mal dia...

Sóna el despertador quan ja fa estona que estic desperta. Baixo i esmorzo. Bé, em prenc un got de llet i el poc cafè que queda. No hi ha temps per fer-ne més. Malament rai. Dutxa i cap a Girona. El dia és clar i bonic. El cel blau i els prats verds. El riu preciós. Hi he vist dos coll-verds.
I de sobte s'acaba el sol. Arribem a Anglès i quedem coberts de boira. Fins Girona. Boira.
No m'agrada la boira. És una pèrdua de temps.
Espera. Desespera i més espera. Visita. Cura. Mareig. Sucre alt. Corredisses. Metges. Aparells...
-Sortiu de l'habitació si-us-plau.
Ma mare i jo. Enmig del passadís. Sense dir res. Un sol comentari al cap de força estona.
-Sort que ha passat quan encara érem aquí.
-Sí.
Nus a la gola. Llàgrimes que no vull que baixin. Por que no sé si és por o què és. No sé de què tinc por. Neguit. Preocupació. Veueta dient que no serà res.
I res... electrocardiograma perfecte, pressió arterial perfecte, el sucre estabilitzant-se. I l'avi apunt de marxa.
Encara hi ha boira...
I li han dit que no. Més d'una hora a l'hospital de dia, controlant la situació i al final l'han deixat marxar.
Just quan ha aparegut el sol...
Està bé. Està bé, malgrat tot el que està passant. Està aixafat. Té 90 anys i el cos cansat. I se sent enganyat. Quan penso que s'hauria de sentir privilegiat.
Penso en en Pep. Ell sí que té dret a sentir-se enganyat.

I em trobo la Lola.
Abraçada immensa. No puc reprimir omplir-la de petons. Està cansada. Molt cansada. En Pep encara és allà. Cansat. Molt cansat de tot. Ens aguantem totes dues les llàgrimes. M'explica 4 coses i s'esforça a no enfonsar-se. Aquell no era el moment. Ha de pujar a donar el dinar a en Pep. Més abraçades i petons i una pena que comença a créixer dins el pit...
-Dóna-li records de la cacac petita, eh?
-I tant que ho faré Neus.
-Fes-li un petó de part meva, eh?
-Ja hi pots comptar.
I a ella n'hi he tornat a fer. I l'he tornada a abraçar.


I he marxat amb una recança infinita...




.