A vegades, quan penses en la reacció que tindràs en alguna situació en concret, no l'encertes ni de casualitat.
D'altres et sorprèn, i molt, veure que t'has quedat tal com t'imaginaves i que si vessaves alguna llàgrima seria exactament per allò que l'has vessada. Només una. De moment. Tampoc vols que n'hi hagi més.
Hi ha qui no es mereix ni l'una aquesta encara que sigui totalment colateral.
Escric aquest post que té a veure amb això i quasi que m'agafa una esgarrifança al veure les dates.
17 de setembre.
Jo tenia raó.
Finalment s'ha acabat.
L'odi ja no hi és.
El mal fet i patit ja és una altra cosa.
A partir d'avui n'hi ha que viuran més lleugers, malgrat ara creguin que tindran una càrrega més dura.
N'hi ha que són conscients del pes que ja no hi ha i se'n senten una mica culpables.
Jo em sento bé. Igual que ahir i si pot ser igual que demà.
I no, no penso pas que sigui una mala persona. Em tinc en bona consideració, mal m'està el dir-ho.
dijous, 17 de setembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola Neus!
ResponEliminaEspero que malgrat aquests posts, estiguis bé.
T'envío una abraçada ben forta, la sents?
Un petó, Neus!
Han passat dos anys i 604 posts des d'aquell moment, i la cosa ha canviat, però sembla que ha durat prou. A una personeta com jo, que li costa relacionar les coses, se li escapa una mica aquesta història, perquè és fàcil intuir de què va, i encara més fàcil equivocar-se.
ResponEliminaLliurar-se d'una tortura psicològica sempre és bo, en especial quan la tortura ens la fem nosaltres mateixos, ja que altres persones arriben, sembren les seves llavors, i creixen en nosaltres fins a fer-se fortes i altes, i la processó segueix anant per dins fins i tot quan aquests camperols figurats ja fa temps que no campen al nostre costat.
No, no puc acabar d'entendre aquesta història, però tu no vols que l'entenguem, és la teva i te'n quedes els detalls, cosa que accepto, quin remei, però que em deixa aquell regust de voler saber més i més. Però en casos com aquest, millor no remenar-ho, sobretot si ja ha passat. I això de ser males persones ja ho deixarem per algú altre, que ja tenim prou amb el que tenim.
En el post antic que enllaces m'ha fet gràcia descobrir-hi un infant blogaire anomenat XeXu que et lliurava el seu cos perquè donessis via lliure a les teves necessitats de desfogar-te. 604 posts després (i a saber quants abans) continuo aquí. Però no em peguis massa fort, que han passat dos anys, i ja no tinc el cos per tantes festes...
Pere maco, sí, estic bé, moltes gràcies :)
ResponEliminaLa sento i jo també t'abraço! gràcies altra vegada.
Petons!!
Xexu! hauries d'haver vist el meu somriure quan t'he descobert fa dos anys oferint-te perquè t'estovés... ni ho hauria fet llavors ni tampoc ho faré ara, quins acudits!
Amb el comentari que m'has deixat el que puc fer-te és una abraçada ben forta i agrair-te que siguis aquí, de tot cor.
Un petonàs, maco!
de llavors fins ara...
ResponEliminaha passat temps i han passat sensacions i sentiments...
recordo el que et vaig escriure i com i ho tornaria a fer amb el mateix sentiment, ara compartint si volguessis l'alleugeriment...
ningú, ni un mateix, té dret a jutjar els sentiments... es poden canalitzar o no fer-ho... i al final, com els rius i les rieres segueixen la seva llera...
un somriure amb tu
El passat, passat està... com diu en XeXu, millor no remenar-ho, no parlar-ne, no pensar-hi...
ResponEliminaA mi també m'ha fet gràcia el comentari d'ell en que s'oferia de sac per rebre cops ;-))
Doncs això... que parlem d'altres coses... Saps què? abans m'he posat una jaquetaaaa!! T'ho prometo!! Ha començat a fer llamps i trons i vinga a ploure (Meteoreus indica 16 graus uaaaa!!) i jo volia fotografiar un llamp -però no ho he aconseguit, és clar- i feia una rasca a la terrasseta! que m'he hagut de posar una jaqueteta, per supost ;-))
Abraçaaaaaaaades!!
Molts cops, recuperar la llibertat
ResponEliminano vol dir abandonar ni desaprendre
sinó replantejar la solitud
des de la solitud reconquerida.
MMP
t'ho vaig dir aleshores i alguns cop més des de aleshores...
ResponEliminacontinuo al mateix lloc, de la mateixa manera...
pel que necessitis...
una abraçada infinita, follet
un cabasset de petons dolços, nina.
:o)****
De llavors fins ara moltes coses Gatot, però n'hi ha de bàsiques que no es mouen, llavors no vaig voler compartir-ho, ara tampoc. Aquesta vegada, altre cop, vull ser completament egoista i quedar-m'ho per mi. I no sóc capaç de somriure pensant-hi...
ResponEliminaI també, igual que fa dos anys, t'agraeixo que siguis aquí.
Una abraçada.
jeje en Xexu és un sol Assumpta, passa que ell no se n'adona :)
T'ho tinc dit! si visquessis a la Garrotxa en fa de dies que portaries jaqueteta, per 'supuest' que sí!! jejejejejejeje
Fa molts dies que dormo ben abrigadeta i matins i vespres amb jaqueta i brrrrrrrr... que bé s'hi està.
Tu també ets un sol!
Petons!!!!
Gràcies Jordi... m'agraden molt aquestes paraules.
Una abraçada :*)
Poeta... ho sé i sabent-ho podria dir que ja ho tinc tot :)
Petons i abraçades :****
això demostra que mirar endavant és el millor que podem fer quan ens passen coses així. És fàcil dir-ho ara que sembla que ha passat, però és un fet!
ResponEliminasempre endavant!
I tant que sí Estrip!
ResponEliminagràcies! :*)
L'odi ha de susbstitutir-se per un somriure en veure que has estat capaç de deixar-ho enrere! Has d'estar orgullosa de tu mateixa, has de saber que no tothom n'és capaç. I que l'odi se't mengi per dins, no poder-te treure del cap tot allò que fa mal... t'acaba consumint. Però me n'alegro de veure que ets forta com un roure quan cal, preciosa!
ResponEliminaI a seguir endavant! petons!
Laia, ets tan maca! però no, aquesta vegada no és com t'imagines. No tinc cap mèrit, ha passat allò de que mort el gos, morta la ràbia.
ResponEliminaUna abraçada!
uuuigggs,
ResponEliminados anys per una cura, això ens uneix, és el meu mateix tempo.... (i vaig pensar/sentir exactament el mateix després dels dos anys... això era aquest maig passat)
només que....
a vegades, a mi encara em salten els dimonis
petonàs, wapa
;*****
I jo que acostumo a llegir-te en silenci... mira, avui em sembla genial que et tinguis en bona consideració! I ho havia de dir.
ResponEliminaJajajaja has posat "per supuest" i s'ha de dir "per supost", no saps dir-ho malament!!! jajajajaja
ResponEliminaSeguim caminant
ResponEliminaUna abraçada ben forta :)
ummmm Hypatia, no és pas això.
ResponEliminaEn aquest cas les ferides no són meves :)
però si ens uneix, ja m'està bé, guapa! petons!!
Moltes gràcies Carme, maca. Tu digues i calla quan et sembli, è? sempre ets benvinguda.
Una abraçada sincera :*)
jajajajaja no en sé Assumpta! uf... hi ha coses que em costen horrors! jajajajaja
;***
I tant Manuscrits i tant.
Una altra per a tu :*)
ains, elur... No sé gaire què dir-te, perquè em sembla un escrit molt profund, molt personal i una mica llunyà, per a mi que fa tan poc que et conec.
ResponEliminaSigui el que sigui el que hagi passat, me n'alegro que finalment s'hagi acabat i hagis pogut deslliurar-te d'aquesta ràbia; viure amb ràbia i odi dins el cor és terrible.
I jo no crec que siguis mala persona; és impossible que algú que escriu amb la sensibilitat que ho fas tu sigui mala persona.