Vaig conèixer en C quan tenia catorze anys una nit de les festes del meu poble, ell era del poble veí. Per una nena com jo, que no havia ni esquerdat la clova de l'ou, va ser una sotragada impressionant. Mai de la vida havia vist uns ulls d'un blau tan clar.
El vaig 'retrobar' l'any següent a l'institut del seu poble, ell anava dos cursos més endavant que jo.
En tinc tres records claríssims d'ell i altres d'esporàdics.
Quan el vaig conèixer al poble.
El dia que em va portar a donar una volta sobre la seva moto, encara ara, després de tants anys em fa vergonya recordar-me'n, mareta meva que tonta que era quan tenia quinze anys!
I un dia que el vaig veure assegut tot sol, fora de l'envelat d'una festa major, amb un posat pensatiu. Me'l vaig mirar molta estona. Feia molt de temps del passeig amb moto i de l'última vegada que l'havia vist. Vaig estar molta estona pensant si m'hi acostava per preguntar-li si passava i/o necessitava alguna cosa. Feia temps que sabia que estava fotut. Però no ho vaig fer. Quan tenia vint-i-pocs anys era tan tonta i flasca com quan en tenia quinze. Entre que em feia vergonya, era/sóc tímida, sabia que estava amb una mosseta i estava intentant que en J em fes cas, ho vaig deixar estar. Enrara ara, si tanco els ulls i hi penso, el veig clarament, assegut i pensatiu i allargo el braç per tocar-li l'espatlla.
Durant molts anys, quan passava pel seu poble, encara esperava veure'l caminant per aquell carrer llarg, com moltes vegades l'hi havia vist.
A vegades, encara em trobo mirant cap a casa seva i somric. Un somriure mescla de tendresa i tristor.
Fa anys que ens va deixar.
I a vegades el somio. Com fa dues nits, que vaig entrar en un bar a demanar un cafè i ell era darrera la barra, amb els seus ulls blaus i el seu somriure encantador. També hi havia en S, el seu millor amic, que desgraciadament també va marxar massa aviat.
Sempre els somio junts, com quan vivien que sempre, o quasi sempre, anaven junts.
Quins mecanismes fa servir el cervell per portar al present alguns records?
Quins mecanismes fa servir el subconscient per fer somiar en algunes persones?
Tan en C com en S van viure plenament i van disfrutar de la vida tan com van poder.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M'he entrat un no sé que al llegir el post. Només pensar que les persones que ens han marcat, d'una o altra manera, ens poden deixar, se'm fa un nus a l'estòmac.
ResponElimina*Sànset*
El temps endolceix els records i ens fa fer les paus amb les nostres mancances. Ho has expressat amb molta sensibilitat, m'agrada :)
ResponEliminaSé que no trobaré les paraules, però ho intentaré perquè aquest escrit m'ha impressionat.
ResponEliminaM'has fet pensar en aquestes persones que marxen massa aviat però que han deixat una marca positiva en el nostre cor i que la portarem sempre, sempre i venen al nostre record moltes vegades :-)
Jo encara tinc al mòbil el telèfon d'un amic que va morir fa tres anys i no el penso pas esborrar...
Estic segura que no eres gens tonta als 15 anys. Tímida segur, però tonta gens ni mica.
Una cosa més, i encara que avui no sigui el més important,... Què bé que escrius!!
Un post trist però molt bonic. Gràcies per compartir aquests moments del teu passat!
ResponEliminaEls records de gent que han significat quelcom a la nostra vida i ja no hi són, són molt tristos i melancòlics.
ResponEliminaAls quinze anys i als vint jo també era un bleda (si existeix aquest qualificatiu per masculí singular).
Puc dir-te una cosa abans de comentar? Aquest és el millor relat que llegeixo en molt de temps.
ResponEliminaLlàstima, o no, que no és un relat.
Qui no era mig ximple quan tenia 15 anys. Jo era mig ximple perquè em coneixia a mitges només. Aquests records no se t'esborraran mai, o més ben dit, restaran ben guardats per aflorar en alguns moments sense motiu aparent. Però segur que n'hi ha un de motiu.
Fa un temps també vaig fer un post sobre un somni que vaig tenir, el vas llegir segur, però no crec que te'n recordis. El noi en qüestió era un puntal per mi en aquestes mateixes edats de les que parles, una referència, i en el somni el defugia. Fa molts anys que no el veig a aquest noi, a saber per què em va venir a trobar en somnis.
Alguna cosa actual t'ha fet pensar en aquell noi, o més aviat, en el concepte, en el que aquell noi i l'altre significaven per tu. No en sé gens d'interpretar els somnis, però penso que associem algunes coses a alguna gent, llocs, imatges, músiques... i quan alguna d'aquestes coses se'ns fa present, la nostra ment ens evoca aquests records.
Jo, que no somnio gairebé mai, o millor dit, no recordo el que somnio, avui he somniat amb una ex, ex, ex, era a casa meva, l'actual, on no ha posat mai els peus ni crec que els posi. Llàstima que un gat malparit m'ha despertat miolant a l'altre cantó de la porta quan la cosa tenia visos de posar-se interessant. Aquest gat ja ha rebut el que es mereixia. És broma.
No t'hi capfiquis, d'acord. Alguna cosa passa dins teu perquè somniïs ara amb aquesta gent, sobretot en aquell noi dels ulls blaus. Potser, justament, el que t'ha provocat el somni és la manca de decisió d'acostar-te a ell i dir-li alguna cosa, la manca de dir al teu amic totes les coses que et vas deixar per dir. Pensa si a dia d'avui et falta una mica d'empenta per dir alguna cosa a algú, o prendre una decisió. Més que les persones, com deia, t'has de fixar en el que representen.
No em facis gens de cas amb el que he comentat, qualsevol semblança amb la veritat seria pura coincidència, tret que el meu gat és un malparit.
Perdona per l'extensió.
uns ulls blaus, intensos, són dificils d'oblidar.
ResponEliminacrec que el fet de que va quedar alguna cosa pendent és el que et fa somiar amb ell.
tenim la sort de ser persones i tot i la tristesa d'algunes històries, sabem veure-li la tendresa, sentir, i trobar en alguns somnis una mica de felicitat.
ResponEliminaGràcies a tots/es per passar.
ResponEliminaEspero que em disculpeu de no respondre'us individualment, però no sabria pas què dir.
Una abraçada i un somriure per a cada un/a.
Agafo l'abraçada i el somriure i te'n deixo uns de meus :-))
ResponEliminaJo tampoc no sé gaire què dir-te, elur bunika... Jo també tinc el record molt clar d'algú que va marxar massa aviat... Tinc moltes imatges borroses, però alguna s'ha quedat ben marcada dins meu. De vegades el somnio, però no ho sap ningú.
ResponEliminaEn acabar de llegir les teves paraules, jo també tenia un somriure de tendresa i tristor. Un abraçada ben dolça i pitonets.
una bosseta de petons dolços, nina
ResponEliminauna abraçada infinita i un somriure entremaliat
:o)*
I jo... tampoc sé què dir. Malgrat la tendresa del post, emocionalment sempre m'acaba guanyant la vessant trista...
ResponEliminaUn petó ben gros! I bé, potser els records tornen de tant en tant perquè és l'única manera de mantenir-los vius...
Molt emotiu.
ResponEliminaLlàstima que sigui real i que hi hagi grans persones que se'n van abans d'hora. Sempre ens quedaran els seus records.
Adéu!
Sempre hi ha qui marxa massa aviat, qui recordes i no saps perquè no continua estant aquí al nostre costat, sempre hi ha qui enyorem i ens porta a records llunyans, sempre tornen per un instant i sempre els sents a prop quan hi tornes a pensar.
ResponEliminaOstres Elur... ho has escrit tan bé que gairebé ploro... de veritat...
ResponEliminaEm sap greu! però somiar-los i recordar-los... és maco, fa mal, però és maco, no?
Utnoa
Gràcies per deixar-nos compartir un relat tan intim i meravellós, Neus.
ResponEliminaT'envío un petó i una abraçada ben forta, la sents?