plagiant ...

Sortint de Salt busco la lluna. Em queda just al darrera i haig de girar tot el cap. Està rodona i preciosa i amb els núvols prims i la llum se la veu groguenca, d'un groc que, per estrany que em sembli i sense que serveixi de precedent, m'agrada. La lluna a l'esquena, el Barça a les orelles i el cap entre la lluna, les estrelles i un fil de pensament.
Plagiant al gran Poeta, enfilo una agulla i em poso a apedaçar. Desconec els designis i si estaven anunciats o no. Ja no sé si els anys passen de pressa o si és que vivim amb massa presses.
Veig alguna estrella i de tant en tant em giro per assegurar-me de que la lluna encara hi és, de que hi ha un ordre establert que sortosament no podem manipular.
M'agrada notar el vent de cara i més si és Tramuntana. Però també m'agrada moure'm a favor del vent i notar que el camí, encara que sigui feixuc, no se'm fa tant costa amunt. Em pregunto si per ser qui i com sóc han pesat més les victòries o les derrotes, els guanys, les renúncies o les pèrdues. I quina és l'estranya raó que fa que cometi sempre els mateixos errors, just quan m'havia proposat de vorejar la maleïda pedra. Estava convençuda de que sabia on era exactament, d'on havia de posar els peus i trepitjava amb seguretat, ara un peu, ara l'altre. I tot d'una em torno a trobar amb el peu esquerre aguantant l'equilibri, mentre el dret busca on recolzar-se per fer un altre pas. Aquesta vegada però, trepitjaré la pedra enlloc d'entrebancar-m'hi. No vull més dubtes, ni renúncies, ni sorolls ofegadors, ni miralls enganyosos. Sóc com sóc, i més val que abans que ningú, ho sàpiga jo mateixa i m'ho digui i repeteixi tantes vegades com faci falta.
Reconec que la línia és molt fina i que, aquests darrers dies, estic a punt de traspassar-la massa sovint. Aquest diumenge al vespre, quan la meva estimada S em va preguntar si estava contenta, em va sortir un sí arrossegat, sense gaire convenciment. Un no hauria sigut una mentida, un sí arrossegat, que ningú va notar, no sé què va ser. Potser arrossegava dubtes i renúncies sense ser-ne del tot conscient.
Arribarà el dia en que no necessitaré fer-me tanta memòria de mi mateixa? I el dia en que no hauré de fer-ne als altres?
I demà (avui) em vestiré com em plagui (com cada dia) i via fora! sabent que no pas tot està per fer i que no pas tot és possible. Això sí, amb un somriure nou, que el d'avui ja està gastat.