que era una ment un pèl tòrrida! ;p
ResponEliminaEn tot cas, si ho has vist des del refugi segur que és una visió bella i captivadora.
Bona setmana Elur!
Una ruixadeta per regalar-nos els sentits mentre rondàvem per l'hort Xexu :)
ResponEliminaNo ho sé, pràcticament mai no recordo què somio.
Ai sí... abans la meva vida era més ocellaire que ara, què hi farem.
Freud tenia una obsessió, no sé si mai va anar al psicòleg Deric, però penso que li convenia :P
He llegit 'porài' que somiar amb ocells migradors són ganes de canviar d'aires, de vida...
Dona Vida, tot depèn, hi ha comptes enrere que són prou interessants ;)
Benvinguda! :*)
No sé què deu ser Estranger, potser tan mirar enlaire ;-P
Calla, ahir vaig voler parlar i em va sortir un 'coooc coooooooc'... m'he de preocupar?? (em sembla que se'm veu el 'plumero' tot i no tenir plomes :P)
La pluja em revifa, sí. Gràcies ;*
Jo tampoc El, però tinc un amic que sí i em sembla que li demanaré. Freud era un malalt.
Si quan dius refugi et refereixes a la Garrotxa, sí. En el somni m'estava passejant pels voltants del poble.
Moltes gràcies i igualment, maco!
És la primera vegada que veig aquest espai que meravellaria al mateix Fèlix.Si em permets, començaré fort i et diré que les imatges m'han portat al cap el famós poema d'Alceu, malauradament fragmentari:
ResponEliminaὔει μὲν ὀ Ζεῦς, ἐκ δ'ὀράνω μέγας
χείμων, πεπάγαισιν δ'ὐδάτων ῤόαι
[ ἔνθεν ]
[ ]
κάββαλλε τὸν χείμων', ἐπί μὲν τίθεις
πῦρ, ἐν δὲ κέρναις οἶνον ἀφειδέως
μέλιχρον, αὐτὰρ ἀμφὶ κόρσαι
μόλθακον ἀμφι[ ] γνόφαλλον.
Zeus plou i del cel devalla
una gran tormenta i gelen les corrents.
Oblidat de la tormenta: posa llenya
al foc, talla el vi, sense tasar-lo,
dolç com la mel i després jau
amb un coixí moll als polsos.
Espero que no et refereixos al Rodrígues Delafuente Núrida!
ResponEliminaGràcies pel poema :)
Déu mos en guard dels Rodrígues de la Fuente, jo em referia al de Ramon Llull!!!
ResponElimina