a vegades ...

Quan estic nerviosa, o tinc atacs de vergonya, xerro pels descosits. Si, d'acord, quan no també, però no pas tant i no pas de coses que no li interessen a ningú!
Després l'endemà és un suplici perquè no trobo paraules per res ni ganes de dir-les tampoc i la vergonyeta del dia abans es transforma en una vergonya grossa i pesada.

Avui tinc un dia estrany, no sabria definir-ho de cap altra manera. Tinc la sensació de que he de treure'm alguna cosa de sobre i no sé què és. La incertesa em provoca neguit i el neguit ansietat. Després tot de cop paro en sec i em dic que no passa res, que tot està en ordre, que fa anys que em conec i que ja sé com funciono, que no calen aquests dramatismes absurds sense cap raó ni criteri i que no cal que m'enfadi amb mi mateixa. Ja em diràs perquè hauria de fer-ho. El cas és que ja ho sé i no cal que m'ho digui, seria massa redundant. Clar que tampoc distaria gaire del que he escrit fins aquí.

Melic.
Si la paraula ja és lletja, mirar-se'l massa és horrorós. A mi m'agrada llombrígol. Però tampoc m'agrada entretenir-m'hi, no pas amb el meu. I és el que estic fent darrerament, mirar-me massa el 'llumbrigu', perquè a la Garrotxa en diem 'llumbrigo', quan no 'llamgrigu'.
Som fets com el paisatge nosaltres, a estones quiets, amables i calmats i d'altres feréstecs, esquerps i de mal passar.
Ho tinc anotat aquí al costat:
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificació més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.

Garrotxa 2008

Ahir vaig veure colors tardorencs preciosos, una fageda cansada i adolorida, somriures preciosos i mirades divertides, complicitats, pinsans, un pit-roig, cueretes cuablanca, una merla i dos corbs.
No vaig fer cap foto i quan sóc conscient de que porto la càmera però que no la faig servir, recordo sempre allò que em va dir un dia en Fon i he explicat més d'una vegada: "A veces merece más la pena observar que capturar, Neus". I és que el meu professor de fotografia a més de bo és savi.

#off ...

Aquesta tarda arreplego el tren i creuo el país d'un cap a l'altre. M'esperen el Delta i tres persones maquíssimes. I també m'hi espero jo mateixa i paisatges desconeguts i ocells i mar i arròs i llum i vent i... tot.

Vinga, a ballar!

The rain will come ...

Estic asseguda al llit, amb la postura de lotus mal aconseguida, buscant una idea enmig de totes les que hi ha pel món. El portàtil obert davant meu ronca una mica però no li faig cas. La música fa estona que està parada i el gat s'està rascant al refugi que s'ha fet dins l'armari. Ja no sé quantes vegades li he dit "Pèsol, no rasquis" i ja no sé amb quants tons de veu diferents, passant pel pacient fins a l'emprenyat. Però ell fa la seva i després de rascar-se s'adorm. No he acabat de baixar la persiana per sentir ploure, en cas de que ho faci perquè de fet ni roineja. L'aire nocturn, espès i humit, embolcalla el poble completament. Al campanar toquen les deu, amb un toc cansat, com de deixadesa, com tocant d'esma i perquè no hi ha més remei. El so de les campanes s'entreté amb les gotes minúscules de l'aire i arriba mig esmorteït, mig gemegant, mig planyent-se. No és el mateix quan toquen a migdia, que ho fan amb alegria i energia, com celebrant alguna cosa i és que potser l'aire espès i carregat de pluja del migdia no té l'atreviment del nocturn, que pot actuar impunement i amb total llibertat.

chega de saudade...

Ens hem passat el dia junts al llit. Ell totes les hores des de les 7 del matí, que l'he anat a treure de dins un armari, fins ara. Jo n'he sortit per menjar, fer una estona de tieta i per pujar-li l'antibiòtic.
Avui estic una mica menys preocupada perquè aquesta matinada ha baixat a menjar i beure. Per una altra banda estic més preocupada perquè sembla que no es curi i perquè li ha sortit mal allà on teòricament no hi tenia res.
La meva sort és que tinc una veterinària "de capçalera", que és un tros de pa acabat de fer ple de mel de romaní, que em pregunta sovint com anem i m'anima i em diu què he de fer.

La meva altra sort és que tinc prou ibus i que, finalment, el vent repel·lent de ponent ha portat una bona ploguda.

I aquí estem, el meu gat i jo, cadascun dolent-se del seu mal a la seva manera, fent-nos companyia sense dir-nos quasi res i esperant que demà les coses vagin d'una altra manera.

Que les seves ferides només siguin això, que torni a voler jugar amb mi, que tingui ganes de sortir del seu refugi que també és el meu, que la migranya hagi passat i que la pluja s'endugui aquesta saudade instal·lada sota la pell.

Octubre, 12

El Descubrimiento
En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,
descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido,
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Los hijos de los días _ Eduardo Galeano

danys col·laterals ...

La sala és pintada d'un color verd estantís i l'olor que s'hi respira no convida a quedar-s'hi massa estona. Ens asseiem i prenem paciència d'allà on podem. En tenim un parell a davant i sembla que s'hi estaran estona. Qui entra més tard que nosaltres està molt neguitós i posa els nervis a flor de pell a la resta. Finalment ens toca entrar a nosaltres. Ho faig sospirant.

-És el teu el que crida tant?
-Ui no, el meu està molt més tranquil del que em podia imaginar.
-I què li passa?
-Doncs que se me'n va anar de parranda...
-Ben fet!
-Doncs no, perquè...
-I per què no?
-Doncs per això. I li ensenyo el coll esgalabrat. No m'agrada que surti perquè se'n troba d'altres, s'hi baralla i després, si no hi ha sort, em torna així. I em fa patir.
-No podràs pas evitar-ho.
-Home, doncs ja li tocaria que té 11 anys!
-Això és ser jove! Jo he tingut gats de 18 i 20 anys.
-M'alegres la vida, de veritat.

Mentrestant s'ha mirat la ferida que no fa gens de bon veure, m'ha dit "l'haurem d'ajudar" i li ha posat una injecció de penicil·lina. En tot moment el seu to de veu ha sigut suau i amable, igual que les seves mans. En Pèsol no ha deixat anar ni un trist 'miau', ni un ronc enfadat, ni res. Ha pres una paciència que no m'esperava i s'ha portat molt bé. "Això és una esgarrapada d'un altre gat".

-Aviam, li poses iode i li dónes un antibiòtic cada 12 hores durant 7 dies. En una setmana ja ho ha de tenir curat.
-Iode? quan en sent l'olor es torna boig i s'ho llepa tot.
-Doncs iode sí, l'antibiòtic i mel. La mel va molt bé per les ferides, ja ho veuràs.
-D'acord, ho faré. I amb el desfici que té de rascar-s'ho què faig?
-Amb la injecció ja se li passarà, ja veuràs i sinó doncs, com que les dones teniu molta paciència...
-Li tallo les ungles.
-No, tallar-les no. Les hi llimes les de la pota del darrere.
-Llimar? em quedaré sense dits, sense ulls, poc que podré.
-Sí dona, quan tractes amb un gat has d'estar molt tranquil·la i si cal fer-ho per etapes ho fas.
-Ho sé, fa 11 anys que estem junts.

I entre una cosa i l'altra em fa la recepta i em cita per la setmana vinent (el veterinari només ve un dia a la setmana) només en cas de que la cosa no rutlli com s'espera que ho faci.
M'agrada aquest veterinari, ha tractat al meu gat amb molta cura i sé que n'hi ha que no en són gens de curosos. En Pèsol també els coneix.

He de dir que els miols i els roncs amenaçadors són tots per mi. Però no hem passat cap dia d'aquí; sigui perquè ell no ha volgut, sabedor de que el curo, sigui perquè li he parat els peus amenaçant-lo jo i picant-li les orelles. Encara ens anem prenent paciència i ens anem donant tota la corda del món.

En Pèsol es fot el iode i la mel i li encanta l'antibiòtic. Sort que és líquid, que sinó rai ja hauria perdut algun dit. Sempre accidentalment, és clar.
I avui, dos dies més tard de la visita, no sabria pas dir si anem millor o no, el que sé és que no anem a pitjor.
No li he llimat les ungles. Bé, dic mentida, sí que ho he fet, però després de tallar-les.
Es continua rascant quan no el vigilo i aquí em teniu, preocupada pel meu estimat Pèpòl·l.

come un assalto di gioia...

No sé com començar aquest post i em vénen a la memòria les primeres paraules de l'Amor particular d'en Lluís Llach. "Com t'ho podria dir perquè em fos senzill i..." i ja està.
A casa estem pendents de com creixen dues personetes al ventre de les seves mares respectives. Un germà o germana per en Dani i una cosineta. Perquè avui hem sabut que serà una Laia. La seva besàvia paterna es diu Eulàlia. I d'aquí una setmana sabrem si en Dani serà l'únic nen si resulta que ha d'arribar una Berta.
El que sabem amb tota seguretat és que la humitat relativa augmentarà a la Garrotxa, de tanta bava com deixem pels llocs.
Només hem d'esperar que tot vagi el millor possible.

Qui sap si a la seva memòria només hi haurà una Catalunya lliure, rica i plena. Esperem que sí.

He buscat cançons que es titulessin Laia, ho confesso. No n'hi ha hagut cap que m'agradés gaire, per no dir que no m'han agradat gens. Però la que he triat és un resum precís del que hem sentit, del que vam sentir, del que sentirem. Amb la Laia, amb en Dani, amb la Jana i la Maria, amb la criatureta que encara no sabrem si serà nen o nena.
El cas és que la marona de la Laia és la meva germana petitona i és una sensació estranya i meravellosa. És com si l'haguéssim d'estar cuidant contínuament perquè és la petita, però no, perquè de petita ja no en té res.
I amb la marona de la germana o germà d'en Dani, la meva cunyada estimada, també em passa una mica el mateix, ja fa temps que és una germana petita també. És curiós i meravellós com es pot estimar així.

vals d'automne ...

Ballem?

firaire ...

Demà m'estrenaré com a firaire. Al poble, que celebrem la festa de la Sta. Espina, fem una fira de la fusta i el bastó, o del bastó i la fusta. Vindran llenyataires a fer filigranes amb les seves serres elèctriques, gent que treballa la fusta amb les mans i en fa obres d'art, la noieta d'Olot (espero que hi sigui) amb totes les variants de xocolata hagudes i per haver i entre tota aquesta gent i d'altra hi seré jo, amb la meva paradeta de capses de fusta decorades a mà. Aviam què serà. Si veniu teniu un beure ben pagat!

(Volia posar "Un tomb per la fira" de La Salseta del Poble Sec però no la trobo enlloc, si la sabeu xiuleu-la! tarara rara ra raaaaaaa tarara ra ra raaaaaaaa tarara rara ra...)

rauxa...

En un arrenc de rauxa, il·lusió, esperança, orgull, pocavergonya i conspiracions intrínseques vàries vaig voler plagiar a la Txe Arana i em vaig retratar vestida amb l'Estelada com a brusa. Sí, portava roba interior i texans, oh!
Està clar que físicament no tenim res en comú i ella fa de molt més bon veure que servidora, però mira, m'agrada la foto.

Era el dia després de l'Onze de Setembre. El dia després de ser a Barcelona cridant INDEPENDÈNCIA!!! per segona vegada en dos anys. De saber que vivia un altre moment històric. De la primera manifestació de l'Arnau, de 3 anyets. De tornar a casa més independentista que mai. El dia després de tantes coses!
Encara em duren els sentiments que vaig recollir aquella tarda. Potser no els tinc tant a flor de pell com els tenia el dia 12, però només cal rascar una miqueta i surten amb alegria, il·lusió, orgull, esperança...

Me'n ric de les amenaces que ens cauen per tots costats.
Me'n ric dels que no són independentistes i es queixen. Fins ara ens hem hagut d'aguantar els que sí que en som i ja toca canviar les tornes.
Me'n ric de les cartes escrites per un rei que no és el nostre.
Me'n ric dels peperos aplaudint quan en Marianico el corto diu que no accepta el pacte fiscal.
Me'n ric, sí, però fluixet, perquè vull ser l'última de riure. Per riure molt millor.

Jo vull viure en un país lliure, en el meu país lliure. En la meva terra lliure.

with the rain ...

Plou poc a poc, sense pressa, amb suavitat i una cadència amable que no era present aquesta tarda. Quan s'hi ha posat ho ha fet amb pressa, com volent-se assegurar de que el lloc on precipitava no marxés a mig fer, com volent dir 'ja que em demanes tant, aquí em tens, vinga, fent-me via abans no te'n passin les ganes'. Després ho ha fet com si volgués ferir la terra, amb gotes enfurismades. Volies aigua? té aigua!. No en fas prou? doncs vinga, quatre pedres per acabar-ho d'arrodonir. N'ha deixades anar poques i durant poca estona. Certament les gotes picaven molt més fort. Però han sigut rebudes amb alegria i, seguint el joc, rebotades amb energia.
I quan ha semblat assumir que la terra no li feia cap escarafall a tot el que li rajava, quan ha vist que seguia el ritme i el joc sense por, quan s'ha adonat que l'enyor de ploure era el mateix que ser plogut, l'ha començada a tractar amb suavitat i paciència. I la terra ha respost absorbint-la profundament.

merops apiaster

Aquest any els abellerols han triat el nostre tros de cel per fer la ruta migratòria. Tota la setmana passada va ser un seguit de sentir-los passar i veure'ls. Són tan preciosos i fan tant de xivarri!

L'altre dia, mentre passejàvem en Dani i jo, en vam trobar un grupet força nombrós. Els vaig sentir abans que veure'ls, és clar. I en vaig veure una parella que voltaven prop nostre. Que macos, quins colors tan vius! 

La meva orella dreta sentia un 'bzzzzzzzzzzzzzzzzz' molest, l'esquerra els xiulets dels abellerols.

Tot d'un plegat un es va girar i va venir directament cap a nosaltres, els meus ulls ja no es podien obrir més i després de notar l'aire que movia amb el seu vol, el 'bzzzzzzzzzzzzzz' va parar i qui el feia era al bec de l'au. Em vaig emocionar, ho reconec, de poc que no deixo anar alguna llàgrima.

Mentrestant en Dani s'acabava de dormir...

1916-2012

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi. Ha tingut la mort que ell volia, sobtada, sense patiments ni pròrrogues innecessàries. Per Tots Sants hauria fet 96 anys. Ha tingut una vida plena, durant èpoques massa i tot. Treballar de ben petit, lluitar en una guerra absurda, com en són totes, una post-guerra complicada. Després tot es va anar arreglant mica en mica i ha viscut ben bé com ell ha volgut fins a l'últim moment. Suposo que més no es pot demanar. O potser sí. Sempre volem més o necessitem més o...
El cas és que ja no hi és i, com la iaia, viurà mentre l'anem recordant.
Adéu avi, bon viatge i dóna records a la iaia.

ens agrada la pluja, sí.

Ahir va ploure, però de veritat, no pas com l'altre dia que van caure quatre gotes brutes i prou. No, ahir la pluja va arribar mansament, tot baixant per la muntanya. Des de la meva habitació vaig poder veure com la cortina d'aigua s'anava atansant. Com el paisatge s'anava desdibuixant d'una manera meravellosament tranquil·la. Fins i tot vaig estar a punt de plorar d'alegria, el cert és que em vaig emocionar. Convé tant que plogui! La terra està tan assedegada i jo em sento tan terra que si no plou m'afogo.
Tronava i la temperatura va baixar ràpidament. Aprofitant l'avinentesa me'n vaig anar a comprar. Pantalons arromangats, xancletes de platja, brusa sense mànigues i un paraigua. Vaig tornar a casa amb les cames molles, els peus xops i frescos, els braços molls, els narius plens de bones olors, l'oïda agraïda, la vista enamorada i l'ànima eixamplada. Tenia mitja fred i tot.
Quan es va acabar l'espectacle, vaig sortir a fer fotos i em vaig trobar capturant gotes amb l'objectiu i amb la pell, doncs els núvols encara anaven deixant anar alguna gota fresca.

Mentrestant, uns metres més avall, hi havia qui també s'emocionava i anava donant voltes al perímetre de casa seva tot cridant "pou! pou! pou!". Plou, plou, plou, és clar; i és que quan es té "nun!" any i 3 mesos hi ha coses que ja es tenen més que clares.

La pluja ens agrada i no ens fa res mullar-nos.
Per la pròxima ploguda m'he promès deixar-me xopar fins el moll de l'os.

ballant sota la pluja...

Sóc a la meva habitació de tota la vida feinejant. Les persianes abaixades, no pas del tot per poder aprofitar la llum diürna, i el ventilador engegat per poder sobreviure a l'estiu. No tinc cap música posada, només sento durant una bona estona els dos ventiladors, el que fa que pugui respirar jo i el que permet que respiri l'ordinador.
Tot d'un plegat un tercer so s'afegeix a la simfonia monòtona de mitja tarda. Incrèdula alço el cap i paro bé l'orella esquerra, més que res perquè és la que està a la banda de la finestra. Plou, penso en veu baixa, no, no pot ser. Sembla pluja però... quantes vegades has imaginat que plovia i no feia res Neus? Quantes vegades no he somiat un bon xàfec i se m'ha confós somni i realitat i he imaginat sons allà on no eren? No, no estic per psicoanalitzar. Bé, potser sí, però no patiu, aquest setembre tinc hora amb la psiquiatra i ja li comentaré aviam què.
Salto del llit -perquè feinejava mal asseguda sobre el llit (de fet ara hi estic escrivint)-, encara respirant incredulitat, i pujo la persiana. PLOU de 'vritat'! I trona! I no m'ho acabo de creure però salto d'alegria i baixo les escales rabent.
-Dani, vols venir a fora a veure com plou?
-Tí!!!
I hem sortit al pas de la porta, on el vent jugava amb nosaltres i ens esquitxava amb la pluja. I nosaltres hem decidit ballar sota la pluja i hem donat un parell de voltes deixant-la caure sobre els nostres caps (acabats de pelar), els nostres braços sense mànigues, les nostres cames sense pantalons.
Hem rigut, hem escoltat i imitat els trons, hem olorat la pluja i hem entrat a ensenyar-li a la iaia les gotes que encara ens penjaven dels cabells i els braços.
La llàstima és que el ruixat s'ha parat a les quatre gotes i la xafogor ha sigut insuportable. Però mentre ha plogut hem sigut la mar de feliços.

exposició ...

I finalment he exposat les meves fotos. Si les voleu veure haureu de pujar fins a la Garrotxa, concretament fins a Can Remena.
Confesso que n'estic orgullosa i que em fa molta vergonya, tot alhora.
La vergonya la tinc sobretot quan la Sònia, la mestressa del negoci i gran amiga meva, en fa la 'presentació' amb massa èmfasi. Per sort meva no hi sóc sempre que passa, perquè sinó la vergonya ja seria monumental.

Si un animeu a pujar o baixar, depenent d'on vingueu, i voleu fer un cafetó, te, toc amb la meva pobra companyia no dubteu a fer-m'ho saber, sempre que us vingui de gust, és clar. Sereu benvinguts(des).
Hi ha temps fins el setembre. Per veure les fotos, jo espero durar una mica més.

canalització ...

S'acostava el mes de març i amb ell un parell d'aniversaris. El de la petita de casa, que només en feia 31 i el de la Jana, en aquell moment la més petita de la família (si parlem només de nenes), que en feia 3. Tenia ganes de regalar-li alguna cosa maca a la Jana, però estava arruïnada. I mirant per internet, llufant per aquí i mirant per allà, collint idees per després deixar-les madurar a mida d'anar-les amotllant al meu aire... vaig acabar decorant una capseta en forma de bagul que feia temps que volia 'customitzar'.

I des de llavors ja porto 6 capses més fetes i entregades, una d'encarregada, quatre que vull regalar, uns quants marcs de fotos, lletres de fusta decorades, llibretes folrades... i continuo llufant, mirant, copiant per després fer-ho a la meva manera. A vegades em deixo dur, sobretot quan només fa falta trobar un color, un paper perquè tot vingui rodat. A vegades per més que vulguis, miris, busquis... no surt res. 

Hi ha dies que faig només per fer, per tenir les mans ocupades i canalitzar allò que em rosega per dins.

Al maig va néixer la Maria, germaneta de la Jana i fillola meva (sí, sóc padrina!!). Quan va arribar a casa, a la seva habitació, hi tenia un quadre que la seva mare em va encarregar.

tornant...

L'estiu va fent camí amb dies com el d'avui, on respirar i moure's no suposa cap esforç extraordinari.

Amb tardes fent de tieta compartint el nebot amb la seva iaia.

Amb algun vespre esporàdic de cap de setmana fent de cambrera.

Amb els dits plens de cola mentre encamino inspiració i energia cap a unes capses de fusta, cartró o el que convingui.

Amb un àlbum de casament empantanegat perquè la inspiració em defuig cada vegada i el temps s'escola fent altres coses... o simplement deixant-lo passar, tot i que sigui cada vegada és difícil poder-ho fer.

Ja no cal que torni mai més a la feina que tenia fins ara. I, francament, m'és un alleugeriment. Paradoxal? segur que sí, però hi ha situacions insostenibles i la feina n'era una.

Ara tinc tot el temps del món i no en tinc gens.

Tenim piscines improvisades, ànecs de goma llançadors d'aigua, testos gegants que són coves, racons-amagatalls perfectes, mirades plenes de picardia i amor, somriures amb dents que tot just surten, paraules noves, frases inintel·ligibles, contes i jocs, passeigs i becaines.

Capses, papers de mil colors, un tsumani a l'habitació (la meva capacitat per crear el caos és infinita), gats que han après a obrir l'armari de la mestressa que fa servir pinzells de maquillatge per encolar.

I així anem fent, anant i, en aquest cas, tornant.

piano, piano...

Les notes de Franz Liszt omplen l'habitació. Ja he hagut d'encendre la làmpada doncs la llum que entra per la finestra és insuficient per treballar. Estic decorant unes capses de fusta. El gat dorm sobre el llit. Penso que hi hauria d'haver més capvespres com aquest. Fa poca estona que en Dani, que va fer un any divendres de la setmana passada, ha marxat. L'han vingut a buscar els seus pares, que es van casar divendres de la setmana passada. Pensar en el dia 18 és somriure i emocionar-se.

Quantes vegades no he començat una crònica de divendres tot pensant en posar-la aquí? Quantes vegades no he pensat en explicar misèries? I alegries? I esperances? Quantes vegades no he començat un post mentalment i al cap d'un moment l'he descartat? Són tantes! I les vegades que penso que m'enyoro i que hauria de passar per casa vostra! Però no faig ni una cosa ni l'altra. Em sento esgotada. Si la cosa estigués a un nivell extra-superior podria robar les paraules d'en Pep i dir que estic buida, però mentiria. Estic massa plena i necessito buidar-me.

M'agafo un temps, de fet es podria dir que ja ho feia sense ser-ne del tot conscient. He arribat a una cruïlla important en el meu camí i ja fa temps que intento esbrinar cap a quina direcció he de girar el timó.
Potser faré alguna entrada esporàdica, però no prometo res. Al país veí de les promeses diuen que són 'fáciles de hacer y fáciles de romper' i jo no en vull trencar cap.

Liszt continua omplint l'estança i a mi les capses em reclamen... fins ara!

l'òliba ...

És dimarts i sóc al poble. Surto a buscar uns pantalons que estan estesos al terrat. La nit és negra i serena. Encara no he acabat de pujar les escales que la sento xericar. Pujo i busco i escolto. Si em moc una mica cap a l'esquerra la sento més nítidament. Bado mirant enlaire i veig una ombra blanca volant sobre del campanar, o almenys és el que semblava. Està molt amunt, tant que podria semblar una estrella gran caient. Però no. De sobte desapareix, deu haver girat. Continua xericant, el so va i ve i, més o menys, la puc anar situant quan de sobte reapareix reflectint la nostra contaminació lluminosa. Torna a desaparèixer i em quedo badant, escoltant-la com s'allunya. Penso que em podria quedar hores mirant el cel esperant que torni. Penso que la pluja d'ahir va anar bé per netejar l'aire i que així puc veure un munt d'estrelles. Sobre nostre hi ha el carro gros, sí el gat em fa companyia. Podríem comptar les estrelles de bé que es veuen, podríem crear noves constel·lacions, fetes a mida i al nostre gust. Escolto un últim xeric i ens en tornem cap a dins.

Compto estrelles.
L'esgarip d'una òliba
creua la fosca.

ens agrada riure ...

Al meu nebot li agrada molt fer sorollets, quan no fa petar la llengua al paladar, la fa petar entre dents (bé, les úniques dues que té des del gener). Soroll que tu fas, soroll que imita.
Quan som a casa seva i juga a tirar les peces d'un tren de fusta per terra li faig les onomatopeies. El primer dia es va fer un fart de riure amb 'Pam!!' i 'Patapam!!'. Hi va haver un moment que assegut a terra va llençar una peça i jo no vaig dir res. Ell, amb el cap cot, em va mirar de reüll i somrient. Em vaig esperar una mica i vaig fer 'PAM!'. Em sembla que es va pixar de riure.
Un altre dia, mentre miràvem com plovia, li explicava que quan sigués gran es podria posar les botes d'aigua i passar pels bassals tot fent 'patatxippatatxap!' i també es va fer un bon fart de riure.
Avui, jugant amb el tren una altra vegada, li he fet 'catacrassshhhh'. Com més gran es fa més sap riure i més gràcia fa quan riu. Agafat de la meva mà ha començat a girar al meu voltant ben enriolat mentre jo anava fent 'catacrashhh!' i 'crasshhh'. I ai festa!

Sort n'hi ha d'aquests moments.

Avui la iaia del figura ha fet 61 anys i ho hem celebrat tant com hem pogut i ens han deixat.

la solitude ...

Hi ha dies que a mesura que van passant es fan feixucs. I avui n'ha sigut un. Només queda esperar que demà sigui millor, que la muntanya russa vagi cap amunt i no més avall i a fe que per la part que em toca procuraré que sigui així. Aviam si l'entorn (què? us pensàveu que només en tenia el Barça d'això? no no! hehehe) hi ajuda.

el preu d'un 'bolo' ...

El meu poble és petit, devem rondar els 2000 habitants, cent amunt, cent avall. Tenim tres edificis modernistes: l'escola municipal i dues cases convertides ara en negocis. Una és un hotel i l'altra un restaurant especialitzat en grans àpats (casaments, comunions i coses d'aquestes).

Fa tres dies vam estrenar una guarderia nova preciosa amb un nom tan poc garrotxí que li fa perdre tota la gràcia: "El Melic". (Qualsevol garrotxí(na) que s'apreciï de ser-ho no en dirà mai melic. Llombrígo, llombrígol, ring-ring... però mai melic. Si de cas ja explicaré un altre dia com va anar la votació del nom i el poc cap de qui els van proposar)
En fa quatre, de dies, que vam estrenar un CAP. Ben acabat, ben lluminós, ben distribuït. Ens hem tret la por de que ens caigués el sostre al damunt cada vegada que anàvem de visita.
I en fa quatre i mig, potser cinc, que vam estrenar un local polivalent, altrament conegut com a El Pavelló.

Avui al poble ha vingut el president de la Generalitat. Em nego a dir el molt honorable i encara més a posar-ho en majúscules. He tingut el gust de fotre-li una bona xiulada i de dir-li botifler. Tot i que no sé si m'ha sentit. M'he assabentat de que hi era quasi quan ja en marxava.
Ha vingut en motiu d'una inauguració. De què? potser em preguntaríeu si poguéssiu. Doncs d'un robot nou que hi ha a una fàbrica dedicada als embotits.

Per la guarderia, el CAP i el pavelló 'nasti de plasti'.

Però és clar, heu de sapiguer que l'amo de la càrnica li paga un dinar al restaurant que he esmentat abans. Si hagués vingut pels altres motius no hi hauria hagut dinar.. o potser sí. Però si no dónes diners a l'ajustafems (versió molt de casa meva del que és un ajuntament) com vols que et convidin a res?

N'hi ha que han aprofitat l'avinentesa per preguntar-li, amb una pancarta, si venia per la clausura d'una fàbrica centenària, ahir va ser l'últim dia que van obrir. Però és clar, què son 80 persones a l'atur en un poble de quasi dos mil habitants? Quina importància pot tenir que en algunes cases s'hagin quedat tots a l'atur? O que faci mesos i mesos que no et paguen absolutament res? I per què ajudar una empresa petitona de casa quan pots invertir (llençar diners) en les grans de fora?

Trobo que l'hauríem d'haver rebut a cops de pedra i convidar-lo simplement a marxar. Però el meu poble, mal em pesi, és convergent, per alguna cosa han guanyat les dues darreres eleccions, les municipals i les de la Generalitat.

Ja ho sabeu: si voleu que en Mas vingui de 'bolo' al poble convideu-lo a un bon dinar.

retrobament #2

Les nostres mini converses via missatges al mòbil (som antics nosaltres) a través de centenars de quilòmetres. Un merengue madrileny i una culé garrotxina. Respecte, bon humor, molt d'afecte i el mateix rebuig cap a certs portuguesos i les seves maneres.

Hauríem d'aconseguir recuperar les nostres macro converses via mail o paper. Però no forçarem res, tenim un ritme i el seguirem.

Tal com hem fet aquests últims sis anys.

retrobament #1

Avui he tornat a rondar pel bosc. Poqueta estona, sí, però ha sigut meravellós sentir l'olor de la farigola acabada de trepitjar, la humitat de la pluja d'ahir a tot arreu, l'aire a la cara i el que no arribava als pulmons, adonar-me de que estic en baixa forma, però molt baixa. He pujat esbufegant i he baixat sense que el genoll esquerre es queixés per res. Ara hi he de tornar mica en mica. He d'aconseguir pujar sense esbufegar com una locomotora de vapor i que el genoll dret no grinyoli com una xarnera rovellada.

He recuperat una altra petita part de mi. El sistema comença a esmenar errors i a posar cada carpeta al lloc corresponent.

Toca esperar que aquesta vegada Sísif pugui remuntar prou i que la propera davallada sigui lleu.

reiniciant el sistema...

beneïda pluja ...

A fora hi plou ja fa hores, a les lloses del pati ja hi ha algun bassal i els colors són més vius que mai. La gespa és plena d'ocells pasturant, sobretot pardals i verdums. N'hi ha algun que s'arriba a la menjadora. 

A dins, aliè a tot el que passa, un vailet de 10 mesos s'adorm a coll de la tieta que li murmura una cançó a cau d'orella. La canta dues vegades, de fet la tarareja més que no la canta, ja que no recorda la lletra.

Quan el deixa al llit ben adormit se'n va a seure davant la porta vidriera i es passa la mitja hora de la becaina infantil contemplant el pati, la pluja, els ocells. Podria fer alguna altra cosa, però no fa res més que seure i contemplar. Pardals, pinsans, verdums, mallerengues... Pluja, molta pluja. Verds intensos i una magnolia japonesa ben florida. S'aixeca un parell o tres o quatre vegades per vigilar el son tranquil del nebot i torna a seure. Cada vegada que s'ha aixecat els ocells han volat fins els arbres del veí i quan s'ha quedat quieta han anat tornant mica en mica. El gos dorm a la cuina. Tot és tranquil·litat, pau i silenci. Plou, finalment plou.

Il·lustracions de leontinemay

per evitar el .es de blogger...

Us passo un enllaç  on ens expliquen com podem eliminar l'espanyolització del nostre bloc.
Si no us hi heu fixat avui a les adreces dels blocs de blogger hi apareix un .es al final i això què voleu que us digui, queda molt lleig, no trobeu?

es darrers dies d'hivern ...

Un pagès llaura amb el tractor envoltat d'esplugabous expectants. Serà Montfullà una nova Bodega Bay?

La magnòlia de fulla perenne sacsejada pel fort vent del nord és refugi d'un pit-roig que refila alguna queixa. Suposo que no li deu fer cap gràcia no poder volar amb normalitat.

La tramuntana t'ho porta, s'ho endú i t'ho torna a portar. Vet aquí les migranyes que es mouen al ritme del vent.

Els dies de tramuntana forta el Pi Cabaralla es pot trobar a la parada del bus de Salt. I si no l'és en copia ben bé l'actitud.

Els arbres florits a contrallum semblen pedres precioses escampades pel vessant de la muntanya.

El liquidàmber és la sala d'espera de la menjadora. Mallerengues blaves i carboneres, pit-roigs, tallarols de casquet, pinsans, pardals... s'hi aturen per comprovar si hi ha algú menjant i s'hi queden esperant el torn. En cas d'impaciència els fan fora sense esperar-se gaire.

Dues taques blanques trenquen l'homogeneïtat blava. Són tan insignificants davant tanta immensitat que els hi faig una foto pel seu atreviment.

the rain song ...

Aquesta nit he somiat que plovia. Ho recordo perquè m'he despertat a mig somni i després m'ha costat uns quants quarts tornar a dormir. Em feien mal els ulls tot i tenir-los tancats.

Quan finalment m'he despertat del tot i he sortit del llit he somrigut al veure que no feia sol.

"Passen gotes" m'ha dit la mare. I jo he pensat "que no passin, que es quedin!!"

I se n'han quedat unes quantes i era un goig respirar i escoltar i mirar.

Ha plogut poquet, però val més això que no res. Ara toca esperar que hi torni i ho faci molt més i que mentre neteja l'aire aprofiti per endur-se'n aquesta migranya que no sembla acabar mai.

Our last days as children

Quan sortint de la feina a migdia (qui diu migdia diu dos quarts de dues en el meu cas) i vaig cap a casa a dinar passo pel costat d'un pati d'escola. A aquella hora la mainada hi juga i tot són crits i corredisses i cops de pilota i salts a corda i alegria. Suposo que es podria resumir que del pati en vessa vida.
I cada dia m'hi trobo una persona adulta encantada mirant-s'ho. L'edat d'aquesta persona va variant d'entre els trenta fins la vellesa.
Em pregunto quin tipus d'enyorança els fa aturar.
La de la innocència?
La de la despreocupació?
La de l'agilitat?
La de l'alegria sense condicions?
La de la imaginació?
...

stay ...

Homogeneïtat blava trencada per la negror del vol d'un corb marí.

Entre la Cellera i el Pasteral.

apunts [23] ...

Fa dos dissabtes que l'Arnau (3 anys) em demana que vagi a fer-li companyia mentre la seva mare el dutxa.
Fa dos dissabtes, amb el cap mig cot i amb una carona tímida com poques vegades li he vist, em va dir 'Neus...  és que... jo t'estimo molt'.
Sí, em vaig fondre.

Des que van avisar de que arribava la Siberiana a mi m'ha arribat la Migranyosa. Hi ha dies que els porto prou bé, n'hi ha d'altres que no els hi porto ben gota. I tinc sort, ho sé. Podria ser molt pitjor.

A vegades em pregunto quan em sortirà una cua de gata, em creixeran els bigotis i tindré ungles retràctils.
A vegades em pregunto com seria la vida si fos com la Catwoman.
A vegades la migranya em fa desvariejar una mica.

Ahir, a can Remena, una dona molt guapa se'm va posar a davant i em va saludar alegrament. La S em va preguntar si sabia qui era i no. Tot seguit me la va presentar, era ella. I em vaig trobar sentint una barreja d'alegria i vergonya. Un plaer Joana. Em va saber greu no poder estar ben bé per tu, però ai l'Arnau... quan es tracta d'ell sóc tan dèbil!

Quan el meu nebot em mossegava la barbeta i el nas i no tenia dents feia molta gràcia. Ara fa gràcia i mal, doncs les dues dentetes de baix es fan notar. I com!
I quan en Dani em mira i somriu encara em fonc més.

Per cert... quan pensa tornar a ploure?

debilitat eòlica ...

Dissabte vaig anar a veure els efectes del fred. Siberià en diuen. Francament, jo en dic Garrotxí. Tot el que vam trobar congelat dissabte ja ho havíem vist fa un parell d'anys i abans també. Sé que en alguns llocs les temperatures han arribat molt avall, però no ha sigut el cas de casa meva (al poble). No hem baixat dels set sota zero i fa dos hiverns vam arribar durant força dies a 10 sota zero. Ha fet fred, sí. Però sobretot ha fet vent. Tramuntana i Gregal. Gregal i Tramuntana. I un cel blau i lluminós i esplèndid si t'agrada que no hi hagi mai núvols. On deuen haver anat tots els que ens tocaven? On han precipitat? Qui s'ha quedat amb la nostra pluja, la nostra neu? On són els dies grisos i rònecs? Els enyoro tant! Tanta llum em fereix la mirada. Tant de vent em fa trontollar els fonaments. Ja no sé quin va ser l'últim dia que no vaig tenir mal de cap. Avui la migranya ataca de nou i amb força. No miraré el partit, veure moviment em mareja. L'escoltaré i demà ja miraré els gols.

M'agrada el fred, però ja en pot fer menys si així ens estalviem tanta 'bonança'.
M'agrada el vent, com no m'hauria d'agradar amb el nom que li vaig posar al bloc? Però ara ja em supera. Fa dies que em supera. I això que gaudeixo deixant-lo que m'arribi fins el moll de l'os. Quasi cada dia em trec el gorro perquè m'arribi fins a tots els racons del cervell. Però que pari si-us-plau.

al bus ...

Dues universitàries que diuen 'anar al cole'.

Una que es treu les torraines i tot seguit se les estudia detingudament.

Pre-adolescents amb les hormones híper-revolucionades.

Els mateixos d'abans que s'ensenyen els calçotets.

'Les finestres de la nostra classe són tan velles que se sent el soroll del vent' _ Una de les universitàries que ho explica com si fos un fet realment extraordinari, grotesc i intolerable.

Sona 'Libiamo' de La Traviata i m'abstrec de l'interior i em perdo cap a l'exterior.

Entre Montfullà i Bescanó un corb negre sobre la resclosa.

Silenci si-us-plau. La Caballé està regnant la nit*.

Un altre corb marí sobre el mur de la canal de Sta. Anna.
Quanta elegància quan no vola. Quin negre tan intens, brillant i captivador lluint sota el sol.

Negre intens.
Brillant i encisador
el corb marí.

I amb l'Habanera* de Carmen de Bizet i Un bel di, vedremo*  de la Madama Butterfly de Puccini cantades per la Callas, em perdo definitivament en el paisatge fins arribar a la Garrotxa.

I és que des de mitjans d'aquesta setmana estic operística.

*Tots els enllaços s'obren en una finestra a part.

Dos mil dos-cents onze ...

Fa temps que se'm passen els dies importants. Me'n descuido de felicitar aniversaris sobretot. I no pas perquè no hi pensi, no pas sempre. Dissabte era l'aniversari de l'Ana i hi vaig pensar. Molt. Però no vaig pensar en trucar-la. Se m'han passat els aniversaris dels fills d'unes amigues. De poc no se'm passa el meu, perquè quan en X em va preguntar si aquell dissabte feia res especial, li vaig dir 'amb qui juga el Barça?' pensant-me que volia quedar per mirar el partit. I el que pràcticament sempre oblido és el d'aquest bloc. I això que aquell dia vaig fer un post: Apunts [22] ...

Aquest serà el meu sisè any escrivint coses en aquesta mena de llibreta on no puc fer gargots. 

Sis anys coneixent i desconeixent persones. Posant cares a alguns blocaires. Fer amistat amb d'altres dels que no en sé ni el nom. És tota una cosa estranya aquest món virtual, ple de sorpreses agradables i no. 

M'he discutit, m'he enfadat, m'he indignat... 

A vegades he tingut ganes d'escridassar a algú, de la mateixa manera que algú ha tingut ganes de sacsejar-me i escridassar-me a mi, suposo. Diria que això últim més que no pas 'lu' primer.

M'he emocionat i m'he divertit. 

He rigut més que no pas he plorat.

He tingut més moments Calimero dels que ningú voldria haver-me de suportar.

I m'he enamorat sovint d'algun dels vostres escrits.

Ne fermez pas la porte... 

mil espirals amb mal de cap*

Sona el despertador i només obrir els ulls ja saps que serà un dia horrorós. Els tornes a tancar ràpidament i t'encongeixes sota el nòrdic. Amb la mà et tapes l'ull esquerre com si així poguessis evitar que exploti. Feia temps que no notaves aquest dolor tan contundent. Esmorzes una dosi d'ibu en sobre, d'aquell que posa 'Disolver en agua y agitar'. Com si fos fàcil de fer una cosa així. Fas un sobre-esforç i vas a treballar. Acompanyes el dinar amb un altre ibu, descanses mitja hora i puges cap a la Garrotxa. Al bus fas mig son i tornar a obrir els ulls et torna a desesperar. Arribada a la Garrotxa et prens un te blanc, fas vida familiar durant un quart i et poses al llit. En surts per sopar i prendre el tercer ibu. I procures dormir fins l'endemà que esmorzes el mateix que ahir.

I així estem, amb ressaca de migranya.
Amb ulls que són com ploms i el cap espès i adolorit com una mala cosa.

Després mires el paisatge i penses que el canvi de temps compensa ser un baròmetre humà.

*Migranya - U_mä

Hivernant entre pedres

mil espirals amb mal de cap.

Apatia, eternitat.

Enfonso puzles atrapat.

Res no canvia, res no es mou.

Dos agonies i un malson.

Bucle neutre impotent

monotonia monocrom.

Migranya!

ponts ...

Cada dimarts a quarts de dues passo pel pont de Pedra. M'agrada encantar-me mirant l'Onyar i guaitant si hi ha alguna bèstia o altra. Fa temps que m'hi trobo un bernat pescaire prenent el sol. Dimarts passat un corb marí li feia companyia, amb les ales esteses, reclamant el sol i l'atenció mentre s'eixugava.
Avui hi tornaven a ser. Tots dos. Arrodits i discrets.

Força més tard m'ha abellit de travessar el pont de l'Eiffel. I després de molt de temps he trobat un haiku. Pobre, però mira... m'agrada.

Al pont de ferro
veig la cua roja
d'una cotxa.

apunts [22] ...

La silueta de tres corbs marins volant. Clareja.

La boirina difumina i canvia el paisatge als meandres del Ter.

L'estela dels avions tenyida per la primera llum roja del dia.

Dos aligots (?) compartint un arbre desfullat enmig d'un camp glaçat.

La primera lluna de l'any ja minva.

"Sembla que s'hagi nevat" diu una senyora al bus.

mil quatre-cents sis bons desitjos ...

Que tingueu un any ple de moments preciosos!

un minut ...

Estem davant de la vidriera a recés del fred, gaudint de l'escalforeta de la calefacció mentre mirem cap a fora.
El seu caparró recolzat en el meu i viceversa.
A la menjadora hi ha un pit-roig. Foragitat per un parell de mallerengues. Una carbonera i una blava. S'estan discutint i aprofitant l'avinentesa un pinsà es posa a menjar.
En Dani i jo ens els mirem, ben quiets, mentre li dic els noms dels ocells.

el primer Nadal ...

beatus ille ...

Recordo quan vaig fer la foto de la capçalera. Va ser en un dels pocs dies que vaig tenir fred de veritat l'hivern passat. Anàvem a visitar els roures del rei a Hortmoier. Totes les gotes de rosada i de pluja estaven glaçades. Les podies agafar, posar-les al palmell de la mà i contemplar-les com si fossin perles. Quan tornàvem, cap a migdia, algunes havien caigut de les fulles dels arbres, de les bardisses i encara glaçades anaven rodolant pel camí.

Ha arribat l'hivern i jo he fet tard a l'hora de vestir el bloc.

Pensava tornar 'a lo grande' tot anunciant que m'havia tocat la loteria, però no ha pogut ser. I resulta que no tenim parents a Grañen. Mira que hi ha Coloms pel món i cap que visqui allà. C'est la vie.
De totes maneres ens va tocar la millor loteria un 22 de desembre de fa 37 anys: va néixer la Laura.

Desvariejo, ho sé, és culpa dels mocs. I de la tos. Francament m'estranya que encara em quedi el nas sencer.

I ara tinc uns dies per practicar el beatus ille al locus amoenus.

Mentrestant buscaré un vent llarg per deixar-me endur.
Llavors potser seré el viatger que reflecteix l'aigua del meravellós haiku de Santôka.

you can't always get what you want ...

A vegades només cal tallar-se els cabells per tenir la sensació d'haver-se retrobat una mateixa. Encara que només sigui una il·lusió. Encara que només sigui per aquietar les aigües massa mogudes. Encara que només sigui que sembla que ara quan t'emmiralles et veus.

Tan se val saber que encara estàs completament perduda. La il·lusió també ajuda a avançar.

al tren ...

Al cel hi ha dibuixada, en forma de núvols, la promesa de pluja. Els camps anegats en són un espill perfecte.

Camps anegats

reflecteixen el cel.

Tornarà a ploure.

Mentre els arbres desfullats s'enmirallen en l'aigua quieta que cobreix la terra, el riu baixa tèrbol i rabent sense aturar-se a mirar res.

Com més al sud menys arbres caducifolis.

Una casa blanca i preciosa amb una torre. Està envoltada d'arbres, un petit bosc de plataners encara carregats de fulles.

La casa ideal

enmig d'un petit bosc

d'arbres daurats.

Massa pins pel meu gust garrotxí. 

Massa crits al vagó. 

Sona O Fortuna i tot queda ofegat per la música.

11:00

14ºC

138Km/h

Em sembla que he vist un mussol.

Túnels i la promesa d'un bon dia a la capital.

Dissabte 19 de novembre.

mil quatre-centes papallones ...

"(...) echo en falta que mires a la gente como miras a las mariposas (...)" 

Fon

Recordatori fotogràfic aplicable a la vida.

No sé com miro a la gent, però no sé si mai seré capaç de fer-ho com ho faig amb les papallones. 

La simplicitat intrínseca d'una papallona és possible de trobar en l'ésser humà?

Caço papallones.

fred petit i fum...

Avui quan he fugit de la ciutat no he buscat els valsos d'Strauss tal i com havia fet les últimes 4 o 5 vegades. Avui he deixat sonar el que anava sortint.

You'd rather run
Then when the cops closed the fair
And the songbirds keep singing (...) like never before
Tell me what you see
So empty, so estranged
Sometimes I feel like I'm drowning
take the wings of the winter
And I've never been one to believe in love at first sight
This city is for strangers like the sky is for the stars
Help me get my feet back on the ground

I he arribat a casa mentre jugava a robar frases.

Jaymay, Iron and Wine, Fleetwood Mac, The Beatles, Ray Lamontagne, Alexi Murdoch, Iron and Wine (again), Jaymay (two times), The Beatles (again).

Ha sigut baixar del bus i notar la tardor fins el moll de l'os.
La llum, l'olor, la temperatura, l'aire, el paisatge...
Quina bona olor que feia el poble. De fred petit i fum. D'arbres podats i fulles per collir. De muntanyes acolorides i racons foscos. De núvols espritmatxats i tardes curtes. De jerseis cordats i clatells freds.

He olorat l'enyorança i l'alegria i feien la mateixa olor.

on a bed of stars ...

I'd like to rest my heavy head tonight 
on a bed of California stars 
I'd like to lay my weary bones tonight 
on a bed of California stars 
(...)

is a cat ...

Fa temps que li vaig regalar un gat de roba a la Jana. Es veu que el fa córrer amunt i avall sempre. Ja farà dos anys que el té i li va posar Pèsol de nom.
La mare en va fer un de roba per tenir-lo a casa. També es diu Pèsol, em sembla.
No fa gaire he acabat un gat per en Dani. Aquesta vegada és de ganxet. Tindrem un altre Pèsol?

I tothom se n'enrivia del nom del meu gat!

Plou i ho fa generosament. Un ploure maco, d'aquell que s'aprofita, del que amoroseix la terra en lloc d'agredir-la.

Tornem a ser el gat i jo.
Plou i escoltem Lambchop. És una delícia fer-ho.

Either way

Hi ha dies que són difícils de fer passar.

Tot s'estronca quan, només sentir el despertador, et trobes fent la llista de despropòsits en què s'ha convertit la teva vida i quan busques una mica de ganes per afrontar un altre dia no en trobes ben gota.

Seria fàcil. Només caldria girar-s'hi i fer veure que no va amb tu. Però surts del llit, fas el que has de fer i trobes prou esma per somriure als companys del cafè matiner. Tot i que siguent com són costaria molt no somriure i fins i tot riure.

Un racó del cervell però va treballant incansablement. Si fes això, si anés allà, si deixés, si agafés, si pogués, si no puc, si no faig, si... si no... si dic, si callo.

I continues amb la llista de despropòsits i saps que si continues igual acabaràs plorant per les cantonades. Toca remuntar el dia i comences amb Deer Tick (Born on flag day), pel mig n'hi poses un parell dels The Pogues i Flogging Molly i acabes amb Wilco i sobretot amb la veu de Jeff Tweedy.

El cas és que hi ha dies que la tristesa i la solitud s'instal·len prop de l'ànima i només cal esperar que dormint se'n tornin per allà on han vingut.