#totssomGuardiola ...

"Hem caigut moltes vegades com a equip i com a país i sempre ens hem aixecat."

Pep Guardiola, Madrid 26 abril 2011.

quatre que són sis...

Quan comences a escriure fent un balanç i veus que t'acabaràs deprimint, val més deixar-ho estar i distreure's amb alguna altra cosa. Quatre fotos, que en són sis, i cap a llegir que així el cap no dóna voltes a coses que no sap. Perquè quan tot ve precedit per un si condicional és absurd malgastar tanta energia.

aleatòriament ...

Una marcenca caçant. Un tòtil acabat de sortir de la terra. Papallones alegrant el passeig. Una marieta sobre una margarita. Un camp de gallarets anhelat fa temps i que no sé com retratar un cop trobat. Orquídies, moltes orquídies, prats plens d'orquídies. Núvols grisos, blancs, negres, espessos, esclarissats, inexistents. Sol en la justa mesura. Vent. Voler fer macros quan fa vent és complicat. La Jana al parc pujant a tot el que hi ha, 'vale?' 'pujo per les escaletetes' (amb accent valencià). Girona i Geli. Dinar al Vinil. Riure. Tres i una = dos i dues. Rentar-se les mans al safareig de la besàvia. Anar a buscar a l'Arnau a la guarderia amb la seva mare, collir un angelet i bufar-lo tots dos sense demanar res. Veure la pluja de l'altra costat de la vall com si fos una gran cortina. Raigs de sol passant per entre les escletxes dels núvols arribant a casa. Abraçar a les dues Esters. Encabir l'ordinador i el gat a la falda quasi cada vespre. Veure i notar com en Dani es mou posant la mà sobre la panxa de la M. Baixar fins el riu a buscar aigua, buidar-se de tot i omplir-se de tot. Passejar-se per un prat cobert de farigola florida mentre les visions de Johanna va sonant dins el meu cap...

.

De com fer-li fotos a la primavera per treure-li els colors.

Dani ...

Tres setmanes i surt de comptes, concretament el 6 de maig. Si neix el 6 o el 7 serà el tercer de la família.

Al sis hi té a la iaia Magdalena i a la tieta Dolors.

Al set a la mare i al tiet Ismael.

Ahir el vaig anar a veure, a ell i als seus pares esclar, i li vaig demanar que em fes el favor de néixer en cap de setmana.

I és que li toca venir al món a la Garrotxa.

Quin privilegi veure el paradís només treure el nas!

bufa fort!

El problema rau en què no pots evitar desitjar.

restauració ...

Canvies la ruta per anar de la feina a casa. Trenques, encara que sigui mínimament, la rutina deixant de fer el que feies fins ara. Com si d'aquesta manera poguessis fer moure algun engranatge invisible i l'efecte papallona es fes evident, palpable. Petits canvis que no són res, que no fan res, però que ajuden a desembolicar algun nus empipador. D'altres es queden tal com estaven, com si sentissin ploure.

Quan vols adonar-te'n el vespre ha arribat abans de que sigui mitja tarda. Trona i fas callar en Dylan - quants dies fa que l'escoltes? -. Els trons s'encadenen un darrere l'altre i en fan un de llarg i sostingut. Vas de bòlit d'aquí d'allà mirant el cel i buscant qui sap què. Les gotes són immenses però poques. Trona i llampega i davant teu tens mig cel completament tapat i ennegrit i mig totalment serè i blau. Decideixes sortir de casa just quan el cel es decideix a obrir-se del tot. Quan tot ha acabat i tornes a ser a casa, busques desesperadament l'arc de sant martí. Ha de sortir per força, doncs continua plovent però fa un bon sol. I al final obtens la recompensa i no acabes d'entendre perquè tenies tanta necessitat de veure'l ni perquè no li pots treure els ulls de sobre.

I entre tot plegat caus, literalment, acabes amb el cos mig desmuntat i amb la sensació de voler deixar de jugar. I, amb veu alta i clara, dius: 'jo plego!' com quan jugàvem al pati i ens enfadàvem. Després, quan moure els braços no suposi un esforç massa gran, tocarà arreplegar els trossos i restaurar-me de cap a peus.

#haiku 04/11

Passa lleugera

l'ombra de l'ocell

sobre el blat tendre.

vull un refugi nou ...

Dissabte les orenetes competien pels nius ja fets a Anglès. I en algún punt del carril bici vaig veure una orquídea que no havia vist mai.

Ahir al matí vaig trobar una ploma de falcó pelegrí i una múrgula. Alguns en dirien atzar, d'altres fixar-s'hi. Jo en dic sort.

Al vespre, baixant a Girona, vaig veure el primer falciot de la temporada. I l'aligot que passa l'hivern prop de Bescanó sobrevolant el 'seu' camp.

Ha tornat la ciàtica i m'ha afectat l'humor.

Dedicar-se a perseguir impossibles i deixar passar tot allò que es té a tocar de les mans.

saltar sense xarxa ...

Podria explicar moltes coses. Fer un recompte de les vegades que he estat al llindar de l'abisme. Numerar de l'u a l'infinit les que he estat a punt de patir un atac d'histèria. Bé, dient infinit potser exagero una mica. Podria ordenar alfabèticament els moments plens de complicitats. Cronològicament les ganes d'emigrar. Aleatòriament els insults en grec que em vaig inventar. Per tamany les rialles i els somriures. Podria comptar a cop d'ull i fent un capmàs les paraules que no he dit...

Però d'aquesta setmana em quedo amb una frase.

"Saber que aún no somos red para el pez que pretendemos atrapar" _ Vicente Haya (Haiku-dô)

Cauen les gotes.

Són un petit tsunami

pel sabater.

. .. ...

Aquesta nit he somiat ocells. Un estol esplèndid d'ocells migradors que s'alçaven amb la primera llum del dia, sobrevolaven el poble i es perdien per l'horitzó irregular que conec tan bé. Eren grans i elegants. M'agradaria pensar que eren grues, però no n'estava segura en el somni i ara encara menys. Recordo les imatges però no els sons.

No sé què en diria Freud d'un somni així. Ni tampoc què en diria Jung.

El cas és que sembla que només recordi els somnis on hi surten ocells.

I aquest matí he vist ploure refugiada al safareig de la besàvia...

#1338 ...

El temps que perdem... on va?

setmana ...

Dilluns:

Escriure un comentari en un blog que m'encanta i trobar-me que acabo sortint al diari.

Al meu cap fa tres dies que no para de ploure. (Veure el post de diumenge).

Quants dies hi pot haver en una hora? I quantes setmanes en un dilluns?

Dimarts:

Pitu?! oh!!! RT @enmeis @joseppc et recomano seguir a @elur! La coneixes de fa molt temps!

Hi ha gent que estén el paraigua només per poder dir que en té un.

Jo abans sabia escriure.

Ahir (dilluns) vaig decidir que Bashô està sobrevalorat. Quanta supèrbia!

Dimecres:

ai mareta que costarà de passar aquesta primavera... #massallum #fotofòbia

Posar la ràdio per no escoltar Dylan i que soni Dylan #Murphy

Relaxació, contemplació i buidar-se d'un mateix.

Dijous:

He fet un quadrat vermell envoltat de negre... sóc Mondrian.

Mentre jo intento convèncer-la de que deixi al paio que la maltracta psicològicament, ella insisteix en buscar-me parella, santa paciència!

Aquest vespre he parlat amb la Jana (2 anys) per telèfon i el primer que m'ha preguntat ha set 'on és en Pèsol?'

Divendres:

memòria ...

Agafo els meus tres primers llibres sobre haikus que vaig tenir, tots tres de Vicente Haya, per anotar les ressenyes i em poso a fullejar-los. En tots tres hi tinc tres tresors guardats. Tres records. Tres moments, dies, instants deliciosos, màgics, tendres...

A Haiku: la via de los sentidos hi tinc un viatge a Madrid. Dues entrades i un punt de llibre.

A El espacio interior del haiku hi tinc un viatge a Gallocanta. Un punt de llibre.

A Haiku-dô, el haiku como camino espiritual hi tinc un concert inoblidable. Una entrada.

Fullejar els meus llibres de haikus sempre té doble plaer: poesia i bons records.

un març Dylan ...

Oh, where have you been, my blue-eyed son?

Oh, where have you been, my darling young one?

I’ve stumbled on the side of twelve misty mountains

I’ve walked and I’ve crawled on six crooked highways

I’ve stepped in the middle of seven sad forests

I’ve been out in front of a dozen dead oceans

I’ve been ten thousand miles in the mouth of a graveyard

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, and it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

Oh, what did you see, my blue-eyed son?

Oh, what did you see, my darling young one?

I saw a newborn baby with wild wolves all around it

I saw a highway of diamonds with nobody on it

I saw a black branch with blood that kept drippin’

I saw a room full of men with their hammers a-bleedin’

I saw a white ladder all covered with water

I saw ten thousand talkers whose tongues were all broken

I saw guns and sharp swords in the hands of young children

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

and what did you hear, my blue-eyed son?

and what did you hear, my darling young one?

I heard the sound of a thunder, it roared out a warnin’

Heard the roar of a wave that could drown the whole world

Heard one hundred drummers whose hands were a-blazin’

Heard ten thousand whisperin’ and nobody listenin’

Heard one person starve, I heard many people laughin’

Heard the song of a poet who died in the gutter

Heard the sound of a clown who cried in the alley

and it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

and it’s a hard rain’s a-gonna fall

Who did you meet, my blue-eyed son?

Who did you meet, my darling young one?

I met a young child beside a dead pony

I met a white man who walked a black dog

I met a young woman whose body was burning

I met a young girl, she gave me a rainbow

I met one man who was wounded in love

I met another man who was wounded with hatred

and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

It’s a hard rain’s a-gonna fall

Oh, what’ll you do now, my blue-eyed son?

Oh, what’ll you do now, my darling young one?

I’m a-goin’ back out ’fore the rain starts a-fallin’

I’ll walk to the depths of the deepest black forest

Where the people are many and their hands are all empty

Where the pellets of poison are flooding their waters

Where the home in the valley meets the damp dirty prison

Where the executioner’s face is always well hidden

Where hunger is ugly, where souls are forgotten

Where black is the color, where none is the number

and I’ll tell it and think it and speak it and breathe it

and reflect it from the mountain so all souls can see it

Then I’ll stand on the ocean until I start sinkin’

But I’ll know my song well before I start singin’

and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

It’s a hard rain’s a-gonna fall

A Hard Rain's A-Gonna Fall _ Bob Dylan

mai ...

A la vida aprens lliçons que no voldries aprendre mai. I saps coses que no voldries que fossin veritat. Després passa que, com que no has hagut de necessitar ni cert aprenentatge ni cert coneixement, els oblides. Bé, més que oblidar els arracones i ignores. Fins que, ai las!*, reps una plantofada als morros i saps que et passaràs uns quants dies recriminant-te haver fet cas omís de dues lliçons tan importants.

Hi ha coses que mai no canviaran.

*sempre havia volgut posar aquesta expressió en algun post, mira.

final d'hivern ...

Surts de la feina i el terra moll i algun paraigua estès, fa que miris enlaire anhelant rebre una mica de pluja a la cara. I el que trobes és la lluna enmig de l'única escletxa, prou gran, que s'endevina al cel negre.

Fa més fresca que els altres dies i no pots evitar més d'un calfred. El pas és lleuger i tens mig somriure als llavis, però també et sents cansada i abatuda. No ha estat un dia molt complicat però tampoc gens senzill. Et queden alguns vestigis de l'última migranya i un nus a l'estómac i a la gola que feia temps que no tenies.

Mires com la pluja reflecteix les llums de la ciutat a l'asfalt i penses que no estaria malament arribar a casa i trobar-hi algú.

pluja ...

Dissabte, em desperto abans de que soni el despertador i el so que envaeix el pis no és habitual. Plou, amb ritme, amb insistència. S'endevina un ploure maco, generós, agraït. També fa vent i mentalment em poso a cantar Tomeu Penya... plou i a defora bufa es vent, que me fa sentir petit com un granet d'arena i estic dins el llit (...) Em costa aixecar-me però les ganes de fugir de la ciutat i veure muntanyes emplujades poden més que tota la mandra del món.

Arreplego quatre coses, el paraigua petit, l'ordinador i me'n vaig cap a l'estació. Plou i quedo xopa. Estic contenta i em destapo i miro enlaire i la pluja em ressegueix la cara. Somric.

I continuo somrient quan miro el paisatge mentre pujo a la Garrotxa.

La pluja als vidres

desdibuixa el paisatge.

Vaig cap a casa.

12/03/2011

Shelter From The Storm...

A casa, a Girona. Sola i acompanyada per Dylan, com quasi tot el dia d'avui. I ara estava pensant si continuar vivint com si res no és una paradoxa. Realment què hi fem aquí a part de passar el temps? De perdre'l i la majoria de vegades llençar-lo?

No m'he quedat penjada a Mobile, però poc se'n falta.

El blues el tinc ben instal·lat.

Sort que hi ha veus que t'acaricien l'ànima.