Entre setmana són poques les fotos que faig, per no dir que puc estar-me dies sense fer-ne cap. A vegades en faig només perquè no sigui dit i puc retratar les coses més absurdes que us pugueu imaginar. Faig proves amb la llum, l'enfoc... i surten xurros i altres misèries. Oportunitats de dir: 'mira! això sí que és una foto!' en tinc a cabassats però rara és la vegada que trec la càmera i la faig. La majoria de vegades perquè quasi sempre em moc amb el temps just, les típiques presses de ciutat, que les he adoptat mal que em pesi. El cas és que m'agrada fer les fotos amb temps, amb tranquil·litat, amb tota la parsimònia que sóc capaç, sense haver de pensar en què hauria d'estar fent o si he de plegar per anar enlloc.
Tots coneixem Murphy.
La meva càmera i jo també.
Just aquesta setmana que hauria pogut fer centenars de fotos, amb temps, amb afecte, amb emoció, amb parsimònia, amb alegria i també amb un punt de nostàlgia i tristesa, aquesta setmana en què he vist pilons de fotos, aquesta setmana que han arribat la Nora i en Pau, aquesta setmana que ha tornat la pluja, beneïda sigui! Aquesta setmana... em vaig deixar el carregador de bateria al poble. I la bateria, que dura moltíssim no em puc pas queixar, just va començar a fer fallida diumenge a la tarda mentre jugava amb la Jana. 'Estic jugant!' li deia a la seva iaia que era al telèfon (el telèfon que era a la meva mà que, suposadament, l'aguantava a l'orella de la Jana que ja era 3 metres més enllà just quan la iaia li havia acabat de preguntar 'què estàs fent?').
He pogut robar unes quantes fotos a la bateria, enganyant-la una mica. És de bona fe pobrica.
Una vorera a contrallum i una dotzena de retrats dels bessons que no es veuen gaire bé.
Poca bateria és sinònim de mal funcionament de la càmera, és clar.
I en tinc una de recanvi, no us penseu pas, però completament descarregada.
I de fet tinc un carregador, perquè en vaig agafar un, i una tercera bateria també, però tot de l'altra càmera, de la que és al poble, allà dins l'armari ben guardada.
L'últim recurs ha sigut la càmera del mòbil.
Fotos fosques per un dia trist.
Però és que després d'esperar tant a la pluja no podia pas passar sense retratar-la.
I si sabéssiu l'alegria que em va suposar ahir al vespre passejar-m'hi sense paraigua, notar-la, olorar-la, sentir-la... notar com les gotes quedaven atrapades a les pestanyes.
