la que observa ...

Entra mig arrossegant els peus i s'asseu prop d'una porta d'on en surten veus. A simple vista semblaria enfadada o massa seriosa, però mirant amb atenció els seus ulls, s'hi endevina un somriure que contrasta amb l'expressió concentrada del seu rostre. Els cabells, força llargs, se li escapen de la pinça mal posada.
Poca estona després se li asseu al costat un home, se saluden, es coneixen. Ell li parla del temps, ella respon evasivament, es nota que no té ganes de parlar-hi.
De la porta d'on abans en sortien veus, ara en surt gent. Un noi, llarg i prim, marxa decidit fins que la veu, afluixa el pas, s'inclina una mica i fa un sorollet per cridar-li l'atenció. Ella alça el cap, el somriure dels ulls ara ocupa tot el rostre, i se saluden.
Quasi que us podria assegurar que ella estava esperant el sorollet o alguna senyal o alguna cosa. Doncs el somriure, se li comença a escampar al rostre, just quan comença a sortir gent de la porta d'on abans en sortien veus.
Ell se n'ha anat a fora. Ella no tarda a aixecar-se, fa el que ha de fer i també surt.
I se'l troba just per on ha de passar i es tornen a saludar i somriure. Ella marxa mandrosament, encara arrossegant una mica els peus. Ell es queda un moment allà mateix, mirant com se'n va...
I jo, que sóc la que observa, em pregunto què deuen estar pensant...