danys col·laterals ...

La sala és pintada d'un color verd estantís i l'olor que s'hi respira no convida a quedar-s'hi massa estona. Ens asseiem i prenem paciència d'allà on podem. En tenim un parell a davant i sembla que s'hi estaran estona. Qui entra més tard que nosaltres està molt neguitós i posa els nervis a flor de pell a la resta. Finalment ens toca entrar a nosaltres. Ho faig sospirant.

-És el teu el que crida tant?
-Ui no, el meu està molt més tranquil del que em podia imaginar.
-I què li passa?
-Doncs que se me'n va anar de parranda...
-Ben fet!
-Doncs no, perquè...
-I per què no?
-Doncs per això. I li ensenyo el coll esgalabrat. No m'agrada que surti perquè se'n troba d'altres, s'hi baralla i després, si no hi ha sort, em torna així. I em fa patir.
-No podràs pas evitar-ho.
-Home, doncs ja li tocaria que té 11 anys!
-Això és ser jove! Jo he tingut gats de 18 i 20 anys.
-M'alegres la vida, de veritat.

Mentrestant s'ha mirat la ferida que no fa gens de bon veure, m'ha dit "l'haurem d'ajudar" i li ha posat una injecció de penicil·lina. En tot moment el seu to de veu ha sigut suau i amable, igual que les seves mans. En Pèsol no ha deixat anar ni un trist 'miau', ni un ronc enfadat, ni res. Ha pres una paciència que no m'esperava i s'ha portat molt bé. "Això és una esgarrapada d'un altre gat".

-Aviam, li poses iode i li dónes un antibiòtic cada 12 hores durant 7 dies. En una setmana ja ho ha de tenir curat.
-Iode? quan en sent l'olor es torna boig i s'ho llepa tot.
-Doncs iode sí, l'antibiòtic i mel. La mel va molt bé per les ferides, ja ho veuràs.
-D'acord, ho faré. I amb el desfici que té de rascar-s'ho què faig?
-Amb la injecció ja se li passarà, ja veuràs i sinó doncs, com que les dones teniu molta paciència...
-Li tallo les ungles.
-No, tallar-les no. Les hi llimes les de la pota del darrere.
-Llimar? em quedaré sense dits, sense ulls, poc que podré.
-Sí dona, quan tractes amb un gat has d'estar molt tranquil·la i si cal fer-ho per etapes ho fas.
-Ho sé, fa 11 anys que estem junts.

I entre una cosa i l'altra em fa la recepta i em cita per la setmana vinent (el veterinari només ve un dia a la setmana) només en cas de que la cosa no rutlli com s'espera que ho faci.
M'agrada aquest veterinari, ha tractat al meu gat amb molta cura i sé que n'hi ha que no en són gens de curosos. En Pèsol també els coneix.

He de dir que els miols i els roncs amenaçadors són tots per mi. Però no hem passat cap dia d'aquí; sigui perquè ell no ha volgut, sabedor de que el curo, sigui perquè li he parat els peus amenaçant-lo jo i picant-li les orelles. Encara ens anem prenent paciència i ens anem donant tota la corda del món.

En Pèsol es fot el iode i la mel i li encanta l'antibiòtic. Sort que és líquid, que sinó rai ja hauria perdut algun dit. Sempre accidentalment, és clar.
I avui, dos dies més tard de la visita, no sabria pas dir si anem millor o no, el que sé és que no anem a pitjor.
No li he llimat les ungles. Bé, dic mentida, sí que ho he fet, però després de tallar-les.
Es continua rascant quan no el vigilo i aquí em teniu, preocupada pel meu estimat Pèpòl·l.