És una sensació que no sé descriure.
Il·lusió, emoció, alegria...
Un encongiment d'estòmag.
Un sobresalt de l'ànima.
Un egoisme satisfet.
Un remordiment que no em deixa.
Un càrrec de consciència,
quan recordo les meves queixes absurdes.
Uns ulls emocionats quan veuen el teu dibuix.
Un nas que busca alguna olor,
tot i saber que no la trobarà.
Una urgència d'agafar els trapaus.
I creuar el món.
I veure't.
I abraçar-te, si em deixes...
I quedar-m'hi, si em deixéssin...
Tinc un amor a l'Índia.
i es diu Banuprakash.
.
dijous, 19 d’abril del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
que feliç em fas!! ara, si algun dia agafes els trastos i marxes. Busca un lloc on puguis seguir fent el bloc!!
ResponEliminaapa (sonen molt bé les paraules)
et faig feliç? ja m'explicaràs el perquè.
ResponEliminagràcies :)
be. Era una reflexió sense pensar gaire, però com que mai havies parlat directament de la índia, fins i tot de que estaries disposada anar allà a la fundació, m'ha fet feliç.
ResponEliminaPotser perquè el meu esquema de tu era que t'agradava fer coses "pasives"; vull dir mirar paisatges, llegir poesia, llegir, escriure d'altres coses...
no ho sé, potser perque m'ha semblat que descobria alguna part més de tu... no sé.
Potser no tenia res a veure el que havies escrit i resulta que el teu amor és un home. Però igualment em faria feliç que fossis capaç d'estimar a algú que està a la India.
I jo que sé!!! M'ha sortit així!! El pròxim cop no et responc...
apa (amb carinyu)
jajajajaajajajjajajjaaja no et posis així home!
ResponEliminaEl meu amor serà un home, i tant. I si amb 7 anys és guapo, no et dic res quan en tingui 30! I encara que no sàpiga explicar-ho, me l'estimo.
De fet vaig parlar d'ell al principi del bloc, crec... ja fa molt temps.
I és tanta la debilitat, que la meva millor amiga, quan li parlo d'anar a l'Índia a veure'l, s'espanta. No sap que sóc covarda i es pensa que m'hi quedaré.
Vale, vale...
ResponEliminacovarda tu?
i tant... a mi algú m'agafa de la mà, i em diu "anem a aquí o allà i arreglem el món" jo segueixo sense cap mania, o jo dir me'n vaig aquí o allà a viure a un altre ritme i sense tanta tonteria i algú, qui sigui em segueix, més del mateix...
ResponEliminaara, sola? de moment encara no m'hi he atrevit... i no sé si en seria/sóc capaç.
doncs, colega, això que dius està molt bé i és molt maco. Però anar sol és brutal. I em sembla que hauria de ser una norma.
ResponEliminaUn dia t'explicaré quan vaig anar a Suècia (a buscar una mossa)amb l'interail, sol i amb la meva guitarra, tocant per les places, coneguent a gent curiosa...
apa
És molt diferent córrer sol que córrer sola. I mira que sóc de les que li agrada la igualtat entre sexes, però és diferent, mira. Potser per l'educació rebuda... potser per tot el que ha passat a tantes mosses... sóc covarda, vès. No cal donar-hi més voltes.
ResponEliminad'això, i si m'expliques el que no has fet, no acabaríem més ràpid? no pas perquè no vulgui saber de les teves històries, però, hi ha alguna cosa que no has fet?????????
(quan dius "apa" tanques conversa?)
em falten tantes coses per fer...
ResponEliminaMai estic content amb el que tinc...
ai senyor (diria la meva àvia)
i potser si que tens raó, però per europa vaig veure moltes mosses soles, i per Nicaragua, i per la Índia, i al Nepal, i al marroc... vols dir que ja va bé treure aquestes notícies per a que us quedeu tancadetes a casa a fer de bones mares, filles?
apa (m'agrada dir-ho)
mira, justament ahir al matí vaig haver de fer de bona filla i bona néta... no et dic com em vaig sentir i què en pensava de tot plegat, que n'hi ha que es pensen que sóc dolça i tendre... i totes aquestes coses...
ResponEliminavale. d'això, com ho tens per subvencionar-me els viatges? prometo posts sempre que hi hagi internet i bones fotos... no ets pas tan fàcil, no? ja m'ho pensava...
au
que vol dir que no sçoc gaire fàcil?
ResponEliminade convèncer, Escarabat, fàcil de convèncer... en això dels viatges a canvi de posts i fotos, eh?
ResponEliminaen les altres coses ja no m'hi poso.
Ja t'havia llegit algun cop algun post sobre el nen que apadrines. Això que fas és molt xulu. Ha de fer una il·lusió bestial, rebre una carta com aquesta
ResponEliminaEspero que si fas aquest viatge a la Índia ens regalis un macroreportatge amb fotos, texte, poemes i demés! ;-)
Un petonot, maca!
Buk
No costa res, Buk, 18 neurus al mes només, 3.000 tristes peles i se'n beneficia tota la comunitat, i la compensació és taaaaaaaaaan gran que fins i tot penso que m'ho agraeixen massa, per lo poc que costa, per lo bé que em fa sentir, total per tenir l'ego content i la consciència més tranquil·la... perquè jo he tingut la "sort" de néixer aquí i ell allà... en fi...
ResponEliminaD'això, si l'Escarabat no es fa el sord, i em diu alguna cosa de la subvenció, tranquil que t'informaré jejeje
Un petó, guapo!
Sí, recordo que ja ens vas parlar fa temps. Aquesta sensació deu ser genial, oi?
ResponEliminaés indescriptible Ramon :)
ResponEliminaun petó!!
Aquestes coses et fan veure que hi ha un altre món, on els valors són força diferents dels d'aquí. Felicitats!
ResponEliminaGràcies Pd40.
ResponEliminaCom ho tens tu per subvencionar-me? que et caigui bé és suficient? XD
:*************
haurem de fer una recolecta blocaire... (jo crec que hauries d'anar fent una mena d'estriptis... si paguem més, ens vas ensenyant més parts de tu)
ResponEliminaNota important: no estic pensant en un estríptis de despullar-te. Sino, dels ulls, la boca, les celles, el nas... cada 100euros, ensenyes una cosa.
Que et sembla? (jo et puc fer de mànager i quedar-me un tant per cent (per poder venir) ja que he tingut la fantàstica idea)
I per anar a la India, s'ho val.
apa
i si ens "despullem" tots dos, què? perquè clar, si t'has de beneficiar sense fer res i a costa de la meva vergonya, no sé jo si voldré que vinguis a l'Índia amb mi, eh?
ResponEliminajajajajjajajajja
ets ben boig!
100 neurus?... ummmmmm... massa poc!