El vent s'ha endut els núvols de pluja i ha sigut generós i també s'ha endut part de les meves boires.
Us deixo 3 detalls dels aiguamolls capturats durant la visita d'aquest dissabte.
La primera és una cria de polla d'aigua, es passejava tranquil·lament pel caminet... fins que va ser conscient de que nosaltres també hi érem. Amb tota la gràcia del món va córrer cap a les fulles i de cap a l'aigua.
Les cargolines són per totes bandes. Hi ha plantes que n'estan cobertes. És curiós, molt curiós.
I, a part d'estar envoltats d'ocells cantaires camuflats, les papallones ens van rondar tot el dia, també.
.
M'alegro que estiguis millor (sense alcohol). I les fotografies, precioses!!!
ResponEliminaUna bona ventada allunya mals presagis i cabòries.
ResponEliminamoltes gràcies Oreneta :)*
ResponEliminai tant que sí Veí i tant que sí :)*
Quines estampes tant bucòliques! Les fotos són genials.
ResponEliminaGràcies pel somriure, darrerament no tinc masses. 8¬)
follet entremaliat... que no tinc paraules per agrair-te les teves a casa...
ResponEliminales teves fotos son una canya...
i si no fos per que podria semblar el que no és, i perquè em posaré vermell com un tomàquet (o tomata) et diria tot el que t'estimo...
un petonet ben dolç i petit dolça elur ;¬)***
moltes gràcies
Moltes gràcies Millu, m'alegra de que t'agradin :)
ResponEliminaDoncs no pot pas ser això! au, un piló de somriures per gastar-los quan vulguis :)))))))))))))
Estimat Barbollaire, no cal agrair res, ja ho saps. A més... ai, mira, ara no sé què dir jo tampoc... m'has fet emocionar :)
ResponEliminaA vegades penso que l'amor està malentès. Com s'ho ha de fer el pobre per donar a entendre que hi ha tants tipus d'amor com de persones? que no es pot estimar a ningú igual, que estimar no significa res més que això... en fi, potser no cal que parli tant. és que per mi l'amor són tantes coses que altra gent no les entén com a tal...
Un petonet dolç i una abraçada ben forta estimat Poeta :***
Molt maques les fotos, un dia ben aprofitat. Content de llegir que han marxat les teves boires.
ResponElimina:)***
Molt maques, Elur! M'agrada sobretot la dels cargols.
ResponEliminaPetonets!
Quines fotos més xules! La de la papallona és un autèntic haiku visual!
ResponEliminaUn petonot, maca!
Moltes gràcis Pd40, el vent i els riures de migdia sempre van bé ;)****
ResponEliminaGràcies Doommaster, a mi em tenen fascinada tots els cargols i cargolines del aiguamolls :)
Sí? t'agrada Buk? saps que no me'n surten d'escrits? no sé pas...
Un petonàs, maco! :**
Benvolguda Elur, celebro que estigui millor de les cabories. Les cabories, generalment no ens porten a cap lloc. Les cabories, ens fan mala sang i ens roben minuts de vida. Sort del vent que tot s'ho emporta i el temps que tot ho cura...
ResponEliminaUna abraçada!
Li agraeixo les seves paraules apreciat Avi, les cabòries van i vénen, com el vent... però també aprenc a foragitar-les.
ResponEliminaun petó :*
Això de la polla d'aigua m'ha arribat a l'ànima (diguem cotxina si vols), però no ho coneixia, quina cosa més bònica!!!!!!
ResponElimina