amoramic...

Aviat farà 3 anys que vam coincidir. Compartíem lletres i espai virtual amb unes persones molt especials. Se'n deia, se'n diu Buit. I el vam anar omplint... mica en mica, lletra a lletra, sentiment a sentiment... hi cabia, hi cap tot allà dins. És el nostre pou sense fons. Llàgrimes, somriures... rialles...
Mica en mica ens vam anar apropant i ens vam anar coneguent. Primer dins el mateix buit, més tard d'una manera més privada. Amb tu i amb pràcticament tots els membres d'aquella mena de secta, on parlàvem, parlem de tot sense embuts. On se'ns fa difícil entendre que no ens entenguin desde fora.
Però tu vas ser diferent quasi des del primer dia. Ets diferent de tota la gent que conec.
Recordo d'una manera molt especial la teva crònica de l'11M... un madrileny explicant el que va tardar a processar el que els seus ulls van veure a través de la càmera... i em poso a plorar com quan vaig llegir-ho... però això era abans de conéixer-te.
Ara, ja hem compartit somnis i misèries. Riures i llàgrimes. Ens hem buscat quan necessitàvem companyia. Hem après a estimar-nos a través de les paraules i en les poques ocasions que ens hem pogut veure, hem constatat que el que teníem al davant era el que llegíem. Ens enyorem. Ens abracem en la distància. Ens fem companyia.
Sé que puc reclamar-te atenció i tu a mi. Sé que puc enviar-te un missatge renyant-te perquè em deus un mail... i em respons amb un somriure... Sé que hi ha un ritme, saps que hi ha un ritme. I tu respectes el meu i jo el teu. I Hi ha un espai, de més de 600 km, que a vegades és immens i d'altres desapareix.
Sé que quan plou a casa teva quasi sempre penses en mi, de la mateixa manera que quan plou a casa meva jo quasi sempre penso en tu. I quasi sempre la compartim.
I dilluns... mentre passejava pel prat enmig del bosc plovent, vaig aixecar el cap i vaig rebre la pluja a la cara... i no vaig pensar en tu... va ser baixant cap a casa, caminant enmig d'arbres que vaig pensar "a n'en F li encantaria ser aquí..."




.