A la contraportada de 'País de Neu' hi llegeixo:
¿És possible assolir en una novel·la la delicada bellesa d'un haiku?
I amb aquesta pregunta ressonant dins el cap començo a llegir, tot pensant si en trobaré la resposta...
'En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s'arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor.
La noia que hi havia asseguda al l'altra banda del passadís es va aixecar i va abaixar la finestra de davant d'en Shimamura. La fredor de la neu va entrar el vagó. La noia es va abocar a la finestreta i, com si fos molt lluny, va cridar el cap d'estació.
(...)'
País de Neu _ Yasunari Kawabata
divendres, 13 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ai, xiqueta, prou feina tinc jo en distingir els haikus bons dels que no ho són... :-)
ResponEliminaEl que sí puc imaginar és que a tu, blanqueta com la reina de les neus, i digna portadora del seu nom, segur que t'agradaria viatjar a aquest país!!
(Jejeje m'ha quedat cursi)
Marxo, que m'espera un pitet a mig brodar!! ;-)
Suposo que si l'autor és japonès, sí, que per això els van inventar ells, els haikus!! ;P
ResponEliminaEl començament el trobo molt bunik, fins que la noia ha cridat i m'ha trencat la pau que em despertava el text... ioi!
Bon cap de setmana, repreciosa!
No saps pas com m'agradaria Assumpta! jejeje Mentre llegeixo imagino el paisatge i quasi que tinc fred i tot! ;)
ResponEliminaCuida't molt!!
Dona Núr, així tots els catalans sabem ballar sardanes, no? jeje
Hi ha fragments que són una preciositat, ja en posaré algun i prometo que no seran interromputs per cap crit, tot i que la noia es veu que té una veu tan dolça i bonica que sembla trista...
Bon cap de setmana, guapa! :*)
en tinc uns quants de pendents ara... potser si me'n recordo, més endavant.
ResponEliminaEm sembla que la resposta t'ha trobat a tu. No calia llegir més, però segur que no has pogut parar.
ResponEliminaAquest és un bon somnífer Jordi i pesa poquet i és de bon adormir-s'hi ;)
ResponEliminajajajaja com pot ser que em coneguis tant Xexu?! Fins a mig llibre de 'tirón'! :P
Disculpeu, però esti d'aprenentatge! Aquí he de veure algún haiku?? Perquè si és així, no l'he vist!
ResponEliminaQuè en sabem del cap d'estació?
És el llibre de Kawabata que més m'agrada, clar que només n'he llegit tres d'ell. Sí que crec que en una novel.la o en un relat pot quedar atrapada la delicada i tremolosa bellesa, igual que la podem trobar intensa i plena en un haiku...
ResponEliminaNo passa res Jordi. N'hi pots veure més d'un o cap, vet aquí la gràcia, suposo.
ResponEliminaEl cap d'estació és un pobre home que passa molt de fred. És tot el que podem saber... de moment i diria que per sempre ;)
M'està agradant molt més que 'La casa de les belles adormides' Manuscrits. Després, d'aquí un temps, quan hagi fet net (em sembla impossible aconseguir-ho) del que tinc pendent, llegiré 'Mil grues'. Aviam què tal.
La bellesa pot trobar-se en coses tan insignificants a simple vista!
Una abraçada!!
No anava ben bé per aquí... Vull dir que un cuiner japonès (que haurà estudiat en una escola japonesa, i ja m'han dit que són molt anys...) en sabrà més, de fer sushi per exemple, que un occidental que hagi anat allà a fer el curset de torn... Vull dir que en ser un japonès educat en escola Japonesa és més problable que domini l'art de fer haikus (com a tradició literària pròpia, igual que aquí els sonets) que no pas qualsevol altre amb una tradició literària diferent. Tot es pot aprendre, és clar, que per aquí n'hi ha que n'escriviu molt macos, però el fet que un llibre d'un autor en una llengua tingui aquest regust a la poesia escrita en la mateixa llengua... suposo que és més fàcil, no?
ResponEliminaSaps que hi ha un tal Vicente Haya ensenyant l'art dels haikus al Japó Núr?
ResponElimina;*)