crònica d'un matí ...

Sóna el despertador. Passo d'aixecar-me a les 7, tant si m'aixeco aviat com amb el temps just, tinc la rara habilitat d'haver de córrer cada matí. Recordo que he somiat, però no sé què. Avui no sé si m'he despertat a mig son com quasi tots els dies anteriors. Em llevo a 1/4 de vuit i vaig a fer un pipi. Em mirallo i, després de força temps, em trobo maca. Els cabells, però, semblen les pues d'un porc espí en plena defensa. M'hi hauré d'acabar d'acostumar, me'ls vull deixar llargs fins que se m'acabi la paciència. Dutxa ràpida, intent de pentinar-me amb gràcia. No ho aconsegueixo, però m'és igual, avui em trobo guapa. Em vesteixo sense pressa, fent equilibris, doncs si m'assec en qualsevol lloc, els pantalons negres quedaran plens de pèl de gat. Del gat que ara ha passat de dormir als peus del llit a sobre el meu pijama i em vigila de reüll. Amb dos minuts en fa prou per saber que avui també marxo i no es mou. Abans de baixar li faig uns quants petons i li dic adéu.
Baixo i em preparo un cafè amb llet. Me'l prenc amb tres glops. Em poso l'abric i agafo la bossa. Dubto uns segons... carrego de nou el llibre que vaig treure ahir. Descarrego el paraigua que fa mesos que passejo, amb l'absurda esperança de fer-lo servir qualsevol dia d'aquests. Obro la porta per sortir i... plou... plou?? ...plou!!! Torno a entrar il·lusionada a agafar el paraigua. Només fa xirimiri, però el cel està completament encapotat... vés a saber, potser hi haurà sort avui.
Quatre passes i encenc el primer cigarret del dia. Arribo a la parada del bus i la tiesa no tarda a arribar. Llenço més de mig cigarret i pujo. Avui hi ha la xoflera que no m'agrada. Agafa les curves d'una manera que ens fa anar d'un costat a l'altre. Em poso els auriculars i em deixo dur per la música. Cantaria si no fos que em fa vergonya i que no crec que a la resta els agradés sentir-me desafinar.
A la Cellera ja no plou gens. A Anglès s'endevinen clarianes.
Al trencant de Mas Llunès ens aturem. Jo estic absorta amb The Magic Numbers i mirant el paisatge, intentant descobrir algún ocell. Quan veig un home creuant la carretera amb tota tranquil·litat i anant cap al davant del bus, miro endavant. Veig a tothom amb el coll estirat intentant veure què passa. Pel reflex dels vidres veig els llums blaus dels mossos. Tothom mira a fora, jo miro als que miren a fora. Poca estona després continuem el viatge. Hi ha 4 cotxes parats i sense indicis d'estar gaire trencats. No m'hi fixo gaire. Si no hi ha ambulàncies vol dir que tot queda amb un ensurt, per sort.
Acabo el viatge com cada dia, mirant per la finestra, resseguint el paisatge. Hi ha dies que m'adono que sóc l'única del bus que no mira endavant.
I arribant a Girona, els núvols pràcticament ja no hi són... fa solet (a estones). Avui no hi haurà sort, almenys de moment.

.