Servidora de pets n'ha deixat anar un quants. Passa que al poble mai n'han sentit la pudor. Ni tan sols han intuït un canvi al moviment de l'aire.
Però he fet pudor, això sí. Molta i sense deixar anar ni mitja llufa. Només fa falta que la gent no sàpiga res de tu perquè se'n posi a parlar com si en sabés tota la vida.
Entenc la curiositat com una qualitat molt sana. El que no m'acaba de fer el pes és el 'xafarderisme'. M'agrada fer safareig, sí, no em fa res reconèixer-ho, però mai m'he inventat res de ningú i no he parlat del que no sé i/o conec. La majoria de coses les sé sense ni voler-les saber, hi ha qui gaudeix esbombant la vida dels altres. Però a mi sincerament no m'interessa. Prou feina tinc amb la meva.
Diumenge em van renyar. Mig en broma mig seriosament. La broma perquè saben com sóc i què hi ha. La seriositat perquè saben com són i què hi ha. La gent pot fet molt de mal amb les paraules i les mentides.
M'ho vaig agafar rient, bàsicament per la ridiculesa de la situació. Vas a veure un partit de futbol al bar amb un amic del poble, que té parella, i encara no passa una mitja part que ja li pregunten al cambrer (amic nostre) si mantenim una relació. Sí senyor, la mantenim. Una relació d'amistat. Això li hauria respost jo si ell hagués sigut prou valent com per preguntar-m'ho directament. El cambrer li va preguntar si estava malalt o si s'havia pres alguna cosa que no tocava. El meu amic també riu, de fet s'està dedicant a alimentar el rumor, a la seva manera... res preocupant, fa broma i riem. Està una mica malalt, per això ens portem tan bé.
Aquell dia quan érem asseguts al bar, va venir un veí, que havia sigut company seu de feina, a preguntar-li que què hi feia allà. Vinc a veure en Guardiola, que em posa calent, li va dir. I el veí em va mirar a mi per veure quina cara hi posava o què deia. Em vaig encongir d'espatlles, ens vaig assenyalar a tots dos i tot somrient, encantada de la vida, li vaig dir Venim pel mateix.
Pobre gent ara ja no deuen saber on posar-me, si al bàndol gai o a l'altre o al mig o...
aquesta mossa, realment què fa? en sabeu res? sempre sola... és una mica rara, no? i no se li coneix cap xicot? no, no sé, últimament ha fet molta amistat amb el de can D i la seva dona... ai nu sé, l'altre dia esperaven el bus plegats, rivien!!! però, aviam si serà de l'altra vorera... us en recordeu quan la M va deixar al seu home? sempre anaven plegades i a més és amiga de la de Can C que s'ha casat amb una altra noia... ai senyor quin disgust deuen passar a casa seva!
El més curiós, o no, del cas és que sé que no m'equivoco gaire imaginant aquest safareig en concret. A vegades el recito amb les amigues i riem una cosa grossa!
A mi el poble m'agrada, però la majoria de gent m'hi sobra.
Nota aclaridora: en Guardiola és guapot, no diré que no, però massa tocat i posat pel meu gust. Jo miro el futbol perquè m'agrada, tot i que quan sóc al bar i veig gaires orelles pendents de les meves converses, dic que només el miro per veure cuixes i per quan es treuen la samarreta al final del partit.
Ai els pobles, preciosos al mateix temps que petites presons de vides.
ResponEliminaEl poble dels meus padrins, el meu poble li dic jo, ara deu tenir poc menys de 60 habitants (n'havia tingut 100!) i no vegis el niu de xafarderies que és. Espectacular!
I això rai, però fa uns anys que jo encara recordo vells odis entre cases que ja venien de l'època de la Guerra Civil.
Així i tot, un poble és un poble i la ciutat mai no li arribarà a la sola de la sabata.
El bon dia dels matins amb els vilatans de la vila no té preu.
El safareix, la xafarderia... bé, val més agafar-se-la amb humor, tot i que, a vegades, sí que agafen ganes d'obrir el cap a algú amb un bon meló!
Per cert, a mi en Pep, m'estova una miqueta... ho reconec!
Aixx, els pobles tenen aquests mals. El meu poble (ve el del meu pare i padrins) també té uns 60 o 70 habitants que hi viuen tot l'any (poc més de 100 d'oficials) (a veure si serà el mateix que el del Porquet...) i a mi m'agrada anar-hi a l'estiu però les xafarderies no les suporto. M'agrada saber que se n'ha fet de la gent, dels companys d'infantesa però jo acabo de seguida les converses. És a dir només m'agrada saber el mínim: com estan i poca cosa més, la resta del parlar per parlar no m'agrada.
ResponEliminaM'ha encantat la reproducció del diàleg imaginari! Em sembla que ho claves!
Res, tu continua disfrutant del teu amic i d'en Guardiola ;) que almenys d'aquest últim, segur segur, en podràs disfrutar un any més.
Per això, i per tants altres motius, a mi la vida als pobles no m'agrada. Em sento còmode en l'anonimat de les ciutats, en les que puges al metro i intentes seure al lloc on menys gent hi ha, i si veus un conegut de lluny, amb qui no et ve de gust parlar, enfonses el cap al llibre i fas que no l'has vist. I no dubtis, ell fa el mateix a l'altra banda trastejant amb el mòbil, jugant a despistar. Ningú no es coneix, ningú no es vol conèixer. I per tant, ningú no parla dels altres, perquè no vols que parlin de tu. Bé, no és cert, potser si que parlem els uns dels altres, però ens és totalment indiferent si fan o són una cosa o altra, és problema d'aquesta persona i, per déu, nostre no!
ResponEliminaEm sento comodíssim en la fredor de les ciutats, on la gent s'estima de forma intermitent, com diuen els Amics de les Arts. Si ara mateix m'agafes i em poses en un poble, la fama que agafaria seria immediatament la de borde i impertinent. Perquè em dedicaria a cantar les quaranta a tots els que es dediquessin a especular amb qui follo o deixo de follar. Deixarien de parlar dels meus hàbits sexuals, la mala llet gastada els superaria amb escreix.
Conclusió, anar a una casa rural a fer el pixapí: mola.
Viure en un poble: no mola.
Doncs no estic a gust jo tirant-me pets a casa meva, sense que ningú valori l'olor que fan!
el que si està clar es que t'agrada caldejat l'ambient.....no volen caldo, doncs dies tasses. Molt ben fet, les orelles son per fer escoltar el que volen sentir, així ajudem a que siguin feliços i crear rumors.
ResponEliminaEs lo malos de los pueblos, sí, la gente..
ResponEliminaAl meu poble diria que som uns 2000 habitants El i ja ho veus, tothom sap de tothom i si no se sap s'inventa i avall que fa baixada.
ResponEliminaAquí suposo que també hi deuen haver coses d'aquestes, com a tot arreu, jo no en sé, ni tampoc en vull saber, ni la meitat.
Hi ha rumors sobre mi que m'arriben com 5 o 6 anys més tard, imagina't el cas que en puc fer! Jo faig la meva i ja està, així de senzill.
En Pep és guapot, sí ;-)
Ves que no sigueu veïns ara! ja seria el colmo! hehehehe
A mi Myself ha arribat un punt en què no m'interessa res de ningú, a part de la meva família (i no tota) i les amistats.
Em cuido de les meves coses i ja està.
I tant que ho faré!
Oh és que conec a la gent que es dedica a aquestes coses i sé com els hi funciona el caparró hehehehe...
Bé, d'en Pep ja en disfruta la seva dona, tu jo no en vull pas saber res que després la gent comença a xerrar i... ;)
Reconec que a vegades toca la moral Xexu però jo ric molt! sobretot quan t'adones de l'estupidesa humana i de la poca intel·ligència que tenen alguns.
No cal ser a ciutat per esquivar a qui no tens ganes de veure, jo al poble estic farta de fer-ho, a part d'engegar-ne a més d'un i una per la seva tonteria.
Si comencen a preguntar em faig la tonta i si insinuen els confonc. Faig la meva i el que fan els altres m'ho passo pel forro. Que cardin el que vulguin i amb qui vulguin, tu.
Fer de pixapí no mola gens, serà possible?! fuig home fuig.
Viure en un poble i saber passar de tot mola moltíssim!
El que està clar Garbi és que no penso deixar de fer absolutament res pel que pugui dir la gent. I sí, suposo que els hi proporcionarem alguna distracció més, pobra gent què vols si tenen una vida tan buida i avorrida que s'han de cuidar i viure de la dels altres! I els hi donarem sense fer res que no haguem fet fins ara: compartir una taula, xerrar i riure.
Alguna gent Jordi, alguna, per sort hi ha persones que valen molt la pena i compensen amb escreix tota la resta.
ResponEliminaJo quan em toquen gaire els c#ll#ns a BCN els engego: Tu, que sóc de poble! Fotet!
ResponEliminaM'agrada la vida tranquil·la, però aquesta tafaneria és una de les coses dels pobles que em posa negre. Els meus pares tenen una caseta en un poble de Lleida, i cada cop que hi vaig de visita em poso malalt. Que collons ha de mirar la gent i que collons han de parlar a les meves esquenes?
ResponEliminaLa gent sempre espatlla les coses. Això és una constant a tot arreu.
Un petonot ben fort, maca!
Jo sempre, sempre seré de poble Alyebard i amb molt d'orgull!
ResponEliminaAcabo de posar a la mare en antecedents Buk, que avui m'han dit que la perruquera diu que sóc lesbiana. La perruquera i suposo que més de mig poble. No puc evitar riure, mira. Sempre he passat del que puguin dir i del que diuen. Mai m'ha preocupat la veritat, sempre i quan no hi involucrina altres persones que m'importen. I si passa, com ha sigut amb en Xevi, i veig que és com jo, doncs mira, ric acompanyada.
Em fan una mica de pena, perquè imagina't quina vida han de tenir que per distreure's parlen de mi! És per compadir-los.
Un petonàs enorme, guapo!